Guerres Mèdiques

De Viquipèdia

Les Guerres Mèdiques són els dos conflictes bèl·lics en què es van enfrontar la major part de les ciutats gregues unides contra l'Imperi Persa a començaments del segle Vè aC.

[edita] Antecedents

Amb la fallida de la Revolta Jònica (499 aC - 494 aC), en Darios I el Gran frisava per subjugar els grecs i castigar-los per la seva participació en la revolta.

En Darios va conèixer a través d'Hípias que els Alcmeònides, una poderosa família atenenca, estaven oposats a Milcíades i preparats per reinstaurar en el poder a Hípias. També estaven disposats a sotmetre's a les demandes perses a canvi que se'ls perdonés llur participació a la Revolta Jònica. En Darios desitjava aprofitar-se d'aquesta situació per prendre Atenes, la qual cosa aïllaria Esparta i li lliuraria la resta dels grecs. Per tal que els atenencs es revoltessin, calia fer dues coses; encoratjar la població perquè es revoltés, i que l'exèrcit atenenc deixés Atenes.

[edita] Primera Guerra Mèdica

[edita] Campanya de Mardoni

El 492 aC, en Darios I el Gran va enviar un exèrcit comandat pel seu gendre Mardoni. Aquest exèrcit va creuar l'Hel·lespont i prengué la Tràcia i va obligar Alexandre I de Macedònia a sotmetre's de nou a Pèrsia. Tanmateix els brigis el van ferir entre l'Estrimó i l'Axios, i en l'intent d'avançar Grècia endins gran part de la flota va ser destruïda per una tempesta prop de Mont Athos (492 aC), a l'extrem de la península d'Actea a Calcídia, i en Mardoni va haver de retrocedir a Àsia.

[edita] Campanya de Datis

L'exèrcit d'en Darios, ara comandat per Artaphernes i per Datis, un almirall meda (Mardoni havia estat ferit a l'atac anterior), va ser enviat a principis de setembre del 490 aC perquè desembarqués a la badia de Marató i amenacés amb un atac terrestre sobre Atenes. Aquest exèrcit no comptava amb més de 25.000 infants i 1.000 cavallers, ja que va ser transportat completament per mar.

Els transports perses, escortats per la flota, van navegar de Samos a Naxos i van arribar a Carystos a la costa meridional d'Eubea. D'allà van navegar pel canal d'Eubea fins Erètria, on llurs objectius es feren clars als grecs.

Els Eretris van enviar un missatge urgent a Atenes demanant ajuda. Els atenencs hi estaren d'acord, però es van adonar que necessitarien més ajuda. Van enviar un correu als espartans i probablement als de Platea. El correu va arribar a Esparta el 9 de setembre, i els espartans acceptaren ajudar, però van indicar que no podien anar a la guerra fins que el festival de Karneia s'acabés a la lluna plena dels dies 19 i 20 de setembre.

[edita] La Batalla de Marató

Posicions inicials de les tropes abans de la confrontació. Els grecs (en blau) han replegat les ales per reforçar els cantons del centre, significativament més petit, adoptant una forma de ]. La flota persa (en vermell) espera a l'est. La gran distància fins als vaixells va jugar un paper crucial en les darreres fases de la batalla.

Les ales gregues (en blau) envolten les ales perses (en vermell), mentre el seu centre estratègicament aprimat omplia l'espai entre elles.

N'Artaphernes va prendre part de l'exèrcit persa i assetjà Erètria. La resta de l'exèrcit va navegar amb Datis i va desembarcar a la badia de Marató. L'exèrcit atenenc, amb entre 9.000 i 10.000 homes, era comandada per Cal·límac, el |polemarc, i els seus deu generals tribals, i va marxar cap al nord des d'Atenes. Quan en Cal·límac va saber que els perses havien desembarcat a la badia de Marató, va girar camí i va arribar a la vall d'Avlona, on acampà el seu exèrcit davant l'altar d'Hèracles. Mil plateans es van unir a ell allà.

Com que era obvi per la disposició dels perses que no pensaven marxar contra Atenes, els atenencs van esperar els espartans. Durant vuit dies, els dos exèrcits romangueren pacíficament un davant l'altre.

