Mossàrab

De Viquipèdia

El mossàrab és el conjunt de varietats lingüístiques romàniques parlades a al-Àndalus durant l'edat mitjana.

Són parlars que deriven del llatí vulgar parlat arreu de la península Ibèrica sota domini andalusí. En aquest sentit, són equiparables al gallegoportuguès, al català, a l'aragonès, a l'espanyol, etc., en el seu moment de formació, entre el segle VI i el segle VIII a les terres situades més al nord de la península Ibèrica, de religió cristiana. Tanmateix, aquests altres parlars, amb el rerefons de la creació d'estats feudals, van esdevenir les llengües que coneixem avui dia. En canvi, els parlars mossàrabs (que no van arribar a escriure's) van acabar desapareixent. La conquesta dels territoris cristians del nord, segles després, faria que en els territoris andalusins s'hi implantessin les llengües del nord.

Els parlars mossàrabs eren diferents varietats, perquè no tenien unitat. A cada indret l'evolució fonètica i morfològica era diferent.

Aquests parlars es coneixen mitjançant la toponímia, el lèxic comú, alguns vocabularis i les kharges. S'han atribuït al substrat mossàrab diverses de les diferències en el lèxic entre el català valencià i el de Catalunya, entre el portuguès i el gallec o entre l'extremeny i l'asturià, i característiques dels parlars del sud del castellà com el panotxo, més aviat relacionat amb el català, o l'andalús. En el cas del valencià, però, gran part dels mots atribuïts al mossàrab ara es considera que tenen un altre origen.

Al segle XX s'ha fet un ús ideològic del mossàrab presentant-lo com una llengua romànica única parlada a tot al-Àndalus que conservaria i transmetria la cultura hispanovisigòtica contra la divisió dels regnes cristians del nord, i mantendria la unió visigòtica anterior d'Hispània a desgrat de l'Islam. Es tracta d'una insistència en una unitat prèvia, com la visigòtica, com a justificació del procés de centralització i castellanització de l'Estat espanyol.

Seguint el model del procés d'islamització de Turquia, Pèrsia i Berberia, on aquesta no implicà la substitució lingüística, hom havia arribat a afirmar que parlaven aquesta llengua tant els cristians com els musulmans. Julià Ribera i Tarragó (1912- 1915) arribà a parlar d'una "raza hispànica" i una "llengua hispànica", mossàrab per a altres com Xavier Simonet, úniques arreu de al-Àndalus i en una situació de bilingüisme (llengües literàries: àrab clàssic, llatí clàssic; llengües col·loquials: romanç i àrab dialectal). La continuació de la llengua romànica s'ha volgut demostrar bàsicament a través de l'existència de la literatura aljamiada, de la toponímia, de diferents vocabularis aràbics i de les kharges. En el cas de la toponímia ha estat important la interpretació de topònims com Alcaníssia, la Canèssia, els Canissis, ses Canessis, la Canència, Alquenènsia i Conesa, derivats de l'aràbic kanisa 'església cristiana', que indicarien l'existència d'una comunitat cristiana en època islàmica.

La suposició de l'existència del mossàrab ha trobat suport en l'aplicació de l'adjectiu mossàrab a altres realitats, religioses i artístiques. Així es parla de litúrgia mossàrab de Toledo, música litúrgica mossàrab també de Toledo, lletra medieval mossàrab, manuscrits mossàrabs de Toledo escrits amb aquesta lletra i amb glosses en aràbic; arquitectura mossàrab, amb elements aràbics (s. IX-X); ornamentació litúrgica i il·luminacions dels manuscrits anomenats beatos. Per una altra banda, l'afirmació de l'existència i pervivència del mossàrab s'ha emprat per donar suport a l'afirmació que hi ha una continuïtat entre la llengua romànica constitutiva del País Valencià i de les Balears i la llengua actual, rebutjant-ne, doncs, la seva catalanitat.

