Arpa

De Viquipèdia

L'arpa és un instrument de corda pinçada compost per un marc ressonant i una sèrie variable de cordes tensades entre la secció inferior i la superior. Les cordes poden ser pinçades amb els dits, les ungles o amb un o plectre.

Taula de continguts 1 Tipus d'arpes 2 L’arpa de pedals moderna 3 Introducció històrica 4 Descripció 5 Exemples musicals proposats 6 Tècnica de l'arpa 7 Principals escoles d’arpa 8 Bibliografia Recomanada

[edita] Tipus d'arpes

• Arpa de palanques o arpa cèltica
• Arpa doppia italiana
• Arpa de dues ordres espanyola
• Arpa triple anglesa
• Arpa paraguaia
• Arpa africana o kora
• Arpa Erard o de concert
• Arpa de boca o birimbao
• Arpa gótica catalana

[edita] L’arpa de pedals moderna

[edita] Introducció històrica

L’arpa que s’estudia actualment als conservatoris és fruit d’un llarg procés d’innovació que comença a finals del segle XVII.

Fins aleshores existien diversos tipus d’arpes segons cada regió d’Europa que seguiran pervivint amb més o menys fortuna a la música popular.

Aquestes arpes tenien el problema que no es podia tocar en totes les tonalitats i modalitats desitjades.

El començament del sistema més exitós es trobà al Tirol austríac a finals del segle XVII, consistia en uns ganxos que al ser accionats manualment escurçaven la longitud de la corda un semitó, però no totes les cordes disposaven d’aquest mecanisme, per exemple una arpa alemanya d’aquest tipus amb 36 cordes tenia 32 ganxos.

Entre 1720 i 1740, el mecanisme es desenvolupà connectant aquests ganxos a uns pedals que s’accionaven amb els peus, deixant les mans lliures a l'intèrpret. Una arpa alemanya conservada al Conservatoire Royal de Musique de Brussel·les sembla haver tingut pedals per a les notes DO i FA. Diversos fabricants tingueren gran interés per a solucionar el problema diatònic de l'arpa: Louvet, Lang, Salmon, Holtzman, Lapine, Naderman, Cousineau i Renault & Chatelain. Hochbrucker, nascut a Donauwörth a Bavària, fabricà una arpa amb cinc pedals per les notes DO, RE, FA, SOL y LA que després perfeccionà ampliant el nombre de pedals a set, un per a cada nota de l'escala diatònica. Així se’l considera el pare de l'arpa d’un moviment.

Cap al 1740 s’introdueix l'arpa de pedals a París segurament a través de l'alemany Stecht o l'alsacià Phillip Mayer. A la Encyclopédie ja es presenta aquest instrument. Abans de la Revolució Francesa els fabricant d’arpes Cousineau feren intents per a millora l'instrument, un d’ells fou doblar el mecanisme i també el nombre de pedals, 14 en total. Afortunadament no arribà a prosperar.

Sebastian Erard fou un altre fabricant de clavecins i pianofortes que pensà en millorar el fràgil mecanisme Cousineau, que amb el seu sistema de ganxos trencava les cordes freqüentment.

El 1792 Erard patenta un arpa amb un sistema de forquetes, que és el que s’utilitza avui en dia. Erard substitueix el ganxo per un disc amb dues prolongacions en forma de forca que “trepitja “ la corda escurçant-la un semitó. Després d’una estada a Londres, al 1796 torna a París i treballa en el problema de doblar el mecanisme sense doblar el nombre de pedals, finalment el 1810 patenta el seu mecanisme de double action gràcies al qual es pot tocar l'arpa en totes les tonalitats i fins i tot adquirint més possibilitats harmòniques que el piano, l'arpa té 31 sons en una escala front als 20 del piano.

El 1831 mor Sebastian Erard , el seu nebot Pierre continuarà el negoci patentant el 1836 el model Gòtic que han utilitzat els arpistes fins els nostres dies, el Conservatori de Barcelona conserva una d’aquestes arpes encara en ús.

[edita] Descripció

L’arpa de pedals de doble moviment és si fa no fa la mateixa que patentà Erard el 1810.

Relació dels element clau que poden permetre’ns entendre de forma simple com funciona l'instrument així com les seves utilitats i limitacions.

• La tessitura

L’arpa moderna té sis octaves i mitja S’utilitzen les dues claus com amb el piano, normalment les notes per a la mà dreta s’escriuen en clau de Sol i les de la mà esquerra en clau de Fa en quarta línia.

