Sant Anastasi
De Viquipèdia
- Vegeu també Sant Anastasi d'Alexandria.
Sant Anastasi de Lleida hauria sigut un soldat romà que la tradició fa nascut a Lleida. Era membre de la guàrdia pretoriana de Dioclecià i fou martiritzat a Badalona juntament amb 73 companys l'any 305. Es el patró de Lleida (des del 1627) i de Badalona (des del 1672) i la seva festa es l'11 de maig.
La majoria d’autors pel que fa al tema hagiogràfic, coincideixen a l’hora de considerar que un dels problemes més importants de la historiografia eclesiàstica, al llarg dels temps, és l’afany que mostren molts individus per tal d’intentar ”crear” sants, arbitràriament, per tal d’adscriure’ls a una certa ciutat. És més, podem aventurar que (com veurem més endavant), d’aquest afany, en serà conseqüència el fet que molts individus, ja no tan sols els estudiosos sinó també la gent que està interessada en el culte a un cert sant, intentin “crear” del no-res, fins i tot, unes determinades relíquies.
Taula de continguts |
[edita] Anastasi de Badalona - La construcció d'un sant
Una cosa semblant és el que ha passat amb la imatge i vida (més ben dit llegenda) de Sant Anastasi dins la literatura historiogràfica que es troba en les dues ciutats en les que està venerat com a patró: Lleida i Badalona.
Com a badaloní i cristià hagués volgut demostrar l'autenticitat de les tradicions sobre el sant que ens ocupa. I el fet que la meva formació sigui com a historiador de l'antiguitat m’ha fet posar més èmfasi en les meves recerques pel que fa a la busca de l'autenticitat d’aquest suposat antic centurió, sant i màrtir.
Hi ha vegades però, en que l'historiador agraeix molt més la història romàntica que la real ; i aquest extrem el pot dur fins al punt d'arribar a escriure com a vertader allò que és a totes llums fals, i a prendre com a evident allò que hom voldria com a tal.
Com podrem veure al llarg del treball, ens anirem allunyant cada cop més d'una pretesa realitat per tal d'acostar-nos a una certa falsedat.
Cal tenir en compte també que l'anàlisi no estarà fonamentat en un sol text sinó que, partint d'un cert escrit, anirem navegant per un munt de despropòsits que, com veurem, constitueixen el fonament i el motor de la llegenda de Sant Anastasi; llegenda damunt la qual s'hi ha vestit, com podrem observar, tot el que comporta el culte a un sant: història, miracles, altars, devoció i, fins i tot relíquies.
Partirem del text que apareix reflectit en un dels molts Flos Sanctorum que la gent culte tenia al seu abast (un text que simplement copia el Cronicó de Julià ). Veurem, aleshores, la importància que es donava als escrits de vides de sants en l'època medieval i l'inici de l’edat moderna, així com la gratuïtat amb la que aquestes s’escrivien.
[edita] Anastasi al Flos Sanctorum
Al Flos Sanctorum es troba aquesta descripció de la vida del sant. «Sant Anastasi, ciutadà i soldat Legionari de Lleyda, s'hi trobava destacat al temps de l'emperador Deci, y com llegís los edictes dats pe'l Cèsar i pubicats per Deci, Pretor de la provincia Tarraconense d'Espanya, manant exterminar los Cristians, quals ordres executava ja Marcel en los Mártirs, Nostre Sant que coneixía a molts dels processats que per confessar á Déu havían sigut despedaçats pels gentils, considerava, ja que éll també era cristià, los bens inmensos que els tals en Déu trobarían y desitjant també conseguirlos, enfervorisat un dia, feu la senyal de la créu y corre al estadi (lloch on los atletes s'ensajavan); al ser al mitj de la gentada que hi havia, exclamá ab forta veu: - Ja m'han trobat los que no'm cercavan, m'he descobert al que no'm preguntavan- y veyent que tots s'havian parat á escoltarlo afegí: - Ohíume tots, ministres del diable, ohíume dich: ¡Sochs Cristià! Crech en mon Senyor Jesucrist y condemno vostres ídols y á tots los quels adoran.- Assombrats quedaren quants l'ohiren pregonar tant lliurement sa fè, més ben prompte els botxins s'apoderaren d'ell y despullantlo, després d'haverlo assotat lo degollan y'l tiran al mar, (en Bètulo, ciutat de la mateixa provincia) y junt ab ell setanta soldats companys del Sant Mártir, als quals si'ls unia una mateixa disciplina, los junyí una mateixa corona de gloria, lo día cinch de Desembre de l'any del Senyor, 272 poch més o menys, imperant Deci y éssent en lo Pontificat Sant Corneli I, mártir.»