Aquests usos ideològics, sovint basats en interpretacions errades, han estat rebutjats pels historiadors (Antoni Maria Alcover i Sureda, Carmen Barceló Torres, Dolors Bramon, Ignatius Burns) i lingüistes, com Germà Colon, que han arribat a negar l'existència històrica del mossàrab o a restringir-ne molt el significat. Per una banda han fet palès que el ritu, la música, l'ornamentació i l'escriptura mossàrabs són visigòtics o hispanoromans, i si alguna vegada són procedeixen d'al-Àndalus, no en són exclusius. L'arquitectura mossàrab, l'ornamentació i els beatos indiquen sols influència aràbica, però no relació directa amb una comunitat mossàrab. Per una altra banda, amb l'arqueologia i l'epigrafia no s'ha demostrat l'existència al País Valencià ni a les Balears de cap comunitat cristiana autòctona en l'època islàmica. Sols s'han descobert esglésies paleocristianes o de l'època bizantina en alguns indrets coneguts amb arabismes derivats de l'aràbic KANISA, “església cristiana”.

Roger Wright i Carmen Barceló Torres han establert que durant els segles IX i fins a mitjan segle X, a tot estirar, hi hagué una situació de bilingüisme a al-Àndalus, després desaparegué el romànic. En el moment de la conquesta catalana, al s. XIII, tampoc no hi ha constància de l'existència de cristians o de parlants d'una llengua mossàrab, sinó que tots els musulmans només parlaven àrab i el continuaren de parlar, com a mostra de resistència a l'assimilació, fins que se'ls expulsi. S'ha documentat també que abans de la islamització dels cristians s'havia perdut l'idioma romànic, de manera que hi hagué comunitats cristianes que celebraven els seus ritus en llengua aràbiga i amb els llibres sagrats traduits a aquesta llengua (Toledo, Alafoens; València). Pel que fa a la literatura aljamiada, no reflecteix l'ús de l'alfabet aràbic pels mossàrabs, perquè es tracta de traduccions de texts àrabics fetes per musulmans aragonesos a partir del s. XIV.

Les preteses paraules mossàrabs dels vocabularis aràbics (vocabularis que demostren el monolingüisme aràbic dels musulmans, com el vocabulari llatí-aràbic Vocabulista in arabico, de fra Ramon Martí) sovint són llatinismes de transmissió llibresca, especialment de la farmacopea, medicina i herboristeria (vocabulari del jueu saragossà Ibn Biqlaris). La resta, en canvi, sí que podrien anomenar-se mossarabismes (fibrair, 'febrer', imlic, 'melic'; maranda, 'berenar'; murxcal, 'rata pinyada'; quirixta, 'cresta'; lubba, 'lloba', etc.). En relació a les kharges, feien part d'una col·lecció que es va difondre per tot al-Àndalus i d'on els poetes andalusins de les diferents taifes en pouaven per a llurs moaxakhes; no serveixen, doncs, per a documentar ni l'existència d'una llengua romànica contemporània de la moaxakha ni relacionar les seves característiques amb l'indret on es compongué la moaxakha. D'altra banda, hi ha la dificultat afegida per al coneixement del romanç en el fet que les kharges es coneguin a traves de texts aljamiats, és a dir, escrits en alfabet aràbic i, per tant, sense les vocals, a les quals cal suplir sense gaire garanties de reeixir per manca de més documentació. En referència a la toponímia i als antropònims suposadament mossàrabs, llur existència no és cap prova de la pervivència del mossàrab durant gaire temps.

No hi ha cap motiu fonamentat científicament per a afirmar que les característiques dels topònims d'origen llatí transmesos per l'àrab procedeixin d'una llengua parlada durant gran part del període islàmic, i fins i tot fins a la conquesta cristiana, sinó que s'han d'atribuir a un estadi d'evolució del llatí al País Valencià i a les Balears anterior a la islamització o dels seus primers estadis. Cal afegir-hi que, en el cas del lèxic comú, segons els estudis recents al País Valencià, la majoria dels presumptes mossarabismes no són sinó arcaismes catalans, aragonesismes, occitanismes o castellanismes: brullo, 'brossat'; fardatxo, 'llangardaix'; foia, 'clotada'; gaiata, gaiato, 'crossa'; mundar, 'esporgar', etc. (a les Balears, sense contacte amb Aragó i Castella, podria haver-hi alguns arcaismes catalans, occitanismes i italianismes). Pel que fa als topònims només coneguts a través de documents llatins, les seves característiques sovint són atribuïbles a la llatinització per obra dels escrivans (en el cas del Llibre del Repartiment de Mallorca, una de les millors fonts per conèixer la toponímia, la versió catalana és una traducció de la versió llatina i n'hi una en àrab). Alguns dels aragonesismes, però, podrien ser arabismes d'origen romanç andalusí.

