Harmonia

De Viquip??dia

En m??sica, l'harmonia ??s tot el que es relaciona amb els sons simultanis (acords). Es pot entendre com l'aspecte "vertical" de la m??sica, mentre que la melodia en seria l'aspecte "horitzontal". Molt sovint l'harmonia ??s el resultat de tocar diverses l??nies mel??diques o motius alhora (conegut com contrapunt).

Els fonaments fisiol??gics de l'harmonia es basen en el fen??men dels harm??nics. Col??lecci?? de sons sinusoidals que tot so, de qualsevol instrument, posseix. Com que el patr?? intervalic dels harmonics ??s sempre el mateix, aix?? crea la identificaci?? inconscient per part del sistema auditiu d'acords m??s o menys "agradables", depenent de la major o menor semblan??a a aquest patr?? universal.

Tot i que normalment l'harmonia resulta del so simultani de dues o m??s notes, ??s possible crear-la amb nom??s una l??nia mel??dica. Hi ha moltes peces del per??ode barroc per a un instrument musical en solo -per exemple- en les quals els acords hi apareixen molt rarament, i tot i aix?? transmeten un complet sentit de l'harmonia. En aquests casos es parla d'harmonia impl??cita. S'aconsegueix per l'aparici?? successiva de les notes d'aquell acord en particular, creant una il.lusi?? auditiva de simultane??tat de les mateixes.

Durant la hist??ria de la m??sica cl??ssica occidental les convencions i regles de l'harmonia van anar variant. En el que es considera l'inici de la polifonia, al segle XI amb els organa paral.lels, les regles eren simplement premises te??riques de com superposar un interval de conson??ncia perfecta (8a., 5a. o 4a.) a sobre d'un cant gregori?? preexistent. Al segle XIV, amb l'aparici?? de l'Ars Nova, els composotors cada vegada empraven figuers m??s curtes i afegien m??s melodies a sobre dels cants plans preexistents, fet que provoc?? que l'Esgl??sia s'hi opos??s argumentant que la m??sica per ser digna de D??u havia d mantenir les caracter??stiques que Gregori el Gran va dictar. La m??sica eclesi??stica estava controlada per l'Esgl??sia en els per??odes del Renaixement, el Barroc i el classicisme. L'estil formal i harm??nic del Classicisme, el per??ode m??s curt de la Hist??ria de la M??sica, va ser agafat com a refer??ncia, tot i que en el Romanticisme els compositors cada vegada s'allunyaren m??s del centre tonal, fins que al segle XX s'arrib?? a la m??sica atonal. No es podria parlar de trencar les regles del Classicisme, donat el fet que en el segle XX fins i tot, on l'atonalitat presentava textures i melodies contrastants amb l'estil cl??ssic, hi va haver sistemes i noves instruccions de com aconseguir aquella atonalitat, com en seria exemple el Dodecafonisme.