Tucídides
De Viquipèdia
 |
Per a altres significats, vegeu «Tucídides (desambiguació)». |
Tucídides (entre 460 i 455 aC – c. 400 aC) fou un historiador grec i l'autor de la Història de la guerra del Peloponès, on recull la guerra del segle V aC entre Esparta i Atenes. Es considera el primer treball històric científic, descrivint el món humà produït per humans amb motius senzills, sense cap intervenció dels déus.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Gairebé tot el que sabem la vida de Tucídides prové de la seva pròpia Història de la guerra del Peloponès. Tucídides, nascut a Àlimos, estava connectat per vincles familiars amb el general Milcíades II i el seu fill Cimó II, líders de la vella aristocràcia, substituïda pels demòcrates radicals. Tucídides vivia entre les seves dues cases, a Atenes i a Tràcia. Les seves connexions familiars el portaven a contacte amb els mateixos homes que estaven formant la història sobre la qual escrivia.
Probablement tenia uns vint anys quan començà la guerra del Peloponès, l'any 431 aC. Va contreure la malaltia de la plaga que assolà Atenes entre el 430 i el 427 aC, que provocà la mort de Pèricles l'any 429 aC, junt amb milers de ciutadans. L'any 424 aC Tucídides fou nomenat strategós (general) i se li assignà una esquadra de set vaixells, situats a Thasos, probablement a causa de les seves connexions a l'àrea. Durant l'hivern de 424-423 aC, el general espartà Brasidas atacà Amfípolis, situada a mig dia de navegació a l'oest de Thasos, a la costa tràcia. Eucles, el comandant d'Atenes a Amfípolis demanà ajuda a la flota de Tucídides. Brasidas, conscient de la presència de Tucídides a Thasos i la seva influència sobre la gent d'Amfípolis i temorós de l'ajuda que arribava per mar, actuà ràpidament per oferir termes moderats als amfipolitans per a la seva rendició, que acceptaren. Així quan arribà Tucídides, Amfípolis ja era sota control espartà (vegeu Batalla d'Amfípolis). Aquest retard li va valer l'exili de 20 anys a Scaptehyle (Tràcia), on tenia possessions de mines d’or, fet que li va permetre ser testimoni dels fets esdevinguts en ambdós bàndols, informant-se de tot amb calma i imparcialitat
[edita] Obra
La seva obra ens ha arribat sense títol, i té vuit llibres.
Llibre I
El propòsit és evident: escriure la guerra entre atenesos i peloponesis, per considerar que havia de ser la més gran i més famosa per damunt de totes les anteriors. Exposició de la causa més veritable. Últims detalls previs a l’esclat del conflicte.
Llibre II
Tres primers anys de guerra (431-429). “Epitafi” o discurs fúnebre pronunciat per Pèricles, on realment s’ensalça la glòria d’Atenes; en contrapunt, la descripció de la pesta. Els peloponesis assetgen Platea. Descripció de l’imperi dels ordissis i de la Macedònia de Perdicas II.
Llibre III
Anys 428-426. Sublevació i càstig de Mitilene, Crueltat dels espartans en el setge de Platea.
Llibre IV
Demòstenes, general atenès, ocupa l’illa de Sphacteria a Pilos, de gran importància estratègica, i Esparta retira de l’Àtica les seves tropes i proposa la pau. Tucídides destaca la presa d’Amfípolis. Document de l’armistici concertat per un any entre atenesos i lacedemonis.
Llibre V Anys 422-416. La pau de Nícias (421), de la qual es dóna el text del tractat. Fi de la Guerra Arquidàmica (10 primers anys de la Guerra del Peloponès). Atenes i Esparta estableixen una aliança. Treva de 6 anys en la que no manquen hostilitats. L’any 416 expedició atenesa contra l’illa de Melos. Conseqüències de la política imperialista d’Atenes.
Llibre VI
Anys 416-414. Expedició i derrota d’Atenes a Sicília. Discrepàncies entre Nícias i Alcibíades. Els atenesos reclamen Alcibíades per por a la tirania. Excurs sobre Harmodi i Aristogíton. Discurs d'Alcibíades a Esparta incitant a la guerra contra Atenes.