• Les cordes

L’arpa està afinada diatònicament en perfectes octaves i quintes. Les cordes de la meitat superior són de tripa o niló (o altres material com fibra de carboni). Hi ha diferents combinacions de colors però la més freqüent a Europa és Do: roig Fa: negre Re, mi, sol, la, si,, blanc Altres combinacions freqüents són: Do: roig. Fa: morat i la resta en blanc. Do: verd. Fa. Morat i la resta en roig.

Les cordes més greus o bordons estan compostes d’un fil d’aram d’acer entorxat amb un aliatge d’aquest metall i plata, les notes fa i do eren de color coure per a ser diferenciades de la resta, actualment encara perviuen però s’imposen bordons negres i rojos.

Les cordes poden comprar-se individualment o en jocs, quan es compren individualment cal indicar la nota i la octava a la qual pertanyen, també es pot indicar el número de la corda però aquest sistema és complicat i més fàcil d’induir a error. Les octaves en l'arpa es conten a partir del Mi i cap a baix.

Igual que altres instruments, les cordes de l'arpa són sensibles als canvis de temps però amb l'agreujant que n’hi ha moltes més.

Existeixen diferents opinions entre els arpistes sobre els mèrits de les cordes de tripa sobre les de niló, es diu que les cordes de niló es poden afinar més ràpid i que són més resistents als canvis climàtics. Però mols prefereixen el tacte de les cordes de tripa, el color de les quals és més estable. En el que tothom està d’acord és que no es deuen barrejar diferents materials indiscriminadament, això sí, normalment la primera octava sol ser de niló.

• Els pedals

Freqüentment els pedals de l'arpa són un enigma per als no arpistes, una ullada ràpida de la part esquerra de l'arpa sol fer pensar que tenen la mateixa utilitat que en el piano.

L’arpa està afinada diatònicament i els pedals que són set serveixen per a alterar les notes; cada pedal correspon a una nota de l'escala de forma que quan s’acciona un, totes les cordes d’aquesta nota queden alterades.

El mecanisme de pedals es basa en el principi físic on el nombre de vibracions d’una corda està en raó inversa a la seva longitud; quan el pedal està en posició de bemoll, la corda és el màxim de llarga, si posem el pedal en natural, la corda és escurçada per una forquilla que la pressiona, i el mateix procés tenim amb el pedal en diesi.

[edita] Exemples musicals proposats

• Arpa sola
  • F. J. NADERMAN: Sept Sonates Progressives. Alphonse Leduc.
  • A. HASSELMANS: Feuilles d’automne. Sérénade mélancolique. Op. 45. Durand S.A.
  • M. TOURNIER: Trois images. Op. 29 primera suite. Lemoine.
  • M. GRANDJANY: Automne. Durand et Cie
  • H. RENIÉ: Feuilles d’Album. Angélus, Danse d’autrefois, Esquisse. Lemoine.
  • F. J. DIZI: 48 Études pour la Harpe. Lemoine.
  • M. SAMUEL-ROUSSEAU: Variations Pastorales sur un vieux noël. Alphonse Leduc. París. 1919
  • J. DUBEZ: Deux Chansons Sans Paroles.
  • W. ALWYN: Crepuscle. Alfred Lengnick &Co. Ltd. Londres
  • C. SALZEDO: Short stories in music. Elkan-Voel Co Inc.
  • C. SALZEDO: Chanson dans la nuit.
  • L. BERIO: Secuenza II.

• Conjunt de cambra amb arpa
  • L. SPOHR: Sonata concertante . Op. 114 per a arpa i violí. International Music Company. Nova York.
  • N. C. BOCHSA: Thème et Variations. Les Editions Ouvrières. L’astrée.
  • KOBAIASHI: Sonatina.
  • J. DEBÓN: Escenes Musicals. Eco.
  • B. BRITTEN: A ceremony of carols. Op. 28 per a veus blanques i arpa. Boosey & Hawkes.
  • C. SALZEDO: Rumba, Tango. Schirmer.

