Pla Marshall

De Viquip??dia

El Pla Marshall, nom popular de l'European Recovery Program (ERP) era un pla dels Estats Units per a la reconstrucci?? dels pa??sos europeus despr??s de la Segona Guerra Mundial. La iniciativa va rebre el nom del Secretari d'estat americ?? George Marshall i fou dissenyat principalment pel Departament d'Estat, en especial per William L. Clayton i George F. Kennan.

El pla de reconstrucci?? es va desenvolupar en una cimera el juliol de 1947. La Uni?? Sovi??tica i els estats de l'Europa de l'Est tamb?? hi van ser convidats, per?? Josef Stalin va veure el pla com una amena??a i no va permetre la participaci?? de cap dels pa??sos de la seva ??rbita. El pla va tenir una vig??ncia de quatre anys fiscals a partir de l'estiu de 1947. Durant aquest per??ode, els estats europeus que van ingressar a l'OCDE van rebre un total de 13 mil milions de d??lars de l'??poca.

Un cop es va completar el pla, l'economia de tots els pa??sos participants, excepte la Rep??blica Federal d'Alemanya, havia superat els nivells d'abans de la guerra. En les dues d??cades seg??ents, Europa occidental va assolir un creixement i una prosperitat sense precedents. El Pla Marshall tamb?? ??s vist com un dels elements que impuls?? la unificaci?? europea, ja que elimin?? els aranzels i cre?? institucions per a coordinar l'economia a nivell europeu. Una conseq????ncia directa va ser la introducci?? sistem??tica de t??cniques de gesti?? d'inspiraci?? americana. En els darrers anys, molts historiadors han q??estionat tant les motivacions subjacents com l'efic??cia del Pla. En qualsevol cas, en general se'l valora positivament i com a molt exit??s.

Taula de continguts 1 Antecedents hist??rics 2 Primeres idees 3 El discurs 4 Rebuig sovi??tic 5 Negociacions 6 Aplicaci?? 7 Repartiment 8 Conseq????ncies 9 Devoluci?? 10 ??rees sense Pla Marshall 11 Notes i cites

[edita] Antecedents hist??rics

Despr??s de sis anys de guerra, bona part d'Europa estava devastada i milions de persones eren mortes o estaven ferides. Els combats s'havien produ??t a pr??cticament arreu, en un ??rea molt m??s gran a la Primera Guerra Mundial. A causa dels bombardeigs aeris, la major part de les ciutats estaven molt danyades, especialment les ??rees industrials. Berl??n i Vars??via eren muntanyes de runa i Londres i Rotterdam havien quedat molt perjudicades. L'estructura econ??mica del continent s'havia quedat en no-res i milions de persones es van quedar sense habitatge. Tot i que la Fam Holandesa de 1944 s'havia pogut resoldre, la devastaci?? general de l'agricultura provoc?? una onada de fam a tota Europa, agreujada pel dur hivern 1946-1947 al nord-est d'Europa. Tamb?? estaven destru??des les infraestructures, com ara les vies f??rries, els ponts i les carreteres, que havien estat objectiu principal del raids aeris, i molts vaixells de c??rrega havien estat enfonsats. Els municipis m??s petits no havien patit tant les destrosses de la guerra, per?? la manca de xarxes de transport els havia deixat pr??cticament a??llats tant f??sicament com econ??mica.

Despr??s de la Primera Guerra Mundial, l'economia europea tamb?? havia estat molt danyada, i la profunda recessi?? econ??mica va durar fins ben entrats els anys 20, amb la inestabilitat i la baixada generalitzada de preus que aix?? comport?? a l'economia global. Els Estats Units, malgrat un resorgiment de l'a??llacionisme, havien procurat ajudar al creixement europeu, sobretot mitjan??ant la col??laboraci?? dels grans bancs americans. Quan Alemanya no pogu?? pagar les reparacions de guerra, els americans tamb?? van contribuir-hi ampliant els pr??stecs que Alemanya havia sol??licitat, un deute que als americans encara no els havia estat retornat quan van entrar a la Segona Guerra Mundial el 1941.

A Washington tenien clar que els esdeveniments de despr??s de la Primera Guerra Mundial no s'havien de repetir. El Departament d'Estat, sota la direcci?? Harry Truman, estava decidit a aplicar una pol??tica exterior activa, per?? el Congr??s semblava no estar-hi tant interessat. En un principi, es pensava que caldria ben poc per a reconstruir Europa i que el Regne Unit i Fran??a, amb l'ajuda de les seves col??nies aconseguirien sortir de la crisi r??pidament. Malgrat tot, el 1947 encara no hi havia progressos evidents, i una s??rie d'hiverns crus havien agreujat una situaci?? ja desesperant per si mateixa. Les economies europees no creixien, i les altes taxes d'atur i l'escassetat d'aliments van comportar vagues i aldarulls en moltes poblacions. Dos anys despr??s de la fi de la guerra, les economies encara no havien assolit els nivells de preguerra ni semblava que fos possible. La producci?? agr??cola era un 83% de la que fou el 1938, la producci?? industrial arribava al 88% i les exportacions nom??s al 59% ^[1].

