Tàrraco
De Viquipèdia
Tàrraco (del llatí Tarraco) fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior i després de la Província de la Tarraconense, actualment Tarragona.
Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans Gneu Corneli Escipió|Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la segona guerra púnica, l'any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al costat d'un oppidum ibèric, probablement Cesse) aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco.
Tàrraco fou la principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània que iniciaren un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, on Tàrraco va jugar un paper fonamental.
L'any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatut de colònia romana de dret romà, (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco). Posteriorment, l'any 27 aC, August, qui va residir-hi entre els anys 26-25 aC i seguia les operacions militars de la cornisa cantàbrica, li va concedir la capitalitat de la província Tarraconense dins de la nova organització provincial. S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar a la colònia romana d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. Tàrraco va arribar al seu màxim prestigi durant el segle II dC.
| « | Tàrraco serà una Roma en petit: una ciutat fortificada, amb edificis públics dedicats als déus, l'Administració i el lleure dels ciutatadans. Una divisió clara entre barris suburbials i barris dels potentats, una vida urbana rica i intensa... L'actual Tarragona serà considerada a tot l'Imperi com una mena de paradís, un lloc on la vida és plaent i còmoda, obiviament per a tots aquells que es podien permetre una vida així . [1] | » |
En aquesta època, els habitants romans d'aquesta ciutat gaudiren d'un nivell de vida que no es tornarà assolir fins ben bé a l'edat moderna. Com a mostra el testimoni de Florus, orador romà del segle II dC:
| « | Tàrraco per a mi és la ciutat més agradable i estimada de totes les que s’escauen per al descans. Aquí tens un poble honrat, econòmic, tranquil, que manté una certa recança envers els forasters, però una vegada coneguts les tracta bé. El cel, que és molt temperat, no té canvis bruscs de temperatura i l’any sembla una primavera constant. La terra és fèrtil als camps i més encara als puigs, i produeix vi i blat tan bons com a Itàlia sense ser la collita de la tardor inferior. A més a més, la ciutat ofereix grans avantatges, ja que conserva estendards del Cèsar i ostenta el nom seu el títol triomfant. Però posseeix també monuments notables de procedència estrangera: si mires els temples antics, veus que aquí s’adora Júpiter Ammó . [2] | » |
La vitalitat es mantingué fins a mitjan s. III dC. quan, com a conseqüència de la crisi general i amb les primeres incursions dels francs, s'inicià un procés de progressiva recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic que es plasmà en la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta que esdevindrà el nucli principal de l'hàbitat. Tanmateix, i malgrat les invasions dels bàrbars, els tarraconenses mantindran lleis i costums durant molts més anys que en altres ciutats del món romà. Per tant, són més de vuit segles de persistència romana a Tarragona.
Taula de continguts |
[edita] Tàrraco dins del context de les ciutats romanes
Tàrraco, com totes les grans ciutats actuals de l'Europa occidental, al sud del Rin o del Danubi, és una ciutat d'origen romà.
- “Als Països Catalans, com a tot l'Occident, la ciutat neix com a conseqüència de l'expansió del món romà [...]. Ara bé, això no vol dir que les ciutats romanes no tinguessin uns precedents indígenes, i en el cas català aquests precedents són clars. La diferència consisteix que en el món indígena no podem parlar pròpiament de ciutats, sinó de poblats, i que en el moment que un poblats entra en l'àrea d'influència romana es transforma en una ciutat, potser petita, però autèntica. Una ciutat amb una estructura social i urbanística que correspon al fenomen urbà. Això fou conseqüència, en bona part, de la concepció del món que tenien els romans. Per als romans, que havien estat políticament engendrats per una sola ciutat, Roma, el món era una mena de consteŀlació de ciutats –no d'estats-, estructurades segons el model del que Roma havia estat”
[3].
Tàrraco reuneix les principals característiques de les ciutats romanes ja que, per primera vegada, les ciutats dels actuals Països Catalans tendeixen a una estructura planimètrica coherent i sistemàtica amb carrers que es tallen en angle recte amb altres carrers transversals. A la part central de les ciutats romanes trobem el fòrum, que exercia diverses funcions: era centre religiós, centre cívic i centre de lleure i de conversa. Era el centre neuràlgic on hi havia les institucions administratives i polítiques de la ciutat. Un altre aspecte específic de les ciutats romanes és que estaven ben proveïdes d'aigua, mitjançant canalitzacions, que a vegades prenien la forma d'aqüeductes. A més a més, la higiene pública va millorar molt amb les nombroses termes, i fins i tot banys privats a les llars de les famílies riques.
A més a més, les ciutats romanes tenien, gairebé sempre, edificis d'espectacles de masses.
