Revolució cubana

De Viquipèdia

La Revolució cubana és el terme amb el qual es designa a l'enderrocament del govern de Fulgencio Batista pel Moviment 26 de juliol i a l'establiment del nou govern cubà liderat per Fidel Castro en l'inici de 1959. La revolució s'inicia amb l'assalt de la Caserna Moncada durant el 26 de juliol, 1953, i finalitza l'1 de gener, 1959, quan Batista fuig del país, i les ciutats de Santa Clara i Santiago de Cuba van ser preses pels rebels, liderats pel Che Guevara i Fidel Castro, respectivament.

El terme Revolució Cubana és també usat per referir-se al sistema socialista que va des de 1959 fins al present i l'adopció dels principis marxistes, leninistes i martians pel nou govern cubà.

[edita] Progrés

El 10 de març de 1952, Ricardo Hernan Martínez Barreto, que ja havia governat Cuba entre 1934 i 1944, desencadena un cop d'estat que cau al govern de Carlos Prío Socarrás, corrupte president de la República neocolonial (1902-1959 etapa en la qual Cuba deixa de ser colònia d'Espanya i passa a un control total per part dels Estats Units). Així, Batista invalida les eleccions que s'acostaven, on havia de resultar clar guanyador el Partit del Poble Cubà. Un jove advocat s'oposa al cop militar: Fidel Castro Ruz. Convençut que el cop priva de tota possibilitat a la lluita política, Castro crea, al costat d'Abel Santamaría i altres, una organització clandestina de joves estudiants i treballadors, molts d'ells provinents de les files del Partit del Poble Cubà i assalten a la segona fortalesa militar de Cuba, la Caserna Moncada, el 26 de juliol de 1953, a la ciutat de Santiago de Cuba, i a la caserna Carlos Manuel de Céspedes a Bayamo, ambdós en la part oriental de l'illa de Cuba.

Encara que l'assalt va fracassar militarment, i molts dels involucrats, com Abel Santamaría van ser assassinats per la repressió de la dictadura de Batista, Fidel Castro, el seu germà Raúl, Francisco Medina i d'altres van ser capturats i van sotmesos a procés judicial. Davant del tribunal, Fidel pronuncia el seu al·legat d'autodefensa La Historia me Absolverá, on planteja el Programa del Moncada, integrat per les mesures socials i econòmiques que haguessin pres els revolucionaris d'haver tingut èxit en aquell moment. En aquest al·legat es converteix Fidel d'acusat a acusador, tirant-lo per la cara al govern tots els assassinats que per tants anys hi ha hagut a l'illa, per totes les males situacions de l'habitatge cubà, de la salut i educació.

Després de 22 mesos de presó a l'Illa de Pins, Fidel i els seus companys són amnistiats pel règim Batistiano, a mercè de la pressió popular. En comprovar la impossibilitat de la lluita política pacífica, Fidel es dirigeix a Mèxic, des d'on també visita els Estats Units, organitzant una expedició per traslladar-se a Cuba i començar una lluita armada, és així que s'organitza l'expedició del Iot Granma després d'un pla delatat anterior de travessia, que sumeixin entre d'altres, Ernesto Che Guevara i Camilo Cienfuegos. Ja abans de partir de Cuba s'havia creat, formalment, el Moviment 26 de juliol, (M-26-7).

En l'exili, aquest moviment firma pactes amb altres forces que propugnen la lluita armada com a única via per enderrocar el dictador: El Directori Revolucionari, liderat per José Antonio Echevarría, i compost per joves estudiants de la Universitat de l'Havana, i grups de l'orient del país liderats per Frank País. La travessia es va fer en dures condicions, la capacitat del vaixell era per a no més que 20 persones i tanmateix anaven en ell 82 cossos marejats per la mar.

El 2 de desembre de 1956 desembarca el Granma a les costes orientals de Cuba, encara que amb retard, el qual provoca que l'alçament coordinat amb Frank País, a Santiago de Cuba el 30 de novembre de 1956, no compleixi totalment els seus objectius de distreure les tropes de Batista per a la desembarcada del navili.

