Liberalisme
De Viquipèdia
El liberalisme és un grup d'ideologies polítiques, socials i religioses que afirma la llibertat de la persona i la supremacia de l'acció individual per sobre de la col·lectiva. Això implica que les estructures de govern redueixin la seva intervenció al mínim necessari per a garantir la convivència, seguint la filosofia del laissez faire, laissez passer (en francès: "deixar fer, deixar passar").
Taula de continguts |
[edita] Liberalisme polític
[edita] Història
Tot i que les seves arrels s'enfonsen dins la nit del temps, amb una especial menció a l'Antiga Grècia, el liberalisme modern neix al voltant del segle XVIII com a afirmació de les llibertats i els drets de l'individu davant la tirania de les monarquies absolutes de l'Ancien Régime. Evoluciona de forma paral·lela a ambdós costats del Canal de la Mànega, a França en la seva forma revolucionària i a Gran Bretanya en la variant reformista.
El primer gran pensador classificable com a liberal fou John Locke, filòsof d'origen britànic. La seva obra Dos Tractats sobre el Govern suposa el començament del liberalisme polític, en ser aplicat arran de la Revolució del 1688. En aquest assaig es nega l'origen diví de l'autoritat del rei, defensant la teoria de que aquest emana del poble, i per tant el sistema de monarquia constitucional i representativa.
Continuant aquesta línia, apareixen a França els pensadors il·lustrats, precursors de la Revolució Francesa, entre els que destaquen Montesquieu (autor de la teoria de la separació de poders), Rousseau (teòric del contracte social) i Voltaire. Però la repressió política a França duu a molts liberals a l'exili anglès, produint en aquest darrer país un autèntic intercanvi d'idees que donarà l'impuls definitiu a la ideologia liberal. L'ajuda que els hi ofereix el reformador Jeremy Bentham (teòric de l'utilitarisme) li val, al 1792, el títol de Ciutadà d'Honor de França.
El triomf relatiu en la conquesta del poder polític marca l'inici de l'aplicació sistemàtica de la visió del món liberal a la resta dels àmbits socials, estacant la seva vessant econòmica, iniciada per Adam Smith a la seva obra La Riquesa de les Nacions, continuada per David Ricardo i John Stuart Mill, i finalment completada per la teoria general de l'equilibri de Léon Walras.
L'època hegemònica del liberalisme coincideix amb la modernitat, és a dir, el període comprés entre el fracàs de la Restauració i la Primera Guerra Mundial, arran de la qual els grans desequilibris econòmics (especialment al camp monetari i financer) convertiren el sistema econòmic liberal en inviable. Com a conseqüència, es produeix un fort ascens dels nacionalismes i els totalitarismes.
D'aquest enfonsament del sistema liberal, culminat amb el Crac de 1929 i la Gran Depressió, sorgeix una nova efervescència dins el pensament liberal (a part d'una agudització de la lluita de classes), que acaba escissió en dos corrents: el Liberalisme Americà i el Liberalisme Austríac.
Aquest cisma es gesta des de principis del segle XX, arran de la discussió teòrica sobre el rigor dels agregats macroeconòmics, d'una evident utilitat pragmàtica, però discutible en els seus mètodes. Vilfredo Pareto arriba al fons de la qüestió quan, després de llegir sobre una disputa entre un funcionari britànic i un braman sobre el Sistema de Castes de la Índia, nega l'intercomparabilitat de la satisfacció entre dos individus, trencant així amb la tradició igualitarista de Bentham.
Segons Pareto, la satisfacció es una magnitud ordinal i personal, i per tant no se pot quantificar, ni molt menys sumar a la d'un altre individu. Això no només desbarata la possibilitat de realitzar-ne agregats de satisfacció social, sinó que justifica les més extremes desigualtats de base.
Amb la concepció de Bentham, seguint la Llei de Rendiments Decreixents, es pot demostrar que la distribució de la renda òptima per a la societat es la completa igualtat. La nova teoria de Pareto negava aquesta conclusió, proposant una altra situació òptima: quan ningú pogués incrementar la seva satisfacció sense reduir-ne la d'un altre. Existeixen infinites situacions que compleixen aquest criteri, i van des del total acaparament de la riquesa per part d'una única persona fins a l'òptim social igualitarista.
Tot i que el problema de fons és aquest, l'escenari de la ruptura definitiva fou molt més superficial. Al 1936 John Maynard Keynes publicà la seva Opera Magna: Teoria General de l'Ocupació, l'Interès i el Diner. Dins ella, es defensa la intervenció activa de l'Estat en l'economia, per tal de garantir l'estabilitat de la demanda agregada, i amb ella l'ocupació i el creixement econòmic.
