[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Tessàlia - Viquipèdia

Tessàlia

De Viquipèdia

Situació de la regió de Tessàlia dins de Grècia.
Situació de la regió de Tessàlia dins de Grècia.
Mapa de la Tessàlia clàssica
Mapa de la Tessàlia clàssica


Tessàlia es una regió de Grècia. En català s'anomenava antigament Blaquia o Megaloblaquia. Avui la formen els nomoí de Larissa, Tríkala, Karditsa i Magnèsia. Té 14000 km2 i vora un milió d'habitants.

Taula de continguts

[edita] Geografia

Està situada entre les Termòpiles al sud, el Pindos (que la separa d'Epir) al oest, i la mar al est. Una serralada muntanyosa al nord, que acaba amb el mont Olimp, la separa de Macedònia. El riu principal és el Peneu o Peneios.

A més de la plana de Tessàlia hi ha dos altres districtes o regions naturals, un a la costa anomenat Magnèsia, des de la vall del Tempe al golf de Pagasa entre les muntanyes Ossa i Pelion d'un costat i la mar de l'altre; i l'altre el districte de Malis que es una estreta vall entre les muntanyes Othrys i Oeta fins el riu Esperqueios que desaigua al golf Maliac.

La plana son en realitat dues planes, l'alta i baixa; la primera és la part prop del Pindos, i la baixa la part costera fins al golf Thermaic; estan separades per una serralada que va des dels llacs Nessonis i Boebis i el riu Enipeos. La baixa Tessàlia fou l'antiga divisió dels pelàsgics i va des les muntanyes Titaros i Ossa al nord, fins a la muntanya Othrys i el golf Pagasis al sud; té com a capçalera la ciutat de Larissa. L'alta Tessàlia formava antigament els districtes dels Tessalis i Histiatis, amb centre a Farsàlia, i va d'Eginion al nord a Thaumaci al sud. A la plana de Thaumaci hi ha el pas de Cela o Coela.

El riu Peneu o Peneos (avui Salàmvría o Salàmbria), neix al nord-oest de Tessàlia i recull molts afluents. A la vall de Meteóra (o Meteors) hi ha nombrosos monestirs. Prop de l'antiga ciutat d'Aginion o Satgos la vall s'obre a la vasta plana de l'alta Tessàlia. A Tricca (Trikala) el riu gira al est on rep diversos afluents, i passa per una vall que forma la divisió entre les dos parts de Tessàlia per sortir a la plana prop del oest de Larissa on gira al nord cap a la vall del Tempe fins a la mar.

Altres rius de la regió foren el Apidanos (Vrysia), Onoconos (Onquestos), Enipeu (avui Fersaliti) i Pamisos (Bliúri o Pliúri). Altres rius secundaris son el Cuarios (Sofadhítiko) afluent del Enipeu i el Titaresios (Elassonítiko o Xerághi).

La plana de Tessàlia és molt fèrtil. Antigament produïa moresc i ramats, i les seves produccions actuals son cotó, tabac, oliveres, llegums i cítrics. Els cavalls de la regió eren molt apreciats antigament.

[edita] Història

Tradicionalment el poder polític va estar en mans de la noblesa o d'individuals que actuaven com a dèspotes. La riquesa dels nobles és esmentada pels antics historiadors.

El primer nom de Tessàlia fou Pyrrha, Amònia o Eolis. Les dues primeres són mitològiques i la darrera és deguda al seu poblament pels Eolis pelàgics que en foren expulsats pels tessalis, suposats emigrants del Epir (segons Heròdot i Estrabó). Els beocis sorgiren suposadament dels eolis pelàgics expulsats de Tessàlia 60 anys abans de la guerra de Troia. Els tessalis van establir nombrosos principats. La mitologia va atribuir el seu nom al Thessalos, fil d'Hèrcules. La llengua tessàlia fou d'origen eòlic bé per assimilació o be perquè eren eòlics també en origen.

El tessalis propis eren la classe alta propietària de les terres; el descendents del habitants originals que es van quedar foren el Periocis; i la classe servent foren el Penestis (similars als ilotes) que foren descendents dels primitius habitants reduïts a la condició d'esclaus pels conqueridors tessalis.

Altres pobles foren els perrabis (o perrhabis), que eren els habitants del districte muntanyós entre l'Olimp i el Peneu; els magnets eren els habitants de costa; els aqueus vivien al districte de Phthiotis al sud de la plana del nord; els dolopis ocupaven les muntanyes del Pindos; i els malians que vivien entre el Pindos i les Termòpiles.

