Jean-Jacques Rousseau
De Viquipèdia
.jpg/180px-Jean-Jacques_Rousseau_(painted_portrait).jpg)
Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, Suïssa, el 28 de juny de 1712 – Ermenonville, França, 2 de juliol de 1778) va ser un pensador i escriptor en llengua francesa.
Va ser un dels principals filòsofs del segle de les llums, encara que les seves idees i el seu caràcter l'oposaren sovint a d'altres il·lustrats i als ideals del moviment. De tota manera, les seves idees polítiques van influir en gran manera en la Revolució Francesa, el desenvolupament de les teories liberals, i el creixement del nacionalisme. És particularment conegut pels seus treballs sobre l'home, la societat i l'educació. La filososfia política de Rousseau es situa dins del corrent contractualista dels filòsofs britànics dels segles XVII i XVIII i el seu famós Discurs sobre l'origen i fonaments de la desigualtat entre els homes es concep com un diàleg obert amb l'obra de Thomas Hobbes. Trencant amb el racionalisme dominant en la Il·lustració, la seva obra iconoclasta prefigura també les teories evolucionistes de Charles Darwin. La seua herència de pensador radical i revolucionari està probablement millor expressada en la seua més cèlebre frase, continguda en el Contracte Social: "L'home naix , però en tots costats està encadenat"
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Rousseau va nàixer en Ginebra (Suïssa). La seva mare va morir en el part. Va tenir una infancia accidentada. Als deu anys, Isaac Rousseau, son pare, va haver d'abandonar Ginebra per una disputa i va deixar el seu fill a cura d'un pastor protestant, Lambercier, a Bossey, a la Savoia.
En els anys següents, Rousseau tindrà una vida nòmada en què exercirà diferents oficis relacionats amb les lletres i la música: va ser aprenent a casa d'un empeltador, després a casa de un mestre gravador... Recorrerà molts quilòmetres a peu per la zona dels Alps a través dels quals forjarà el seu caràcter de 'passejant solitari'. Un sacerdot de Confignon l'adreçà a Madame de Warens, a Annecy, que el va tutelar: la qual li va proporcionar una educació acurada, el va ajudar en la seua afició per la música i el va iniciar al catolicisme, essent batejat. Després d'una malaltia greu va haver de fer una estada de repòs de cinc setmanes a Montpeller. Al seu retorn, va ser preceptor a Lió i va contactar amb Fontenelle, Diderot, Rameau i Marivaux. Retornà freqüentment a casa de Madame de Warens, a qui ell anomenava sa “maman”, a Charmettes, prop de Chambéry.
A París, el 1741, inventa un sistema de notació musical i escriu dos llibres sobre aquest tema. Es relaciona amb Denis Diderot, i Madame d'Epinay. El 1749 escriu per a l'Enciclopèdia o diccionari raonat de les ciències, de les arts, i dels oficis, articles sobre música. El 1750, respon al concurs proposat per l'Acadèmia de Dijon i desenvolupant la tesi que el progrés és sinònim de corrupció, obté el primer premi amb el seu "Discours sur les Sciences et les Arts". Segueix una altra dissertació, el Discours sur l'origine de l'inégalite parmi les hommes(1745), on va exposar un avanç del seu pensament, defenent la llibertat de l'home enfront de les institucions socials. Posteriorment, va desenvolupar la seua filosofia en "Julie ou la Nouvelle Héloïse" (1761), "El contracte social" (1762) i "Émile" (1762).
Precursor del pensament democràtic, el seu punt de partida és una crítica contra la ingenuïtat del pensament il·lustrat, especialment en la labor que la Il·lustració atorga a la cultura i el coneixement com a proveïdor de bondat. Defensa que la cultura és una capa de convencions i arbitrarietats que se superposa a l'home originari, açò és, natural, i que per tant falseja i pervertix les condicions superiors que el ser humà posseïx de manera intrínseca. L'artificialitat de les regles formen la societat i el llenguatge dels diferents pobles, que neguen als individus la possibilitat d'una realització plena com a tals i pervertixen el seu ser natural. La seua consideració del ser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna, com assenyala Lèvi-Strauss. La seua crítica a la societat continguda en "El contracte social" va provocar que l'obra fora prohibida des del seu origen. Personatge molt criticat, va ser perseguit i va haver de patir permanents canvis de residència, vivint en Gran Bretanya junt amb Hume. En 1767 va tornar a França i va casar amb Thérèse Levasseur, amb qui va tindre cinc fills, els quals va entregar a la borderia. Va escriure també Confession, una autobiografia que preconitza el moviment romàntic, i Rêveries d´un promeneur solitaire (Ensomnis del passejant solitari), publicat en 1872. La seua fondària d'anàlisi i capacitat de penetració li fan un dels pensadors més influents d'algunes de les ideologies que més han influït en el segle XX.
Havent estat condemnat per el Parlament de París l' Émile, se'n va a Suïssa, després al territori de Neuchâtel, que pertanyia al rei de Prússia. Després de passar per l'illa de Saint-Pierre del llac de Bienne, arriba a Anglaterra (1765), cridat pel filòsof David Hume. Contrariant la mania de la persecució acabarà per retornar a París.
