Dwight David Eisenhower
De Viquipèdia
| Dwight David Eisenhower | |
 |
|
|
|
|
| Mandat 20 de gener de 1953 – 20 de gener de 1961 |
|
| Vice President(s) | Richard Nixon |
|---|---|
| Precedit per | Harry S. Truman |
| Succeït per | John Fitzgerald Kennedy |
|
|
|
| Naixement | 14 d'octubre de 1890 Denison (Texas, Estats Units) |
| Mort | 28 de març de 1969 Washington D.C. (Estats Units) |
| Partit polític | Republicà |
| Parella | Mamie Eisenhower |
| Professió | Militar |
| Signatura |  |
Dwight David Eisenhower o Dwight D. Eisenhower, també conegut com Ike Eisenhower (14 d'octubre de 1890 - 28 de març de 1969) va ser un militar i polític estadounidenc, sent el 34è President dels Estats Units entre el 1953 i 1961. Durant la Segona Guerra Mundial Fou general en cap de les forces aliades al Front Occidental, lluint el rang de General d'Exèrcit (o general de 5 estrelles) i cap de l'Estat Major dels Estats Units després de la guerra. Gran amic des de la seva época de capità en els anys 20 d'un tinent provinent de la Primera Guerra Mundial anomenat George Patton, que arribaria a ser general de 3 estrelles.
Afiliat al Partit Republicà. Fundador de la OTAN i un dels seus màxims impulsors. Com a President, en l'àmbit exterior, supervissà l'alto el foc de la Guerra de Corea i, basant-se en la Doctrina de Represàlies Masives (també coneguda com a Doctrina Eisenhower va mantenir la pressió sobre la Unió Soviètica, va fer de l'armament nuclear una prioritat superior de defensa pel seu us de dissuassió i posava èmfasi en la intervenció en qualsevol conflicte on s'observés la influència soviètica (tot això dins del context de la Guerra Freda); i destacant-se al 1955 l'inici dels enviaments de consellers per entrenar a l'Exèrcit Sud-vietnamita. També va ser el primer president americà en realitzar una visita a Espanya al 1959, donant així el seu recolzament a la dictadura del general Franco pel seu anti-comunisme. En l'àmbit interior, durant el seu mandat destaca la creació de xarxes viàries i autopistes en els estats centrals del país, prenent com a referència el sistema alemany dels anys 30. Dins de l'àmbit social no va promoure lleis que ajudessin a disminuir la segregació racial i, finalment, llançà la Cursa Espacial. Com a curiositat, va ser el primer President dels Estats Units nascut a Texas.
Taula de continguts |
[edita] Biografia – Orígens familiars i formació
Eisenhower (tot i que, històricament, el seu cognom era Eisenhauer) va néixer amb el nom de David Dwight a la ciutat de Denison, Texas, el 14 d'octubre de 1890. Eisenhower va ser el tercer dels 7 fills del matrimoni format per Jacob David Eisenhower i Ida Elizabeth Stover. Els seus orígens es trobaven a Alemanya, concretament al Odenwald, al Sarre, d'on els seus avantpassats emigraren al 1741 cap a Pensilvània. La seva mare era Testimoni de Jehovà, oferint la seva llar com a lloc de reunió dels membres del grup entre 1896 i 1915.
Tot i que el seu nom era David Dwight, la família i els seus amics li deien només Dwight. Més endavant canviaria l'ordre del seu nom (sembla ser que quan es va matricular a West Point). Eisenhower es graduà a l'Institut d'Abilene al 1909.
[edita] Matrimoni
Eisenhower es casà amb Mamie Geneva Doud (1896-1979), originària de Denver, Colorado, l'1 de juliol de 1916. La parella va tenir 2 fills, Doud Dwight Eisenhower (nascut el 24 de setembre de 1917 i mort d'escarlatina el 2 de gener de 1921, amb només 3 anys), i John Sheldon David Doud Eisenhower, que també serví a l'Exèrcit i que, curiosament, es graduà de West Point el Dia-D.