L'escassetat de menjar era un dels problemes m??s greus. Abans de la guerra, l'Europa Occidental depenia de les importacions de l'Europa de l'Est, per?? aquestes rutes comercials ara estaven interrompudes pel Tel?? d'acer. La situaci?? era especialment preocupant a Alemanya, ja que els anys 1946-47 el consum diari mitj?? de calories era de nom??s 1.800, una quantitat insuficient per a mantenir una bona salut a llarg termini ^[2]. William Clayton va informar Washington que "milions de persones estan morint de fam lentament" ^[3]. Un altre element important??ssim era l'escassetat de carb??, les reserves del qual van disminuir enormement despr??s de l'hivern 1946-47. A les llars alemanyes, sense calefacci?? de cap tipus, hi moriren de fred centenars de persones. La situaci?? al Regne Unit no era tan greu, per?? la demanda dom??stica va haver d'obligar la ind??stria a prescindir del carb?? (i, per tant, a parar de produir). El desig humanitari de posar fi a aquests problemes va ser una motivaci?? m??s per a posar en marxa el Pla.

L'??nica pot??ncia que no havia vist perjudicades les infraestructures era els EUA. Va entrar a la guerra molt m??s tard que la majoria dels europeus, i no va patir els efectes de la guerra al territori propi. Les reserves d'or americanes seguien intactes, igual que la base agr??cola i industrial. Els anys de guerra van suposar el per??ode de major creixement econ??mic de tota la hist??ria dels EUA, i les seves f??briques de material b??l??lic abastien tant la naci?? com els aliats. Despr??s de la guerra, les ind??stries es van reconvertir i comen??aren a produir b??ns de consum. L'austeritat que caracteritz?? el per??ode de guerra va donar pas a un boom de la despesa consumista. La salut a llarg termini de l'economia depenia, aix?? no obstant, del comer?? internacional perqu?? els excedents de producci?? b?? necessitarien mercats a on ser exportats. El Pla Marshall es faria servir en gran part, doncs, per a adquirir primeres mat??ries i b??ns manufacturats als Estats Units.

Un altre dels grans motius pels Estats Units era, a difer??ncia de despr??s de la Primera Guerra Mundial, l'inici de la Guerra freda. Molts treballadors del govern americ?? comen??aven a sospitar de le activitats sovi??tiques. George Kennan, un dels principals dissenyadors del Pla, ja preveia el sorgiment d'una divisi?? bipolar del m??n. Per ell, el Pla Marshall era el nucli central una nova doctrina de "contenci??" envers la Uni?? Sovi??tica ^[4]. Cal tenir en compte, per??, que quan el Pla Marshall va ser introdu??t, les aliances de la guerra encara es mantenien intactes i que la Guerra freda realment encara no havia comen??at. En les ments dels desenvolupadors del Pla Marshall, doncs, la por a la Uni?? Sovi??tica potser no era encara un factor decisiu.

El poder i la popularitat d'alguns partits comunistes d'inspiraci?? local (??s a dir, no creats per l'URSS), per??, s?? que atemoria els americans. Tant a Fran??a com a It??lia, la pobresa de la postguerra donava ales a aquests partits, que ja havien fet papers crucials a la resist??ncia durant la guerra. Aquests partits van tenir molt suport a les eleccions de postguerra, especialment a Fran??a on van ser els m??s votats. Per b?? que molts historiadors actuals pensen que la possibilitat que Frann??a o It??lia esdevinguessin r??gims comunistes era molt remota ^[5], els think tanks de la pol??tica americana de l'??poca s?? que ho veien com una amena??a real. El sorgiment de la pol??tica de contenci?? argumentava que els Estats Units havien de donar un fort suport als pa??sos no comunistes per evitar que caiguessin sota la influ??ncia de Moscou. Endem??s, tenien l'esperan??a que algunes nacions de l'Europa oriental tamb?? s'hi sumarien i les podrien "treure" del bloc sovi??tic.

Tanmateix, fins i tot abans del Pla Marshall els Estats Units ja havien comen??at a enviar ajuda per a la recuperaci?? europea. Durant el per??ode 1945-47 es calcula que uns 9.000 milions de d??lars van arribar al Vell Continent de manera indirecta, tant mitjan??ant acords lend-lease com en la construcci?? d'infraestructures per part dels soldats americans. Tamb?? es van signar acords bilaterals, els m??s importants dels quals amb Gr??cia i Turquia, que es produ??ren dins del marc de la Doctrina Truman perqu?? tinguessin material militar suficient. La jove ONU tamb?? va posar en marxa tota una s??rie de missions humanit??ries i d'ajuda, financiades quasi per complet amb diners nord-americans. Tots aquests esfor??os van ser efectius, per?? els mancava planificaci?? i coordinaci??, i no van saber cobrir les necessitats m??s urgents dels europeus ^[6].