[edita] La llegenda
Sant Anastasi degué néixer a la Ilerda romana entorn el 263, ja que algunes cròniques conten que en el moment del seu martiri (303) tenia 40 anys. A Lleida encara s’hi conserva el seu bressol al carrer Magdalena número 22.
En les excavacions del 1997 al mateix lloc s’hi localitzaren un mur romà del segle II i un paviment d’opus signinum. Juntament amb les restes d’un antic pou d’època medieval amb vestigis d’un de més antic, tal vegada romà.
Els seus pares eren pagans així, que en complir l’edat d’anar al servei, emigrà a Roma i ingressà en l’exèrcit. Allí assolí el grau de centurió de la guàrdia personal de Dioclecià i fou centurió Cornicularius (el 26 d’Agost es celebra un Sant Anastasi Cornicularius a Itàlia).
Commogut per la fortalesa dels cristians davant del martiri, es convertí al cristianisme i es canvià el nom pel d’Anastasi (el ressuscitat). Diu Amades: tenia gran influència entre els seus companys, que van admirar la seva gran virtut i la seva excepcional bonesa, i fins a setanta-tres d’ells van convertir-se també al cristianisme.
El 303, amb motiu del decret de persecució promulgat per Dioclecià feu objecció de consciència i es deslliurà del càrrec de cap de la guàrdia de l’emperador.
Alguns autors apunten la idea que marxà de Roma per voluntat pròpia mentre que d’altres, com Joan Amades, diuen que fou a causa d’una denúncia la qual es produí després d’una baralla entre dos soldats. Com que un era pagà i l’altre cristià, la venjança del pagà es convertí en denúncia.
El fet és que, Sant Anastasi i els seus companys (uns diuen que 70, d’altres que 73) fugen cap a Lleida.
Just a les portes de la ciutat es produeix el primer miracle, el del pou de Sant Anastasi, que es transmetrà per tradició oral.
El miracle del pou: en el moment en que algú explica al sant i a la seva comitiva quina és la política envers els cristians del governador Dacià (bastant actiu en aquella època dins la Tarraconense), els amics del sant defalleixen i es neguen a entrar a la ciutat. S’aturaren en sec tot posant l’excusa que tenen set. Ell, però, continua caminat.
Just en aquell moment, Sant Anastasi passa per davant d’un pou i crida els companys. El pou és ple d’aigua però ells no tenen estris per tal d’extreure-la. Aleshores, Sant Anastasi, s’agenolla davant del pou i, tot resant i implorant a Déu, el toca. L’aigua del pou comença a pujar fins arribar a vessar per damunt del brocal de manera que tots poden assadollar la seva set.
Al veure el miracle, els companys demanen perdó al sant i decideixen entrar a la ciutat amb ell.
Hi ha qui diu que el pou és el que es trobà en les excavacions i al que em fet esment més amunt, mentre que d’altres creuen que el fet es produí fora muralla, on en la guerra dels segadors s’hi construí el baluard de Sant Anastasi.
Un altre miracle: fent un parèntesi, s’explica a Badalona, que amb la còlera de 1885 que assolà Badalona, els habitants del carrer del Pinsell, prometeren canviar el nom del seu carrer pel de Sant Anastasi i erigir-li un altar si es salvaven de l’epidèmia. D’aquell carrer no en morí ningú, tan sols un operari que caigué d’una escala.
Avui en dia el carrer del Pinsell s’anomena de Sant Anastasi i en ell s’hi pot observar una fornícula amb la imatge del sant la qual, el dia 11 de maig, Sant Anastasi, es guarneix amb grans poms de flors.
