Enric Sagnier i Villavecchia
De Viquipèdia
Enric Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931), fou un arquitecte català. La majoria de les seves obres es troben a Barcelona.
D'estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, estigué proper al Modernisme de moda en l'època a la capital catalana, però interpretant-lo d'una manera sòbria i funcional. Sagnier fou un arquitecte ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines, de les que rebé nombrosos encàrrecs. Autor prolífic, signà gran quantitat de projectes, sobretot religiosos i d'edificis d'habitatges.
Es poden distingir a la seva trajectòria tres etapes: avans de 1900 treballa amb un estil eclèctic, monumental i grandiloqüent; de 1900 a 1910 suavitza les formes decoratives de la seva arquitectura, apropant-se al Modernisme; i des de 1910 roman en un estil classicista, allunyat de les modes del moment.
L’obra de Sagnier es caracteritza per tres aspectes: una gran capacitat de treball, en la que destaca el seu continu reciclatge tant en estils com en innovacions tecnològiques; una personal indefinició estilística, que malgrat tot deixa la porta oberta a les corrents del moment; i una variada amplitud tipològica, desenvolupada principalment al sector de l'habitatge, l'encàrrec oficial i el religiós.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Enric Sagnier va néixer a Barcelona l’any 1858, fill de Lluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. De família benestant, tingué una formació artística, aprenent música –era un exceŀlent intèrpret de violí– i pintura –tenia un gran domini del dibuix i el color–. Estudià a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, obtenint el títol el 1882.
Des de jove tingué un notable èxit professional, rebent nombrosos encàrrecs de l’Església i la noblesa catalana, així com diversos nomenaments institucionals. De personalitat tranquiŀla i devota, va dedicar tota la seva vida a la seva carrera, rebent gran quantitat de distincions, com la medalla d’or de l’Ajuntament de Barcelona per haver vençut tres cops seguits al concurs anual d’edificis (1917). Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i del Cercle Artístic de Sant Lluc, comendador de l’Ordre d’Alfons XIII, vocal de la Junta de Museus, etc; tanmateix, fou conseller de la Caixa d’Estalvis de Barcelona des de 1913.
Ocasionalment es dedicà també a la política, essent diputat provincial en dues ocasions, en representació d’un grup catòlic aliat a la Lliga Regionalista, el Centre de Defensa Social. Tingué una estreta relació amb l’Església, sent nomenat arquitecte diocesà de Barcelona en substitució de Francesc de Paula del Villar i Carmona; potser per això, el 1923 el papa Pius XI li concedí el títol pontifici de marquès de Sagnier, i el 1928 rebé el títol honorífic de cambrer de capa i espasa del Papa.
En la seva maduresa treballà junt al seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal. Morí a Barcelona el 1931.
[edita] Obra
[edita] Primeres realitzacions
Enric Sagnier comença la seva carrera com a ajudant de Francesc de Paula Villar i Lozano: sota les seves ordres realitza la seva primera construcció, la reforma de la capella de Sant Josep a la Basílica de Montserrat (1884). Treballs similars seran els altars –avui desapareguts– de les esglésies de Monistrol de Montserrat i Sant Joan de Gràcia. La seva primera obra important serà la nova església de Santa Engràcia de Montcada (1886), d’estil neogòtic; fou destruïda durant la Guerra Civil. D’aquest mateix any serà el seu primer edifici d’habitatges, la casa Cuyàs. El 1888 realitzà un projecte per a l’Exposició Universal, que no es dugué a terme; es tractava del Pavelló Lleó XIII, que devia acollir la representació dels Estats Pontificis al certamen.
Durant l’última dècada de segle, Sagnier es dedicarà principalment als edificis d’habitatges: la casa Juncadella, a Rambla Catalunya 33 (1888-1891), destaca pel seu acurat treball en escultura i forja; les cases Pons, a Passeig de Gràcia 2 i 4 (1890), d’estil neogòtic, flanquejades per dues torres de perfil agut; la casa Tomàs Roger, a Ausiàs Marc 37-39 (1892-1894), conjuga elements clàssics amb escultura d’aire plateresc.
A l’àmbit religiós, Sagnier rebé diversos encàrrecs dels Salesians, com el Santuari de Santa Maria Auxiliadora (1889-1901), compost per un cor per a 300 persones i una església de tres naus, separades per doble fila de sis columnes; en el seu disseny, Sagnier s’inspirà en la casa central dels Salesians a Torí. Entre 1892-1897 realitza el coŀlegi de Jesús-Maria, al passeig de Sant Gervasi, d’estil neogòtic, i entre 1892-1894 el coŀlegi del Sagrat Cor de Jesús, a la cantonada Diputació/Bailén, sobre una edificació anterior de Josep Vilaseca. Al barri del Clot construirà el Centre de la Mare de Déu del Carme i Sant Pere Claver (1899-1903), conjunt destinat a escoles i tallers d’oficis per a joves obrers, desaparegut el 1936.