[edita] Primeres idees

Molt abans del discurs de Marshall, ja s'havien fet alguns c??lculs estimatius del cost de la reconstrucci?? d'Europa. El Secretari d'Estat James F. Byrnes ja present?? un projecte del Pla durant un discurs a l'Opernhaus (??pera) d'Stuttgart el 6 de setembre de 1946. A m??s, el general Lucius D. Clay havia demanat a l'empresari Lewis H. Brown que redact??s un informe sobre l'Alemanya de postguerra, titulat "A report on Germany" (1947), que detallava els problemes b??sics del pa??s i feia algunes recomanacions sobre la reconstrucci??. El Vicesecretari d'Estat Dean Acheson ja havia fet un discurs sobre el tema, que havia estat completament ignorat, i el Vicepresident Alben W. Barkley tamb?? n'havia parlat anteriorment.

L'opci?? principal per a financiar el Pla era obtenir els recursos d'Alemanya. Aquest concepte es pass?? a con??ixer el 1944 com a Pla Morgenthau, anomenat aix?? pel Secretari del Tresor americ?? Henry Morgenthau. Preveia una extracci?? massiva de recursos d'Alemanya per a ajudar a la reconstrucci?? de la resta d'Europa i evitar, al mateix temps, que Alemanya recuper??s la seva capacitat econ??mica. Un pla similar fou obra del bur??crata franc??s Jean Monnet, que proposava posar les regions mineres del Ruhr i el Saar sota control franc??s i utilitzar-ne els recursos per tal que Fran??a arrib??s a un 150% dels nivells de producci?? d'abans de la guerra. El 1946 les pot??ncies vencedores van acordar posar un limit a la velocitat amb qu?? Alemanya es podia reindustrialitzar. Els problemes inherents en aquest pla ben aviat van ser evidents. Alemanya havia estat, durant molt de temps, el gegant industrial d'Europa, i la seva pobresa aturaria la recuperaci?? econ??mica de tot el continent. L'escassetat continuada a Alemanya era, a m??s, una font de despeses per a les forces ocupants, que es veieren obligades a fer front a les mancances m??s importants. Aquests factors, combinats amb la condemna p??blica despr??s que els plans es filtressin a la premsa, provocaren un rebuig ostensible als plans Morgenthau i Monnet. Algunes de les seves idees, per??, van romandre en la Directiva 1067 del Joint Chiefs of Staff, que va ser la base aut??ntica de la pol??tica de les forces d'ocupaci?? nord-americanes fins al juliol de 1947. Els centres industrials miners del Saarland i Sil??sia foren separats d'Alemanya, moltes ind??stries civils van ser destru??des per limitar la producci?? i el 1947 encara era viva l'opci?? de separar tamb?? la regi?? del Ruhr. En tot cas, l'abril de 1947 Truman, Marshall i Acheson van conv??ncer-se de la necessitat d'aportar diners a la reconstrucci??.

La idea del Pla va ser conseq????ncia tamb?? del canvi de mentalitat que va tenir lloc als Estats Units durant la Gran depressi??. Les calamitats econ??miques dels anys trenta van conv??ncer molta gent que el mercat lliure no intervingut no podia garantir el benestar econ??mic. Molts dels qui havien treballat dissenyant el New Deal per a reactivar l'economia americana col??laboraven ara en el nou Pla per a Europa. Al mateix temps, per??, la Gran depressi?? va treure a la llum els perills dels aranzels i el proteccionisme i va abonar el lliure comer?? i la integraci?? econ??mica europea ^[7].

[edita] El discurs

Les discussions p??bliques pr??vies sobre la necessitat de reconstrucci?? havien estat molt ignorades, perqu?? les administracions no s'havien pronunciat sobre el tema. Al final, es va acordar que el Secretari d'Estat George Marshall havia de resoldre tots els dubtes fent una compareixen??a p??blica. El discurs, escrit per Charles Bohlen, tingu?? lloc a la Universitat de Harvard el 5 de juny de 1947 i va fer p??bliques les l??nies generals de la contribuci?? a la recuperaci?? europea, tot i que no contenia detalls ni xifres concretes. L'element m??s important de la presentaci?? va ser la crida feta als europeus a trobar-se i dissenyar un pla de reconstrucci?? que financiarien els americans.