Llibre VII
Anys 414-413. Desastre atenès per terra i per mar a Siracusa: els generals moren i els soldats són apressats.
Llibre VIII
Anys 413-411 (fi de l’obra). Consternació a Atenes per la derrota a Sicília. Els seus aliats van fent defecció. 411: la democràcia és abolida i s’instaura el consell dels 400. S’aconsegueix una constitució moderada. A Samos Alcibíades resulta nomenat general per la flota i l’exèrcit atenès. El llibre s’interromp sobtadament.
[edita] Forma
Per la forma en què ens ha arribat l’obra de Tucídides, tots els indicis apunten que l’escrit no tenia títol originalment. L’arquètip del s.IX tenia un títol (Θουκυδίδου ἱστορίων) diferent de l’hiperarquètip (Θουκυδίδου συγγραφή). En època alexandrina l’obra es va titular Θουκυδίδου Ιστορίαι (Història de Tucícides).
És evident que l’escrit està incomplet, per la falta d’homogeneïtat, especialment per la manca de discursos al llibre vuitè i a la major part del cinquè; la presència de documents històrics sense retocar, en contra del que exigeixen les lleis estilístiques de la historiografia.
[edita] Composició. Qüestió tucididea
Quan estudiem Tucídides no abordem simplement un capítol important de la literatura grega, sinó que ens trobem davant d’un exemple interessantíssim de composició i elaboració literària.
L’historiador va escriure des del principi una guerra que va durar 26 anys, amb la qual cosa podem preguntar-nos si és possible trobar certes modificacions dels seus punts de vista. En aquest context se situa la qüestió tucididea, que enfrontava els qui defensaven una crítica analítica, l’aplicada als poemes homèrics, i els qui defensaven una teoria unitària. Avui ha perdut tota la seva virulència i interès. Tot i així sembla que Tucídides no va arribar a revisar tot el seu treball, segons es veu en el seu final sobtat.
L’opinió comú entre els filòlegs actuals és que no admeten capes ni estrats en l’obra de Tucídides. Els estudis lingüístics, l’estilometria, ens ho ensenyen. Molts especialistes admeten que tota l’obra fou redactada després del 404 a.C. en la forma en què ens ha arribat.
[edita] Unitat interna
L’escriptor va organitzar tot el seu treball atenent al fet que la Guerra del Peloponès consistia en dues guerres de 10 anys cadascuna, més una treva al mig de 7 anys, de manera que quan va redactar els fets de la segona tingué en compte els de la primera, i els va comparar contínuament. Les comparacions i contrastos han estat introduïts deliberadament per buscar una autèntica tensió i correspondència entre forma i contingut.
No obstant, davant l’aparent semblança de contingut, hi ha molts contrastos i ironies. En la composició literària Tucídides utilitza models recurrents i comparacions semblants, però li agrada molt més el contrast, l’antítesi i la contradicció irònica, que es converteixen en trets del seu estil.
[edita] Discursos
Era usual ja des d’Homer introduir discursos directes enmig dels fets, en la idea que existia íntima relació entre paraula i acció. Heròdot havia dotat de contingut històric els discursos i dominava la tècnica de distribuir-los en grups. Tucídides observa que és impossible reproduir exactament les paraules pronunciades pels oradors i manifesta les seves reserves en tal sentit. Coneixia i va aprofitar l’enorme força dramàtica dels discursos, que han de precedir l’acció i preparar els successos següents.
En les seccions en què manquen discursos apareixen documents històrics que fan el mateix paper: preparar i avançar les accions, ajudant a conèixer els motius i les causes. Tucídides caracteritza lingüísticament Nícias i Alcibíades, recorrent a diversos plànols de llengua: lèxic, sintaxi i estil. Davant la pesada oratòria i vacil·lació mental de Nícias, trobem un Alcibíades de paraula fàcil i amb confiança en sí mateix. També s’ha dit que el tipus espartà ofereix els trets propis de la parla espartana, breu, lacònica.
