[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Hipòcrates - Viquipèdia

Hipòcrates

De Viquipèdia

Aquest article tracta sobre el gran metge. Per a altres significats, vegeu «Hipòcrates (desambiguació)».


Hipòcrates, segons un retrat idealitzat romà (gravat del s. XIX)
Hipòcrates, segons un retrat idealitzat romà (gravat del s. XIX)

Hipòcrates de Cos, en grec antic Ἱπποκράτης (Cos, vers 460 aC - Larissa?, vers 370 aC) fou un metge grec que construí el primer sistema racional, a Occident, per a l'explicació dels fenòmens morbosos i que per això ha estat qualificat tradicionalment de pare de la medicina.

Taula de continguts

[edita] Biografia

L'Arbre d'Hipòcrates, a l'illa de Kos, plàtan sota el qual ensenyà, segons la tradició
L'Arbre d'Hipòcrates, a l'illa de Kos, plàtan sota el qual ensenyà, segons la tradició

Els historiadors accepten que Hipòcrates va existir realment, que va néixer cap a l'any 460 aC a l'illa de Cos i que era un famós metge i professor de medicina. Tota l'altra informació que ja en l'Antiguitat va circular sobre la seva vida és possiblement apòcrifa i entra en el terreny de la llegenda. No existeixen fonts directes sobre la seva vida. Únicament es conserven relats elaborats a partir de la tradició oral, que no són molt fiables.

Soranus d'Efes, sobre el qual se'n sap ben poc, va ser el primer biògraf d'Hipòcrates i és la font de la major part de la informació. Soranus afirma que el pare d'Hipòcrates fou Heràclides, un metge de gran fama, i que la seva mare es deia Praxitela. Als 13 anys Hipòcrates va començar amb el seu pare els estudis de medicina, que li van obrir les portes del temple dels asclepíades, metges-sacerdots servidors d'Asclepi, el déu mitològic de la medicina. Posteriorment, va viatjar per Grècia, Egipte i Líbia per completar la seva formació i practicar el seu art.

Segons aquests relats, Hipòcrates va tenir dos fills, Thessalus i Draco, i un gendre, Polybus. Tots tres eren alumnes seus, però només Polybus va ser considerat el veritable successor d'Hipòcrates, segons Galè. Sembla que Thessalus i Draco van tenir cadascun un fill que es van dir també Hipòcrates.

Qualificat de pare de la medicina per la tradició, el seu mèrit fonamental va ser el de desenvolupar per primera vegada un sistema racional, fonamentat en l'observació i l'experiència, per a l'estudi de les malalties, les causes de les quals atribuïa a raons naturals i no a intervencions dels déus o a fenòmens de tipus magicoreligiós. Va introduir així els conceptes d'història clínica, de diagnosi i de prognosi.

Es diu que va ensenyar la medicina (a l'Asklepeion de Cos i també sota el plàtan conegut com a Arbre d'Hipòcrates) i que va fundar una escola mèdica. Regularia també les normes de comportament del metge, que recollí al cèlebre Jurament hipocràtic que li és tradicionalment atribuït.

[edita] Obres

És atribuït a Hipòcrates un corpus constituït per 53 obres (a banda de moltes altres de considerades apòcrifes) que va ser recollit pels seus deixebles en el que els coneix com a Corpus Hippocraticum. Entre les seves obres destaquen, per la difusió posterior que van tenir, el Tractat del pronòstic i els Aforismes. Moltes de les obres d'Hipòcrates foren objecte d'extensos comentaris per part de Galè, sobretot, i d'altres autors.

Les obres originals i els comentaris foren traslladats a l'àrab i al llatí i, en alguns casos (principalment els Aforismes, esdevinguts una guia mèdica molt valorada pels metges universitaris), a les llengües parlades de l'Occident medieval. Es conserven dues traduccions catalanes medievals dels Aforismes d'Hipòcrates, efectuades en diferents moments del segle XIV, una de les quals inclou el comentari de Galè.

[edita] La medicina hipocràtica

Instruments quirúrgics de l'antiga Grècia, emprats en la medicina hipocràtica
Instruments quirúrgics de l'antiga Grècia, emprats en la medicina hipocràtica

En la medicina hipocràtica es descriu el cos humà com una associació de quatre humors que el governen: sang, flegma, bilis o còlera groga i bilis o còlera negra (també dita malenconia). La malaltia es desenvolupa per una pèrdua de l'equilibri d'aquests humors, que el metge ha de procurar recuperar per diferents mitjans. Els mitjans per a preservar la salut són, en un ordre de creixent intensitat en la intervenció, la dieta i la higiene, l'administració de medicaments i la cirurgia.

