Partenó
De Viquipèdia
| Partenó | |
 temple perípter |
|
| Documentació | |
|---|---|
| Tipus | temple grec |
| Arquitectes | Ictinos Cal·lícrates |
| Començament | 448 - 447 aC |
| Acabament | 438 aC |
| Localització | Acròpoli d'Atenes (Grècia) |
| Estil | grec clàssic |
| Materials utilitzats | marbre pentèlic i fusta |
| Sistema constructiu | arquitrvat |
| Vistes | |
| Alçat | 10,5 m (columna) |
| Planta | 67,5 x 30,95 m |
 |
|
 Unesco |
|
| Tipus | cultural |
| Criteris | (i) (ii), (iii), (iv), (vi) |
| ID | 404 |
| Regió | Europa i Amèrica del Nord |
| Any | 1987 (11a sessió) |
El Partenó (del Grec antic Παρθενος -Verge-) és un temple del segle VaC consagrat a la deessa Atena Pàrtenos. És el monument més antic de l'Acròpoli d'Atenes (Grècia) i els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates supervisats per Fídies.
El Partenó és un dels principals temples dòrics que es conserven, el monument més important de la Grècia Clàssica i se'l considera com una de les obres arquitectòniques més belles.
Taula de continguts |
[edita] Disseny i construcció
La planta rectangular és la d'un temple octàstil i perípter; disposa de vuit columnes frontals i disset laterals i mesura 67,50 x 30,95 m. Als costats estrets i passada aquesta primera línia de columnes trobem dos pòrtics hexàstils (6 columnes), és per això que és també un temple amfipròstil.
Es pot observar que la relació proporcional de moltes parts del temple és de 4 a 9. Es manifesta aquesta proporció entre l'amplada i la longitud del conjunt; entre l'amplada de les columnes i la distància entre aquestes (intercolumni); entre l'ample i el llarg de la cel·la i entre l'alçada fins a la cornisa i l'ampla de la façana.
Al Partenó trobem alteracions imperceptibles a simple vista però que compleixen una missió de contrarestar il·lusions òptiques. Els frisos i frontons ricament decorats amb relleus que surten més de dalt per a compensar la visió des de baix. Les mètopes van disminuint la seva amplada des del centre fins els costats; les columnes de l'èntasi disminueixen el seu perímetre a mesura que s'aproximen al capitell, mentre que a 2/5 parts de la seva altura disposen del diàmetre més prominent. Les columnes dels laterals estan més separades i són més gruixudes que la resta, inclinant-se cap a dintre. Corregint l'aparença d'aprimament que els hi confereix el major impacte lluminós i compensant la sensació que es corben cap enfora. La especial atenció de Fídies per corregir les desviacions òptiques i la simetria confereixen la relació correcta de les parts i representa l'harmonia i la bellesa de la natura.
El Partenó constava de dues sales una gran, la naos (o cel·la), i una més petita, l'opistòdomos que estaven separades per una paret. Això converteix el Partenó en un temple doble (inèdit fins aquell moment) i que feien necessàries les dues façanes d'accés, amb un pòrtic cadascuna.
[edita] La naos
La façana de la naos està encarada a l'est, a l'interior d'aquesta cambra trobem una columnata dòrica de dos pisos que envolta la colossal estàtua criselefantina (d'or i de vori), dedicada a Atena i esculpida per Fídies.
L'ordre jònic decora el fris interior que circumda la cel·la. En total 160 metres de fris distribuït en plafons de marbre de 1,02 m d'alçada. Aquest representava la processó de les memorables festes Panatenees, una comitiva que anava cada any al temple per a oferir a la deessa una túnica brodada teixida per les joves ateneses. Les esmentades donzelles, portadors d'ofrenes i genets desfilen en processó a la vista de l'assemblea dels dotze déus que reben la túnica o peplum.
L'accés a l'interior la naos s'efectuava pel pronaos que era un espai completament obert. El Partenó disposa d'un espai equivalent.
[edita] L'opistòdomos
La façana l'opistòdomos està encarada a l'oest, espai tancat emmarcat per quatre columnes jòniques, lloc on es guardava el tresor del temple. Era reservada únicament al servei de les sacerdotesses i és l'espai que dóna nom al Partenó, ja que Parthénon significa sala de les donzelles.
[edita] Elements estructurals
- Suport: Les columnes suporten l'entaulament horitzontal que recorre tot el perímetre del temple.