El govern va pensar que el Pla Marshall seria impopular entre la poblaci??, i el discurs estava orientat, b??sicament, a la ciutadania europea. En un intent de mantenir la compareixen??a fora de la premsa nord-americana, els periodistes no hi van ser convocats, i el president Truman va convocar una confer??ncia de premsa per distreure l'atenci?? dels mitjans de comunicaci??. Per contra, Acheson era el responsable dels mitjans europeus, especialment els brit??nics, i el discurs va ser llegit ??ntegrament a la BBC ^[8].

[edita] Rebuig sovi??tic

El ministre d'Afers Estrangers brit??nic, Ernest Bevin, va escoltar el discurs radiof??nic i immediatament va contactar el seu hom??leg franc??s, Georges Bidault, per preparar una resposta europea a l'oferiment de Marshall. Tots dos van considerar convenient convidar els sovi??tics a les converses, ja que era l'altra pot??ncia vencedora. El discurs havia incl??s expl??citament a l'URSS, perqu?? els americans pensaven que excloure-la hauria estat un signe massa clar de desconfian??a. Els funcionaris del Departament d'Estat sabien, per??, que Stalin no hi voldria participar, i que qualsevol pla que envi??s grans quantitats de diners a l'URSS no seria aprovat pel Congr??s dels EUA.

Stalin va estar cautelosament interessat en l'oferta en un primer moment. La doctrina leninista deia que quan les economies capitalistes comencessin a derrumbar-se, intentarien, desesperades, comerciar amb els adversaris comunistes. Aix?? doncs, Stalin pensava que en aquestes circumst??ncies els sovi??tics podrien dictar els termes de l'ajuda, aix?? que envi?? a Par??s el ministre d'exteriors, Viatxeslav M??lotov, a conversar amb Bevin i Bidault ^[9]. Els brit??nics i els francesos compartien el punt de vista americ?? sobre els sovi??tics, i van presentar a Molotov un seguit de condicions que sabien que l'URSS no acceptaria. La m??s important era que s'havien d'auditar per organismes o persones independents totes les economies dels pa??sos que hi vulguessin participar, un control amb qu?? els sovi??tics no estarien d'acord. Bevin i Bidault tamb?? insistiren que qualsevol tipus d'ajuda implicava la unificaci?? de les economies europees, implicaci?? gens compatible amb l'estricta planificaci?? econ??mica sovi??tica. Molotov, doncs, rebutj?? l'ajuda i se n'an?? de Par??s.

El 12 de juliol es convocar una gran cimera a Par??s, on van ser convidats tots els pa??sos d'Europa a excepci?? d'Espanya, que tot i no haver participat a la Segona Guerra Mundial havia simpatitzat amb els nazis, i d'Andorra, San Marino, M??naco i Liechtenstein. L'URSS tamb?? hi va ser convocada, per?? rebutj?? l'oferta. Txecoslov??quia i Pol??nia van mostrar inter??s pel Pla. En un dels signes m??s clars del control sovi??tic, el ministre d'afers estrangers txecoslovac, Jan Masaryk, va ser requerit a Moscou, on Stalin li va recomanar que s'ho pensessin seriosament abans d'anar a Par??s. Stalin creia que el Pla posava en perill el control sovi??tic de l'Europa de l'Est, ja que la integraci?? econ??mica dels europeus permetria els estats sat??l??lit escapar del control de l'URSS. Els americans tamb?? ho pensaven i esperaven que l'ajuda nord-americana contrarestaria la influ??ncia sovi??tica. Tanmateix, no es van mostrar gaire sorpresos quan Moscou va recomanar els txecoslovacs i els polonesos de no assistir-hi. La resta de pa??sos orientals van reburtjar immediatament l'oferta. Fins i tot Finl??ndia ho va fer, amb l'intenci?? d'evitar qualsevol conflicte amb l'URSS. L'alternativa sovi??tica al Pla Marshall creada per a l'ocasi?? fou el Pla Molotov, m??s conegut com a COMECON.

[edita] Negociacions

Per a realitzar el Pla calien negociacions tant entre els pa??sos participants com amb el Congr??s dels Estats Units. A Par??s es van reunir setze pa??sos, que van determinar quina forma prendria l'ajuda americana i com es repartiria. Les negociacions van ser llargues i complexes, ja que cada pa??s tenia els seus interessos propis. La preocupaci?? m??s gran de Fran??a era que Alemanya no es reconstru??s fins a un nivell que supos??s una amena??a. Els pa??sos del Benelux, malgrat haver sofert sota el domini nazi, estaven massa lligats a l'economia alemanya com per voler endarrerir-ne la reconstrucci??. Els escandinaus, especialment Su??cia, insistien que les seves llargues relacions comercials amb l'Europa de l'Est no es podien trencar i que no es pos??s en perill la seva neutralitat. El Regne Unit volia un estatus especial, preocupat que si rebia un tracte igualitari amb els pa??sos continentals devastats, no rebria pr??cticament ajuda. Els americans no volien deixar c??rrer la idea d'integraci?? econ??mica com a mur de contenci?? del comunisme. L'administraci?? Truman, representada per Willian Clayton, va prometre als europeus que tindrien llibertat per a estructurar el Pla al seu gust, per?? els record?? que hauria de passar per l'aprovaci?? del Congr??s, que prioritzava el lliure comer?? i la integraci?? europea, per?? era reaci a donar massa diners a Alemanya ^[10].

