Catedral de la Seu d'Urgell

De Viquipèdia

Santa Maria d'Urgell

La catedral de Santa Maria d'Urgell de la Seu d'Urgell és l'única catedral romànica de Catalunya, data del segle XII i és la seu del bisbat d'Urgell. El bisbe de la Seu d'Urgell ocupa el càrrec de Copríncep d'Andorra

Taula de continguts

1 Història
2 La Catedral actual
3 Mestres de capella
4 Referències

[edita] Història

Aquesta és la quarta de les catedrals diocesanes i la tercera de les que, en poc temps, s'alçaren en el mateix lloc. La primera s'havia construït a Castellciutat.

Possiblement, en començar el segle XI, la segona catedral es va fer petita per encabir els feligresos, atès que la població augmentava arreu durant el segle X. El bisbe Sala (981-1010) va projectar la construcció d'una nova catedral. Però va ser el seu nebot Ermengol qui la dugué a terme, en succeir-lo. Fill dels vescomtes de Conflent, Ermengol va regir la diòcesi molt temps: del 1010 al 1035. Foren 25 anys d'activitat extraordinària, espiritual i social. Alliberà Guissona dels musulmans, fomentà la vida comunitària dels canonges, atengué les necessitats dels més pobres, construí ponts i camins per a la millora de les comunicacions... i morí precisament quan treballava ell mateix en la construcció del Pont de Bar, en el camí de Cerdanya. A la Seu d'Urgell és impressionant el conjunt d'edificis que ens parlen del seu temps: les capelles de santa Eulàlia i de sant Francesc d'Assís, on hi ha avui la Casa de la Ciutat, sant Miquel, a la cara nord del portal de Cerdanya, on ara hi ha la reconvertida Sala de Cultura i Convencions de sant Domènec, que fou edificada en estil gòtic al segle XV. A la banda sud i est de l'actual catedral es trobava segurament el palau Espiscopal i l'Hospital dels pobres.

[edita] La Catedral actual

Que li va passar al temple d'Ermengol i Eribau que tot just passats uns cinquanta anys amenaçava ruïna i obligà al Bisbe Ot a procedir a la seva total reconstrucció? No en sabem res. Ot, venerat també com a sant -i Patró de la Seu d'Urgell- regí la diòcesi del 1105 al 1122. D'ell es conserva la carta en la que s'adreçava als seus fidels, atorgant abundoses indulgències a tots el qui contribuïssin amb llurs donatius a refer la catedral malmesa.

Per testaments i altres escrits consten molts donatius fets al llarg de tot el segle XII que van fer possible refer Santa Maria d'Urgell, que ha patit recenment una important i acurada restauració. Les obres, dirigides per "mestres operaris" van avançar de forma lenta... al ritme de les donacions o també dels condicionaments laborals. Després de Sant Ot continuaren l'empresa els bisbes Pere Berenguer, Bernat Sanç i Bernat Roger. Fou, finalment, Arnau de Prexens (1167-1195), qui li donà l'empenta final. Concretament l'any 1175 trobem que fa una contracta amb un tal Ramon Lambard, per la qual aquest es compromet en un termini de 7 anys a cloure les voltes, aixecar els campanars una filada per damunt d'elles i acabar el cimbori. El document és interessant també per a fer-nos càrrec de les condicions de treball dels "arquitectes" en aquell temps (disposició dels béns necessaris, manutenció assegurada, etc...) Altres referències sobre Ramon Lambard no són prou clares. Havia treballat ja abans en les obres de la catedral? Venia de la Llombardia italiana el mateix o el seu cognom expressa simplement l'ofici de "picapedrer", que grups d'artistes llombards havien estès i perfeccionat des d'anys enrera en les nostres terres? El que sí és cert és que la catedral que avui ens admira té una evident influència de l'art romànic que des del nord d'Itàlia s'estengué pel sud de França i pels comtats de la Catalunya Vella.

El 1182 Ramon Lambard hauria complert bàsicament l'encàrrec. Fins devia haver alçat l'airòs campanar de la façana principal. De com van seguir les obres més endavant no n'hi ha documentació ni projecte. Només sabem que aquesta ha perdurat fins els nostres dies per a goig d'urgellencs, fidels i turistes, essent una de les catedrals més emblemàtiques i belles de tot Catalunya.

[edita] Mestres de capella

La importància de la capella musical es veu reflectida per l'important nombre de mestres de capella que va tenir i per la importància dels que hi van anar.

La catedral, entre moltes altres glòries històriques, pot vanagloriar-se d'haver tingut com a mestre de capella durant molts anys a un dels millors músics de tot el Renaixement català: Joan Brudieu (1520-1591)^[1].

A principis del segle XVII, ens trobem en primer lloc a Marcià Albareda, natural de Vic. Va ser mestre de capella des del 8 de gener de 1622 al 24 de juliol del 1626. Després es va traslladar a la Seu de Barcelona. El va substituir Joan Arañés, que va ser mestre des del 1627 al 1635. Un altre mestre important fou Pau Marquès, que va desenvolupar la seva tasca del 1655 al 1676. Només coneixem d'en Marquès que fou un destacat polifonista. El va substituir Josep Pujolar, que va ser mestre del 1677 al 1691. D'aquí fins a l'any 1697 s'han perdut les actes i es desconeix qui en va ser mestre^[2].

A la darreria del segle XVII, l'any 1698, regentava la capella de música de la Seu el mestre i organista Isidre Serrada. El 15 de juliol de 1699 Serrada es jubila però continua en el càrrec d'organista.

Li pren el torn Jaume Forcada el 1700, sense oposicions, pels informes favorables de Felip Olivelles -mestre de capella del Palau de la Comtessa de Barcelona- i dels canonges Joseph Asprer -ardiaca d'Andorra- i Joseph Llupia^[3].

Els anys 1707 i 1708, la plaça va quedar vacant. Gabriel Argany en va ser el mestre llavors fins el 1712. Argany venia de la Seu de Lleida, on també hi havia estat mestre de capella. El succeeix Joseph Forto fins el 1718. A continuació va ser mestre Francesc Andreu fins el 1748.

L'any 1780 hi trobem Jaume Balius. El 1791 hi havia Bruno Paqueras. I el segle XVIII es va acabar amb Maurici Espona, natural de Manresa i també provinent de la seu de Lleida.