- Coberta: L'entaulament està compost per un arquitrau, un fris i una cornisa. Els murs i les columnes també estan construïdes per aguantar e inclinar el sostre per tal d'aconseguir que fos una coberta a dos aigües, on l'aigua desembocava en els frontons respectius.
[edita] Elements decoratius
Fídies va esculpir pel Partenó els frontons, mètopes i frisos interiors. Se sap que el paper de Fídies en l'execució dels frontons fou rellevant i ocasional o exclusiu dels seus ajudants en les mètopes i tríglifs. Entre els vestigis que han arribat fins els nostres dies, Fídies deixà mostres del seu domini exquisit de la representació humana: cares i posicions de cossos individualitzats i els plecs de les robes que s'adapten convenienment a les formes anatòmiques. Es considera que les escultures de Fídies conferien en la població una nova idea de divinitat.[1].
- Frontons
Els frontons foren realitzats amb posterioritat a la inauguració del temple. Actualment sabem com eren gràcies als dibuixos i les còpies de l'antiguitat. Els dos frontons fan referència a la vida de la deessa Atena.
El frontó oriental representa el moment en què Atena ha nascut del cap de Júpiter; El rei dels déus és assegut al seu tron i al seu costat, dempeus, la deessa de la saviesa, entre tots dos vola una petita victòria. Hefest (deu del foc) que ha ajudat al naixement tallant amb una destral el cap de Júpiter, presència l'escena amb altres déus, entre ells Hèlios, el sol, que surt del seu carro i Selene, la lluna, que es retira amb el seu. Als extrems, d'un costat Dionís deu del vi, recostat ocupa l'angle amb les seves cames. De l'altre costat tenim tres dones embolcallades amb robes finíssimes, assegudes dos i l'altre recostada.
El tema del frontó occidental és la competició entre Poseidó, deu del mar, i Atenea per la possessió de la colina. Poseidó amb un cop de trident fa brotar aigua de la terra, Atenea de un cop de llança crea una olivera, arbre de la saviesa i símbol de la ciutat d'Atenes; Atenea es declarada triomfant. Diversos deus, entre ells Cècrops i Erecteu I amb les seves famílies contemplen el conjunt.
- Tríglifs i mètopes
Els tríglifs eren blancs i blaus (Pedra calcària), per tant, hi havia policromia. El fons dels frisos i mètopes era vermell i el del frontó blau brillant i en les figures es pintaven els ulls i els cabells.
L'estil i qualitat de les mètopes es diferent, plaques quadrades adornades amb relleus que alternen amb els tríglifs formant el fris al voltant del temple. El seu nombre total era de noranta dues, però només han perdurat dinou d'aquelles plaques. La major part van ser destruïdes quan el Partenó passà a ser emprat com església cristiana. Estaven dedicades a quatre guerres, una en cada façana: a la façana est, el fris representava la Gegantomàquia o lluita dels déus amb els gegants; al fris del sud, la Centauromàquia o lluita dels centaures vers els lapites; a l'oest, l'Amazonomàquia o lluita de les amazones contra els grecs i al nord la guerra de Troia.
[edita] Relació amb l'entorn
El temple es mostra separat de l'entorn, situat en un terreny elevat i sobre uns graons (estereobat). La façana principal dóna cap a orient, el punt per on surt el sol, com és habitual a totes les construccions religioses de l'antiguitat. Aquesta orientació feia que l'edifici donés l'esquena a l'entrada principal de l'Acròpoli. Si bé l'Acròpoli es coronada pel Partenó, també hi ha altres edificis importants com la Porta Beule, el petit temple de Nike Àptera, els Propileus, l'Erectèon, el teatre de Dionís, l'Asclepeion i l'odeó d'Herodes Àtic. L'Acròpoli d'Atenes estava situada a una colina rocosa que va servir de fortalesa natural i que va ser lloc d'assentament humà des del neolític i on al llarg dels segles es van erigir aquests temples. La disposició d'aquests edificis era marcada per la tradició, i es vinculava en molts casos a llegendes antigues sobre la fundació de la ciutat, pel que no es podia variar, aquesta circumstància dóna al conjunt un aspecte «desordenat».
[edita] Funció
La funció primordial dels temples grecs no era el culte, el Partenó no disposava d'altar. Fou erigit com una ofrena monumental als déus i una demostració de la grandesa d'Atenes i de la Lliga de Delos. Va ser Pèricles, governant d'Atenes, qui després de la guerra amb els perses va decidir la reconstrucció dels temples i edificis públics de la ciutat ja que aquestos havien estat destruïts pels perses. El Partenó es una ofrena a Atenea, deessa de la guerra i la saviesa i protectora de la ciutat, com a símbol de la victòria de Grècia sobre la barbàrie Persa.