Tessàlia fou a la mitologia la seu de Helen el fundador de la raça dels hel·lènics.

La Tessàlia fou dividida antigament en quatre tetrarquies: Tessàlia, Pelàsgia, Histiaotis i Phthiotis, divisió suposadament introduïda per la mítica família dels Aleuades (fundada per Aleuas). Cada districte tenia un cap magistrat (anomenat Tagos) que nomes tenia funcions en temps de guerra i que no sempre era obeït per les diferents ciutats de Tessàlia. El Tagos de Feres, Jàson, fill de Licofró, va intentar exercir un poder unificat i va reunir un poderós exercit de 6000 cavallers i 10000 infants (hoplites), però Tessàlia mai es va unificar, i les ciutats, inclòs les petites, s'autogovernaven. Algunes ciutats foren posades sota dependència d'un altra al menys temporalment, i les mes importants foren Larissa, Farsàlia i Feres.

Abans de la invasió grega els tessalis van voler dominar la Fòcida i la Lòcrida. Els focis van construir una muralla a les Termòpiles que ja era fora de servei al temps de la invasió per Xerxes. Els tessalis es van oposar en general al perses si be la família dels Aleuades fou partidària del rei persa, però sembla que llavors es trobaven a l'exili. Les ciutats tessàlies es van aliar a la resta de grecs i van demanar de protegir el pas de Tempe, on es va enviar un cos de deu mil soldats però al adonar-se de que hi havia un altra pas els grecs es va retirar a les Termòpiles on el pas era únic, i així les ciutats tessàlies van abandonar l'aliança grega i es van sotmetre a Xerxes, i els Aleuades van tornar i van recuperar la seva influencia. Després d'eliminar la resistència de Leonides a les Termòpiles, els tessalis van ajudar als perses contra les ciutats de la Fòcida, les seves enemigues tradicionals, i van contribuir a l'ocupació del país.

Tessàlia va desaparèixer pràcticament després de la història fins el 456 aC, després de la batalla d'Enòfita que va donar a Atenes l'hegemonia a Beòcia, Lòcrida i Fòcida. El general Mironides va avançar cap a Tessàlia el 454 aC en ajut del deposat príncep de Farsàlia, Orestes, que havia fugit exiliat a Atenes, i que els atenencs (Tucicides) anomenaven fill del rei de Tessàlia. Mironides fou rebutjat per la cavalleria tessàlia prop de Farsàlia i es va haver de retirar

Els tessalis no van prendre part a la guerra del Peloponès però la majoria de la població de les ciutats simpatitzava amb Atenes mentre els governs oligàrquics eren favorables a Esparta. Amb ajut d'Esparta, Brasides va avançar per Tessàlia el 424 aC en direcció a les possessions atenenques de Macedònia, però el 423 aC els tessalis van prohibir el pas al reforços espartans enviats a Brasides.

Vers la fi de la guerra del Peloponès les importants famílies dels Aleuades de Larissa, dels Escopades de Crannon i dels Creondes de Farsàlia, que es repartien el poder a Tessàlia, foren sobrepassades per el increment de poder de Feres sota Licofró que va aspirar a l'hegemonia regional. Licofró va enderrocar al govern oligàrquic de Feres i es va proclamar tirà de la ciutat; després va atacar Larissa i altres ciutats que se li oposaven (404 aC) i va obtenir una notable victòria. El 395 aC Licofró estava en plena campanya contra Larissa, governada per Medios, probablement un membre dels Aleuades. Licofró va obtenir l'ajut d'Esparta i Medios va demanar ajut a Atenes. Amb aquest ajut Medios va ocupar Farsàlia, que havia estat ja ocupada per una guarnició espartana, i va vendre els seus habitants com esclaus. El 395 aC Medios es van aliar als beocis contra Esparta. L'espartà Agesilau va marxar cap a Àsia l'any següent i quant fou cridat pel govern d'Esparta va passar per Tessàlia i la cavalleria de les ciutats dominades per Medios li va voler barrar el pas, però fou derrotada per Agesilau amb hàbils maniobres. La derrota de Medios li va costar cara a Medios, que va perdre el suport de les ciutats i ja no fou rival per Feres en la lluita per l'hegemonia. Farsàlia va recuperar la seva llibertat, fou reconstruïda, i va esdevenir la segona ciutat després de Feres. El poder suprem a Farsàlia fou encarregat al tirà Polydames, que tenia el suport de totes les tendències (i va exercir a satisfacció de tots).