El 1893 construí el Frontó Barcelonès, a Diputació 415, primer local a Barcelona dedicat al joc de pilota; era descobert, i el públic ocupava una estructura de ferro a tres nivells, decorada amb estucs, a la que s’accedia per mitjà d’una rotonda i una gran escalinata; el frontó desaparegué el 1902. Entre 1896 i 1902 construeix l’edifici de la Duana del port de Barcelona, amb planta en forma d’H, seguint l’habitual estil eclèctic de Sagnier.
Sense dubte, la seva obra més important durant la seva joventut serà el Palau de Justícia de Barcelona (1887-1908), projectat junt a Josep Domènech i Estapà. El palau serà, després de la Universitat de Barcelona, un dels primers edificis públics de la ciutat concebut amb caràcter monumental, en un solar aïllat i a escala del nou Eixample. El conjunt havia d’acollir l’Audiència de Barcelona i els jutjats municipals i de primera instància de la capital. L’edifici es compon de dos cossos quadrangulars coronats per unes cúpules peraltades, a banda i banda d’un cos central. Els cossos laterals acolliran les dependències dels jutjats, mentre que el central conté l’accés principal, l’escala d’honor i les grans dependències públiques, on destaca la Sala dels Passos Perduts, de 20 metres d’altura, coberta amb un sistema d’arcs de ferro, i decorada amb pintures murals de Josep Maria Sert. El palau destaca per la gran quantitat d’obra escultòrica; en la seva realització intervingueren la major part d’escultors de l’època: els germans Agapit i Venanci Vallmitjana, Eduard Alentorn, Rafael Atché, Miquel Blay, Pere Carbonell, Manel Fuxà, etc. El programa decoratiu de l’exterior del palau consta de 48 figures relacionades amb el dret, 22 relleus amb temes jurídics i històrics, un grup (Moisès amb les Taules de la Llei) al coronament del frontispici, d’Agustí Querol, i una gran figura de 4 metres que representa la Justícia, d’Andreu Aleu. Serà també important en el disseny de l’edifici la utilització del ferro, present tant a obres de forjat com als espais del cos central, especialment a la sala axial que divideix l’edifici en dues zones.
[edita] Etapa modernista
Amb el canvi de segle, Sagnier s’apropa més a les formes modernistes de moda en aquell moment, sobre tot en la utilització de les arts aplicades, la proliferació de l’escultura i el treball en ferro; en canvi, no l’agrada molt la decoració amb Vitralls, els revestiments en ceràmica o l’ús d’esgrafiats, tan característics del Modernisme.
Una de les seves primeres obres qualificables de modernistes serà la casa Garriga, a Diputació 250 (1899-1901), amb un acurat treball en pedra tallada, vidrieres paisatgístiques i unes mènsules que sostenen el balcó principal, d’Eusebi Arnau. La casa Juncadella, a Rambla Catalunya 26 (1900-1901), presenta nombroses innovacions del propi arquitecte: obertures trilobulades, acabament abarrocat, concentració del treball decoratiu en franjes horitzontals, etc. La casa Carulla, a Mallorca 214 (1900), destacava per una façana coronada per una aŀlegoria de la pintura, en estil rococó. En aquesta època Sagnier també es dedicà a l’arquitectura funerària per a les famílies nobles catalanes, com l’hipogeu de la família Olivella (1909) o el panteó de la família Juncadella (1910), amb dos cossos flanquejant un obelisc treballat en esfumat.
L’any 1903 Sagnier es converteix en arquitecte titular de la basílica de Montserrat, en substitució de Villar y Carmona. Pel temple benedictí construirà vàries obres, totes ja desaparegudes: la capella del Santíssim Sacrament, amb un ric altar en marbre i metall daurat; el Segon Misteri del Goig del Rosari Monumental, amb un grup escultòric de Venanci Vallmitjana i Barbany; i el conjunt escultòric del Via Crucis (1904-16), a la muntanya de Montserrat, amb escultures d’Eusebi Arnau, compost per 14 estacions, amb un estil vagament gaudinià: superfícies rugoses de pedra repicada, pinacles naturalistes, etc. Potser per aquesta vinculació amb l’ordre benedictí, rebé un encàrrec per a la construcció d’un coŀlegi en Perth (Austràlia), on havia una missió, Nova Núrsia, regida per un abat català, Fulgenci Torres i Mayans; allí realitzà l’església i coŀlegi de Santa Gertrudis (1904-1906), d’estil neogòtic.