- “Hi havia tres tipus edificis destinats als grans espectacles: els circs, on es feien carreres de carros lleugers; els amfiteatres, per a les lluites de gladiadors i de feres; i els teatres, reservats a les representacions teatrals, que rarament eren tragèdies, sinó més aviat espectacles semblants a les revistes actuals. Només les grans ciutats tenien edificis de pedra permanentment dedicats a aquests espectacles. Als Països Catalans, només Tarragona tenia alhora circ, amfiteatre i teatre. Altres ciutats només en tenien dos: Sagunt, per exemple, tenia circ i teatre. I fins i tot algunes petites ciutats e tenien un: és el cas de Pollentia (Alcúdia de Mallorca), que tenia un petit teatre” [4].
Finalment, al voltant de les ciutats es crearen les viŀles rurals, que esdevenien centres importants tant des del punt de vista general com des del punt de vista industrial; la més important de Tarragona la trobem a la viŀla romana dels Munts d'Altafulla.
[edita] L’època Romano – Republicana
Tàrraco sorgeix arran de l'arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la confrontació entre romans i cartaginesos, en l'anomenada Segona Guerra Púnica. Aquest cos expedicionari romà va desembarcar a la ciutat grega d'Emporion (Empúries), per dirigir-se des d'allà ràpidament cap al sud amb la finalitat de controlar les terres al nord de l'Ebre. Les tropes romanes estaven comandades per Gneu Corneli Escipió, al qual es va afegir, un any més tard, el seu germà Publi Corneli Escipió. Gneu, després de vèncer, en un primer combat, els cartaginesos, va deixar una petita guarnició, que poc temps després es va transformar en la principal base militar romana a Hispània. Aquest primer assentament romà es trobava molt pròxim a un oppidum ibèric fundat a finals del segle V aC i arqueològicament documentat recentment.
La ciutat republicana de Tàrraco va ser possiblement un nucli bifocal, amb el campament militar a la part alta i l'àrea residencial, a l'entorn del poblat ibèric i el port. La consolidació urbana va ser ràpida. La presència militar estable va comportar l'arribada no només de soldats sinó també de comerciants i ciutadans romans que van veure Hispània com una terra que els oferia noves oportunitats. L'arribada dels romans va suposar també d'una nova cultura (la romantizació) que, lentament, va imposar-se al conjunt de la societat.
Una de les principals infraestructures sobre les quals es va cimentar Tàrraco fou, sense cap dubte, el port i les muralles que servien de protecció al primitiu nucli civil i a la important base militar. Port i muralles romanes són el punt de partença de les expedicions de conquesta vers les terres de la Vall de l'Ebre i del Llevant peninsulars. Gràcies a les dades extretes dels autors clàssics, sabem que Tàrraco comptava ja en aquest moment amb un gran port, ubicat al mateix emplaçament que l'actual.
Sens dubte, l'edificació romana més antiga i més ben conservada d'època republicana és les muralles romanes. En un primer moment hem d'imaginar-nos-la com una simple palissada de fusta que degué protegir la guarnició militar. La victòria romana sobre els cartaginesos i la incorporació d'Hispània a l'Estat romà va accelerar el procés de consolidació de les defenses. La construcció de la primera muralla de pedra, datada arqueològicament a inicis del segle II aC, s'ha relacionat amb la divisió provincial de 197 aC. L'opinió més estesa és que a l'entorn de 150/125 aC la muralla va patir una transformació important, va créixer en extensió, altura i amplada. D'aquesta manera, va passar a encerclar el nucli urbà.
Ambdós elements, recinte emmurallat i port, degueren desenvolupar un paper fonamental en el consolidament de la ciutat; tant en l'àmbit militar (base de les legions) com en el comercial (centre d'embarcament dels productes i mercaderies exportats/importats a/de la metròpoli). A finals del període republicà tenim documentats a Tàrraco tres edificis públics monumentals: el temple dedicat a la deessa Tutela, el Fòrum de la Colònia i el teatre. Això denota la vitalitat i significació assolides per la ciutat en els darrers moments d'aquesta fase de consolidació.
Tàrraco va créixer de forma accelerada durant els segles II i I aC, i es va convertir, juntament amb Cartago Nova, en la ciutat més important de la Hispània Citerior. Cèsar hi va reunir els seus llegats durant la guerra civil contra Pompeu. Gràcies a la lleialtat mostrada pels tarragonins,Cèsar concedí a Tàrraco el títol de colònia de dret romà l'any 45 aC, fet que refermà la consolidació de la capitalitat.