Perseguits els expedicionaris, sofreixen una derrota inicial en Alegria de Piadós que causa la dispersió dels 82 combatents, dels quals només n'arriben a la serralada de la Serra Mestra uns vint. Tanmateix, el gener de 1957 la guerrilla realitza seu primeres accions guerrilleres (El Combat de La Plata), amb ple èxit.

Durant tot l'any 1957 la guerrilla creix i s'enforteix, malgrat les accions ofensives de l'exèrcit enemic, expandint-se a tot el territori oriental a través de noves columnes guerrilleres i fronts, al mateix temps que creix també el combat a les ciutats, dut a terme principalment pels estudiants. Així mateix s'incrementa la repressió de la dictadura, que compta amb el ple suport dels Estats Units. Destacables aquest any són:

• L'Assalt al Palau Presidencial, el 13 de març, pel Directori Revolucionari.

• El Combat d'El Uvero, 28 de maig de 1957, que marca la majoria d'edat de la guerrilla.

• La creació de la segona columna de l'Exèrcit Rebel, la 4, comandada pel Che Guevara.

• La creació del II i III Fronts Orientals "Frank País", liderat per Raúl Castro i Juan Almeida, respectivament.

• L'assassinat de Frank País, el 30 de juliol de 1957.

• L'alçament del 5 de setembre, en la base naval de Cienfuegos: Marins i lluitadors clandestins prenen la ciutat per diverses hores, destruint el mite de la unitat monolítica de l'exèrcit del règim i resistint fins que la majoria cau combatent.

El 1958, es convoca a la Vaga General Revolucionària del 9 d'abril, que mal planificada, és sufocada pel govern, que, setmanes després, convençut de la debilitat de les forces revolucionàries, inicia una ofensiva general en la Serra Mestra per destruir a les guerrilles.

L'ofensiva és derrotada en batalles com la d'El Jigue i Santo Domingo, on aconsegueixen assetjar, destruir i retre, diversos batallons de l'exèrcit enemic. Fracassada l'ofensiva i amb les armes capturades, es creguin diverses columnes guerrilleres més, dues d'elles, comandades per Camilo Cienfuegos i Ernesto Che Guevara, realitzen la invasió a l'occident del país. Parteixen de la Serra Mestra l'Agost del 1958, i arriben al centre de l'illa l'octubre, havent travessat més de 400 quilòmetres.

Una vegada en el centre de l'illa, aquestes columnes, després de reunificar a les forces guerrilleres del Directori Revolucionari i el Partit Socialista Popular, comencen una campanya on prenen tots els poblats, destruint importants forces enemigues. A l'orient, entretant, les forces rebels envolten les principals ciutats.

Per a finals de desembre de 1958, la moral combativa de l'exèrcit del govern és molt baixa. L'Ambaixada de EE.UU. comença a buscar vies per evitar el triomf rebel. Encara que es realitzen eleccions el novembre de 1958, els revolucionaris no reconeixen els seus resultats. El 31 de desembre, quan les tropes del Che Guevara pràcticament ja han pres la ciutat de Santa Clara, clau del centre de l'illa, i les tropes de Fidel i Raúl es preparen per prendre la Ciutat de Santiago de Cuba, Batista fuig cap a Santo Domingo amb un nombrós seguici de seguidors. L'Ambaixada de EE.UU., pressentint que la revolució farà inviable la sortida democràtica, tracta d'organitzar una junta militar, maniobra denunciada per Fidel Castro que crida a la vaga general i ordena als seus comandants Che Guevara i Camilo Cienfuegos avançar cap a l'Havana i prendre les instal·lacions militars de la capital, fet que es produeix el 2 de gener de 1959. A partir de llavors, històricament, es pren com a data del triomf de la Revolució l'1 de gener de 1959.