Al final s'arrib?? a un acord, i els europeus van enviar el seu esborrany a Washington, en qu?? demanaven unes ajudes de 22.000 milions de d??lars. Truman ho va reduir a 17.000 milions abans d'enviar-lo al Congr??s. El Pla hi va trobar una oposici?? forta, especialment del grup republic??, que advocava per una pol??tica m??s a??llacionista i estava fart de la enorme despesa p??blica, continuada des de principis dels anys trenta. Altrament, el Pla tamb?? va trobar alguns oponents al sector dem??crata, que veia el Pla com un obstacle a les exportacions americanes i pensava que polaritzaria el m??n entre Est i Oest ^[11]. Aquesta oposici?? es va reduir considerablement despr??s de la caiguda del govern txecoslovac el febrer de 1948. Poc despr??s el Congr??s va aprovar una ajuda de 5.000 milions de d??lars, que finalment s'ampliaria a 12.400 milions repartits en quatre anys ^[12].

Truman va ratificar el Pla Marshall el 3 d'abril de 1948 i va crear l'Administraci?? per a la Cooperaci?? Econ??mica (ACE) per a administrar el programa, liderada per Paul G. Hoffman. El mateix any, els pa??sos participants (l'Alemanya Occidental, ??ustria, B??lgica, Dinamarca, Fran??a, Gr??cia, Isl??ndia, It??lia, Luxemburg, els Pa??sos Baixos, Noruega, el Regne Unit, Su??cia, Su??ssa, Turquia i els Estats Units) van signar l'acord de fundaci?? de l'OCDE com a ag??ncia coordinadora.

[edita] Aplicaci??

Les primeres partides importants de l'ajuda van anar a parar a Gr??cia i Turquia el gener de 1947, considerades la primera l??nia de la lluita contra l'expansi?? comunista, que ja havien rebut ajuda anteriorment en el marc de la doctrina Truman. Al principi el Regne Unit tamb?? hi havia aportat diners, per?? a causa de la seva situaci?? econ??mica va haver de demanar als EUA que continuessin sols. L'ACE va comen??ar formalment a ajudar els dos pa??sos el juliol de 1948.

La missi?? oficial de l'ACE era col??laborar a la millora de l'economia europea en la producci?? industrial, en el suport a les monedes europees, a facilitar el comer?? internacional (especialment amb els EUA, que volia una Europa prou recuperada com per a importar productes americans). Un altre objectiu ofici??s de l'ACE era la contenci?? de la influ??ncia sovi??tica a Europa, especialment en pa??sos amb partits comunistes forts com ara Txecoslov??quia, Fran??a i It??lia.

Els diners del Pla Marshall van ser transferits als governs europeus, tot i que l'administraci?? era conjunta amb l'ACE. Hi havia un comissari de l'ACE a cada capital europea, generalment un empresari americ??, que aconselleria el govern sobre el desenvolupament del proc??s. Es fomentava la despesa conjunta entre diversos pa??sos, i es crearen diferents comissions de funcionaris, empresaris i sindicats per examinar l'economia i determinar on l'ajuda feia m??s falta.

El Pla Marshall va servir, en gran part, per a comprar productes dels EUA. Les nacions europees havien esgotat tamb?? les reserves de divises durant la guerra. En un primer moment els europeus van adquirir productes de primera necessitat, com queviures i gasolina, per?? a poc a poc van comen??ar tamb?? a importar b??ns necessaris per a la reconstrucci??, que era la finalitat principal del Pla. Posteriorment, sota la pressi?? del Congr??s i amb l'inici de la Guerra de Corea, una part important de l'ajuda es destin?? al refor??ament dels ex??rcits. Dels 13.000 milions de d??lars aportats pels EUA a mitjans 1951, 3.400 es gastaren en mat??ries primeres i productes semimanufacturats, 3.200 en menjar, pinso i fertilitzants, 1.900 en m??quinaria, vehicles i equipament i 1.600 en gasolina ^[13].

