Joan Brudieu
De Viquipèdia
Joan Brudieu, nascut cap el 1520 a la diòcesi de Llemotges i mort a la Seu d'Urgell el 1591, és considerat un dels millors músics de tot el Renaixement català[1].
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Malgrat el seu origen llemosí es pot considerar com a català, ja que les poques dades biogràfiques que s'han trobat d'ell el situen a Catalunya, on hi arriba de molt petit.
Des del 1539 fou cantor de la catedral de la Seu d'Urgell on el van ordenar sacerdot el 1546. El 1548 el nomenen mestre de capella de per vida. Al 1550 viatjà al seu país natal per adquirir instruments per la capella.
El 1577 es retira a Balaguer, però al cap d'un any el trobem com a mestre de capella a Santa Maria del Mar de Barcelona, càrrec que abandonarà al cap de poc temps, sembla que per problemes de salut. El 1579 torna a la Seu d'Urgell, on restarà fins a la seva mort, substituït però, durant un curt període de temps, per Rafael Coma.
[edita] Obra
Brudieu s'incorpora molt ràpid a la vida i cultura catalana, fins al punt de que potser no hi ha cap altre autor d'aquella època que, com ell, incorpori tan íntimament a la seva música l'essència de les tonades populars o que s'identifiqui tan intensament amb algun dels poetes catalans[1].
La seva producció és força original respecte als músics catalans de la seva època. Va compondre diverses sèries de madrigals, molts d'ells amb text d'Ausiàs March, publicats a Barcelona el 1585. Aquests madrigals són una mostra inequívoca del seu geni temperamental, de la seva extremada sensibilitat i cultura, i del seu mestrívol domini del llenguatge polifònic[1].
També va compondre una missa de difunts, que és la única del seu temps en l'àmbit dels Països Catalans. L'obra de Brudieu que té un caràcter més popular són els Goigs de Nostra Dona, publicats conjuntament amb els madrigals. Són variacions polifòniques i contrapuntístiques de la melodia tradicional, diferents a cada estrofa.
El madrigal V de Brudieu L'Amor y la Magestad utilitza el mateix text que van fer servir Mateu Fletxa el Vell i el seu nebot, Mateu Fletxa el Jove per a l'ensalada que porta el nom de Las Cañas. Per això, malgrat estar classificat com a madrigal, aquesta composició participa de moltes de les característiques d'aquest subgènere tan popular a la música del renaixement hispànic.
Aquestes són les úniques obres que coneixem perquè foren publicades a Barcelona el 1585, però e ben segur que en va escriure moltes més.
[edita] Edicions modernes
- Casas, Jordi (edició crítica) Madrigal I. Goigs de Nostra Dona. Dinsic Edicions Musicals, Barcelona 1998
- Pedrell, F. i Anglès H. (Edició crítica i transcripció) Madrigals i la Missa de Difunts d'en Brudieu. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1921.
- Quetgles Pons, T. (Edició musicològica) Madrigals - Joan Brudieu (3 vol.) Ed. Tritó, Barcelona 2001-2
[edita] Bibliografia
- Querol, M. Contribució d'Higini Angles al coneixement e la polifonia profana espanyola Recerca Musicològica IX-X. Barcelona 1989-90
[edita] Discografia
- Cant d'amor: Madrigals de Joan Brudieu. Carles Magraner i la Capella de Ministres. Tabalet Estudis, València, 1997
[edita] Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 MARTORELL, Oriol; VALLS, Manuel. Síntesi històrica de la música catalana. 1985, Els llibres de la frontera, Ed. Hogar del Libro. Pàg. 34 ISBN 84-85709-42-X