Un altre miracle: l’11 de maig 1906 (dia de Sant Anastasi), mentre Gaietà Soler (rector de Santa Maria de Badalona) és a casa del doctor Solà tot lamentant-se que la celebració i la processó de Sant Anastasi ja no es du a terme i que el culte ha decaigut de forma estrepitosa, entra un nen al menjador tot dient que els de la confraria del sant n’han tret la imatge i que comença a arribar gent de tot arreu per tal de fer la processó.
Tornem, però, a la llegenda: un cop dins la ciutat els habitants d’Ilerda es converteixen gràcies a Anastasi i els seus companys. Al mateix temps, el governador Dacià, és encoratjat per Dioclecià per tal que persegueixi amb més empenta els cristians. D’aquests manera, doncs, el sant i els seus amics són empresonats.
Dins la presó, Anastasi rebrà un tracte de favor per tal de fer-lo renegar de la fe.
Diu un poema que el 1895 rebé l’accèssit al lliri d’or dels Jocs Florals:
Lo centurió ilergeta
Prop del Sícoris á solas Delectantse ab pensá en Deu, En mig d’una mar d’esperansas Saboria goigs de cel, Quan als llindars de sa porta Los sayons posan lo peu, Dihentli: Dacia’ns envia; Anastasi, sigas pres – Y ell respon: - Si he vist la patria Sols puch dir, gracies á Deu!...
Un cop presos es traslladà als reus fins a Caesar Augusta (a peu per a cansar-los) i, després, a Tarraco on patí martiri. Finalment fou dut a la presó de Baetulo. El dia 11 de maig el tragueren de la presó del carrer Fluvià, el dugueren a la carretera de la Conreria i allí el varen degollar. A ell i als altres 73 (ò 70).
... lo sacan del pozo de la calle Fluvià y lo deguellan en la carretera de la Conrería”. Era l’any 303.
Partidari, però, del 305 és el Libro VI de los anales de cataluña. «Del divino nacimiento: de los emperadores que dominaron à Cataluña con la entrada de varias Naciones hasta la de los godos del 1709 que diu així: Padeció martírio en Barcelona Sant Anastasio, natural de Lérida, con otros 73. Fue Anastasio gentilhombre del emperador y soldado: acusado por Christiano, fue preso y llevado a Tarragona, y de allí a Zaragoza para cansarle, y últimamente paró en Barcelona y hay algunos que pretenden fue a Badalona, donde con graves tormentos, con setenta y tres Conmilitones, consiguió la victoria y todos la laureola de gloriosos mártires.»
Avui en dia la data del 305 és la més acceptada. Fins i tot cal comentar que enguany, s’ha celebrat, a Badalona, el 1700è aniversari de la mort del Sant.
Un altre miracle: segons Soler, Barriga, un historiador local, escrigué:
Y aunque se ignora donde fué sepultado el Santo Cuerpo de este glorioso Mártir y los de sus Santos compañeros, ni en donde están sus santas Reliquias se tiene por común tradición y piamente se cree fueron enterrados dentro del Grande Cerco de la casa ilustre del Sr Marqués de Pinós, entonces Marqués de Barbará, sita en dicha villa y muy inmediata al mar: se funda dicha presunción en que dentro de dicho cerco había un almendro que daba ss frutos con la siguiente particularidad: toda la concavidad ó parte interior de la cáscara en que está encerrada la almendra estaba teñida de color de sangre, de manera que muchos de los naturales que hoy viven, se acuerdan haber visto dicho almendro y haber cogido sus frutos con dicha extrañeza. La devoción que mis compatricios tienen á su santo patrón y las ánsias fervorosas y deseos con que esperan hallar el glorioso cuerpo y los de sus santos compañeros, les obligó a hacer una excabación y arrancar dicho almendro á fin de hallar estos gloriosos cuerpos, pensando si al último de las raíces del almendro estarían estos santos; pero no estuvieron ó Dios no quiso que lo hallasen.
És curiós observar que gairebé tots els autors estan d’acord en afirmar que els companys de martiri del sant eren 73. D’altres, com hem vist, creuen que n’eren 70. És igual, el que és simptomàtic és la coincidència amb un altre Sant Anastasi, natural de Pèrsia.