El novè dia els atenencs saberen que Erètria havia caigut per traïció. Això significava que ara Artaphernes ja tenia llibertat de moviments, i que podria atacar Atenes. El 21 de setembre, l'exèrcit atenenc sortí a confrontar els perses. Això va ser probablement una decisió combinada dels generals, tot i que Heròdot diu que hi havia rotació de dies en comandància de cada general i que era en Milcíades era el que manava en aquell moment, ja que va jugar un paper important en convèncer els altres que ataquessin. Segons Heròdot, cinc estrategs van votar a favor d'atacar i cinc van votar en contra; en Cal·límac, el polemarc, va donar el vot decisiu en favor de l'ofensiva.

Com que la majoria de la infanteria persa eren arquers, el pla grec era avançar en formació fins arribar al límit de l'efectivitat dels arquers, uns 200 metres, i després avançar desdoblats per tancar files ràpidament i fer entrar en joc la seva infanteria pesant. Això comportava que amb quasi tota seguretat haurien d'acabar lluitant en files desordenades, però això era preferible a donar més temps als arquers perses. El centre grec es va reduir a possiblement quatre rangs, dels vuit habituals, per tal d'estendre la línia i evitar que la línia persa superés els grecs. Les ales mantingueren els seus vuit rangs.

Els infants pesants grecs, o hoplites, estaven molt més cuirassats que les tropes perses i la pica que els grecs portaven els donava més abast que les llances curtes i les espases dels infants perses. L'avantatge persa venia de l'arc que molts d'ells portaven, però va ser parcialment neutralitzat per la superioritat de l'armadura grega.

A mesura que els grecs avançaven les seves ales es posaren davant el centre, que estava sota foc intens dels arquers. Mentre es tancava la formació, alguns perses aconseguiren entrar als espais resultants i feren retrocedir el centre. El retrocés grec al centre, apart de portar els perses cap endins, també va dur les ales gregues cap a l'interior, escurçant la línia grega. El resultat sorprenent va ser un moviment de pinça, i la batalla va acabar quan l'exèrcit persa, escomès fins a la confusió, va desbandar-se en pànic cap als seus vaixells i els perses foren perseguits pels grecs.

Heròdot apunta que van morir 6.400 perses per uns 192 atenencs.

[edita] Conseqüències

Tan aviat com en Datis va sortir a la mar, els atenencs marxaren a Atenes. Van arribar a temps d'evitar que Artaphernes aconseguís desembarcar. Veient la seva oportunitat perduda, n'Artaphernes va girar cua i va tornar a Àsia. Els espartans arribaren més tard, van visitar el camp de batalla a Marató, i van proclamar que els atenencs havien guanyat una gran victòria.

La derrota a mans dels grecs dels perses, que no havien estat derrotats en terra durant moltes dècades, va causar grans problemes pels perses. Veient que els perses no eren invencibles, molts pobles subjectes al seu govern es van revoltar després de la derrota dels seus ocupadors a Marató, i l'ordre no va ser restablert fins després d'uns anys.

Tenir Pèrsia com enemic comú va ajudar a crear un sentiment de solidaritat entre les desunides ciutats-estat gregues. La victòria també va col·laborar a establir la idea que els grecs eren "civilitzats" i els asiàtics merament "bàrbars".

Marató no va ser en cap sentit una victòria decisiva sobre els perses. Tanmateix, va ser la primera vegada que els grecs van superar els perses en terra, i "llur victòria investí els grecs amb una fe en el seu destí que duraria tres segles, durant els quals va néixer la cultura occidental." (J.F.C. Fuller, A Military History of the Western World.) En aquesta obra en Fuller recorda la famosa opinió d'en John Stuart Mill que la batalla de Marató va ser un fet encara més decisiu per la història britànica que la batalla de Hastings.