[edita] Religió
La família del seu pare, d'orígens alemanys, probablement eren luterans, mentre que la seva mare era Testimoni de Jehovà. Aquests estan oposats al fet de matar i a doctrines com el militarisme, però els llaços d'Eisenhower amb el grup ja eren molt febles quan ingressà a l'Acadèmia Militar de West Point al 1911. Al 1915, la llar dels seus pares ja no acollí més trobades dels Testimonis, i de fet, tots els homes de la família ho van deixar d'adults, quedant només la mare com a membre actiu fins a la seva mort (i malgrat les seves diferències per motius religiosos, Ike conservà tota la seva vida una estreta relació amb la seva mare).
L'1 de febrer de 1953 va ser batejat, confirmat i va rebre l'comunió a l'Església Presbiteriana, només 12 dies abans del seu primer nomenament. Al 1954 va introduir les paraules under God (amb Déu) al Jurament de Lleialtat, i al 1956 adoptà la frase In God We Trust (Confiem en Déu) com a lema dels Estats Units, sent introduïda a la moneda al 1957.
[edita] Carrera Militar
Eisenhower ingressà a l'Acadèmia Militar dels Estats Units al 1911, graduant-se amb el rang de cadet d'Infanteria al 1915 (ocupant un lloc la meitat superior de la promoció), passant a ocupar els seus primers destins com a militar professional. Durant la seva estada a l'Acadèmia gaudí de diversos èxits en competicions esportives, mostrant-se com un fort atleta, arribant a aparèixer a la premsa al 191 per un espectacular touchdown. No obstant, la seva prometedora carrera esportiva s'estronca ben aviat per una seriosa lesió al genoll.
[edita] Primera Guerra Mundial i Període d'Entreguerres
Graduat al 1915, serví amb la infanteria fins al 1918 en diversos camps a Texas i Geòrgia. Durant la Primera Guerra Mundial, a la que els Estats Units es van incorporat als Aliats al 1917, ja en les darreres etapes de la guerra, Eisenhower va esdevenir el tercer cap del nou cos de blindats, arribant temporalment al rang de Tinent Coronel. Durant tot el període bèl·lic, s'encarregà de l'entrenament de les tripulacions de blindats a Pensilvània, i mai no arribà a entrar en combat. Després de la guerra, Eisenhower tornaria al seu rang de capità, sent promogut poc després a Major abans de ser destinat a Camp Meade (Maryland), a on romangué fins al 1922. El seu interès cap a la guerra de tancs s'incrementà després de moltes converses amb George Patton i d'altres comandants de tancs; no obstant, les seves idees sobre la guerra mòbil van ser poc apreciades pels seus superiors.
Eisenhower edevingué oficial executiu del General Fox Conner a la Zona del Canal de Panamà, a on serví fins al 1924. Seguint les recomanacions de Conner, estudià història i teoria militar (incloent a Karl von Clausewitz), i posteriorment afirmà la enorme influència que havia estat en Conner en el seu punt de vista militar. Entre 1925-26 assistí a l'Acadèmia d'Estat Major, i serví com a comandant de batalló a Fort Benning fins al [[1927.
Durant la segona meitat de la dècada dels 20 i inicis de la dels 30, la carrera d'Eisenhower a l'Exèrcit s'estancà (molts dels seus amics dimitien per treballar al sector privat amb emoluments molt més alts). Va ser destinat a la Comissió de Monuments de Batalla Americans, dirigida pel General John J. Pershing; a l'Acadèmia de l'Exèrcit; i com a oficial executiu del General George V. Mosely, assistent del Secretari de Guerra entre 1929 a 1933. llavors passà a ser el cap d'estat major del General Douglas MacArthur, cap d'Estat Major de l'Exèrcit fins a 1925, quan acompanyà a MacArthur fins a les Filipines, a on serví com a assistent del conseller militar del Govern Filipí (sovint s'afirma que tot aquest temps destinat amb MacArthur li serviria com una valuosa preparació per suportar les guerres d'egos de Churchill, Patton i Montgomery durant la Segona Guerra Mundial). Tota aquesta llarga estada a les oficines de preparació marcaria la seva carrera posterior, encarada sobretot a la planificació d'operacions militars. Al 1936, i després de 16 anys com a major, va ser promogut a tinent coronel. També aprengué a volar, si bé mai no va ser qualificat com a pilot militar. Només va fer un vol, al 1937 i sobre les Filipines.
