Història de l'art

De Viquipèdia

Podeu col·laborar amb la Viquipèdia fusionant aquest article amb Introducció a la Història de l'Art.

La Història de l'art és la branca de la historiografia que estudia les manifestacions artístiques que s'han donat al llarg de la història de la humanitat i la seva posterior classificació i interpretació. També es refereix a l'estudi acadèmic de les arts visuals, que tradicionalment han estat la pintura, l'escultura i l'arquitectura.

Aquestes definicions són molt amplies i alguns aspectes de la disciplina se sobreposen amb la teoria de l’art i la crítica de l’art. El treball de crítics i teòrics sovint ha esdevingut el puntal pel qual la història de l’art ha canviat de direcció.

[edita] Difícil sistematització

La història de l'art és una disciplina acadèmica relativament nova. Mentre que l'anàlisi històric de, per exemple, la política, la literatura, i les ciències, es beneficia de la claredat i la mobilitat de la paraula escrita, una història de l'art veritable depèn de reproduccions fidels d'obres d’art com a fonament de la discussió i de l'estudi. Els avenços en tècniques de reproducció i impressió fotogràfiques després de la Segona Guerra Mundial van fer possible aquesta empresa. No obstant això, l'apreciació i l’estudi de les arts visuals ha estat una ocupació de l’home durant mil·lennis.

Per abordar l'estudi de l’art és necessari utilitzar una teoria de l’art. La definició de la història de l'art reflecteix una dicotomia intrínseca a l’art: art com la història en un context antropològic i art com a estudi de formes.

El contextualisme és l'aproximació a l’obra d'art com a fet històric, examinant-la en el context de l'època i el lloc. Defugint la valoració, es considera:

la motivació i el criteri de l’artista, cal contemplar el conjunt de la seva obra.
les obres dels seus mestres, col·legues i coetanis, especialment dins de la mateixa tradició.
els desigs i prejudicis dels seus mecenes.
la temàtica, la iconografia i el simbolisme en el seu temps.
les seves limitacions tècniques dins del marc històric o personal.

Per contra, l'aïllacionisme és l'aproximació a l'obra d'art com objecte tancat i autosuficient, es considera:

l'objecte, les seves dimensions, la seva disposició: horitzontal o vertical.
la tècnica emprada.
l'ús del creador: colors, textures, factura.
la composició: disposició dels elements que integren l'obra.
grau d'abstracció o figuració, considerant la seva versemblança. Una obra impressionista és figurativa però gens naturalista.

[edita] Història de la història de l’art

L'origen de la història de l'art com a disciplina data del segle XVI considerant-se Vite de' più eccellenti pittori, scultori e architettori (La vida dels millors pintors, escultors i arquitectes) coneguda com les "Vides" de Giorgio Vasari el text inaugural de l'estudi de l'art amb caràcter historiogràfic. El mètode que segueix l'erudit florentí és la biografia de l'artista. Aquesta metodologia serà la que s'imposi fins al segle XVIII. L'historiador del neoclassicisme alemany Johann Joachim Winckelmann serà qui buscarà al llarg del desenvolupament de les civilitzacions una evolució estilística.

Al Renaixement Vasari va establir la creença que l’art passa d'un estadi arcaic a un estadi clàssic per decaure després en una etapa de decadència. Aquesta concepció és recollida a les "Vides" i es vigent fins l'estètica de Hegel del segle XIX. En aquest interval s’observa la història de l’art com la història d’un progrés. L'art grec i el romà són presentats com a cicles d'aquest desenvolupament.

Pel que fa a l'art grec: el període arcaic correspon a l'art ciclàdic, minoic i micènic; el període clàssic a la plenitud de la creació àtica (el Partenó a Atenes contemporani de les escultures de Fídies del teatre d'Aristòfanes i dels filòsofs Plató, Sòcrates...) i segueix la decadència de la república atenesa i el concomitant art hel·lenístic fins a la invasió romana.

Per a l'art romà: el període arcaic és el de l'art auster de la República ; l'art clàssic correspon a la plenitud de l'Imperi i l'art del Baix imperi (en particular l'art paleocristià) amb les seves formes simplificades serà percebut com una decadència sota l’amenaça de les invasions bàrbares.

La desfeta d'aquesta percepció té lloc amb la publicació, el 1901, a Viena, de l'obra d'Aloïs Riegl, Die spätrömische Kunstindustrie nach den Funden in Österreich-Ungarn (L'art romà tardà segons els descobriments a Àustria-Hongria); on es defensa que la creació artística que acompanya la caiguda de l'Imperi romà, no ha de ser interpretada com a decadència sinó com a canvi de norma i naixement d'un nou paradigma. Coincideix la publicació d'aquesta obra teòrica amb la pràctica artística de la Sezession vienesa que s'allibera aleshores dels cànons de les Belles Arts, alguns anys més tard Kandinsky i Kupka creen les primeres obres abstractes i Picasso i Braque el cubisme.

La història de l'art que havia estat presonera del paradigma del Renaixement (fent «reviure» la plenitud de l’art antic i explicant quines són les condicions estètiques, així com polítiques i econòmiques, de la creació d'un art «clàssic») passa a reconèixer la pluralitat de les normes estilístiques simultànies i la multiplicació dels corrents artístics degut a l'esfondrament de l’esforç dogmàtic i normatiu i s'entesta a comprovar, catalogar, comparar i explicar les arts més que l'art.