[edita] Història
_+_North_Slip_Room,_-Full_Elevation_&_Viewing_North-.JPG/300px-BM;_RM18_-_GR,_The_Parthenon_Galleries_1_Temple_of_Athena_Parthenos_(447-438_B.C)_+_North_Slip_Room,_-Full_Elevation_&_Viewing_North-.JPG)
Va ser erigit entre les Guerres Mèdiques i la del Peloponès sobre una altre edificació, que mesurava 101 peus, destruïda per l'exèrcit persa el 480 aC. La derrota persa va corroborar el poder hegemònic d'Atenes.
L'arribada al poder de l'estrateg Pèricles el 462 aC va suscitar l'oposició d'algunes polis com Esparta, queixosa de què els atenencs s'apropiessin de part dels diners de la Lliga per a restaurar l'Acròpoli. Uns anys després es va convocar a les ciutats-estat per a debatre el problema dels temples arrasats pels perses: Atenes havia de recuperar l'esplendor. Aquell projecte va finalitzar el tribut dels aliats i va generar molts llocs de treball.
Pèricles encarregà a Fídies la reconstrucció de L'Acròpoli d'Atenes. Fídies pensà el Partenó com l'habitacle d'Atena; fou el mateix Fídies qui realitzà la colossal escultura Atena Pàrtenos, d'onze metres d'alçada[2]. Els arquitectes foren Ictinos, Cal·lícrates i Carpió, la participació d'aquest darrer està poc documentada. Aquests acomodaren l'arquitectura dels temples grecs per a allotjar al Partenó aquella singular escultura alhora que perfeccionaren o trobaren solucions arquitectòniques. Ictinos va escriure un llibre que concretava els aspectes innovadors, malauradament desaparegut.
La importància de la reforma va prendre una dimensió simbòlica a l'edifici, tant pel seu context històric com religiós; el temple es dedicà a la protectora de Grècia, la deessa guerrera i de la saviesa.
[edita] Influència
De Cal·lícrates també trobem el temple de Nike Àptera i els Propileus, on no es veuen grans semblances amb el Partenó. D'Ictinos es creu que també va construir el Temple d'Hefest (també d'ordre dòric) a Atenes i el Temple d'Apol·lo a Figàlia, on va utilitzar l'ordre coríntia per les seves columnes. De Fídies trobem moltes altres escultures clàssiques, entre elles una de les set meravelles del món: L'estàtua de Zeus a Olímpia, on trobem moltes similituds amb la que hi ha d'Atenes a l'interior del Partenó, entre elles la colossalitat del monument. També podem remarcar que l'Erectèon va ser creat pels deixebles de Fídies, que també esculpeixen les cariàtides com figures colossals i seguint la tècnica de robes molles creada pel seu mestre.
[edita] Usos posteriors
El Partenó fou reconvertit en església cristiana al segle VI, moment en què pateix una primera alteració seriosa. Els cristians consideraven un deure pietós destruir les imatges i les escultures dels déus pagans. També fou emprat de mesquita al segle XV quan disposà d'un minaret altíssim. Els venecians a les ordres de Francesco Morosini van canonejar l'Acropli fins que va explotar el Partenó, ensorrant la teulada i destruint catorze columnes del peristil, el 1687. Morosini sabia que els turcs l'empraven com a polvorí durant la guerra que va enfrontar Turquia contra Venècia entre 1684 i 1699. Al segle XIX Lord Elgin va tallar i extreure escultures de marbre del fris del Partenó. Amb posterioritat, les va vendre al govern britànic que encara avui exhibeix al Museu Britànic[3]. A partir de 1921 s'ha anat reconstruït, però la pluja àcida amenaça la seva pervivència.
[edita] Referències
- ↑ EH Gombrich, Història de l'art, Columna, 1999, ISBN 84-8300-768-1
- ↑ Pilar León Alonso, El arte griego (II), Historia del arte Vol 6, ISBN 84-7679-404-5
- ↑ Pàgina web escolar
- Toni Llacay i d'altres, Visualart, Ed. Vicens Vives, Barcelona, 1996, ISBN 84-316-6051-1
- xtec
- Xavier Barral, Història Universal de l'Art, L'antiguitat clàssica, ISBN 84-320-6702-4, Vol II, editorial Planeta, 1988.
- MEDINA, Pedro, Història de l'art, Editorial Columna, 1999. ISBN 84-8300-815-7