Les característiques fonètiques del mossàrab valencià i balear foren establertes per Manuel Sanchis Guarner a partir de la toponímia, el lèxic comú i les dades del Vocabulista in arabico Els mossarabismes lèxics, però, havien estat transmesos al català per l'àrab vulgar, al qual ja havien estat adaptats, i després s'adaptaren de bell nou al català.

Malgrat això, les dades conegudes permeten d'afirmar que l'evolució del llatí vulgar valencià, balèaric i toledà fou semblant (tots feien part de la Hispania Cartaginense que arribà a tenir la capital a Toledo). I totes aquestes foren diferents de l'evolució de la plana de Lleida, que fou més semblant a la del català. De l'observació dels trets dels romancismes transmesos per l'àrab i del monolingüisme aràbic de la població valenciana anterior a la conquesta de Jaume I no es pot deduir pas, doncs, que el valencià actual tingui cap relació amb el romanç primitiu valencià.

En l'àmbit de l'etimologia catalana cal esmentar com a defensor de la hipòtesi del mossàrab Joan Coromines i Manuel Sanchis Guarner, per bé que aquest reconegués la manca d'unió dels mossàrabs i la seva inestabilitat. Germà Colón ha destacat en l'estudi del lèxic contra l'atribució al mossàrab de molts aragonesismes, etc.

[edita] Trets fonètics del mossàrab

Característiques del mossàrab del País Valencià i les Balears, segons Manuel Sanchis Guarner:

A les ciutats: no monoftongació de A'I, AU (fornaire < lat. vulgar fornariu, moraira "morera", carraira "carrera", llenaire, colombaire "colomer", fibrayr "febrer", ximtayr "sender", Los Llaurets "llorets", maura "mora"

E i O breus no diftonguen espontàniament: Petra, Ripelles, Cortitxelles, Benimantell, Benicapcell, Bunyola, Pòrtol; xuqra "sogra", qumt "comte" E, O + iod tampoc no diftonga: Foios < FOVEOS, Poio < PODIU, tirbadj < *TRIPĔDIU

Conservació de -E travada: Canemares, Panissares, Cofrentes, Olivares. Però si esdevé interna en composts, torna -i-: Vallibona, Valliplana, Montitxel·lo

Conservació de -O: Capocorp, Portopetro, Portopí, Campello, Tollos, Campos, Muro. Però es perdia en sufixos com -OLU (Bunyol), -ETU (Canet, Pinet), -ARIU (Llombair, Raspair), -ACEU (Crestatx, Portinatx), -INU (Santanyí).

Manteniment de les consonants oclusives sordes intervocàliques P, T, K: Escopar, Ripelles; orxata, Petra, Boatella; Muixacre; qapra, qatina, xoqro.

Conservació de les oclusives sonores intervocàliques: Buda ("boga"), Pego PAGUS; aguxt. Però de vegades queien: Faios < FAGUS, Paiporta.

Velar sorda K + E, I esdevé africada sorda (palatalització): alatxa, muritxec, Lutxent; ratxtxim / raïm (però: Carraixet, Calafreixet).

Ĭ- palatalitza entre vocals: faxa, xintala

F- inicial mantinguda: Formentera, Foios, Forcair; furka "forca"

G + E, I es manté: djanayr "gener", djinixta "ginesta".

L- no palatalitzada: Lutxent, Labritja (però: Llenaire).

MB-, -ND- mantingudes: Colombaire, Cala Pregonda, Redonda, Fondó, Solanda

KT > it: LACTE > lakhtiyn.

X [ks] esdevé postpalatal fricativa sonora: lagxiba "lleixivet"

Ĭ, K'L es palatalitzen: Millares, Fontilles, falya, qunilya.

LL no es palatalitza: mul·laira "mollera"

Palatalització de NĬ: tirabasayn, lacayna "lleganya".

NN no es palatalitza: canut, Canet, Canes, Cabanes, Penàguila.

Conservació de -N: Montino "montí", Porxinos "porcins"; qabbun "capó"

Conservació de -M: radjdjim "raïm".