Aquesta deriva cap al socialisme i l'economia mixta no va agradar gens als pensadors austríacs, liderats per Friedrich Hayek. Les disputes dialèctiques acabaren en un gran distanciament entre els sectors més progressistes i els més conservadors dins del liberalisme.
L'Escola Americana, representant dels progressistes, va començar a defensar la intervenció de l'Estat en matèria macroeconòmica, en promoció de la mobilitat social, control dels oligopolis que la creixent automatització i producció en massa fomentava, etc.
Per contra, l'escola austríaca culpabilitza de tots els trastorns macroeconòmics a l'Estat, veu amb bons ulls les desigualtats socials i considera els oligopolis com a símbol de l'èxit en la gestió. Alguns sectors, fins i tot critiquen el liberalisme polític perquè segons ells duria als més febles a instaurar un govern socialista totalitari.
Després de la Segona Guerra Mundial es produeix una divisió del món en dos grans blocs: el comunista i el capitalista, passant a un període anomenat Guerra Freda. Al bloc capitalista s'intenta reconstruir un sistema, prenent aquest un caire keynesià, molt influït per la por a una nova Gran Depressió i al comunisme. Aquesta por l'allunya dels postulats de l'economia liberal, però el liberalisme polític i social es manté.
Més endavant, la Crisi del Petroli, la neutralització de l'amenaça comunista i, sobre tot, l'ascens a començament dels anys 80 d'una nova generació que no va patir la Gran Depressió, suposen un canvi de direcció brusc. Liderats per Margaret Thatcher al Regne Unit i per Ronald Reagan als Estats Units d'Amèrica, els teòrics austríacs arriben al poder, iniciant el que molts politicòlegs ja qualifiquen com a nova era d'hegemonia liberal.
[edita] Corpus ideològic actual
Per a una ideologia tan madura com el liberalisme, els anys han suposat la creació d'un esquema d'idees radicalment coherent, o més ben dit, varis esquemes. Això no vol dir, òbviament, que tots els liberals ho siguin: de fet es comú trobar-se amb gent d'ideologia no-liberal (auto)identificada com a "liberal" pel simple fet de compartir petits punts amb el liberalisme. Al món anglosaxó l'escola americana ha propiciat una identificació amb corrent de pensament socialistes, mentre que a l'Europa continental la influència austríaca l'ha emmarcat dins moviments reaccionaris i conservadors. Per exemple, a l'Estat espanyol és comú trobar-se amb post-franquistes intentant fer-se passar per liberals, pel simple fet de sentir afinitat pel sistema capitalista i oposició al progressisme polític.
Deixant de banda l'ús abusiu de la paraula, cal definir els fonaments dels corrents de pensament liberals, començant per l'escissió en dues famílies, basades en dues concepcions diferents de l'home i la societat.
[edita] Família paretiana
Aquesta família es pot considerar actualment com a la més genuïna representació del liberalisme, ja que duu fins a l'extrem els seus postulats bàsics. A conseqüència de l'explicació de Pareto de la satisfacció, el liberalisme paretià considera a l'individu finalitat en si mateixa, ignorant qualsevol consideració social. L'individu es la base de tot, i la mesura de totes les coses. Però cal dir que els liberals paretians no escatimen a la incoherència de recórrer a arguments socials i als indicadors macroeconòmics que tant critiquen a la teoria, per qüestions purament retòriques, cosa que pot arribar a confondre a l'hora de classificar ideològicament a aquesta persona.
Amb l'individu com a finalitat en si mateixa, neixen tres ideologies pròpiament dites (cadascuna amb la seva diversitat interna): l'anarcocapitalisme, el liberalisme autoritari i l'autodeterminisme o poliarquia.
- L'anarcocapitalisme veu en l'Estat una amenaça permanent per a l'individu, i per tant advoca per la seva destrucció. Com a defensa de la seva propietat i integritat, cada individu s'haurà d'espavilar, ja sigui armant-se, ja sigui pagant a "empreses de seguretat privada". Segons els anarcocapitalistes, aquesta "llei de la selva" és l'ordre natural de les coses. Molts teòrics consideren l'anarcocapitalisme com la vessant no-estatista del liberalisme autoritari (i per tant, part d'aquesta ideologia).
- El liberalisme autoritari considera l'Estat com a un mal necessari per a garantir un ordre liberal, és a dir, el règim de propietat privada, l'espai de seguretat, etc. Però en cap moment ha de sortir d'aquests àmbits, i per tant cal restringir fortament les llibertats polítiques d'aquells que defensen un major intervencionisme. Els més moderats es limiten a prohibir constitucionalment la política social del govern, mentre que els més radicals defensen l'abolició del règim democràtic i la instauració d'una dictadura liberal i un estat policíac.