Al 1939 retornà als Estats Units, servint en diverses posicions d'estat major a Washington, Califòrnia i Texas. Al juny de 1941 va ser nomenat Cap de l'Estat Major del General Walter Krueger, comandant del 3r Exèrcit, a San Antonio, Texas, sent promogut a General de Brigada al setembre. Si bé les seves habilitats administratives eren reconegudes, i davant l'amenaça de la guerra, Eisenhower mai no havia realitzat un comandament actiu no se'l tenia en consideració com a un potencial comandant de grans operacions.
[edita] Segona Guerra Mundial
Quan el 7 de desembre de 1941, els japonesos van llançar el seu atac de Pearl Harbor, els Estats Units van entrar a la Segona Guerra Mundial, formant part dels Aliats. Dwight Eisenhower ja havia ascendit a general, sent destinat a l'Estat Major General a Washington, a on serví fins al juny de 1942, sent responsable de la creació dels principals plans de guerra per derrotar al Japó i a Alemanya. Va ser nomenat Cap Adjunt a càrrec de les Defenses del Pacífic, per sota del Cap de la Divisió de Plans de Guerra, General Leonard T. Gerow, a qui substituiria algun temps després. Llavors va ser nomenat Assistent al Cap d'Estat Major a càrrec de la Divisió d'Operacions, sota el Cap de l'Estat Major General, General George Marshall. Va ser aquesta relació propera amb Marshall la que finalment conduí a Eisenhower a posicions superiors de comandament, doncs Marshall reconegué les seves grans habilitats administratives i d'organització.
[edita] Comandant del SHAEF
Al 1942, Eisenhower va ser nomenat Comandant General del Teatre d'Operacions Europeu (ETOUSA), amb seu a Londres. Al novembre també va ser nomenat Comandant Suprem de la Força Aliada Expedicionària de Teatre d'Operacions Nordafricà (NATOUSA).
Un cop les bases per efectuar un desembarcament conjunt de forces britàniques i americanes al nord d'Àfrica, i davant de la planificació definitiva d'aquella complexa operació, Eisenhower instal·là el seu quarter general al punt més proper possible, a la base naval britànica de Gibraltar, des d'on (amb l'ajut del Tinent General Clark) inicià discrets contactes amb les autoritats de la França de Vichy al Marroc, Alger i Tunísia, per poder assolir l'èxit en el desembarcament, contactes que s'arribaren a fer amb l'almirall Darlan (un dels líders del Govern de Vichy, i que es trobava a Alger el dia del desembarcament), i amb Henri Giraud, en qui els americans i els britànics veien una possible alternativa a la França Lliure del General de Gaulle, així com amb el General Juin, cap de les tropes de Vichy a la zona. Tots aquests contactes van ser realitzats per Robert Murphy, representant personal del president Roosevelt. La tensió que li provocà el desembarcament arribà a l'extrem que fumés fins a quatre paquets de cigarretes diaris.