Després de Licofró va governar Feres el tirà Jàson, home de gran energia i habilitat, probablement el seu fill. Jàson volia estendre la seva hegemonia a tota Grècia i fins i tot a Pèrsia. Es va fer elegir Tagos de Tessàlia (374 aC) i va reunir un poderós exercit de 6000 cavallers i 10000 infants (hoplites); va sotmetre totes les ciutats tessàlies a la seva autoritat, inclòs Farsàlia que si be podia haver estat conquerida per força, Jàson va sotmetre per la negociació, oferint a Polydames el segon lloc a la direcció política de Tessàlia; Polydames, després de tantejar la possible ajuda d'Esparta, que no podia arribar, va accedir, i va incloure Farsàlia dins l'hegemonia de Jàson. Això va incrementar les seves forces a 8000 cavallers i 20000 infants. També va formar aliances amb Alcetes I del Epir i amb Amintes II de Macedònia. Des el 371 aC va ser aliat de Tebes que va invitar Jàson a atacar el camp dels lacedemonis, però el tirà tessali va optar per aconsellar una treva que va permetre als espartans la retirada.

El 370 aC Jàson va anunciar que aniria a Delfos al front d'un cos de forces tessàlies, per presidir el festival Phyti, el que va causar alarma a Grècia, però abans de sortir fou assassinat per set joves durant una audiència publica. Els assassins foren considerats herois a molts llocs de Grècia.

Van succeir a Jàson els seus germans Polifró i Polidor, amb els que Tessàlia va perdre la seva influencia. Polifró fou assassinat per Polidor que va restar com a únic cap (Tagos) i va exercir la seva autoritat amb mota energia i crueltat. Polydames de Farsàlia fou executat, i altres possibles rivals i caps (especialment de Larissa) foren exiliats o assassinats.

Finalment Polidor fou assassinat per Alexandre, probablement el seu germà o el seu nebot. Alexandre fou extremadament cruel. Els Aleuades i altres famílies nobles foren perseguits, i el jove rei de Macedònia, Alexandre, successor d'Amintes, ell mateix amenaçat, va envair Tessàlia, va derrotar a Alexandre i va ocupar Larissa i Crannon, on va establir guarnicions. Però poc després, per necessitats internes es va haver de retirar. Alexandre va recuperar el poder però algunes ciutats tessàlies van demanar ajut a Tebes i el 369 aC el tebà Pelopides va envair Tessàlia, i van ocupar Larissa i altres ciutats (amb el vist i plau d'Alexandre de Macedònia) però l'any següent (368 aC) Pelopides fou atacat a Larissa per Alexandre, que havia demanat ajut a Atenes, fins que es va establir una treva. Pelopides va anar llavors a Macedònia (367 aC) on el jove rei Alexandre havia estat assassinat pel seu germanastre Ptolomeu Alorita (Ptolomeu d'Aloros) i substituït per son germà Perdicas III sota regència del assassí. Perdicas i el seu germà petit Filip foren confiats respectivament a la custodia del atenenc Ificrates i del tebà Pelopides. Així aquest darrer i el regent Ptolomeu esdevingueren aliats i la influencia de Tebes es va estendre a Tessàlia. El 366 aC els tebans van obtenir de Pèrsia el reconeixement de la seva hegemonia a Grècia i el mateix any Pelopides i el seu lloctinent Ismenies van anar, amb molt pocs soldats, a Tessàlia per obligar a Alexandre de Feres i a les ciutats que li eren fidels a reconèixer aquesta hegemonia. Alexandre de Feres els va atacar prop de Farsàlia i els va fer presoners essent portats a Feres. Els tebans no els van poder rescatar de moment ja que un exercit enviat a Tessàlia només es va salvar de la derrota pel geni d'Epaminondes que va assolir el comandament a petició dels soldats. Després d'això totes les ciutats tessàlies es van sotmetre a Alexandre de Feres i la influencia tebana va desaparèixer. Una segona expedició dirigida per Epaminondes el 365 aC va assolir la victòria i va obtenir la llibertat dels presoners si be no va poder restaurar l'hegemonia tebana sobre Tessàlia. Però l'opressió d'Alexandre fou prou forta perquè algunes ciutats demanessin a Tebes d'intervenir i el 364 aC Pelopides fou enviat de nou al país amb un exercit tebà. Pelopides va morir al primer combat. Els tebans van enviar un exèrcit més poderós que va derrotar Alexandre el qual va haver de reconèixer l'hegemonia tebana sobre Tessàlia, deixant nomes a Alexandre el domini de Feres.