- L'autodeterminisme i la poliarquia son, segurament, els més flexibles dels sistemes paretians, i per tant els més propers a l'esperit del liberalisme clàssic (pre-Guerres Mundials). De fet, l'origen d'aquesta ideologia parteix de la teoria del Contracte Social de Rousseau, segons la qual la sobirania emana de l'individu, i que aquest la delega mitjançant un pacte amb la resta de la societat. Amb aquest pacte, un determinat col·lectiu s'identifica com a Subjecte Constituent, i crea la seva pròpia forma de govern. Seguint aquesta filosofia, ja que l'individu n'és el propietari de la seva sobirania, qualsevol grup d'individus es podria posar d'acord i constituir-se com a Subjecte Polític, amb la seva forma de govern particular.
- Les diferències entre aquests dos corrents de pensament interns és que, mentre l'autodeterminisme defensa la territorialitat de la llei (estatisme), la poliarquia manté que la llei bàsicament s'aplica a les persones i les seves propietats, i que per tant no ha de desenvolupar-se necessàriament dins un àmbit territorial determinat. Això fa de la Poliarquia un corrent mes anarquitzant, i a l'hora més tolerant cap a les formes totalitàries de govern, ja que per fugir d'elles no és necessària l'emigració.
[edita] Família benthamiana
Si hem de ser estrictes, no existeix la família ideològica benthamiana, ja que aquesta no és més que la vessant liberal d'una de més gran: la col·lectivista. Però emmarcada dins el grup liberal pren plena autonomia i un caràcter genuïnament propi.
El tret diferencial d'aquesta "família" respecte a altres col·lectivismes n'és la convicció de que l'acció individual , a la recerca de maximitzar la seva pròpia satisfacció, resulta socialment més eficient que la col·lectiva (tot i que el col·lectiu ha de vetllar per l'interès general), en garantir una major adaptació a les preferències dels seus membres.
Això suposa que les accions del govern bàsicament vagin encaminades a generar unes determinades condicions generals, favorables a que la totalitat dels individus puguin trobar el seu lloc a la societat independentment del seu origen (mobilitat social). A més, en comptes de prohibicions i obligacions, tendeix a proposar incentius i penalitzacions, ampliant així el marge de maniobra de les persones.
A l'hora de cercar diferències entre pensadors, el fet d'acceptar l'existència d'una satisfacció social fa de la família benthamiana un corrent fortament pragmàtic, adaptant-se en cada moment a unes condicions històriques i socials determinades, cosa que dificulta una classificació taxonòmica de les ideologies que la formen. Bàsicament en trobem dos: el social-liberalisme de dretes i el d'esquerres.
- El social-liberalisme de dretes és la ideologia menys intervencionista d'aquesta família, ja que considera que, excepte causes de força major (catàstrofes, malalties, etc.), l'individu forja el seu destí amb la seva pròpia actitud. Per tant, només aspira a garantir la total igualtat de partida, donant per suposat que la posterior actitud de l'individu anirà assumint, de forma responsable i coherent, els sacrificis i beneficis entre els que, al llarg de la seva vida, haurà d'elegir.
- En conseqüència, tendeix a garantir una educació bàsica igual per a tots els ciutadans, a limitar l'herència privada (substituint-la per una de col·lectiva) i a crear un sistema de seguretat social, és a dir, una assegurança de malaltia, accident o catàstrofe.
- El social-liberalisme d'esquerres dubta de la coherència i la responsabilitat de l'individu, assumint que una persona al llarg de la seva vida pot canviar de preferències, i pot cometre greus error. Per tant, tendeix a donar una segona oportunitat a les persones que al llarg de la seva vida cauen en desgràcia, oferint un sistema de beneficència més o menys elaborat (que en alguns casos inclou la renda bàsica), així com nombroses possibilitats de reciclatge professional, a més dels drets bàsics oferts pel social-liberalisme de dretes.
- També destaca el fet que, en alguns casos, unes determinades estructures socials prenguin especial força per damunt de la voluntat de l'individu, i que per tant fomentarien l'aparició de desigualtats i altres injustícies socials. Aquestes estructures, que s'identifiquen generalment amb grans empreses o grans sindicats, haurien de ser controlades per l'Estat, qui s'encarregaria de mesures d'arbitratge i de defensa dels ciutadans davant d'elles.
[edita] Crítiques al liberalisme polític
La coherència adquirida al llarg dels anys per part del liberalisme no hagués estat possible sense l'allau de crítiques que ha sofrit al llarg dels anys, primer en la seva lluita contra l'absolutisme i després per mantenir-se com a sistema hegemònic, enfront de l'embat obrerista.
Aquestes crítiques es poden agrupar, de forma resumida, dins tres categories:
[edita] Crítiques col·lectivistes
La principal crítica de la família col·lectivista es centra en la concepció paretiana de l'home. Afirma, per tant, que la incomparabilitat de satisfaccions es una fal·làcia ja que s'ignora tàcitament la nostra capacitat d'empatia, així com nombrosos estudis psicològics, sociològics i biològics. Per tant, existeix la possibilitat de comparar satisfaccions, i l'única manera de justificar desigualtats seria a traves de diferències en el sistema de preferències (uns prefereixen descansar a tenir doblers, etc.).