• Concerts per a arpa i orquestra
  • G. F. HÄNDEL: Concert en si bemoll major.
  • C. DEBUSSY: Danses per a arpa. Durand

• Papers orquestrals d’arpa
  • G. F. HÄNDEL: Juli César
  • R. WAGNER: Els mestres cantaires de Nuremberg. Obertura.
  • CHABRIER: Espanya.
  • P. I. TXAICOVSQUI: El Trencanous. Vals de les flors.
  • G. BIZET: Carmen. Interludi.
  • G. FAURÉ: Rèquiem. Pie Jesus. In paradisum.
  • C. DEBUSSY: Le Martyre de Saint Sébastien. Durad & Fils Editeurs. París

[edita] Tècnica de l'arpa

• Arpegiats

És l'efecte més conegut de l'arpa, de fet és l'instrument que dóna nom a l'efecte. Al Renaixement s’usava com un ornament però al llarg de la història va tenint cada volta més èxit fins ser usat fins a l'excés al Romanticisme, on no s’entén que un acord puga ser plaqué, és a dir, sense arpegiar. A passat una mica com amb l'efecte vibratto als instruments d’arc. Avui en dia, s’intenta que tinga un sentit expressiu i no abusar d’ell.

Existeixen diferents arpegiats. La seva velocitat depén de la durada de la nota arpegiada i poden ser lleugers com el brisée, normalment començant amb les dos mans juntes; avançats o al temps com eren abans del Barroc; o fins i tot una mà arpegiada i l'altra no per donar un aire ambigu. També hi ha els acords anomenats trencats, amb un arpegiat quasi imperceptible. Per últim tenim els arpegis de tota l'arpa amb gran varietat expressiva segons la velocitat, dinàmica i agògica que li donem.

• Bisbigliando

És un efecte de murmuri que s’aconsegueix tocant repetidament acords arpegiats normalment de tres notes amb les dues mans preparant amb molt de compte de no fer sorolls. Sol usar-se per a rememorar l'efecte de l'aigua, de fonts...

• Glissandi

L’efecte més definitori de l'arpa com a instrument. Existeixen de diversos tipus, amb ungla, amb el diapasó o la clau d’afinar, rematats tocant l'última nota del glisando, dobles i triples, ascendents i descendents o una combinació d’ambdós, amb les dues mans...

Tots els anterior se solen fer al llarg de l'arpa o amb un interval prou ample que supere l'octava, però també és pot fer amb una sola nota per a facilitar la digitació, sobretot si es tracta de música per a tecla.

Un altre glissando és el realitzat recorrent tota una corda de metall entorxada.

Un altre glissando és l'efecte tambor, es fa apagant una sèrie de cordes amb la mà esquerra que es glissen amb la dreta.

• Acords eòlics

Son una espècie de glissandi, sobre uns acords en concret com a clusters.

• Apagats

Una de les característiques de l'arpa és la tendència a la ressonància de les cordes siguen tocades o per simpatia. Per a disminuir aquest efecte tenim els apagats. I cada situació necessita un apagat diferent: Ens trobem amb tres problemes a solucionar: els silencis, no fer sorolls de pedals i el manteniment de l'harmonia correcta. Per a cadascun hi ha diversos tipus d’apagats. Hi ha una diferents representacions gràfiques per a cada tipus però a voltes no s’escriuen perquè se sobreentén que cal apagar. Amb les dues mans per a tapar tota l'arpa, al final d’una peça o secció. Amb la mà esquerra sola per a tapar els baixos, o una octava en concret. Es representa amb un o dos cercles aspats.

En casos d’escales o picats se sol tapar amb la mà el so del baix per a deixar lloc a la nova fonamental tant amb octaves anomenades amb la mà oberta o amb notes soltes que es pot senyalar amb una creueta.

A voltes es posen de nou els dits sobre els baixos com si s’anés a tocar de nou per a apagar, és molt comú en les cadències perfectes tapar la fonamental de l'acord de la dominant amb el 4t dit per a que se senta la fonamental de la tònica. Molt usat al Barroc i al Classicisme es pot representar amb les notes a apagar entre parèntesis.

Altres moments, pel perill de fer sorolls al preparar els dits cal apagar amb el mateix moviment dels dits abans de tocar amb molt de compte.

• Harmònics

Consisteixen en partir amb la mà o la falange d’un dit la corda de forma que se senta l'octava de la nota real, al segle XX es juga amb la quinta també.

Es representen gràficament amb un petit cercle damunt la nota que s’escriu normalment a la corda que es toca i no a altura real per a facilitar la lectura.

