Substitució lingüística
De Viquipèdia
Substitució lingüística és un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.
L'abandonament de la llengua pròpia es fa palès en l'aïllament geogràfic progressiu i la regressió territorial i en la reducció de l'ús de l'idioma en la seva extensió demogràfica, en la reducció en l'expansió demogràfica i en els seus àmbits d'ús. Aquesta retracció també es manifesta, i com a conseqüència de la pèrdua d'àmbits d'ús, en la reducció de la seva variació interna, en la interferència lingüística unilateral, en la transformació de les normes d'ús lingüístic i en la pèrdua de valor d'ús i simbòlic per als seus parlants.
Si continua la dinàmica de la substitució, pot acabar amb la desaparició completa d'una llengua. Aquest pot ser l'objectiu d'una política lingüística determinada, a través d'una planificació lingüística.
Per a mesurar l'ús d'una llengua al llarg de la vida d'una persona, o més sovint a través de diferents generacions en una comunitat lingüística s'empra l'índex d'assimilació. Aquesta dada és el percentatge de persones d'una llengua materna determinada que a casa en parlen més sovint una altra.
El moment crucial del procés de substició lingüística s'esdevé quan una comunitat lingüística torna bilingüe majoritàriament en una altra llengua, la mateixa per a tots els seus membres, a la qual a poc a poc traspassa la seva lleialtat. Aquest traspàs de la lleialtat pot ser, però, anterior a l'adquisicíó de la competència en aquesta altra llengua i ser, doncs, una causa fonamental de la bilingüització i la substitució. Aquesta bilingüització, però, només afecta la llengua recessiva i no la dominant o expansiva, així que es tracta d'un bilingüisme unilateral.
Unes altres característiques de la situació de minorització provacada pel procés de substitució lingüística és la interposició lingüística i la interferència unilateral i massiva, que afecta els subsistemes de la llengua. La interposició i la interferència impedeixen l'actualització de la llengua de manera genuïna i la seva visibilitat per les altres comunitats lingüístiques.
La substitució lingüística és el procés contrari al procés de normalització lingüística, i és, doncs, reversible, parcialment o total. Els processos de normalització lingüística també són el resultat d'una planificació lingüística i, per tant, conscients i fruit d'una política lingüística, per a l'aplicació de la qual cal poder polític. També la mort lingüística és reversible, com ho ha demostrat el cas de l'hebreu, però calen unes circumstàncies excepcionalment positives, com ho demostra, en negatiu, el cas irlandès.
La transmissió intergeneracional de la llengua i la representació social que els parlants tenen del seu idioma són les principals variables del procés de substitució.
Lluís Vicent Aracil (Conflicte lingüístic i normalització lingüística a l'Europa Nova, dins Papers de sociolingüística, 1982), parlant de les relacions entre la llengua i la societat, afirma que la llengua no pot funcionar sense el que anomena les funcions lingüístiques de la societat (consciència, o representació social, i el control (normes d'ús lingüístic, normes socials, explícites o implícites, que determinen la tria de llengua en cada àmbit de comunicació mitjançant l'idioma) i les funcions socials de la llengua (l'ús d'una llengua en els diferents àmbits d'ús, sola o en competència amb una altra llengua o més). Els dos ordres de funcions es relacionen en un model que s'autoregula a través de la compensació en un dels ordres quan es produeix un dèficit en l'altre, la qual és positiva (normalització lingüística) o negativa (substitució lingüística). Les funcions lingüístiques són, doncs, l' input d'un sistema cibernètic elemental i les funcions socials de la llengua, l' output.
Així, doncs, la substitució lingüística és el resultat de la minva de valor d'una llengua per a la comunitat, o una part, que la parla, una reducció que afavoreix la bilingüítzació i l'aparició de l'ús d'una altra llengua. O és la conseqüència del canvi en les normes d'ús, que ara prescriuen l'ús d'una altra llengua. En l'altre ordre de funcions, la reducció de la taxa d'ús d'una llengua en benefici d'una altra, sol afectar la valoració de la llengua en recessió. Pel que a les normes d'ús, atès que algunes són implícites i que, per tant, la seva existència és percebuda, i assimilada, pels parlants a través de la constació de la seva aplicació en l'ús de l'idioma en un àmbit d'ús determinat, si es redueix l'ús d'un idioma en un àmbit i hi augmenta l'ús d'un altre, els parlants percebran l'existència d'una nova norma d'ús i la seguiran. Els canvis negatius per a un idioma en un ordre de funcions el perjudica en l'altre ordre i es produeix un cercle viciós que acaba en la mort d'un dels idiomes.
La normalització lingüistica es produeix per enfortiment d'un ordre de funcions a favor de l'idioma que s'havia començat a abandonar, de manera que en l'altre ordre de funcions també es veu afavorit, amb la conseqüència que s'endega un cercle viciós que acaba en la normalitat lingüística.
En el cas del basc a principis de segle XX s'observava com en nombroses poblacions només els vells parlaven l'èuscar amb la consequència del retrocediment territorial de la llengua basca. Les accions de política lingüística van actuar en sentit contrari i van fer per exemple que els menors d'edat fossin de vegades els únics en conèixer la llengua pròpia. En aquest cas la inversió del procés de substitució es va veure dificultada pel fet que els nous parlants bascos tenien dificultats en emprar la llengüa en arribar a la majoria d'edat, ja que la resta dels adults la desconeixia.
El procés d'immersió lingüística en l'ensenyament va ser posat a punt al Quebec i implantat a Catalunya com una mesura considerada especialment eficaç de política lingüística adreçada a invertir la substitució lingüística.
La fixació i la generalització dels termes substitution per Antoine Meillet i shift per Leonard Bloomfield s'iniciaren vers 1930. Després hi treballaren Karl W. Deutsch (1953), Morris Swadesh (1948), Uriel Weinreich (1953) i Joshua Fishman (1964, etc,). A casa nostra l'aportació principal, d'abast internacional, és la de Lluís Vicent Aracil (1965, 1974).
En el nostre país va haver-hi dos grans processos de substició lingüistica reeixits: la llatinització i l'arabització; posteriorment, hi ha hagut el de castellanització i el d'afrancesament, segons el territori, envers els quals s'endegà, de la Renaixença ençà, un procés de normalització o recatalanització que regionalment l'ha aturat, si més no temporalment.
[edita] Referències bibliogràfiques
- Bastardas i Boada, Albert (1997). "Contextos i representacions en els contactes linguístics per decisió política: substitució versus diglòssia des de la perspectiva de la planetarització", Diverscité Langues (Montreal).
- Bastardas i Boada, Albert (1996). Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Proa.