Aquestes idees foren recollides i reelaborades per Galè, que les fusionà amb la teoria elemental i la filosofia natural aristotèlica i les féu aptes per a interpretar tots els fenòmens de la salut i la malaltia en els éssers vius. La medicina hipocraticogalènica fou vigent fins a l'ensorrament del món antic, persistí a Bizanci, penetrà al món islàmic, fou reintroduïda a l'Occident europeu a partir del segle XI i protagonitzà la medicina universitària occidental des del segle XIII fins a la introducció de la medicina de laboratori, en el segle XIX.

D'altra banda un dels més importants fets establerts per la medicina hipocràtica va ser la divisió de les tasques dels metges. Abans d'això les funcions del metge eren guarir o matar.

Dibuix d'un banc hipocràtic, segons un manuscrit bizantí de les obres de Galè
Dibuix d'un banc hipocràtic, segons un manuscrit bizantí de les obres de Galè

El mètode hipocràtic era molt encertat per tractar malalties simples, com per exemple les fractures. El banc hipocràtic, era una màquina utilitzada per a la reducció de luxacions i fractures de la cuixa, en les quals es practicava l'extensió i la contraextensió per mitjà de cordes enrotllades a cilindres giratoris. Va ser un sistema que més endavant es faria servir com un dispositiu de tortura.

Un concepte important en la medicina hipocràtica era el de la crisi, un punt en la progressió de la malaltia a partir del qual aquesta començaria o a derrotar el pacient i com a conseqüència aquest moriria o, al contrari, els processos naturals farien que el pacient es recuperés. També després d'una crisi podia venir una recaiguda i arribaria una crisi mortal.

[edita] Jurament hipocràtic

El llegat més famós de la recopilació hipocràtica és el jurament hipocràtic, una declaració de caràcter ètic per als metges, que assumeixen al principi de la carrera. Precisava, entre altres coses, que el metge ha de ser honest, calmat, comprensiu i seriós. Mentre que el jurament s'utilitza rarament en la seva forma original, el codi deontològic que se'n deriva encara és vigent i serveix de base per a juraments i normes que defineixen bones pràctiques i principis morals de la medicina.

[edita] Bibliografia

[edita] Edicions i traduccions

[edita] Estudis

  • I. Garofalo, A. Lamia, D. Manetti et al. (eds.), Aspetti della terapia nel Corpus Hippocraticum. Atti del IX Colloque International Hippocratique (Pisa, 25-29 settembre 1996), Florència, 1999.
  • D. Jacquart (ed.), Les voies de la science grecque: études sur la transmission des textes de l'Antiquité au dix-neuvième siècle, Ginebra-París, Droz-Champion, 1997.
  • A. Jori, Medicina e medici nell'antica Grecia: saggio sul 'Perì téchnes' ippocratico, Bolonya, Il Mulino, 1996.
  • J. Jouanna, Hippocrate, París, Fayard, 1992.
  • P. Kibre, Hippocrates Latinus: repertorium of Hippocratic Writings in the Middle Ages, Nova York, Fordham Univ. Press, 1985.
  • P. Laín Entralgo, La Medicina hipocrática, Madrid, Ed. Revista de Occidente, 1970.
  • F. Lasserre i P. Mudry (eds.), Formes de pnesée dans la collection hippocratique, Ginebra, Droz, 1983.
  • F. Lopez, Il pensiero olistico di Ippocrate: percorsi di ragionamento e testimonianze, vol. 1, Cosenza, Pubblisfera, 2004.
  • J. A. López Férez (ed.), Tratados hipocráticos: estudios acerca de su contenido, forma e influencia. Actas del VII Colloque international hippocratique (Madrid, 24-29 sep. 1990), Madrid, UNED, 1992.
  • V. Nutton, Ancient Medicine, Londres, Routledge, 2004.
  • J. R. Pinault, Hippocratic lives and legends, Leiden-Nova York-Colònia, E. J. Brill, 1992.
  • J. Redondo, "Hipòcrates líric a l'Humanisme català", Faventia, 18 (1996), 89-103.
  • W. D. Smith, Hippocratic Tradition, Ithaca, N.Y., Cornell Univ. Press, 1979.
  • O. Temkin, Galenism: Rise and Decline of a Medical Philosophy, Ithaca, N.Y., Cornell Publ. in the Hist. of Science, 1973.
  • O. Temkin, Hippocrates in a world of Pagans and Christians, Baltimore-Londres, Johns Hopkins University Press, 1991.

[edita] Genealogia


[edita] Enllaços externs

 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Hipòcrates