Després de l'èxit del desembarcament, la seva autoritat s'estengué per tota la Mediterrània durant la resta de la Campanya del nord d'Àfrica, incloent al 8è Exèrcit britànic, comandat pel General Montgomery, amb qui tingué diverses topades. El 8è Exèrcit havia avançat a través del Desert Occidental des de l'est i estava preparat per iniciar la Campanya de Tunísia. Donada la seva posició, començà a ocupar-se també dels diversos aspectes polítics, intentant en un primer moment allunyar del nord d'Àfrica als gaullistes, amb qui els anglosaxons ja havien topat prèviament. Però amb l'assassinat a Alger de l'Almirall Darlan el 24 de desembre de 1942, comès pel jove gaullista Fernand Bonnier de La Chapelle, tots aquests problemes polítics van desaparèixer, amb el reconeixent de Charles de Gaulle com a cap dels francesos de l'Àfrica, amb la qual cosa Eisenhower pogué ocupar-se del següent problema militar, la Campanya de Tunísia, a on l'Afrika Korps del Mariscal Rommel s'havia retirat i a on havia rebut importants reforços.
Tot i al mal inici de la campanya, amb la derrota patida pel II Cos Americà a la batalla del Pas de Kasserine el 16 de febrer de 1943, i després de l'arribada a Tunísia del General Patton per assumir el comandament del II Cos, els Aliats finalment aconseguiren la capitulació de les tropes de l'Eix a l'Àfrica el 13 de maig de 1943. Durant la campanya, Eisenhower guanyà la seva quarta estrella l'11 de febrer de 1943.
Després de la capitulació, Eisenhower seguí al comandament del Teatre d'Operacions de la Mediterrània (MTO). Des d'aquesta posició supervisà la invasió de Sicília i la invasió de l'Itàlia continental.
[edita] Campanya d'Itàlia
[edita] Sicília
Per a la tornada a Europa de les tropes aliades, s'elegí la zona de Sicília, doncs oferia uns avantatges clars: s'atacava a Itàlia al seu propi territori, prop de les bases establertes pels Aliats al nord d'Àfrica i, finalment, es donava un pas definitiu pel control de la Mediterrània, expulsant d'allà definitivament als alemanys. Amés, era una bona oportunitat per testejar les capacitats dels Aliats per portar a terme una operació militar de gran volada, amb la vista posada en el futur.
Eisenhower decidí que l'Operació Husky, nom clau de la invasió, fos realitzada de manera conjunta per tropes britàniques i americanes, per la qual cosa es creà un Grup d'Exèrcits, el 15è, davant del qual es posà al Mariscal Harold Alexander, i estaria format pel 7è Exèrcit americà de Patton i pel 8è Exèrcit britànic de Montgomery. L'Eix comptava amb el 6è Exèrcit italià de Guzzoni i el 14è Exèrcit alemany de Kesselring; estant Guzzoni al front de totes les tropes (si bé de manera nominal).
A més, i amb la finalitat d'estalviar vides, s'iniciaren contactes discrets amb la Mafia, a través de Lucky Luciano, qui es trobava pres a Nova York. Els contactes van fructificar donada la intenció dels feixistes d'acabar amb la Mafia.
Finalment, el 10 de juliol de 1943, amb un important desplegament naval i aeri, es van realitzar els desembarcaments previstos, iniciant-se una cursa entre Patton i Montgomery per veure quin dels dos entraria abans a Messina i acabant així la campanya. Va guanyar Patton.
Amb la conquesta de Sicília quedava oberta la porta per continuar l'avanç, ara mitjançant un desembarcament a l'Itàlia continental.
[edita] Itàlia
"Estem lluitant a un país que ha contribuït enormement a la nostra herència cultural, un país ric en monuments que amb la seva creació van ajudar i ara il·lustren el creixement de la nostra civilització. Estem obligats a respectar aquests monuments fins al punt en que la guerra ens ho permeti [...] Si hem d'escollir entre destruir un edifici famós o sacrificar els nostres homes, llavors la vida dels nostres soldats val infinitament més i els edificis han de desaparèixer... Res no pot avantposar-se a l'argument de la necessitat militar." Dwight David Eisenhower
Sempre des del seu quarter general, llavors instal·lat a Alger, Eisenhower inicià la planificació del següent pas: la invasió de l'Itàlia continental, amb l'objectiu de treure a Itàlia de la guerra, provocant la caiguda del règim de Mussolini. No obstant, les circumstàncies es van precipitar quan Mussolini va ser defenestrat per una majoria dels membres del Gran Consell Feixista (el màxim òrgan del Partit Nacional Feixista italià), en una operació preparada pel rei Víctor Manuel III, iniciant-se tot seguit conversacions secretes a Lisboa amb vistes a signar un armistici a sol·licitud dels italians.