[edita] L’època Romano – Imperial
Durant els anys 26-25 aC Tàrraco es convertí en la capital del món romà quan August va residir-hi i dirigí les campanyes contra càntabres i àsturs. Gràcies a la presència militar, Tàrraco es va consolidar com a capital de la Hispània Citerior, i va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local.
La designació de la ciutat com a capital de la Tarraconense per part de l'emperador August l'any 27 aC és un fet cabdal per a la comprensió del paper que va jugar Tàrraco en el procés de romanització d'Hispània. A partir d'aquest moment s’inicia un ampli programa urbanístic tendent a fornir a la colònia d'un alt nivell urbanístico-monumental, d'acord amb la seva importància i significació.
A aquest moment cal adscriure una reforma en profunditat de tota la trama urbana, reforma que tenim plenament documentada a la part alta de la ciutat, la qual resta distribuïda en tres zones amb diferent funció, disposades en terrasses esgraonades.
- A la primera, a la zona d'emplaçament de l'actual catedral, es va erigir el temple dedicat a August divinitzat, temple que, malauradament, coneixem només a través de textos literaris i històrics de l'època, de la numismàtica i també dels elements arquitectònics aïllats trobats en el sector.
- A la segona terrassa, la intermèdia, ordenada en forma de gran plaça porxada, hi ha el Fòrum Provincial de la Tarraconense, lloc en el qual es reunien, entre d'altres, les assemblees dels representants dels diferents districtes (conventi) d'aquest ampli territori per tractar dels assumptes relacionats amb la seva administració. A aquesta estructura pertanyen el Pretori Romà i la Torre de l'Audiència.
- El circ ocupava la terrassa inferior i, al mateix temps, separava la zona oficial, ubicada a la part alta, de l'àrea destinada fonamentalment a l'hàbitat, que s’estenia des del Circ fins a la zona portuària. En el Circ es desenvolupen curses de cavalls i carros (bigues i quàdrigues principalment).
Durant el segle I aC, la ciutat va créixer i es va consolidar. L'any 68, Neró va ser assassinat i s'inicia un període de convulsions en tot l' Imperi romà i una sagnant guerra civil. El general romà Galba va ser nomenat emperador per les legions romanes hispanes, mentre que en d'altres parts de l'Imperi van sorgir altres pretendents a emperador. Mort Galba, les províncies hispanes van donar suport a Vespasià, que va ser qui, finalment, va arribar al poder. S'iniciava així la dinastia Flàvia i un moment de gran esplendor per a les províncies hispanes. Gràcies al suport prestat a la causa, Vespasià els concedí els Ius Latii, a l'entorn de l'any 73, fet que significava que tots els hispans foren considerats ciutadans romans de ple dret i que els nuclis més importants de població, molts dels quals encara mantenien l'estatus sorgit en el moment de la conquesta, es convertissin en municipis. Alhora, comportà la necessitat de crear una nova administració que s’adeqüés a aquesta nova realitat que tingués com a nuclis rectors les capitals provincials. En conseqüència, Tàrraco, com a capital de la Hispània Citerior, va disposar de dos fòrums: un colonial i l'altre provincial. Sabem, també, que a la zona anomenada la Pedrera del Port hi havia un barri residencial de l'època alto-imperial ocupat per viŀles de grans sumptuositat i que en els primers segles de la nostra Era es construeixen l'amfiteatre, l'Aqüeducte de les Ferreres, la Torre dels Escipions, l'Arc de Berà ...
Per obtenir la pedra necessària per a la construcció de tot aquest conjunt urbanístico-monumental, es varen posar en explotació una sèrie de pedreres situades als voltants de Tàrraco. La més important de totes és l'anomenada pedrera romana del Mèdol.
Tot aquest conjunt, converteix Tàrraco en una de les ciutats importants de l'Imperi. “Tarraco, civitas ubi ver aeternum est”; “Tarragona, la ciutat on la primavera és eterna”. Aquesta és la descripció que l'emperador Adrià va fer de la ciutat l'any 122-123 dC.
El territori situat al voltant de les ciutats romanes era, normalment, ocupat per un seguit d'establiments agrícoles, les villae, que, en alguns casos, esdevingueren també residència secundària de plaer per a la gent urbana, luxosament decorades. A l'àrea d'influència de Tàrraco, coneixem algunes residències prou importants: la viŀla romana dels Munts (Altafulla), els Antigons (Reus), la Pineda (Salou), Paret Delgada (la Selva del Camp) o la del mausoleu de Centcelles (Constantí).
Les àrees de necròpolis conegudes a Tàrraco són ambdues al llarg de la Via Augusta: una prop del riu Francolí, on més tard es va desenvolupar l'important nucli necròpoli paleocristiana de Tarragona; l'altra, prop de l'amfiteatre, a l'est del nucli urbà. Quant a enterraments de caire monumental, se’n conserven dos d'una importància excepcional: l'anomenada Torre dels Escipions i el Mausoleu de Centcelles a Constantí.