[edita] La presó de Sant Anastasi
Al segle XIX fou excavada una estança al carrer d’en Fluvià de Badalona que prengué el nom de presó de Sant Anastasi. Qui n’era l’encarregat de les excavacions del moment, un tal Barriga, la descrigué com un forat amb una obertura a orient per on tiraven els presos. Al fons del forat aparegué una mena de fangar amb presència d’ossos. A les parets s’hi pogueren observar les anelles de subjecció dels presos a les que els falten les cadenes, que deurien ser de unas 20 arrobas. També diu: «és un Ergástulo o Cárcel que pocos años hace se descubrió por casualidad en una casa que está á un lado de dicho cerco y en la calle que llaman den Fluvià vulgo den Uyal».
Actualment sabem que es tracta d’una cisterna d’opus signinum d’època romana segle I formada per dues galeries amb coberta de volta i cavades en la terra verge a la qual s’hi deuria entrar per un ull circular situat sobre una de les voltes.
El Baró de Maldà Rafael d’Amat i de Cortada en la seva obra Calaix de sastre i parlant del pou diu: «que era destinat... per la ràbia i bàrbara crueltat dels gentils per servir de presons dels christians que o be morirían en ellas, com de molts se refereixen, o be de ellas eren conduits al lloch del martiri, com aixís se creu del patró del present poble o sia de Badalona, lo gloriós màrtir de Jesuchrist Sant Anastasi y apar no ser infundat lo pensament, pues amés de la continuada tradició de haver lo predit Sant estat en una obscura y subterrànea presó, se veuhen en lo referit lloch alguns vestigis, com los de unas argollas clavadas en las bòvedas y refereixen los ancianos habitants en lo mateix carrer, que existian antes altres argollas, ferros y cadenes, tot lo que manifesta no ser inútil lo concepte y per lo mateix de haver estat aquell lloch la presó mateixa ahont fou reclòs lo gloriós màrtir Sant Anastasi. 1 de juny de 1797.»
Bastant abans de la guerra civil, en una excavació a l’hort dels marquesos de Barberà, al mateix carrer d’en Fluvià, on es feien obres, en un moment donat, tots els obrers sortiren del recinte a corre-cuita. L’excavació es tancà i, al cap d’uns minuts, hi entraren el cura párroco (Roca), su vicario (Miguel Esmerats), el contratista (Botey), el carpintero (Oliveras). Quan en sortiren duien una cajita de madera con huesos bastante calcinados, cenizas y tierra mezclados.
Segons el narrador de l’anècdota, Josep Maria Cuyàs, no s’hi va dipositar cap document. Al seu opuscle Apuntes monográficos sobre San Anastasio mártir co-patrón de nuestra ciudad, escrigué: «Debo sacrificar mi afan de investigador en aras de la fe. No hay ni espada, botones dorados, coraza, pergamino».
[edita] La forja d’un sant que no existí
La data més antiga en que apareix el nostre sant cal situar-la en el moment de la redacció del Llibre dels feyts darmes de Catalunya el 1420 pel rector de la parròquia de Blanes, Bernat Boades i que diu així:
També en la ciutat de Betulònia prop de Barcelona és de Ciutat Freta, pres martyri lo benauenturat Sanct Anastasi natural de Leyda ab setanta companyons seus, qui tots eren de la milicia é hosts del emperador Dioclecià; é Anastasi era molt noble é de gran llinatge.
Escrit que, segons Rosàs i molts d’altres, fou falsificat per un tal Joan Gaspar Roig i Geli el 1673.
Jeroni Pau (familiar del cardenal Roderic de Borja), mort el 1497, en la seva obra Barcino, on també parla dels martiris de Santa Eulàlia, Sant Cugat i Sant Llorenç diaca diu: Amb el mateix suplici en la ciutat de Roma foren immolats llastimosament Anastasi, baró lleidetà de l’orde eqüestre, adscrit a la cort de Dioclecià, i uns altres més, per bé que alguns refereixen que els fou llevada la vida tocant Badalona, ciutat pròxima al litoral barceloní. Diu, també, que fou executat abans d’abril del 304 ja que Dioclecià renuncià a l’imperi en aquella data. És clar que Jeroni Pau comet un clar error ja que el 305 l’emperador Dioclecià encara està en actiu.