Les converses van desembocar en la signatura de l'armistici de Cassabile, pel qual Itàlia abandonava l'aliança amb el III Reich, tot i que els italians van demanar que seguís el secret fins que els Aliats desembarquessin a Itàlia. D'acord amb els pactes, el 3 de setembre de 1943, els Aliats van travessar l'estret de Messina, ocupant sense gran oposició el port. Es tractava d'una estratègia molt conservadora, doncs les circumstàncies haguessin permès el desembarcament més al nord, amb la qual cosa la Campanya d'Itàlia hagués estat molt menys lenta.
En qualsevol cas, els successos a Itàlia es van precipitar: Mussolini va ser alliberat de la seva reclusió pels alemanys, formant la República Social Italiana, que seguia aliada amb l'Alemanya Nazi; i pel seu costat, el Mariscal Badoglio, tot i que estava sent mantingut apart pels Aliats, va intentar organitzar un Exèrcit Italià que combatés amb les tropes aliades. Finalment, s'avançà tan a poc a poc que al desembre els Aliats es van veure aturats a uns 100km al sud de Roma per les defenses preparades a corre cuita pels alemanys a la Línia Gustav.
[edita] Comandant Suprem Aliat a Europa
[edita] El Desembarcament de Normandia
El 28 de novembre de 1943 se celebrà la Conferència de Teheran (Pèrsia), amb l'assistència dels 3 principals líders polítics dels Aliats: Churchill pels britànics, Roosevelt pels americans i Stalin pels soviètics. Entre els diversos acords que s'arribaren, destacava el compromís anglo-americà d'obrir un segon front a Europa, apart del ja existent a Itàlia i al Front Oriental, davant la petició de Stalin, doncs l'Exèrcit Roig estava suportant el pes principal de la lluita a Europa contra la Wehrmacht.
Com que els Estats Units serien els majors proveïdors dels homes que prendrien part en el desembarcament previst, i com que la major part del seu equipament també seria nord-americà, es decidí que fos un americà qui estigués al capdavant de l'operació i dels seus preparatius. Roosevelt no va voler desprendres del seu conseller militar, el general [[George Marshall|Marshall], amb la qual cosa es decidí atorgar el càrrec a un home que ja havia demostrat la seva vàlua a l'Àfrica i a Itàlia. L'alternativa era Patton, però la seva mala imatge deguda a uns incidents ocorreguts a Sicília i els enfrontaments que mantenia amb el britànic Montgomery van fer que se'l deixés de costat, tot i que se li encarregà posar a punt un exèrcit fantasma simulat amb el que s'amenaçaria l'operació real, amenaçant als alemanys amb una invasió sobre Calais, l'Operació Fortutide, tasca en la que Patton tindria un èxit total.