Però la seva obra religiosa més important serà sense dubte el Temple Expiatori del Sagrat Cor, a la muntanya del Tibidabo de Barcelona, la construcció de la qual es perllongà de 1902 a 1961, amb la direcció des de la mort d’Enric Sagnier del seu fill Josep Maria. Aquesta obra es deu al mecenatge de Dorotea de Chopitea, que junt a d’altres promotors cediren els terrenys a Sant Joan Bosco en la seva visita a Barcelona el 1886, amb la idea de fer un temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús, en la línia del construït a Roma pel propi Bosco (Sacro Cuore di Gesù), així com del famós Sacré-Cœur de París. La primera pedra es coŀlocà el 28 de desembre de 1902 en un acte presidit pel bisbe de Barcelona, Salvador Casañas i Pagès. El conjunt està format per una cripta interior i l’església superior, amb planta central amb cúpula sobre vuit columnes. La cripta es construí entre 1902-1911, amb un aire neobizantí, mentre que el temple entre 1915 i 1951, finalitzant l’exterior de les obres el 1961. L’estil del conjunt es basa en una línia romànica combinada amb el temple de verticalitat gòtica, cobert amb una cúpula vuitavada coronada amb la imatge del Sagrat Cor, obra inicial de Frederic Marès –destruïda el 1936- i substituïda per altra de Josep Miret, de 1950. Exteriorment aquest temple és més contingut que el gòtic florit dels primers projectes de Sagnier.
A la muntanya del Tibidabo construí també Sagnier la casa de Manuel Arnús (1902), amb una volumetria rica en perfils, d’aire vagament gòtic, amb referències a l’arquitectura pairal catalana, destacant el joc policrom dels materials. La casa Mulleras, a Gran Via 654 (1903-1905), serà d’estil neorococó. Amb motiu de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, el 6 d'abril de 1904, Sagnier construí un arc de triomf efímer al Passeig de Gràcia, encàrrec del marquès de Comillas. Entre 1907-1915 realitza l’església i convent de Pompeia, pels caputxins, inspirada en l’arquitectura gòtica catalana en detalls com l’estructura de coberta de la nau, formada per bigues recolzades en arcs diafragma, com a la capella de Santa Àgata, o en la tipologia de la torre de la façana, que recorda els campanars de Santa Maria del Mar. La decoració escultòrica era de Josep Llimona, destacant la imatge de la Mare de Déu de Pompeia (destruïda el 1936). Entre 1909-1917 dirigí la construcció de la nova església parroquial de Sant Joan d’Horta. Sagnier s’encarregà tanmateix de vàrios projectes de “cases barates” per a obrers sense recursos, com les de la Torre de Pardals del barri d’Horta (1908-1911), o les de La Constructora Obrera, al barri del Clot (1911).
[edita] Obres de maduresa
Sagnier entra en una etapa de menor activitat professional, alhora que rep un gran reconeixement oficial. Abandona progressivament el Modernisme, instaŀlant-se en un estil classicista d’aire burgès, personal i eclèctic. El 1911 guanya el concurs per a la construcció del Reial Club Marítim de Barcelona (construït entre 1911-1913), un edifici de planta octogonal coberta amb cúpula i rematada per una espècie de far; fou enderrocat el 1957. El 1912 comença la construcció de la Capella Francesa del carrer Bruc, amb una cripta dividida en tres naus i una església superior d’estil neoromànic, acabada el 1927 segurament pel seu fill Josep Maria. També el 1912 construeix el palauet del marquès d’Alella, a Muntaner/Marià Cubí, conjunt d’edificis de filiació plateresca, amb pintures de Josep Maria Sert.
Entre 1916 i 1936 –amb finalització del seu fill Josep Maria– realitza un conjunt d’edificis per a la Junta Provincial de Protecció a la Infància i Repressió de la Mendicitat, ocupant una illa a la zona del Bogatell; l’arquitecte dissenyà un equipament ambiciós distribuint els pavellons amb façana als diversos carrers, reservant l’interior per a patis. Enderrocat en la seva majoria el 1970, tan sols queda el pavelló actualment dedicat a presó de Wad-Ras.