[edita] La desaparició gradual de Tàrraco
La vitalitat de Tàrraco es manté fins mitjans del segle III dC moment que, per efecte de la crisi econòmica i de les primeres onades bàrbares, s’inicia el procés de regressió en l'ordre demogràfic i urbanístic. Segons ens relaten les fonts, i sembla que ho corrobora l'arqueologia, la ciutat va ser devastada el 260 pels Vàndals, resultant-ne especialment afectada la zona d'habitatges. Després d'un període d'incertesa que va representar bona part del segle III, la ciutat va recobrar el seu dinamisme a partir, especialment, de la recuperació general que va suposar l'adveniment al poder de Dioclecià i de la tetrarquia que va establir el 285. A partir d'aquesta data i amb continuïtat al llarg de la meitat del segle IV, la ciutat es va revitalitzar, tal i com ho manifesta la construcció de nous edificis públics, el manteniment dels espectacles, l'amfiteatre o la restauració d'edificis públics d'època de l'alt imperi. Amb tot, Tàrraco no es va escapar de la dinàmica de transformació social, política i econòmica que va alterar la fisonomia de molts centres urbans d'occident.
Un element imprescindible per a la ciutat tardana de Tàrraco va ser la difusió del cristianisme i les actes martirials del bisbe Sant Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, que foren objecte de persecució i mort l'any 259. El lloc de la sepultura es va acabar per convertint en el centre eclesiàstic a partir del segle V, amb la construcció d'una gran basílica funerària amb edificis annexos, entre els quals un baptisteri.
La documentació escrita dels inicis del segle V ens mostra que Tàrraco mantenia estructures socials complexes, on el bisbe metropolità era el defensor de l'ordre establert, en un imperi en què Christianitas era sinònim de romanitas.
El 467 va ser destronat el darrer emperador romà, Ròmul August. La Tarraconense fou en gran part conquerida, el mateix any o poc abans, pel rei visigot Euric i Tarragona va continuar sent una de les metròpolis durant la monarquia visigoda. Tanmateix hi haurà un allunyament de la ciutat dels centres polítics decisius de l'època: primer respecte a Tolosa, després respecte a Bàrcino (Barcelona) i, finalment, respecte a Toletum (Toledo, s. VI). La importància urbana resta fonamentada en la seva condició de seu eclesiàstica metropolitana i en el manteniment de les instaŀlacions portuàries.
L'any 713 volgué resistir als exèrcits islàmics de Mussa ibn Nussayr i fou destruïda i abandonada durant més de tres segles. Frontera amb Al-Àndalus, la ciutat no es recupera fins a la conquesta impulsada pels comtats catalans, al segle XII, que van restablir la seu metropolitana de Tarragona.
[edita] El museu Nacional Arqueològic de Tarragona
El centre de conservació i difusió dels testimonis materials del passat romà és el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). L'edifici, alçat de nova planta sobre un fragment de la muralla que conserva en el seu interior, és ubicat a la part alta de la ciutat, a la plaça del Rei. Reuneix una important coŀlecció de materials (escultures, mosaics, objectes quotidians...) i explicacions sobre l'època.
[edita] Tàrraco, Patrimoni de la Humanitat, any 2000
- El Conjunt arqueològic de Tàrraco, ha estat nomenat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l'any 2000.
[edita] Notes bibliogràfiques
- ↑ Calpena, Enric i Rodríguez, Esther. Històries de Catalunya. Valls. Editorial Cossetània. 2007, pàgina 13
- ↑ Florus, orador romà (segle II dC). Citat per Freixenet, Dolors: L’empremta d’un imperi. La romanització. Barcelona, Barcanova, 1991, pàgina 89.
- ↑ Tarradell, Miquel “La ciutat antiga: dels orígens urbans als visigots”, a Evolució urbana de Catalunya. Edicions de la Magrana. Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona. 1984. Pp. 13-20, pàgina 15
- ↑ Tarradell, Miquel “La ciutat antiga: dels orígens urbans als visigots”, a Evolució urbana de Catalunya. Edicions de la Magrana. Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona. 1984. pp. 13-20, pàgina 18
[edita] Bibliografia
- Museu Nacional Arqueològic de Tarragona “Tàrraco. L’urbanisme”, 1984.
- Tarradell, Miquel “La ciutat antiga: dels orígens urbans als visigots”, a Evolució urbana de Catalunya. Edicions de la Magrana. Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona, 1984 pp. 13-20.