Al desembre de 1943 s'anuncià que Eisenhower seria el Comandant Suprem Aliat a Europa. Al gener, va reassumir el comandament ETOUSA i al febrer va ser nomenat oficialment com a Comandant Suprem Aliat de la Força Expedicionària a Europa (SHAEF), servint en un doble paper fins al final de les hostilitats a Europa al maig de 1945. En aquestes posicions va estar encarregat de planificar i portar a terme l'assalt sobre la costa de Normandia al juny de 1944, sota el nom clau d'Operació Overlord, l'alliberament de l'Europa occidental i la invasió d'Alemanya. Un més després del l'atac a Normandia tindria lloc la invasió del sud de França, i el control de les forces que hi participarien passarien del AFHQ al SHAEF. Per tant, des de llavors i fins al final de la guerra a Europa el 8 de maig de 1945, Eisenhower, mitjançant el SHAEF, tenia el comandament absolut de totes les forces operatives aliades (formada per tropes originàries dels Estats Units, el Regne Unit, la França Lliure, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Txecoslovàquia, Polònia o Grècia, així com els dominis britànics del Canadà, Nova Zelanda, Austràlia, Sud-àfrica, amés de la Índia britànica) i mitjançant ETOUSA, el comandament administratiu de totes les forces americanes al Front Occidental al nord dels Alps.
El General Eisenhower i els seus ajudants van triar la costa de Normandia pel desembarcament, preferint-la a d'altres possibles alternatives. És especialment interessant el fet que les platges triades quedaven dins del radi d'acció dels avions amb base al Regne Unit, sense obviar el fet de que al canal de la Mànega era molt fàcil d'aconseguir una supremacia total aèria i naval pels aliats.
La planificació de l'operació, la major operació de desembarcament de tropes feta fins avui, va suposar un esforç considerable, pel qual van tenir-se en compte factors innumerables: des dels climatològics, amb un anàlisi de les condicions climatològiques previstes per a les zones de desembarcament el dia mateix del desembarcament i posteriors, fins a com abastir a les tropes un cop a terra (motiu pel qual s'arribaren a dissenyar uns ports artificials) o fins i tot un oleoducte que portaria el carburant necessari a través del canal, (Operació PLUTO), passant pel disseny i la construcció de tancs especialitzats pels desembarcaments (els anomenats "Estravagàncies de Hobart", en honor al seu creador, el Major General Percy Hobart.
No obstant, tot i a les dots diplomàtiques d'Eisenhower, es van plantejar greus problemes respecte a la França Lliure del General Charles de Gaulle, doncs els francesos entenien que se'ls deixava al marge de la presa de decisions. Pressionat per Churchill, Eisenhower es negà a atorgar poders majors als francesos lliures mentre que no se celebressin eleccions a França. Aquesta decisió comportà conseqüències posteriors a la Campanya de França, especialment a l'agost de 1944, davant de l'Alliberament de París.
L'operació planificada comportava un desembarcament en 5 platges diferents: Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword. El primer objectiu era assegurar les pròpies platges, tasca que s'encarregà a diverses divisions paracaigudistes: la 82 i la 101 americanes i la 6a britànica. La missió dels paracaigudistes era retardar o evitar l'arribada a les platges de reforços alemanys, especialment les divisions blindades desplegades a la zona de Calais, i que l'Operació Fortitude de Patton mantenia allà a l'espera d'una hipotètica invasió.
Un cop aconseguit el control de les platges, l'objectiu per a la setmana següent a la invasió era el d'assegurar l'interior de Normandia, amb la finalitat de garantir la supervivència de les tropes desembarcades, per llançar a continuació un assalt cap als principals ports de la regió (especialment el de Cherbourg), per poder desembarcar allà subministraments i noves tropes amb les que poder desplegar tota la capacitat de combat dels Aliats.
"La vostra tasca no serà senzilla. El vostre enemic està ben entrenat, ben equipat i és veterà al combat. Lluitarà salvatgement."Eisenhower, 6 de juny de 1944
El 5 de juny de 1944, data prevista pel desembarcament, arribà enmig del pitjor pronòstic metereològic per aquella època de l'any en 4 ó 5 dècades, i el desembarcament es posposà 24 hores. El 4 de juny, a les 9:45, se celebrà una reunió amb els principals caps militars, en la que s'anuncià una lleu bonança en el clima. Eisenhower va ordenar que es posés en marxa l'Operació Overlord el 6 de juny amb un lacònic "Som-hi" (Let's go)[1].