• Enharmònics

L’actual mecanisme de pedals permet que cada corda de l'arpa siga bemoll, natural o diesi, això dóna joc a usar dos cordes per a fer un mateix so. Aquest efecte ens serveix per a fer glissandi únics, trinats, tremolos i també per a facilitat alguns passatges amb moltes alteracions o cromatismes.

La representació gràfica de l'enharmònic és moderna i consisteix en encerclar la nota enharmònica per a facilitar la lectura i el canvi de pedal.

• Prés de la table (Pdlt)

Consisteix en tocar prop de la taula harmònica, així s’aconsegueix un so mes piano i metàl·lic. S’usa com a efecte de timbre i en les obres de la música antiga per a minimitzar els sorolls i les vibracions en els passatges fugats, principalment, a vegades per a imitar el so del clavecí.

• Bass danse les cordes (Bdlc)

Semblant a l'anterior però amb una posició intermitja entre la posició normal i el pdlt. També es pot tocar en una posició més alta de la normal per a aconseguir un so més estrident.

• Sons pincés

Fets pinçant la corda amb el dit polze i índex.

• Sons amb ungla

Tocar algunes poques notes amb l'ungla, francament en desús perquè és poc pràctic per a l'arpista deixar-se una ungla una mica llarga per a fer-los, a més el mateix efecte s’aconsegueix tocant pdlt fent una mica la intenció d’un picat.

• Sons xilofònics

S’aconsegueixen posant els dits d’una mà al baix de les cordes i tocant amb l'altra.

• Sons vibrés

S’aconsegueixen fent pressió amb la mà esquerra a la part de dalt de les cordes mentre es toca amb la dreta.

• Glissando de pedal

Consisteix en aconseguir un efecte de cromatisme sense tocar. Es toca una corda i es mou el pedal de forma que aconseguim un glissando d’un semitó.

• Sons esotèrics

Consisteix en aconseguir un so a l'arpa movent els pedals sense tocar cap corda. Per a que se senta cal molt de silenci i/o moltes arpes fent aquest efecte a la vegada.

• Sons timpànics

Es fan picant amb la mà oberta, el puny o els dits la caixa harmònica.

• Sons percudint les cordes amb la mà, normalment amb l'esquerra al registre més baix, pdlt.

• Ús d’elements aliens a l'arpa

Com per exemple tocar colpejant una o diverses cordes amb la clau d’afinar. Posar una cinta de paper entre les cordes s’aconsegueix un so com de percussió, semblant a una caixa clara.

[edita] Principals escoles d’arpa

La tècnica que avui en dia s’estudia a totes les escoles d’arpa del nostre entorn prové de l'escola francesa amb el seu centre al Conservatori de París. Com veure’m més endavant d’una forma o altra tots els professors eminents tenen el seu origen en aquest conservatori.

En 1825 s’estableix la classe d’arpa al Conservatori de París. El primer professor és Naderman, arpista de la Capella Reial. Continuen la seva tasca, per ordre cronològic: Nadermann, A. Prumier, Labarre, A. C. A. Prumier, Hasselmans, Tournier, P. Jamet i Laskine, Borot i Devós, i M. C. Jamet. Entre ells cal destacar la figura de Hasselmans, gran pedagog que tindrà una nombre important d’alumnes excepcionals.

• Escola francesa

François-Joseph Naderman (1773-1835) Nicolas Bochsa (1789-1856) Théodore Labarre (1805-1870) Elias Parish Alvars (1808-1844) Jules Godefroid (1811-1840) Felix Godefroid (1818-1897) Antoine Prumier (1794-1868) Ange-Conrad-Antoine Prumier (1820-1884) Pedro Sánchez Dolors Sánchez Rosa Balcells M. Lluísa Sánchez Alphonse Hasselmans (1845-1912) Henriette Renié (1875-1956) Marcel Grandjany Susan Macdonald Luisa Domingo Naoko Yoshino María Casale Marcel Tournier (1879-1951) Chantal Mathiew Isabelle Moretti Xavier de Maistre Marie-Claire Jamet Nicanor Zabaleta Ada Sassoli (1881-1946) Micheline Khan (1891-1975) Luisa Menárguez Nicanor Zabaleta Marisa Robles M. Rosa Calvo Manzano Pierre Jamet (1893) Nuria Llopis Farbrice Pierre Catherine Michel Marie-Claire Jamet Lily Laskine (1893-1988) Annie Chalan Marielle Nordmann Raphael Martenot Marcel Grandjany (1891-1975) Cristina Badia Alex Bonet Magdalena Barrera Carlos Salzedo (1885-1861)