[edita] Segona Guerra Mèdica

Xerxes va decidir de castigar Atenes per el seu suport a la revolta de Jònia del 500 aC i la victòria de Marató. L'expedició fou preparada amb gran cura. Un gran exercit es va concentra a Sardes; segons Heròdot l'exèrcit de terra anava dirigit pel mateix Xerxes i el formaven nou-cents mil homes dels quals vuitanta mil eren genets i vint mil conductor indis, libis i àrabs; el primer cos de l'ala esquerra el dirigia Masistes; el segon cos Mardoni; Smerdomes dirigia el primer cos del centre i Magabizos el segon cos; l'ala dreta tenia com a caps a Gergis (primer cos) i a Tritantecmes (segon cos); la flota anava dirigida per el príncep Aquèmenes, sàtrapa d'Egipte, i disposava de 1207 vaixells de guerra i 3000 de transport, amb 36000 soldats i 250000 tripulants als vaixells de guerra i 150000 tripulants als de transport; Aquèmenes també dirigia el contingent egipci; Prexaspes el contingent fenici; Ariabignes (germanastre de Xerxes) els contingents de Jònia i Cària; Magabazos els continents de Cilícia, Pamfília, Lícia i Xipre. Aquestes xifres son evidentment molt exagerades però probablement Xerxes va mobilitzar mes de cent mil homes. L'exèrcit va creuar l'Hel·lespont a la primavera (es van construir dos ponts) i es va fer un istme artificial a la península del Mont Athos. Provisions abundants foren emmagatzemades a tota la ruta de Tràcia. Una aliança amb Cartago va impedir a Atenes disposar del ajut de Siracusa i Agrigent. Alguns estats grecs van prendre partit per Xerxes, especialment Tessàlia (la dinastia Alevada), Tebes i Argos. Els atenencs i els seus aliats van decidir tancar el pas del Tempe a Tessàlia per impedir l'avanç persa, que a l'estiu ja eren a Macedònia. La força enviada al pas, per via marina, no va poder sostenir la posició ja que els perses la podien rodejar per un pas de la comarca de Persebos i també podien desembarcar a la seva esquena, i van evacuar Tempe, deixant el control de Tessàlia a Xerxes. Els grecs de Perràhbia, Magnèsia, Dolòpia, Dòria del Parnasos, Ènia i Màlia (Malis) es van sotmetre al gran rei. Els perses van donar un rodeig cap a les muntanyes del Olimp i van entrar a territori grec hostil, originant l'anomenada segona guerra mèdica.

Els aliats grecs es van fer fort al pas de les Termòpiles. Un grup de la flota persa va xocar amb vaixells de l'atenenca a l'illa d'Sciatos, i aquestos darrers van fugir i dos dels tres vaixells foren destruïts. Els perses van instal·lar una senyal marítima a una roca anomenada actualment Liptari (entre Sciatos i Cap Sèpia) i un temporal que va durar uns dies va destruir una part de la flota persa (unes 400 naus que foren llançades contra la costa de Magnèsia a Tessàlia) mentre que unes 15 naus que es van introduir per error a les línies gregues foren capturades. 200 naus van intentar bloquejar el canal sud que separa l'illa d'Eubea del continent per al seu moment, impedir la retirada dels grecs, però un desertor de la flota persa, un grec anomenat Esciles d'Escion, va informar als grecs de la maniobra que fou avortada. L'exèrcit persa va fer el seu campament a la plana de Traquínia.

[edita] Batalla de les Termòpiles

La Batalla de les Termòpiles, l'any 480 aC, va ser la primera batalla de la Segona Guerra Mèdica, i en ella, una aliança de ciutats-estat gregues van lluitar contra els invasors perses en el pas muntanyenc de Thermopylae. Molt sobrepassats en nombre, els grecs van aguantar l'avenç persa durant set dies. Leònides I, el rei espartà comandava l'exèrcit, va lluitar contra l'enemic, comanat per Xerxes. L'atac persa fou rebutjat reiteradament per l'espartà Leònides fins que un pastor mali anomenat Efialtes, va ensenyar als perses un pas de muntanya que va permetre als atacants rodejar el pas i deixar assetjat a Leònides; aquest va fer retirar al contingent i es va quedar disposat a morir amb només els espartans, i la gent de Tèspies i Tebes, i va avisar a la flota atenenca que es va poder retirar al sud per el canal d'Euripos. Els tebans van deposar les armes però els soldats d'Esparta i Tèspies van morir lluitant.