El discurs que més atenció desperta és l’”Epitafi”, que mostra el vigor i l’energia dels atenesos davant del conflicte bèl·lic, i serveix de contrast violent i dramàtic a la pesta que es va abatre sobre Atenes. L’antimònia profunda entre els càlculs racionals de Pèricles i el poder de l’atzar es percep de forma paradigmàtica.
[edita] Llengua
Menció especial mereix la llengua de Tucídides, que fa servir paraules, significats, construccions sintàctiques i trets fonètics arcaics o que començaven a ser-ho. No va seguir la normativa del moment respecte l’evolució de la grafia àtica. En els textos dels tractats pot advertir-se un arcaisme més accentuat que a la resta de l’obra.
En Tucídides apareixen dos codis diferents: l’àtic pur i el nou àtic que donarà lloc a la koiné. Per això Tucídides ofereix certs trets arcaïtzants en fonètica i sintaxi (-σσ-, -ρσ-, preposicions ἐς i ξύν, anàstrofe amb περί, omissió de l’article, construcció nominal) al costat d’elements clarament innovadors, que ja trobem a la koiné (valor consecutiu-final, retrocés del superlatiu en profit del comparatiu, pèrdua progressiva del valor aspectual-resultatiu del perfet, desaparició paulatina de l’optatiu, girs preposicionals en lloc de casos...)
En el camp del lèxic Tucídides té nombrosos punts de contacte amb els tractats hipocràtics i és conspicu el seu coneixement i ús del vocabulari jurídic. És molt freqüent trobar vocables com “veritable” (ἀληθής), “cert” (σαφής), “exacte” (άκριβής), “correcte” (ὀρθός). En l’ús dels abstractes en -μα té certa similitud amb Eurípides.
La llengua de Tucídides està caracteritzada per un profund rigor lògic i una enorme riquesa semàntica, trets que la converteixen en un dels més alts cims de la ciència grega, i en model de precisió per a la Historiografia de tots els temps.
Mitjançant oposicions de veus, proverbis i sufixos, i gràcies a determinatius de divers caràcter, aconsegueix una exactitud conceptual rigorosíssima, ampliant o restringint el significat de les paraules. Profunditza en el vocabulari del poder, l’imperi, la conducta humana, el llenguatge tècnic, militar i polític.
[edita] Mètode historiogràfic
Tucídides ens ofereix les línies essencials del seu mètode. Es proposa la recerca de la veritat (ζήτησις της ἀληθείας) i critica qui accepta la tradició oral sense comprovació. Persegueix l’exactitud (ἀκρίβεια) amb insistència. Dóna importància a l’observació directa dels fets, però puntualitza dient que és necessari l’examen escrupulós de tot, tant de les informacions com del propi criteri. Desitja que la seva història sigui útil per als que busquen la veritat sobre el que ha succeït i succeirà d’acord amb l’ésser humà. Té consciència que està escrivint una possessió eterna, per sempre (κτημα ἐς αἰεί).
Tucídides desitja escriure la veritat de manera senzilla i imparcial; l’interessa el passat en els seus diversos aspectes tècnics, econòmics i culturals, que han servit per crear un poder que consisteix en la formació d’enorme capital i riquesa econòmica sostinguts per un ferri imperi marítim.
Aspira a la creació de lleis universals, en la convicció que la naturalesa humana és la mateixa a tot arreu. Aquesta idea, bàsica entre els metges hipocràtics, li permet comparar contínuament el passat amb el present.
Tucídides recorre a un mètode nou en aquell moment, i de moda entre els sofistes: el versemblant (τό εἰκός). En les disputes judicials recorre al mètode de la versemblança de manera que el lector pot reconèixer la veritat interna, enfosquida en els successos i manifestacions dels personatges.