AQUEU > -atxo, -atx (Crestatx); -IQUIOLU > -itxol (andritxol, Portitxol), -IQUEU > -itx (Castellitx), -UQUEU > -utx (Fornalutx, Cugulutx).

ES llatí és palatalitzat en mots plans, a Mallorca i Menorca: Favàritx < FAVARES "favars", Llinàritx < LINARES "llinars"; Moscàritx (Moscari).

Aglutinació de l'article àrab, de vegades: Alpont, Alverger, Altorrico, Alcampo.

[edita] El nom

Mossàrab en àrabic significa tribu àrabiga que parla àrab i no cristià o musulmà que no parli aràbic. En àrab medieval els cristians d'Al-Andalus s'anomenaven d'una altra manera: nasrani, rum, muixrik, dimmi, muahid, ajam. Davant els mossàrabs hi hauria els muladites, musulmans d'origen cristià hispanogot.

[edita] Bibliografia

• Antoni M. Alcover i Sureda, "Los Mozárabes baleares. Lo que nos dicen de su existencia la sana crítica histórica y la filología", II Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Osca, 1919, dins Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1922;
• Antoni M. Alcover i Sureda, "La llengua que parlen ara les Balears, ¿procedeix dels muzaràbichs de tals illes, o dels pobladors catalans que hi dugué lo rey en Jaume I?", Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana XIV, p. 16-65, 133-151, 177-203.
• Dolors Bramon, "Una llengua, dues llengües, tres llengües", dins Pere Sisè: Raons d'identitat del País Valencià, Ed. Tres i Quatre, València 1977, 17-47
• Dolors Bramon, Tradició i dissidència als Països Catalans
• Dolors Bramon, Contra moros i jueus. Formació i estratègia d'unes discriminacions al País Valencià,València: Eliseu Climent, editor, 1981, ps. 144-154
• Joan Coromines, "Uns brins de mossarabisme valencià", Caplletra, Núm. 1, octubre de 1986.
• Carmen Barceló i Torres: Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, València, Universitat de València-Instituto Hispano-Arabe de Cultura, 1984.
• Carmen Barceló i Torres, «Un “mossàrab” valencià a l'època de Jaume I?», dins Els mossàrabs valencians ..., València, Saó, 1994,
• Carmen Barceló i Torres, El mozarabe en la obra de Joan Coromines.dins J. Solà (ed.), L’obra de Joan Coromines. Cicle d’estudi i homenatge (pp. 119-132). Barcelona, 1999, Fundació Caixa de Sabadell.
• Carmen Barceló i Torres, «Mossàrabs de València i “Llengua mossàrab”», Caplletra, 20 (primavera 1996 [1997]), pp. 183-205.
• [www.uv.es/caracters/ Carmen Barceló i Torres, «L’acció pastoral del doctor Gómez Bayarri», Caràcters, revista de llibres, 1998]
• Germà Colón: «Visió romàntica sobre alguns "mossarabismes" del català» dins Estudis de Filologia Catalana i Romànica, Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Catalana, Biblioteca Sanchis Guarner, València/Barcelona, 1997, p. 349-386),
• Germà Colón, «Les paraules i el “mossàrab”», dins Els mossàrabs valencians, València, Saó, 1994, pp. 25-29 (Monogràfics 21).
• David A. Griffin, “Los mozarabismos del Vocabulista atribuido a Ramón Martí”, Al Andalus XXIII i següents, 1958-1960.
• Antonio Galmés de Fuentes, “El mozárabe de Valencia”, dins F. Corriente et alii, Las lenguas prevalencianas, Universitat d'Alacant, 1986. ISBN: 84-600-4394-0.
• Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalalan I, Ed. 62, Barcelona, 1982, 205-231. ISBN: 84-297-1904-0.
• Àngel Poveda, “Notulas sobre noms de sants cristians a la toponimia àrabomusulmana de Mayurqa”, dins Estudis de Prehistòria, d'Història de Mayurqa i d'Història de Mallorca dedicats a Guillem Rosselló Bordoy, Palma, 1982.
• Manuel Sanchis Guarner, Aproximació a la història de la llengua catalana, Salvat Editores, Barcelona, 1980. ISBN: 84-345-4102-5.
• Roger Wright, 'Late Latin and Early Romance in Spain and caroligian France , Liverpool, 1982.