Descartant, doncs, aquella falsificació i aquesta obra de Pau Jeroni , tots els historiadors, aleshores, donen com a bona la data de 1450 com la primera en que s’esmenta Sant Anastasi. L’obra on apareix per primera vegada serà la Topografía Sanctorum Christi o Mapa Mundi espiritual del bisbe de Châlons-sur-Saône, Jean German, i que es reprodueix, més endavant, en el Martirologi de Mauròlich publicat a Venècia el 1568. Martirologi molt famós en la seva època tal com afirma Ricardo García-Villoslada en la introducció de Historia de la Iglesia en España.
Tots dos escrits (el de German i el de Maurolich), però, foren refutats pel bisbe de Sevilla Nicolás Antonio de la següent manera: «Yo sospecho que en esto se padece alguna equivocación y que no sería temeridad decir que las memorias de estos dos Mártires, San Anastasio monje Persa y San Anastasio de Badalona es una misma, y anda confundida. Muéveme á sospecharlo el ver que solo en el Cabilonense aya mención de este Santo Mártir de Lérida que padeció en Barcelona ó en Badalona y ninguna otra memoria quedase dél en España, ni en otro Autor alguno de los antiguos. Demás desto las circunstancias que se refieren de los dos convienen en gran parte. Del de Lérida dice el Cabilonense que fué Soldado: también lo fué el Persa antes que Monje, como dice el Obispo Equilino, que trae sus actas en el libro 2º, cap. 113. Del primero dice que estuvo mucho tiempo en Zaragoza ó Caesaraugusta como la llama el Latino; del segundo se refiere lo mismo en Cesarea de Palestina. Del primero añaden que murió en Barcelona. Yo creo que á ello dió motivo el leer que el momje Anastasio fué llevado á un juez que se llamaba Barsabana... Pudo también nacer la equivocación de dársele por Mártir a Barcelona o Badalona el Cabilonense, de lo que se lee tamibién en Maurólico, que padeció el Momje Anastasio en el castillo llamado Betsalen... La compañía de los que padecieron con el monje Anastasio, aunque en número de 70, no dista mucho de la de 73 mártires que se atribuyen por compañeros al de Badalona. Conviniendo, pues, en todas estas circunstancias, no hará oposición á este juicio el ver que difieren en otras, como es la del señalarse al nuestro al martirio en la persecución de Diocleciano y al Persa en la de Cosroes, tantos años después.»
[edita] Sant Anastasi de Badalona: fruit d’un error
Certament, l’error rau aquí: en confondre el sant lleidetà amb un Sant Anastasi documentat a Pèrsia a finals del segle VII i la festivitat del qual es celebra el 22 gener: De nom Magundat, ingressà en la milícia romana i exercint com a tal, va patir la destrucció de la ciutat de Jerusalem a mans del rei Cosroes (614). Es convertí al cristianisme ja que quedà admirat per la fortalesa dels màrtirs i es feu batejar a Jerusalem tot prenent el nom d’Anastasi (ressuscitat). Esdevingué, aleshores, monjo d’un monestir durant set anys. Més endavant es traslladà a Cesarea d’August (coincidència amb Caesaraugusta) i fou detingut i empresonat. Fou decapitat juntament amb setanta companys el 22 de gener del 629. Les despulles foren sepultades a Jerusalem. El nom del castell on fou jutjat, Betsalen, podria haver estat canviat, ja en època posterior, per Baetulo? Potser si, tal vegada no deixa de ser un tema suggerent.
La seva passió la coneixem per l’obra de Modest, patriarca de Jerusalem, el qual la redactà c. 630. A Roma arribà la relíquia de la seva testa, la qual més tard serà falsament venuda a Lleida tal com veurem més endavant.
Val a dir també que, més endavant, els pares Bollandistes, al realitzar la seva obra, a l’hora de parlar del nostre sant es refiaren de les paraules del propi Nicolás Antonio que ja hem reproduït abans. Els jesuïtes, amb l’empenta de Jean Bolland (per això anomenats bol·landistes), formats a Anvers, emprengueren una ingent tasca d’ajuntar, criticar i publicar tots els elements referents als sants de tot el món. En ella no hi apareix sant Anastasi de Badalona ni Lleida. És més, en el futur Martirologi romà on hi apareixen 6538 sants, tan sols hi haurà un Anastasi màrtir, el persa.