• Escola catalana

Rosa Balcells Lina Serracarabassa Marta Jarne M Lluísa Ibáñez Cristina Badia M Lluïsa Sánchez Margarita Arnal Elena Bengoechea Josep Maria Ribelles

• Conservatori Superior de Madrid

Luisa Menárguez Nicanor Zabaleta Ana M. Martini Marisa Robles M Rosa Calvo-Manzano

• Escola londinenca

François Dizi (1780-1840) Robert Nicholas Charles Bochsa John Balsir Chatterton (1805-1871) John Thomas (1826-1913) John Cockerill Miriam Tomothy Sidonie Gossens Marie Gossens Maria Korchinska Karen Vaughan David Dunn Gwendolen Manson Nansi Richards-Jones Marie Gossens Sidonie Gossens Thomas Thomas (1829?-1913) John Chesshire (1839-1910) Tommy Wright Cecilia Praetorius Elias Parish Alvars Karl Oberthür (1819-1895)

• Escola italiana

Curzzio Marcucci (1775-1842) Filippo Scotti (1790-1868) Alfonso Scotti (1824-1865) Francesco Bellota (1834-1907) Giovanni Caramiello (1838?-1938) Riccardo Ruta (1870-1919) Angelo Bovio (1824-1865) Luigi Magistretti (1887-1956) Ferdinando Bovio (1800-1871) Ferdinando Marcucci Luigi Maurizio Tedeschi (1867?-1944) Maria Vittoria Grossi (n.1886) Margherita Hazon (n.1882) Maria Giula Scimeco (n.1901) Sebastiano Caramiello (1847-1903) Michele Albano (n. 1841) Felice Lebano (1867-1916) Enrico Tramonti (1877-1828) Angelo Bovio Ferninando Marcucci (1800-1871) Rosalinda Sacconi (1845-1915) Giorgio Lorenzi (1846-1922) Mario Lorenzi (1894-1967)

• Escola vienesa

Antonio Zamara (1829-1901) Alfred Zamara (1863-1940) Edmund Schuëcker (1860-1911) Joseph Schuëcker (1886-1938) Heinrich Schuëcker (1867-1913) Alfred Kastner (1870-1948) Alfred Holý (1866-1948) Artiss de Volt Derek Bell

• Escola berlinesa

Carl Constantine Ludwig Grimm (1820-1882) Rosalie Spohr Albert Heinrich Zabel (1834-1910) Franz Poenitz (1850-1913) Wilhelm Posse (1852-1926) Alexei Slepushkin (1870-1918) Maria Korchinska (1895-1979)

[edita] Bibliografia Recomanada

DU CREST, Stéphanie-Felicité, Contesse de Genlis (1974): Nouvelle Méthode pour aprendre a jouer de la harpe. Reimpressió facsímil de l'edició de París de 1811. Minkoff Reprint, Ginebra. FERNÁNDEZ DE HUETE, Diego (1702): Compendio Numeroso de cifras Armónicas para Harpa de una orden, de dos órdenes y de órgano. Primera parte, Madrid. FERNÁNDEZ DE HUETE, Diego (1704): Compendio Numeroso de cifras Armónicas para Harpa de una orden, de dos órdenes y de órgano. Segunda parte, Madrid. FRANCO-LAO, Meri (1980): Música Bruja, La Mujer en la Música. Icaria Editorial S.A. Barcelona RENIÉ, Henriette (1946): Méthode Complète de Harpe. Alphonse Leduc, París. RENSCH, Roslyn (1969): The Harp, Its History, Technique and Repertoire. Gerald Duckworth & Co. Ltd. Londres. RENSCH, Roslyn (1989): Harps and harpists. Gerald Duckworth & Co. Ltd. Londres. RUIZ DE RIBAYAZ, Lucas (1677): Luz y Norte Musical para caminar por las Cifras de la Guitarra Española y Arpa, tañer, y cantar á compás por canto de Organo; y breue explicación del Arte, con preceptos faciles, indubitables, y explicados con claras reglas por teorica, y practica. Madrid. The Lyon & Healy Harp (1979). Facsímil del Llibre de 1899 en celebració del 90 aniversari de la marca. Lyon & Healy, Xicago. ZINGUEL, Hans Joachim (1967): Neue Harfenlehre. Friedrich Hofmeister, Leipzig.