Flos Sanctorum
De Viquipèdia
El Flos Sanctorum és una col·lecció de texts medievals als quals es descriu la vida dels sants. Es tracta de reculls de llegendes o històries de sants, que moltes vagades s’extreien de la Llegenda àuria de De la Voragine, redactada al segle XIII. D’altres vegades eren actualitzacions i ampliacions de les versions precedents (de Flos Sanctorum n’hi hagueren vàries edicions), a les que s’hi afegien vides d’altres sants (tal com s’anunciava en el propi títol del llibre).
Moltes vegades esdevenen autèntiques elucubracions, tal com diu De Courcelles: «Les sensibilités, les goûts, les croyances modèlent toute histoire de saint et les indices s'en décèlent au détour d'une phrase, d'un dialogue, suffisant à conférer à l'ensemble d'un texte une portée originale.»
En època medieval aquests llibres prendran una gran importància ja que seran objecte de lectura i relectura, de recomanació, de manipulació, de circulació, d'apropiació, de desig... Ho recomana amb molt d’èmfasi el mateix Ramon Llull en el seu Blanquerna; o ho veiem en un sermó de Felip de Malla del 1408 en el que remarca que cal que el Flos Santorum sigui familiar i que s’hagi de llegir el dissabte a la nit i a les festes dels sants. Tot recomanant que també es faci llegir als fills.
Els Flos sanctorum es van considerar com manuscrits rars i apreciats i objecte de lectura. Fins i tot Martí I l’humà en va demanar un a Ramon Alamany quan es retirà a descansar. Diu, a més, De Courcelles: «... Établissent bien que les Flos sanctorum constituent véritablement pour les chrétiens de la fin du Moyen Age en Catalogne un fondement de leur dévotion aux saints, un véritable sol de leur croyance.»
Com ja hem apuntat hi hagueren successives edicions al llarg de la història (més de cinc) les quals eren totes conseqüència d'una sola edició catalana titulada Legenda sanctorum. A aquest fet també s'ha d'afegir la influència de les vides de sants en llengua castellana que arribaran al principat a partir de mitjans del segle XVII i sobretot el XVIII.
A partir d'aquí s'obre un joc al qual no hi haurà una evident primera lectura sinó una successió de relectures obertes a la interpretació que donaran un text nou i plural amb diversitat d'interpretacions. Relectures que portaran els passatges de les vides d’un o d’un altre sant al joc dramàtic i a la conversió textual.
Tanmateix Pere Ribadeneyra explica en el pròleg sobre la vida del seu mestre Ignasi de Loyola: «No he querido poner otras cosas que se podrían decir con poco fundamento ó sin autor grave y de peso, por parecerme, que aunque cualquiera mentira es fea é indigna de hombre cristiano, pero mucho más la que se compusiese o forjase relatando vidas de Santos. Como si Dios tuviese necesidad de ellla ó no fuese cosa ajena de la piedad cristiana queren honrar y glorificar al Señor, que suma y eterna verdad, con cuentos y milagros fingidos.»
Per tant és de suposar que aquesta pràctica ja era mal vista per la jerarquia eclesiàstica del moment. Però malgrat tot, tot i ser aquesta pràctica mal vista, és també realment evident que hi ha moltíssims intents, per part d’innumerables estudiosos, de fer passar la invenció per realitat, d’intentar fer creure coses que no tenen fonament. Coses que fins i tot ells es poden arribar a creure i que es fonamenten en contradiccions.