Potser la seva obra més important de maduresa sigui la seu central de la Caixa de Pensions de Barcelona, a la Via Laietana (1914-1917). L’edifici es va concebre amb un programa mixt d’oficines a la planta baixa i habitatges de lloguer als pisos superiors, per a rentabilitzar la inversió. El seu esquema es basa en una torre elevada a l’angle de la Via Laietana amb la llavors nomenada plaça de Bilbao, a la que es troben els accessos, una façana principal amb els grans finestrals de la sala de juntes i els despatxos de la direcció, i unes façanes laterals amb les entrades als habitatges de lloguer. L’obra es va fer en ciment armat –pioner en aquell llavors– amb revestiment exterior de pedra. La zona d’atenció al client estava ricament decorada amb pintures i marbres, i es distribuïa al voltant d’un espai cobert amb claraboia. El 1920 realitzà un edifici annex per a la Caixa al veí carrer Jonqueres, i construí tanmateix vàries sucursals de la Caixa a Igualada (1922), Sabadell (1923), Manresa (1924) i Tarragona (1929).
Durant la Primera Guerra Mundial, època d’esplendor econòmic degut a la neutralitat espanyola, rep nombrosos encàrrecs: entre 1915-1926 realitza la basílica de Sant Josep Oriol, al carrer Diputació, encàrrec de la vídua de Nogués en previsió de la canonització del beat català. Aquest temple representa una innovació estilística de l’època, ja que en lloc d’utilitzar els estils medievalistes habituals de llavors –com el neogòtic o el neoromànic–, es basa en la tipologia basilical romana de naus separades per columnes amb arqueries, posteriorment molt utilitzat en la posguerra. El 1915 realitzà un projecte per a la urbanització de la zona de Miramar, a la muntanya de Montjuïc, que finalment no es dugué a terme. En aquesta època realitza també dos encàrrecs a la plaça Catalunya: la remodelació de l’Hotel Colón (1916), avui desaparegut, en el que substituí l’anterior edifici modernista per un d’estil classicista; i l’edifici de la Banca Arnús (1918-1927), actualment Banco Central Hispanoamericano, també d’estil classicista.
Des de 1920 Sagnier realitza menys obres: entre les seves últimes construccions destaca el Patronat Ribas, a Vall d’Hebron 93-103 (1920-1930), orfenat degut a la donació testamentària de Lluís Ribas i Regordosa; és un conjunt d’edificis estructurat amb enginy, articulat amb naus en forma d’H, simètriques a l’eix de la capella; la seva decoració remet a un estil populista barroc, destacant els relleus en terracota de tradició catalana. Actualment acull un institut d’educació secundària (IES Vall d’Hebron).
Sagnier formà part com a jurat en l’adjudicació de projectes per a l’Exposició Universal de 1929 a Montjuïc; entre altres, fallà al concurs per al Palau Central de l’exposició –actual Palau Nacional i seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya–. Coincidint amb els preparatius de l’exposició, s’encarregà a Sagnier la restauració del Palau Episcopal de Barcelona; l’obra es va centrar en la modificació del pati, amb el descobriment d’una finestra gòtica i les arcades romàniques originals, a les que es va afegir una escala de nova creació. Com a arquitecte diocesà rebé també l’encàrrec, junt a Bonaventura Bassegoda i Amigó, del trasllat del cor de la Catedral de Barcelona, projecte que no es dugué a terme. Com a diputat provincial realitzarà també el Palau de les Diputacions per a l’exposició de 1929, d’estilo gòtic-plateresc, amb una escultura eqüestre de Sant Jordi de Josep Llimona; i a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla construí el pavelló de les províncies catalanes, amb un edifici en forma de masia catalana.
[edita] Bibliografia
- AA.VV.: Modernisme i Modernistes, Lunwerg, Barcelona, 2001. ISBN 84-7782-776-1
- Barjau, Santi: Enric Sagnier, Labor, Barcelona, 1992. ISBN 84-335-4802-6
- Barral i Altet, Xavier: Art de Catalunya. Arquitectura religiosa moderna i contemporània, L’isard, Barcelona, 1999. ISBN 84-899-3114-3
- Fontbona, Francesc i Miralles, Francesc: Història de l’Art Català. Del modernisme al noucentisme (1888-1917), Ed. 62, Barcelona, 1985. ISBN 84-297-2282-3
- Lacuesta, Raquel: Modernisme a l’entorn de Barcelona, Diputació de Barcelona, Barcelona, 2006. ISBN 84-9803-158-3
- Navascués Palacio, Pedro: Summa Artis. Arquitectura española (1808-1914), Espasa Calpe, Madrid, 2000. ISBN 84-239-5477-3
- Permanyer, Lluís: Barcelona modernista, Ed. Polígrafa, Barcelona, 1993. ISBN 84-343-0723-5