Tamb?? es van establir uns fons contravalor que van utilitzar el Pla Marshall per a establir fons en les monedes europees. Segons les normes de l'ACE, un 60% d'aquests fons havien de ser invertits en la ind??stria. Aix?? s'aplic?? especialment a Alemanya, on els fons es destinaren principalment a pr??stecs per a empreses implicades en la reconstrucci??, ajudant enormement a la reindustrialitzaci?? del pa??s. Els anys 1949-50, per exemple, un 40% de les inversions en la ind??stria del carb?? provenien dels fons contravalor ^[14]. Les companyies tenien l'obligaci?? de retornar els pr??stecs, i els diners es podien tonar a prestar a altres grups empresarials. El proc??s encara continua avui dia. El Fons Especial, supervisat aleshores pel ministre d'economia alemany, valia 10.000 milions de marcs alemanys el 1971. El 1997 valia 23.000 milions de marcs. Mitjan??ant aquest sistema de pr??stec-devoluci??-pr??stec, el 1995 el Fons havia fet pr??stecs tous a ciutadans alemanys per valor de 140.000 milions de marcs ^[15]. El 40% sobrer s'utilitz?? per a saldar el deute, estabilitzar la moneda o invertir en projectes no industrials. Fran??a fou qui m??s aprofit?? els fons contravalor, especialment per a reduir el d??ficit pressupostari, per?? no va ser reciclat com a Alemanya.

Una altra iniciativa de l'ACE m??s barata, per?? no menys efectiva, va ser el Programa d'Assist??ncia T??cnica. El programa reunia grups d'enginyers i industrials europeus i els portava als Estats Units a visitar mines, f??briques i fundicions perqu?? poguessin copiar els aven??os tecnol??gics a Europa. Al mateix temps, uns quants centenars de consellers t??cnics americans van ser enviats a Europa.

[edita] Repartiment

El Pla Marshall es repartia entre els pa??sos participants b??sicament segons la renda per c??pita. La gran part dels diners es destin?? als grans grups industrials, ja que es pensava que la seva revifada era essencial per a la reconstrucci?? europea. A m??s, el repartiment segons la renda per c??pita era una manera indirecta d'ajudar els Aliats, deixant menys per als pa??sos de l'Eix o els neutrals. La taula seg??ent mostra la quantitat d'ajuda per pa??s i any, extreta de The Marshall Plan Fifty Years Later. No hi ha un consens clar en les quantitats exactes, perqu?? moltes vegades es dif??cil establir quina part de les ajudes americanes formaven part del Pla Marshall.

Pa??s	1948-49 (milions de d??lars)	1949-50 (milions de d??lars)	1950-51 (milions de d??lars)	Total (milions de d??lars)
Alemanya Occidental	510	438	500	1,448
??ustria	232	166	70	488
B??lgica i Luxemburg	195	222	360	777
Dinamarca	103	87	195	385
Fran??a	1,085	691	520	2,296
Gr??cia	175	156	45	366
Irlanda	88	45	???	133
Isl??ndia	6	22	15	43
It??lia i Trieste	594	405	205	1,204
Noruega	82	90	200	372
Pa??sos Baixos	471	302	355	1,128
Portugal	???	???	70	70
Regne Unit	1,316	921	1,060	3,297
Su??cia	39	48	260	347
Su??ssa	???	???	250	250
Turquia	28	59	50	137

[edita] Conseq????ncies

El Pla Marshall va finalitzar el 1951 com estava previst. Tots els esfor??os de prolongar-lo van topar amb les despeses creixents de la Guerra de Corea i el rearmament. Els republicans, hostils al Pla, havien obtingut m??s escons a les eleccions al Congr??s de 1950 i van oposar-s'hi durament; altres formes d'ajuda, per??, van seguir arribant a Europa.

Del 1948 al 1952, Europa va viure el per??ode de m??xim creixement econ??mic de la seva hist??ria. La producci?? industrial s'increment?? un 35%, i l'agr??cola sobrepass?? fortament els nivells d'abans de la guerra ^[16]. La pobresa i la fam dels primers anys de postguerra desapareixeren i l'Europa occidental tenia davant seu dues d??cades de creixement sense precedents, que comportaren un augment espectacular del nivell de vida. Molts convenen que el Pla sol no va ressucitar miraculosament Europa, ya que la recuperaci?? econ??mica ja havia fets alguns passos abans; el Pla, doncs, hauria estat una empenta a aquesta recuperaci??.

Els efectes pol??tics del Pla Marshall foren tant importants com els econ??mics. El Pla va facilitar que les nacions europees flexibilitzessin les mesures d'austeritat i el racionament, reduint el descontentament i aportant estabilitat pol??tica. La influ??ncia comunista es va reduir considerablement, tot i que els partits comunistes encara van gaudir de popularitat durant uns quants anys. Les relacions comercials entre les dues costes atl??ntiques van afavorir la creaci?? de l'OTAN, que fins i tot sobreviuria a la Guerra freda. Endem??s, la no-participaci?? de l'Europa de l'Est va ser un dels primers s??mptomes que el continent ja estava dividit en dues ??rees d'influ??ncia enfrontades.