[edita] Tucídides i el pensament científic
Les explicacions de Tucídides eren quasi sempre racionalistes, escèptiques, mai supersticioses, religioses ni filosòfiques. Hi havia una relació directa de Tucídides amb els metges del s.V: ell descrivia les malalties del cos polític de la mateixa manera que Hipòcrates estudia les afeccions físiques. Tucídides comparteix amb els hipocràtics i amb Demòcrit un interès extrem per la noció de “causa” (αἰτία), per la investigació etiològica. Distingeix entre 'causa general' (αἰτία) i 'pretext' (πρόφασις). Diferencia causes immediates i remotes. Estableix pronòstic, pren com a indici tot succés explicat amb suficient seguretat i el converteix en prova.
[edita] Estil
Tucídides és autor d’estil difícil. El lector ha de fer veritables esforços per entendre'l. Ell afirma escriure per a persones formades i interessades; no pretén proporcionar un momentani plaer acústic. Ja els seus contemporanis es van veure amb dificultats per captar tot el contingut de la seva obra.
Trobem en ell gran nombre de vocables antics i poètics; gran llibertat en la distribució sintàctica, apta i dúctil per expressar ràpidament el significat; inclinació per la construcció nominal; nombroses concordances ad sensum; rudes connexions entre frases; gust per la variació morfològica, sintàctica i lèxica; propensió a l’antítesi. La construcció antitètica apareix en normes jurídiques arcaiques i és pròpia de l’ètica popular i de la religió.
L’estil de Tucídides alterna l’equilibri amb la varietat. No pretén divertir ni sorprendre, només ésser útil. Oculta els paral·lelismes antitètics en la seva forma lingüística, de manera que analogies formals solen albergar profundes diferències semàntiques i viceversa. És una manera de buscar la claredat conceptual. El nou, el bell, el difícil de la variació formal tucididea és la diferència entre conceptes, manera apropiada de matisar el pensament.
[edita] Tucídides i Heròdot
La diferència entre Heròdot i Tucídides no és tan gran com alguns postulaven. S’han vist que també són autèntics gairebé tots els documents aportats pel primer a propòsit d’Egipte i els seus monuments, i en relació a la invasió de Grècia duta a terme per Xerxes.
Si Heròdot s’encarrega d’escriure un conflicte bèl·lic ocorregut poc abans entre pobles culturalment i geogràficament distints, Tucídides dóna un pas decisiu en concentrar tota la seva atenció en un esdeveniment rigorosament contemporani. L’un es mou en un terreny èpic i religiós, li agraden els llargs discursos i les informacions obtingudes per via oral; l’altre s’até a la naturalesa humana, és aliè a tota especulació religiosa i prescindeix generalment de tot allò que no és absolutament segur.
Tucídides es concentra en la història política, conscient de l’enorme magnitud de la guerra entaulada entre Atenes i Esparta. Es consagra a l’estudi de les causes i efectes de la confrontació, guiat per l’esperit científic d’alta racionalitat que veiem reflectit en la medicina hipocràtica, en la sofística i en el pensament de Demòcrit.
[edita] Influència
En època hel·lenística fou manejat i llegit en cercles intel·lectuals; Xenofont i Teopomp de Quios són continuadors cronològics de Tucídides; les seves idees apareixen a Aristòtil; llegit per Posidoni i Polibi; a Roma hi hagué gran interès pel seu estil (Lucreci, Corneli Nepot, Virgili i Sal·lusti); ressò a Ciceró i especialment a Tàcit, i també a Sant Pau, Flavi Josep, Amià Marcel·lí, i molt apreciat a les escoles de retòrica; a l'època imperial apareixen comentaris a la seva obra; estudiat també a l'Edat Mitjana; traduït al llatí per Lorenzo Valla; els seus pensaments apareixen a Maquiavel.
En època moderna va ser molt valorat per filòsofs com Thomas Hobbes i John Stuart-Mill, així com per historiadors com Macaulay i Ranke.
[edita] Enllaços externs i referències
- Tucídides. Història de la guerra del Peloponès. Col·lecció Bernat Metge, Barcelona (8 volums, trad. de Jaume Berenguer i Manuel Balasch).
- Bibliografia de Tucídides, Lowell Edmunds, Universitat Rutgers. (anglès)
- Tucídides al Perseus Project. (anglès)
- Traducció a l'anglès de Thomas Hobbes. (anglès)
