Poema èpic
De Viquipèdia
Poema èpic o epopeia són termes que defineixen en literatura el gènere poètic que narra les gestes dels herois amb una barreja tant d'elements reals com fabulosos i llegendaris. En els seus orígens la seva transmissió era oral i per tant hi podia haver vàries versions d'una mateixa història.
De poemes èpics en trobem ja a les primitives civilitzacions, com el Gilgamesh a Mesopotàmia, les Aventures de Sinuhé escrites cap al 2000 a. C a Egipte, el Poema èpic de Manas de tradició Kirguís (Kirguizistan i Xina) o l'epopeia sànscrita Mahabharata i, més properes a la cultura occidental, les obres d'Homer: la Ilíada i l'Odissea (VIII a. C).
També van conrear aquest gènere els grecs Hesíode amb la Teogonia, Queril de Samos, Pisandre de Camiros, Cal·límac o Apol·loni de Rodes amb la seva famosa obra els Argonautes, on l'heroi Jasó viatja fins la llunyana Còlquida per aconseguí el velló d'or. El primer poema èpic en llatí va ser una traducció de l'Odissea, portada a terme per l'esclau grec de Tarent Livi Andrònic, i darrera d’aquest van sobresortir poetes com Enni (els Annals), Gneu Nevi (Bellum Punicum), i especialment Virgili amb la seva gran obra mestra l'Eneida. Altres autors posteriors que van escriure en llatí poemes èpics són Lucà, que al contrari de la resta d'autors, va fer intervenir personatges reals com Juli Cèsar o Pompeu a la seva obra Farsàlia, Estaci, Claudi Claudià, Sili Itàlic, etc. D'autors cristians d'entre els segles IV i VI cal destacar Aureli Climent Prudenci, Sidoni Apol·linar o Avit, que van influenciar els autors d'una època posterior.
A l'Edat Mitjana va ser la cançó de gesta la que narrava en les diverses llengües romàniques les aventures dels herois del país. En llengua castellana el Cantar de Mío Cid és el poema èpic més representatiu. De més al nord d'Europa també ens han arribat tant les sagues escandinaves i la recopilació dels Edda islandesos com l'epopeia germànica el Cant dels Hildebrands (s. VIII) o més tard el Cant dels Nibelungs (XIII).
A partir del Renaixement aquest gènere es va continuar conreant però amb la voluntat principal d'exaltar un personatge real i el seu propi país, rebent com a influència principal els continguts i ideals de l'obra de Virgili.
Cap al segle XVIII aquest gènere va caure en decadència, i per tant en desús, i només va tornar a florir durant el Romanticisme. En llengua catalana, com ja hem dit, es van escriure cançons de gesta, i durant la Renaixença i amb la voluntat de crear grans obres com l'Eneida i cantar la glòria del nostre país van destacar dos grans homes, Joaquim Rubió i Ors i Manuel Milà i Fontanals. A finals del segle XIX Jacint Verdaguer va representar la culminació d’aquest gènere amb obres com L'Atlàntida i especialment Canigó, on canta mitjançant històries cavalleresques i fabuloses procedents del folklore català, els orígens de la Catalunya cristiana.