El Pla Marshall tamb?? contribu?? a la integraci?? europea d'una manera important. Els europeus, igual que els americans, creien que una unificaci?? del continent era gaireb?? imprescindible per a assegurar la pau i la prosperitat d'Europa. El Pla va ser un eina interessant per a establir una primera guia de com dur a terme aquest proc??s, per?? en certa manera va fallar, car l'OCDE no va passar mai de ser un simple agent de cooperaci?? econ??mica. M??s aviat va ser la Comunitat Europea del Carb?? i de l'Acer, que excloia el Regne Unit, qui fund?? les bases del que un dia seria la Uni?? Europea. Tanmateix, l'OCDE va servir de model i camp de proves per a la creaci?? d'una altra organitzaci??, la Comunitat Econ??mica Europea. El Pla, en certa manera lligat a la Confer??ncia de Bretton Woods, tamb?? instaur?? el lliure comer?? entre els pa??sos de la regi??.

Malgrat que alguns historiadors moderns creuen que els elogis al Pla Marshall s??n exagerats, en general hom en t?? una visi?? positiva i s'ha proposat la creaci?? de projectes similars per a d'altres regions, com ara l'Europa de l'Est despr??s de la Caiguda de la Uni?? Sovi??tica, ??frica o el "Global Marshall Plan" proposat per Al Gore.

[edita] Devoluci??

L'OCDE s'havia fet c??rrec de la distribuci?? dels fons i l'ACE s'encarregava de les importacions europees. Als productors americans se'ls pagava en d??lars provinents del Pla Marshall. Les mercaderies, ??s clar, no eren de franc, sin?? que els europeus les havien de pagar, ja fos al comptat o a cr??dit, amb la moneda local. Aquests diners anaven a parar a un fons contravalor, i podien ser reutilitzats per a projectes d'inversi??.

La majoria dels pa??sos participants al Pla sabien des d'un principi que no havien de retornar als EUA els diners dipositats en els fons contravalor, aix?? que foren absorbits dins dels pressupostos nacionals i "desapareixeren". En canvi, totes les ajudes oferides a Alemanya havien de ser retornades; per?? despr??s dels acords de Londres sobre deutes de 1953, la quantitat a retornar es va reduir a 1.000 milions de d??lars (incloent-hi les reparacions de guerra). Les ajudes donades als alemanys fins a l'1 de juliol de 1951 sumaven 270 milions de d??lars, dels quals 16,9 van anar al Banc Export-Import de Washington. De fet, fins a 1953 Alemanya no va saber la quantitat exacta de diners que hauria de donar als EUA, i insistia que els diners dels fons contravalor nom??s es donaven en forma de pr??stecs, un sistema mitjan??ant el qual, gr??cies als interessos, els diners creixien en lloc de reduir-se. Els EUA van encarregar a un banc hipotecari que s'encarregu??s de controlar el sistema. Al final, Alemanya va decidir pagar el deute a terminis i els diners van sortir dels pressupostos nacionals, i no dels fons del Pla Marshall; l'??ltim pagament es va fer el juny de 1971.

[edita] ??rees sense Pla Marshall

Moltes parts del m??n devastades per la Segona Guerra Mundial no es van beneficiar del Pla Marshall. L'??nic gran pa??s de l'Europa occidental que en qued?? exclosa va ser Espanya. Despr??s de la Guerra civil espanyola, Espanya va tancar-se en una pol??tica d'autarquia i proteccionisme que despr??s es va demostrar desastrosa. Tot i les retic??ncies a col??laborar amb un pa??s de caire feixista, els EUA van decidir oferir a Espanya ajut econ??mic perqu?? el r??gim de Francisco Franco era, fet i fet, una garantia que el pa??s no rebria influ??ncies sovi??tiques. Durant la d??cada dels anys cinquanta, Espanya reb?? finan??ament americ??; i tot i que mai no arrib?? a les quantitats que els seus ve??ns havien rebut amb el Pla Marshall^[17], va ser el punt de partida d'una recuperaci?? econ??mica despr??s de m??s de deu anys de dur??ssima postguerra.

Mentre que la part occidental de l'URSS havia quedat molt afectada per la guerra, la part asi??tica del pa??s estava pr??cticament intacta i s'havia industrialitzat r??pidament durant la guerra. El govern impos?? quantioses reparacions de guerra als pa??sos de l'Eix: Finl??ndia, Hongria, Romania i molt especialment a l'RDA, que va haver de pagar ingents quantitats de diners i moltes de les seves f??briques van ser traslladades pe??a a pe??a a territori rus. Totes aquestes reparacions igualaven, a la pr??ctica, a les sumes procedents del Pla Marshall que reb?? l'Europa occidental.