Acaba les Confessions, i les completa amb les Rêveries d'un promeneur solitaire. El 1778, el marquès de Girardin li ofereix l'hospitalitat a un pavelló de la seva propietat d'Ermenonville, on mor sobtadament.
[edita] El llegat de Rousseau
[edita] Llegat filosòfic: l'antiil·lustrat
En 1762, la publicació de "El contracte social" va ser causa de la seua expulsió de França. Els plantejaments que feia Jean-jacques Rousseau en esta obra van ser la llavor de la Revolució Francesa. Parlava de la sobirania de la voluntat del poble, dels sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a forma perfecta de govern. Per a Rousseau, la llei o dret de naturalesa no és una imposició ni una qüestió donada. Assenyala que tot el que nosaltres podem veure amb gran claredat respecte a esta llei és que, no sols perquè siga llei és necessari que la voluntat d'aquell a qui obliga puga sotmetre's amb coneixement d'ella, sinó que és necessari també, perquè siga natural, que parle de manera immediat.
Fa bé a un poble obeir quan es veu forçat, però és millor quan es veu forçat a sacsar el jou. Per esta raó este gran pensador va intentar demostrar que el poble pot també fer part de les decisions
[edita] Llegat polític: la fraternitat
Després de tants escriptors polítics, dels que Hobbes i Locke només eren els més rellevants, que havien proposat una explicació contractual del pas de l'estat natural al social era possible fer una obra original sobre un tema tan debatut?
Rousseau, segons Madame de Staël, no va inventar res, sinó que va inflamar tot; és un error. El Rousseau d'El Contracte és verdaderament inventor. És cert que s'inspira en els seus predecessors, en Maquiavel (sobretot en el dels discorsi), en Montesquieu. És veritat que ha patit profundament la influència del seu atavisme ginebrí i calvinista: mai perd de vista cert ideal constitucional, pres de la història de Ginebra, i del qual amb gran pesar per la seua banda, la pareixia que se separava cada vegada més de la ciutat de Calví. Però tots estos elements es troben tramats en el cervell poderós i complicat de l'autor, en el cor orgullós de plebeu, constantment ferit al contacte de la societat aristocràtica, . El inigualitari resultat d'això és eixa gran obra difícil de llegir, del contracte social, tan diferent de l'esperit de les lleis.
On està, per tant, en esta obra cèlebre la invenció? He-la ací: eixa llibertat i eixa igualtat, l'existència de la qual en l'estat de naturalesa és tradicionalment postulada, Rousseau pretén tornar a trobar-les en l'estat de societat, però transformades, havent patit una espècie de modificació química, "desnaturalitzades".
Hi ha creació d'una nova naturalesa en l'home, lo que permet a este superar la contradicció, inherent a l'estat social, entre les seues inclinacions individuals i els seus deures col·lectius. Esta és la primera i capital invenció de Rousseau. Té com a pivot la concepció mateixa del sobirà, de la sobirania i de la llei que l'autor fa derivar del contracte social.
Rousseau es veu conduït, per esta via, a una distinció radical, i que des de l'angle que ell ho presenta, és només seua, entre el sobirà i el govern.
L'obligació social no pot estar fundada legítimament en la força. No s'hi val del més fort. L'únic fonament legítim de l'obligació es troba en la convenció establida entre tots els membres del cos que es tracta de constituir en societat, i cada un dels quals contracta "per dir-ho així amb si mateix", no lligant-se, en suma, més que a la seua pròpia voluntat. Tot deriva del lliure compromís de què s'obliga. El pacte social no pot ser legítim més que quan naix del consentiment obligadament unànime i en favor de la comunitat, cada un es compromet cap a tots, donant-se a tots, no es dóna a ningú. Cada un adquirix sobre qualsevol altre exactament el mateix dret que li cedix sobre si mateix.
Cada contractant està lligat, sense estar, no obstant això, "subjecte" a ningú, perquè cada u, unint-se a tots, no obeïx, no obstant això, més que a si mateix i queda tan lliure com abans.
La llibertat està fora de perill. Però l'obediència, sense la qual no hi ha cos polític també ho està. El poble en la democràcia és, en certs aspectes, el monarca; en altres és el súbdit. No pot ser monarca més que pel seu sufragi, que són les seues voluntats. Cada membre del cos polític és al mateix temps ciutadà i súbdit, ciutadà membre del sobirà, en tant que participa en l'activitat del cos polític. Súbdit en tant que obeïx a les lleis votades per este cos polític, per este sobirà del qual és membre.
[edita] Llegat literari
Donat el seu allunyament dels enciclopedistes de l'època i el seu enfrontament amb l'església catòlica, per les seues polèmiques doctrines, el seu estil literari va canviar. Les seues obres autobiogràfiques i del seu jo van donar un bolcada fonamental en la literatura europea; a tal punt que és considerat un dels precursors del romanticisme.
Entre les seues obres més importants es troben Émile i El contracte social.
[edita] Enllaços externs
- Jean-Jacques Rousseau, en francès
- (francès) Biblioweb