Després, existeixen les crítiques internes de la família, dirigides contra aquells que accepten la igualtat de base dels éssers humans, però que aposten per l'individu. Bàsicament, son les crítiques socialistes al social-liberalisme, segons les quals a un sistema liberal l'Estat es incapaç de garantir la total igualtat de base (ja que, per exemple, escapa del seu control una part de l'herència, i sobre tot la part de l'educació que transmeten els pares als fills), i resalta que gran part dels èxits i fracassos d'una persona depenen més de factors casuals que de les seves eleccions. Per tant, l'única forma de garantitzar la igualtat es mitjançant l'acció col·lectiva (socialització dels mitjans de producció, etc.).
A més, ressalta el fet de que una gran part de la satisfacció provenen de coses que difícilment se poden sotmetre a règims de propietat privada (o el seu equivalent no-mercantil), però que cal protegir davant d'externalitats. Això ho accepten la majoria dels social-liberals, però a una escala força més reduïda que els socialistes i els ecologistes.
Així mateix, es destaca la gran quantitat de projectes que, per motius tècnics, econòmics, etc. difícilment son viables fora de l'acció col·lectiva, però que beneficien a tothom de tal manera que son indispensables. Aquest podria ser el cas dels sistemes GPS o similars.
[edita] Crítiques espirituals i moralitzants
Durant el seu enfrontament amb els absolutistes, el liberalisme va rebre una sèrie de crítiques de caràcter moralitzant. Aquesta línia també es pot trobar entre alguns sectors marxistes, tot i que en el seu moment aquest moviment també va ser blanc d'aquests atacs.
De forma resumida, aquestes crítiques es basen en l'absència d'una moral preestablerta al propi sistema, de forma que aquesta és definida per les accions dels humans. Això implica que valors superiors als humans (religiosos, naturals, etc.) es deixen de banda.
En el cas de la moralització pseudomarxista, la crítica prové de la no-fixació de valors al propi sistema. Però al propi marxisme aquests valors tampoc estan fixats, sinó que aquests son definits pel col·lectiu. Aquesta crítica, per tant, ve d'individus egocèntrics que proposen convertir en sistema la totalitat de les seves pròpies conviccions morals, negant la validesa de la dels altres.
Com a aclariment a aquestes paraules, cal dir que cap sistema manca de moral, però si que es cert que la moral liberal es molt més laxa que la d'altres ideologies.
[edita] Crítiques pragmàtiques
La crítica pragmàtica fa incidència en els problemes d'ordre pràctic que pot oferir la ideologia liberal. És important no perdre de vista que el pragmatisme es el camí realista cap a un ideal, i que per tant no està exempt d'ideologia (ni en respon a una d'única).
Un exemple de crítica pràctica ja ha estat mencionat a les crítiques ol·lectivistes, i versa sobre la impossibilitat (o gran dificultat) de sotmetre al règim de propietat coses com el paisatge, l'aire (tot i que alguns en proposin la seva privatització), les ones electromagnètiques que pugui enviar un satèl·lit de posicionament global (GPS), etc.
Per posar-ne un altre, hi podríem incloure problemes d'ordre públic en cas d'aparèixer grans desigualtats socials (argument de paretians pragmàtics).
[edita] Liberalisme religiós
El liberalisme dintre de l'àmbit de la religió està lligat generalment a les esglésies del protestantisme (principalment l'anglo-saxó) contràries als dogmes i que afirmen la llibertat del creient en qüestions de fe. Aquesta afirmació de la llibertat i dignitat personal ha portat a membres d'aquestes esglésies a ser capdavanters en temes socials com ara el dret de vot, la igualtat racial i de gènere, l'ordenació de les dones, l'acceptació del matrimoni homosexual i altres qüestions de tipus social i moral. Són esglèsies liberals els quàquers, els unitaris i els universalistes, així com algunes branques dels anglicans i dels baptistes, entre d'altres.
Per extensió, es parla també de liberalisme per referir-se a moviments contraris al dogmatisme i al fonamentalisme a altres religions: així es pot parlar de budisme liberal (també conegut com a "compromès"[1], islam liberal (el més disposat a acceptar els drets individuals reconeguts a la societat occidental)[2], etc.
[edita] Liberals
La següent llista recull una breu relació orientativa de liberals de gran rellevància en la història d'aquest corrent de pensament intel·lectual, acadèmic i polític.
[edita] Pensadors
|
[edita] Economistes
|
[edita] Polítics
|
[edita] Divulgadors
|
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços
- Internacional Liberal (anglès)