L'Europa de l'Est no va veure ni un d??lar del Pla Marshall, i m??s aviat poca ajuda dels sovi??tics. A pesar de l'establiment del COMECON per contrarestar el Pla Marshall, no era pas tan gener??s, i m??s aviat va acabar sent un m??tode per a transferir recursos d'Europa a l'URSS. La recuperaci?? econ??mica oriental fou molt m??s lenta, i molts penses que les economies de l'Europa de l'Est, de fet, no es van recuperar mai durant el per??ode comunista, tenint com a resultat la formaci?? d'unes economies de pen??ria i una escletxa entre l'Est i l'Oest. Els estats policials de l'Est podien garantir, a m??s, la continu??tat del racionament i de les mesures de racionament, per?? les fortes despeses en policia i serveis d'espionatge interior suposaven grans quantitats de diners que podrien haver-se destinat a tasques de reconstrucci??. Iugosl??via, per??, s?? que reb?? ajuda dels EUA, per?? no es considera emmarcada dins del Pla Marshall.

El Jap?? tamb?? va quedar molt devastat despr??s de la guerra. Els americans i el Congr??s no tenien tantes simpaties envers els japonesos com envers els europeus; a m??s, el jap?? no tenia inter??s ni estrat??gic ni econ??mic per als Estats Units, per aix?? no es va crear cap pla d'ajudes i la recuperaci?? econ??mica fins al 1950 va ser lenta. Tanmateix, aquell any esclat?? la Guerra de Corea, i el Jap?? esdevingu?? el centre d'operacions de les missions de les Nacions Unides i un prove??dor crucial de material. Un exemple ben conegut ??s el de Toyota: al juny de 1950 nom??s va produir uns 300 camions i estava a punt de la bancarrota. Durant els primers mesos de la guerra al pa??s ve??, per??, va rebre una comanda de l'ex??rcit americ?? de produir 5.000 vehicles, i la companyia va revifar-se ^[18]. Durant els quatre anys de la guerra, a l'economia japonesa hi va entrar m??s diners que a qualsevol altre pa??s participant al Pla Marshall.

El Canad??, com els EUA, pr??cticament no havia patit els efectes de la Segona Guerra Mundial, i el 1945 era una de les economies m??s grans del m??n. Depenia, per??, molt m??s fortament que els EUA del comer?? amb Europa, i despr??s de la guerra se'n van comen??ar a notar les conseq????ncies. L'abril de 1948, el Congr??s dels EUA va modificar el Pla Marshall, permetent que els europeus compressin tamb?? b??ns i productes del Canad??. Aquesta modificaci?? fou la clau per a l'estabilitat econ??mica canadenca, ja que el Canad?? va guanyar 1.000 milions de d??lars durant els dos primers anys de l'operaci?? ^[19].

Hong Kong, tot i haver estat espoliada pel Jap?? durant la Segona Guerra Mundial, no va rebre ajuda de cap altre pa??s. Al final, acab?? fent desapar??ixer l'intervencionisme econ??mic, va reduir els impostos empresarials i va mantenir, en general, una actitud de laissez-faire envers les empreses. Com a resultat d'aquestes reformes del mercat, Hong Kong ha esdevingut una de les zones econ??miques m??s exitoses del planeta.

[edita] Notes i cites

1. ??? MILWARD, Alan S.: The Reconstruction of Western Europe.
2. ??? HOGAN, Michael J.: The Marshall Plan. P??g. 30.
3. ??? GADDIS, John Lewis: We Now Know.
4. ??? FOSSEDAL, Gregory A.: Our Finest Hour.
5. ??? GADDIS, John Lewis: We Now Know. P??g. 37.
6. ??? JUDT, Tony: The Marshall Plan: Fifty Years After. P??g. 4.
7. ??? HOGAN, Michael J.: The Marshall Plan.
8. ??? MEE, Charles L.: The Marshall Plan. P??g. 99.
9. ??? GADDIS, John Lewis: We Now Know. P??g. 41.
10. ??? CINI, Michelle: "From the Marshall Plan to the EEC" a The Marshall Plan: Fifty Years After. P??g. 24.
11. ??? HOGAN, Michael J.: The Marshall Plan. P??g. 93.
12. ??? GROGIN, Robert C.: Natural Enemies. P??g. 118.
13. ??? HOGAN, Michael J.: The Marshall Plan. P??g. 415.
14. ??? Economic Growth in Europe Since 1945. P??g. 464.
15. ??? Al canvi de l'1 de gener de 1995, aix?? equivalia a 11,9 bilions de pessetes
16. ??? GROGIN, Robert C.: Natural Enemies. P??g. 118.
17. ??? Economic Growth in Europe Since 1945. P??g. 363.
18. ??? STUECK, William Whitney: Korean War in World History. P??g. 146.
19. ??? BOTHWELL, Robert: The Big Chill: Canada and the Cold War. P??g. 58.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multim??dia relatiu a: Pla Marshall