Johann Joachim Winckelmann

De Viquipèdia

Retrat de Johann Joachim Winckelmann per Raphael Mengs, amb posterioritat a 1755

Johann Joachim Winckelmann (Stendal, Brandenburg, 1717 – Trieste, 1768) ha estat considerat el fundador de la història de l'art i de l'arqueologia com a disciplines modernes.

[edita] Anys de formació

Va néixer a la Prússia de Frederic II, en una família humil, el seu pare fou sabater; va esdevenir un expert mundial en arquitectura de l'Antiguitat i el principal teòric del moviment neoclàssic del segle XVIII. Després d'estudis de teologia, de medicina i d'història en diverses universitats alemanyes, començà la seva carrera com a preceptor amb nens de famílies nobles. Del 1748 fins al 1755, va exercir tasques com a bibliotecari per al comte Heinrich von Bünau a Noetheniz, Dresden. Gràcies a aquest, les portes de la fabulosa col·lecció d'art del duc de Saxònia li foren obertes.

[edita] Anys de prestigi

El 1755, publicà la seva obra Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst que tingué una difusió internacional. D'aleshores endavant, disposà d’una única passió: anar a Roma per estudiar les obres d'art de l'Antiguitat in situ. Després de la seva conversió al catolicisme, treballà com bibliotecari i conservador de les col·leccions del cardenal Albani. El 1763, fou nomenat president-inspector de les antiguitats de Roma i els voltants. En el transcurs dels anys següents, publicà obres que marquen les teories estètiques de l'època. Adversari empedreït del barroc i del rococó, estigué convençut que l'«Ideal de Bellesa» constitueix una realitat objectiva que pot ser descoberta freqüentant les grans obres de l'Antiguitat, sobretot les gregues. El seu coneixement íntim i prodigiós de les obres, l’adquireix sobretot quan treballava a la Ciutat del Vaticà; en el moment de les excavacions d'Herculà, fou posat al servei del que considera com la seva missió: formar el gust de l'elit intel·lectual d'Occident. La fórmula que troba per caracteritzar l’essència de l'art grec, «noble simplicitat i serena grandària», inspirarà generacions d'artistes i d'arquitectes després d'ell com Benjamin West i Jacques-Louis David, sense oblidar els teòrics de l'art i escriptors alemanys com Lessing, Goethe i Schiller.

Winckelmann rebutja la naturalesa sensual de l'art, manifestació de les passions de l'ànima, i inventa la «Bellesa Antiga» fent referència al marbre blanc (ignorava que els contemporanis revestien amb policromia aquelles escultures); la seva estètica es funda en la idealització de la realitat i és condicionada per la llibertat política, la democràcia.

Basant-se en els treballs del Comte de Caylus del qui va reconèixer una influència important, va contribuir a transformar l'arqueologia que tenia un caràcter de passatemps per als col·leccionistes rics en una ciència. La seva obra principal és la Història de l'Art de l'Antiguitat (1764), en la qual distingeix quatre fases: l'estil antic, l'estil elevat, l'estil bonic i l'època dels imitadors, que tenen sempre cotització avui (estil arcaic, primer classicisme del segle V, després segon classicisme de l'IVè, finalment estil hel·lenístic) . Concep aquesta successió en la imatge de l'evolució biològica d'un organisme viu.

D'altra banda va escriure per al jove aristòcrata bàltic Friedrich von Berg el Tractat sobre la capacitat per sentir el Bonic (1763), on es pot llegir: «Com la bellesa humana ha de ser concebuda, per ser compresa, en una sola idea general, m'he fixat que els que no estan atents a la bellesa del sexe femení i els que no o no gaire per les del nostre tenen rarament la facultat innata, global i viva de sentir la bellesa en l'art. Aquesta bellesa els semblarà imperfecta en l'art dels grecs, ja que les majors belleses d'aquest es fixen més en el nostre sexe que en l'altre. » Aquest entusiasme per a la bellesa masculina és sens dubte revelador de les seves tendències homosexuals.

[edita] La seva mort

Mentre feia parada a Trieste en un viatge de Viena a Roma, el 8 de juny de 1768, Winckelmann va ser assassinat a la seva habitació per Francesco Arcangeli, delinqüent comú que s’ostatjava al mateix hostal, a qui havia ensenyat unes medalles antigues que l'emperadriu Marie-Thérèse li havia donat. Va ser soterrat a la catedral de Trieste.

[edita] Obres

• Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst, (1754)
• Anmerkungen über die Baukunst der Alten, (1762)
• Nachrichten von den neuesten Herculanischen Entdeckungen, (1764)
• Geschichte der Kunst des Alterthums, (1764)
• Monumenti antichi inediti, (1767)