D’altres havien seguit, però, la còpia del Flos Sanctorum d’un tal Domenech que, posteriorment, serà la que es donarà per bona i que diu així: «Lleyda: Aquí habitá S. Anastasi soldat de la familia de l’Emperador Dioclecià, qui estigué llarch temps en les presons de Tarragona y en les de Saragossa y morí en Barcelona.» Domenech coneix les construccions del carrer Magdalena i arriba fins i tot a afirmar que Sant Anastasi era d’aquella parròquia.
També un historiador lleidatà fa esment d’un text d’un tal Liberato: «Anastasius miles Ilerdae, apud Ilergetes natus de Domo familia Diocletiani, Betenlonem cum aliis septuaginta militibus post alia tormenta jugulatur.»
Vistes les fonts que, com podem observar, es mostren totalment carents de qualsevol tipus de certitud o fonament, es comença a forjar el culte del sant a les dues ciutats de les quals és patró: Lleida i Badalona (on nasqué i on morí). Sempre amb l’intent, per part dels promotors, d’aconseguir un referent per a la ciutat. Un màrtir que hagués regat amb la seva sang la terra que ara el vol venerar. Un problema que, com ja hem vist més amunt, era realment important en l’època medieval en la que totes les ciutats volien “posseir” un màrtir que les fes més “santes”, més “dignes”.
N’hi ha però, en època ja moderna que encara s’aferren a la tradició: mientras exista en Lérida la tradición que de tiempos remotos viene sucediéndose de una generaciones a otras asegurando que San Anastasio es hijo de Lérida, nos abstendremos de negarlo, porques in más guia que aquella que en algunos puntos históricos, referente a nuestra pátria, hemos conseguido despejar verdades y echos a que nosotros mismos no dábamos en principio crédito alguno. Así pues siguiendo a la tradición, con la cual estan conformes los apuntes biográficos que del mártir ilergeta se custodian en el archivo municipal, diremos que este esforzado adalid nació en Lérida.
Els primers intents “d’aconseguir un sant” a qui poder encomanar l’esdevenir de la ciutat, es feren a Lleida el 1571, negant-se, l’aleshores bisbe Antoni Agustín, a incloure Sant Anastasi en el santoral per no veure’n gaire clara l’autenticitat.
Es tornà a provar fortuna el 1587, un cop més, sense resultats. El tema no es tocà fins el 1608 quan també es fracassà. Fou el 26 de juliol 1618 quan la mateixa església, i en el seu nom l’aleshores rector del Col·legi d’Humanitats de la Companyia de Jesús, el pare Joan Pau Fons, proposà tornar a votar, en el consistori, Sant Anastasi com a patró de Lleida. El bisbe Francesc Virgili, però, no ho va aprovar per la mateixa falta de claredat que observaren els seus antecessors. Aquesta vegada, però, la resposta del bisbe s’havia fet esperar ja que encomanà a persones doctes de l’Estudi General, un estudi a fons del Martirologi de Francesc Maurolico, de l’any 1568, el més valorat i considerat en aquell temps i del que ja hem parlat. El resultat fou el mateix, el no reconeixement de l’existència del sant.
El 1623 el bisbe de Lleida que succeí als anteriors, home poc erudit en història i molt menys en escriptura, segons els contemporanis, fou convençut per la Paeria de Lleida per a tal de dur endavant el seu propòsit. Es creà i s’envià una comissió al Capítol de la Seu per tal d’aconseguir-ne el consentiment.
Finalment el Llibre d’actes capitulars del 1627 que resta a l’Arxiu de la Catedral de Lleida establí, en dia 8 de maig el “Vot de la festa de Sant Anastasius Martiris...instrumenta sinticata ad vovenda festum St. Anastasi Martiri, oriundi hurius civitatis Ilerdae el qual s’oficialitzà el dia següent.