Tot i a alguns contratemps, que van afectar en major mesura a algunes de les platges del desembarcament, i tot i els temors del propi Eisenhower, finalment la Batalla de Normandia obrí les portes a l'alliberament de la França ocupada pels alemanys.
Mai ningú no va tenir clar que l'Operació Overlord tingués un èxit rotund. La seriosa possibilitat d'un fracàs va fer que Eisenhower preparés una curta declaració en que assumia la plena responsabilitat en cas de que es produís un fracàs catastròfic. El text va ser trobat temps després per un ajudant a la butxaca d'una jaqueta. Es llegeix:
Els desembarcaments a la zona de Cherbourg-Havre han fracassat en la missió de guanyar un cap de platja satisfactori i he fet que les tropes es retiressin. La meva decisió d'atacar en aquest moment i aquest lloc ha estat basada en la millor informació de que disposàvem. Les tropes, l'aviació i la Marina han complert amb el seu deure amb total valentia i devoció. Si hi ha alguna culpa o falta per l'intent, només és meva
[edita] La Campanya de França
Amb la consolidació de la presència militar dels Aliats a Europa, després de l'èxit a la Batalla de Normandia, Eisenhower quedà acreditat com el conductor dels Aliats a la Victòria. Lògicament, va ser l'encarregat de la planificació de la següent fase de la guerra al Front Occidental. Es posava l'accent en un avanç veloç cap a l'est, empaitant als alemanys en retirada, assegurant el control de la costa del Canal de la Mànega, i deixant de costat l'interior de França. Per a completar la pressió exercida, a l'hora que per superar l'oposició alemanya a Itàlia, l'equip d'Eisenhower planejà un desembarcament al sud de França, que tingué lloc el 15 d'agost de 1944.
Respecte a la situació de París, Eisenhower pretenia passar de llarg la ciutat pel nord per a poder aprofitar la situació de desorganització de la Wehrmacht i arribar al Rin abans de que poguessin preparar una defensa ben organitzada (i de pas, per estalviar-se el problema logístic que representaria portar subministraments als parisins). No obstant, el general de Gaulle ordenà al cap de la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, General Leclerc, que es dirigís cap a París (contravenint les ordres del superior de Leclerc, el general americà Leonard T. Gerow, així com del propi Eisenhower. De Gaulle pretenia recolzar la sublevació de la població de París, evitant que fos emprada com a mitjà propagandístic pel Partit Comunista Francès. Igualment, de Gaulle volia evitar que França quedés sotmesa després de l'alliberament a un Govern Militar Aliat dels Territoris Ocupats (AMGOT), és a dir, a un control militar anglosaxó sobre el país. Finalment, de Gaulle comprenia que l'alliberament de París li serviria no només per aconseguir la consolidació definitiva de la seva persona com a líder de la França Lliure, sinó que també per a situar a la França Lliure com a nexe d'unió entre França i els Aliats.
No obstant, davant la situació del fet creat per l'avanç cap a París de la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, totalment en solitari i sense autorització, Eisenhower, tot i que molest davant el fet d'haver d'assumir el cost d'alimentar la població de París (la qual cosa encara sobrecarregaria més les línies de subministraments dels seus exèrcits, ja molt explotades), es rendí a l'evidència, acceptà els fets consumats i envià a la 4a Divisió d'Infanteria estadounidenca cap a París per recolzar l'operació, amés de per obtenir un rèdit polític i propagandístic.
En qualsevol cas, Eisenhower i el seu equip van iniciar la planificació per la següent fase de l'ofensiva: la campanya a Bèlgica i Holanda per controlar la desembocadura del Rin.