La resistència donada pels exèrcits dirigits pels espartans va donar l'oportunitat a Atenes la possibilitat de preparar la batalla i vèncer definitivament als perses a la batalla de Salamina. Quant el comandant persa Hidarmes va comunicar la caiguda de les Termòpiles, la flota atenenca ja s'havia pogut retirar. Mentre la flota persa havia atacat les posicions navals atenenques que boquejaven el pas entre l'illa d'Argironesos i el Cap Cefala a Eubea; els atenencs van resistir tres dies i els enfrontaments son coneguts com batalla d'Artemísion o de Cap Artemísion, sense deixar cap guanyador i amb pèrdues molt elevades per ambdues parts. Els perses van poder avançar cap el centre de Grècia i les ciutats es van sotmetre a Xerxes; alguna va decidir resistir i fou cremada com Aba a Fòcida, Tèspies i Platees a Beòcia. L'exèrcit persa va entrar a l'Àtica on la població civil fou evacuada cap a les illes Egina, Salamina i Trezené.

[edita] La batalla de Salamina

La flota grega es va concentrar al golf de Salamina, mentre al istme de Corint es va aixecar un mur per cobrir l'accés per aquell costat. Quan els perses van entrar a Atenes hi van trobar nomes 500 persones i una petita resistència a l'acròpoli. La flota persa es va estacionar a Faleros i la grega (mes de 300 naus de les que vora 200 eren atenenques, 20 Calcidies, 10 d'Ambràcia, 10 de Leucas, 1 de Crotona, i la resta de diverses illes) a Ambelaki al nord de la península de Cinosura; els caps de la flota volien retirar-se a Cenerea per unir-se al exèrcit de terra, però l'estrategos atenenc Temístocles volia lliurar la batalla a Salamina i va ordir una estratagema: el seu esclau Sicinos que era d'origen persa, fou enviat a Xerxes, al que va comunicar que Temístocles era partidari de reconèixer al rei de reis i que la flota grega es volia escapar i que per això havia d'atacar immediatament; Xerxes el va creure i va ordenar l'atac; els soldats perses van desembarcar a Psitàlia amb la missió de capturar als nàufrags grecs i mentre la flota es va introduir des l'est al estret de Salamina, tancant la sortida pel est del golf, i el contingent egipci va donar la volta a l'illa pel sud i va tancar la sortida pel oest; els vaixells perses, potser uns 800, es van situar amb moviments nocturns entre l'illa de Geòrgios i Psitàlia, amb la proa cap al sud, mentre els grecs (amb els atenencs a l'esquerra i naus d'Egina a la dreta) enfilaven la proa cap al nord.

La batalla fou inevitable ja que els grecs no es podien retirar, i es va lliurar el 20 de setembre. La batalla va decantar-se cap els grecs quant va morir el rei de Cilícia Sienesis, que manava el centre; la mort de Ariabignes que manava l'ala esquerra va obligar als perses a fugir. La batalla va durar 12 hores, des el mati fins al capvespre. Els perses van perdre unes 500 naus i les que van quedar es van retirar cap a l'Hel·lespont. Xerxes es va retirar amb l'exèrcit cap a Tessàlia on va deixar el comandament a Mardoni i va tornar a Pèrsia. Mardoni va enviar a Atenes al rei de Macedònia amb les seves condicions per la pau però Temístocles va rebutjar negociar. Palene i Olint (Olintos) a la Calcídia es van revoltar i els perses van poder reconquerir la segona però la primera va resistir.

[edita] La Batalla de Platees

Quan Xerxes va arribar a Pèrsia es va trobar amb la usurpació del caldeu Samoserba a Babilònia, contra el que va haver de lluitar i quant ja havia aconseguit pacificar el país va arribar la noticia de la derrota de Mardoni a la Batalla de Platees (26 de setembre del 479 aC) seguida de la derrota de la flota a la batalla de Mícale (al Cap Mycale) al novembre del mateix any 479 aC. Aquestes derrotes van provocar que més ciutats i illes es revoltessin contra Pèrsia i moltes van subscriure tractats amb Atenes que garantiria la seva independència, origen de la Lliga Marítima Atenenca o Lliga Hel·lènica. Xipre es va fer independent i no fou reconquerit per Pèrsia fins el 466 aC.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres Mèdiques