El bisbe Pere Anton Serra havia ja concedit el seu permís des de la seva seu a Montsó i, el mateix 9 de maig de 1627 es feu la proclamació solemne i pública. Vox populi, Vox Dei dient:... la festa del gloriós y Benaventurat Invicte Màrtir St. Anastasy fill i Patró de dita ciutat...en onse dies del mes de maig.
Els de Lleida, doncs, varen fer tota la feina als de Badalona. Així que el 1635, els de la ciutat costanera, pogueren construir un altar al nou sant a l’església de Santa Maria.
A Historia de Badalona Cuyàs diu que: «Josep Pocurull de Barcelona, notari en funcions de la ciutat de Lleida tenia dos germans canonges a la seu de Barcelona un dels quals, Andreu, també era rector de Santa Maria de Badalona. Fou així com se’n assabentaren a Badalona de l’existència d’un màrtir i com resolgueren bastir un altar en el seu honor a Santa Maria el 1635 en el lloc on hi havia el de Sant Miquel.»
El primer document que fa referència al culte a Sant Anastasi a Badalona és, doncs, del 1635 i apareix en el Llibre de Visites Pastorals de l’Arxiu de la Curia episcopal de Barcelona. En ell es remarca l’existència d’un altar dedicat al sant amb un retaule pintat que no figura en cap dels inventaris de les anteriors visites (com, per exemple, la del 1634).
És més, un manuscrit del Pare Caresmar titulat Santos que no están descritos en el Martirologio Romano, pero sin embargo, tienen algún culto Eclesiástico en la ciudad y diócesis de Barcelona diu així: sin embargo, que yo por el espacio de muchos años extracté del Archivo de la Iglesia de Barcelona unos catorce mil instrumentos escritos en pergamino, en los que ó de propósito ó por incidencia, se halla memoria de todas las Iglesias Parroquiales de su obispado; de los Monasteiros, Prioratos, Eremitorios ó Iglesias frias que hay ó hubo desde las primeras conquistas de Ludovico Pio, pero jamás he hallado memoria alguna del monasterio de Badalona ni de los Santos Anastasio ó Sergio.
Hi ha una clara contradicció entre ambdues parròquies, la de Lleida i la de Badalona que no deixa de sorprendre: mentre que el vot fet a Lleida proclama que la festa del sant sigui l’onze de maig , seguint Mauròlic, a Badalona, en el moment de la fundació de la Confraria de Sant Anastasi, de la que ara en parlarem, s’estableix el dia del sant el nou del mateix mes. Quina explicació hi pot haver?
Al meu entendre és un error que comet l’historiador Gaietà Soler en la seva obra comentada. Un error que els demés historiadors cometran al llegir la mateixa font. Segons sembla, en dates anteriors a la proclamació del sant com a patró d’ambdues ciutats, aquest ja era venerat de manera popular. Certament, a Lleida, des del 1587 s’havia concretat el dia del sant, extraoficialment, el segon diumenge de maig i no es canvià fins que es feu públic el patronatge d’Anastasi.
Els diferents martirologis assenyalaven diferents dates: 9 i 11, fet que conduí, a Badalona, a una lluita aferrissada per tal d’establir el dia del sant durant els anys que van del 1635 (construcció de l’altar a Badalona) i 1671 (fundació confraria). Amb això, diuen les fonts, es vol diferenciar el Sant Anastasi de Badalona amb el sant monjo persa que ja hem esmentat, el dia del qual és el 22 de maig. Aquest fet podria ser simptomàtic d’alguna cosa: potser la ja certitud, en ple segle XVII, que ens trobem davant d’una “apropiació”? Al meu entendre la resposta hauria de ser afirmativa.
[edita] Les relíquies
Ja hem vist abans amb quina precarietat es troben els ossos del Sant. Ara veurem, un cop més, les diferents contradiccions entre ambdues ciutats també en el tema de les relíquies.
Les actes dels consells generals de la Paeria de Lleida tenen constància de l’existència del cap del Sant el qual està en possessió del prior general dels carmelites. El 1623 aquest cap ja és venerat públicament en l’església del convent carmelità de Lleida. En època posterior, però, la relíquia fou retirada pel bisbe de Lleida Pere Anton Serra, a petició de la Sagrada Congregació de Ritus, ja que no tenia la preceptiva autorització romana.