[edita] La Campanya del Benelux
[edita] Condecoracions
- Medalla del Servei Distingit a l'Exèrcit amb 4 fulles de roure
- Medalla del Servei Distingit a la Marina
- Legió del Mèrit
- Medalla de la Victòria a la I Guerra Mundial
- Medalla de la Campanya Europea-Africana-Orient Mitjà amb una estrella de plata i 4 estrelles de bronze
- Medalla de la Campanya Americana
- Medalla de Servei de Defensa Americana amb la barra “Servei a l'Estranger”
- Medalla de la Victòria a la II Guerra Mundial
- Medalla del Servei a la Frontera de Mèxic
- Medalla de l'Exèrcit del Servei d'Ocupació (amb la barra Alemanya)
- Medalla del Servei a la Defensa Nacional
- Orde del Bany (Regne Unit)
- Orde del Mèrit (Regne Unit)
- Estrella d'Àfrica amb les insígnies 8 i 1 (Regne Unit)
- Orde de Leopold (Bélgica)
- Creu de Guerra (Bélgica)
- Legió d'Honor (França)
- Medalla Militar (França)
- Creu de Guerra 1939-1945 (França)
- Orde de l'Alliberament (França)
- Creu de Guerra (Luxemburg)
- Medalla del Mèrit (Luxemburg)
- Orde del Lleó Blanc (Txecoslovaquia)
- Estrella d'Or de la Victòria (Txecoslovaquia)
- Orde de l'Elefant (Dinamarca)
- Orde de Ouissan Alaouita (Marroc)
- Gran Creu de l'Orde del Lleó Neerlandès (Holanda)
- Orde de la Victòria (URSS)
- Orde de Suvorov (URSS)
- Orde Virtuti Militari (Polònia)
- Creu de Grunwald (Polònia)
- Orde Polònia Restituta (Polònia)
- Gran Creu de l'Orde del Libertador (Argentina)
- Gran Creu de l'Orde del Mèrito Militar (Brasil)
- Gran Creu de l'Orde del Mèrit Aeronàutic (Brasil)
- Orde Nacional de la Creu del Sud (Brasil)
- Medalla de Guerra (Brasil)
- Medalla de Campanya (Brasil)
- Cap Comandant de l'Orde del Mèrit (Chile)
- Gran Cordó de l'Orde de Yun Hui (Xina)
- Gran Cordó de l'Orden de Yun Fei (Xina)
- Estrella de Abdón Calderón (Ecuador)
- Gran Cordó de l'Orden de Ismal (Egipte)
- Orden de Salomó (Etiopia)
- Orde de Jordi I amb Espases (Grècia)
- Creu del Mèrit Militar (Guatemala)
- Gran Creu de l'Orde d'Honor i Mèrit (Haití)
- Gran Creu de l'Orde Militar (Itàlia)
- Orde del Mèrit Militar (Mèxic)
- Áliga asteca (Mèxic)
- Medalla del Mèrito Cívic (Mèxic)
- Orde de Sant Olav (Noruega)
- Orde de Vasco Núñez de Balboa (Panamà)
- Gran Cordó de Nishan Iftikar (Tunísia)
Tot i això sense comptar la inmensa quantitat de carrers, places, avingudes, etc. en ciutats de tot el nom que porten el nom d'Eisenhower.
| Presidents dels Estats Units |  |
|
|---|---|---|
| Washington | J. Adams | Jefferson | Madison | Monroe | J.Q. Adams | Jackson | Van Buren | W. Harrison | Tyler | Polk | Taylor | Fillmore | Pierce | Buchanan | Lincoln | A. Johnson | Grant | Hayes | Garfield | Arthur | Cleveland | B. Harrison | Cleveland | McKinley | T. Roosevelt | Taft | Wilson | Harding | Coolidge | Hoover | F. Roosevelt | Truman | Eisenhower | Kennedy | L. Johnson | Nixon | Ford | Carter | Reagan | G.H.W. Bush | Clinton | G.W. Bush | ||
| Precedit per: Harry S. Truman (D) |
President dels Estats Units 20 de gener de 1953 - 20 de gener de 1961 |
Succeït per: John Fitzgerald Kennedy (D) |