En un exorcisme portat a terme en la Vall d’Hebró de Barcelona el 1643, practicat per fra Jeroni d’Agulló a una nena, en el moment en que aquest pregunta a la posseïda on són les restes de Sant Anastasi, la nena contesta que en una tomba de pedra sota el carrer major de Santa Coloma de Gramenet. Curiós és que la nena anomeni un carrer de Santa Coloma però més curiós és que l’exorcista es dediqui a preguntar semblant cosa en un moment tant delicat.
Segons sembla, el 6 de setembre de 1751 arribà a Lleida un tal Manuel Feixeira de Figueredo y Lainez provinent de Roma i camí de Portugal per tal de ser ordenat sacerdot. Aquest home oferí a la Paeria, a canvi de diners, una relíquia que, segons sembla, es trobava dins d’un reliquiari de plata amb una creu de vidre. El reliquiari també contenia partícules de Lignum Crucis i una Butlla que el sant pare atorgava a tots els que veneressin el sant i que tenia una duració de set anys.
Explicava el portuguès que el Sant Pare li ensenyà moltes relíquies de diversos sants Anastasi. Al dir-li que una d’elles correspon a un màrtir que havia estat militar, el portuguès digué que es tractava del de Lleida i la prengué.
Aleshores, un cop camí de Portugal i de passada per Lleida, el fet més versemblant és que, davant la oportunitat de fer un bon negoci, el portuguès s’aprofités de l’extrema necessitat del clergat lleidatà de posseir una relíquia de Sant Anastasi. Podria donar-se el cas que el portuguès hagués sentit a parlar de la tradició d’Anastasi en terres lleidatanes i el fet que també era soldat, i que per això s’aprofités de la coincidència per tal de fer un bon negoci.
El “comerç” de relíquies estava estès per tot Europa tot i que el mateix Sant Agustí ja l’havia condemnat i que hi hagueren, durant l’antiguitat tardana, un munt de lleis en contra d’aquest comerç. Tanmateix, en època medieval, pogué existir un cert buit legal entorn a aquest fet o, en cas d’haver-hi jurisprudència, alguns se la saltessin per tal d’aconseguir beneficis a costa de la pietat popular.
La relíquia, però, va desaparèixer la primavera del 1810 durant la invasió napoleònica. Lleida, però, avui en dia te un reliquiari del que no se’n sap la procedència.
Per altra banda no hem d’oblidar que els presumptes ossos del sant es localitzaren en una excavació en un carrer de Badalona i que aquests foren dipositats en una capsa de fusta.
Segons explica Cuyàs, en els mesos previs a la guerra civil, quan era comú assaltar i incendiar esglésies, un dels confrares de Sant Anastasi, tement la desaparició de les relíquies (ja que l’església de Santa Maria havia estat cremada i era custodiada per un milicià), amb regals i converses a temps perdut amb el milicià vigilant de l’església, es guanyà el favor i l’amistat d’aquest. Un cop foren ben amics li demanà, a canvi de cigarrets, si el deixava entrar a Santa Maria i treure una caixa que no contenia res però que era d’un gran valor sentimental, el milicià el deixà fer, i el confrare en tragué la capsa amb les relíquies del sant. Fou així com aquests suposats ossos foren salvats i resguardats fins que retornaren al seu lloc o a un altre lloc de la mateixa església, en època posterior a la guerra civil.
Avui en dia tan sols dos confrares de Sant Anastasi saben el vertader lloc dels ossos amb el jurament de no explicar-ho a ningú. I en són dos amb el propòsit que si un d’ells mor, l’altre ho expliqui a un altre confrare de la mateixa confiança, sabent-se així el misteri ben resguardat.
[edita] Conclusió
Cada any, l'11 de maig, es celebra el dia del sant amb un ofici solemne, la passada del sant i el cant dels goigs. Aquest esdeveniments continuen a atreure molts creients que preguen, escolten les homilies i compren la col·lecció de goigs dedicats al sant en voler obtenir la fortalesa del soldat Anastasi.
Certament és possible que Sant Anastasi no nasqués mai a Lleida, ni morís mai a Badalona, peró el cult sempre és viu.