A la mort d'Epaminondes a Mantinea (362 aC) l'hegemonia de Tebes es va ensorrar i Alexandre va recuperar gran part del seu antic poder sobre Tessàlia. Fou assassinat el 359 aC per la seva dona Thebe i els seus germans, un dels quals, Tisifó, el va succeir, però amb Thebe exercint el poder a l'ombra. No va durar massa temps i el va succeir el seu germà Licofró II. Mentre els aleuades de Larissa van formar aliança amb Filip de Macedònia, el qual davant de l'amenaça que per Larissa suposava Licofró II, va envair Tessàlia el 353 aC. Licofró va demanar ajut al foci Onormac i amb ajut dels focis va poder rebutjar al macedoni, però l'any següent Filip va retornar i va obtenir una gran victòria sobre Onormac i Licofró II, en una batalla en la que el primer va morir. Filip va assetjar Feres i Licofró II es va rendir i se li va permetre retirar-se a Fòcida amb els seus soldats. Filip va establir a Feres un govern popular i va donar una nominal independència a les ciutats tessàlies però sota la seva hegemonia; també va establir una guarnició a Magnèsia i al port de Pagases. Un intent de revolta l'any 344 aC en favor de la família dels antic tirans de Feres va permetre a Filip d'establir una guarnició a Feres i va col·locar al front de cada una de les quatre tetrarquies a un membre de la família aleuada, completament entregada als seus interessos. Així Tessàlia li va quedar totalment sotmesa.

A la mort de Filip els tessalis van donar suport al seu fill Alexandre el gran; a la mort d'aquest van voler la independència però la victòria d'Antipater els va mantenir sota domini macedoni, regne al que van restar units fins a la derrota del rei Filip V després de la batalla de Cinoscèfals el 197 aC. Llavors el senat romà la va declarar territori lliure però virtualment sota sobirania romana. El govern a les ciutats va quedar en mans de les famílies mes poderoses que van formar una mena de senat que es reunia a Larissa.

Quant Macedònia va esdevenir província romana, Tessàlia hi fou incorporada, i August la va unir a la província d'Acaia, i no es va constituir en província separada fins al regne d'Alexandre Sever; el govern provincial fou encomanat a un procurador. Va romandre com a província separada a la divisió provincial de Constantí el gran, però sota un praeses.

Fou part del Imperi bizantí i va patir nombroses invasions. El 977 fou ocupada pels búlgars que hi van restar fins el 1014. El 1204 fou assignada a Bonifaci de Montferrato i el 1225 va passar a Teodor III dèspota d'Epir. Del 1271 al 1318 fou un despotat independent que s'estenia a Acarnània i Etòlia, governat per Joan III Àngel Comnè. El 1309 s'hi establiren els almogàvers que el 1310, després d'alçar el setge de Tesalònica, s'hi van retirar com a mercenaris a sou del sebastocràtor Joan II, i es van apoderar de fet del país organitzats en una democràcia. D'allí van sortir cap el ducat d'Atenes cridats per el duc Gualter I. El 1318, amb l'extinció de la dinastia dels Àngel, els almogàvers van ocupar Siderocàstron i el sud de Tessàlia (1319) i van constituir el ducat de Neopàtria.

Més tard fou ocupada pels serbis fins que el 1393 fou dominada pels otomans. El 1821 va participar a la guerra de la independència grega però no fou fins el 1881 quant fou reconeguda com a part de Grècia.

[edita] Regions i tribus de Tessàlia

  • Histiaotis habitada pels hestiaotes, al nord fins al riu Peneos. En aquest districte vivien també els perrhabis, una tribu de guerrers de suposat origen dric, a la zona de les muntanyes, que van ser un dels estats de l'amfictionia; el seu territori es deia freqüentment Perrhàbia però mai fou un districte organitzat; inicialment ocupaven tot el districte però foren arraconats a les muntanyes pels conqueridors tessalis. Una tribu de nom athici es esmentada per Homer, i Estrabó la situa a la part Tessàlia de les muntanyes del Pindos a les fonts del Peneos; son descrits com a bàrbars que vivien del robatori.
  • Pelasgiotis habitat pels pelasgiotes o pelasgis, al sud del Peneos, amb capital a Larissa.
  • Tessaliotis (o Tessàlia pròpia), plana central, habitada pels tessalis vinguts de l' Epir.
  • Phthiotis, habitada pels aqueus phthiotes, membre de la lliga Amfictiònica. Estrabó situa el districte al sud de Tessàlia, des el golf Maliac a les muntanyes del Pindos amb Farsàlia al nord.
  • Magnèsia, habitada pels magnets, entre les muntanyes Ossa i Pelion al oest, i la mar i de la boca del Peneu al nord fins al golf de Pagases al sud. Membres de la lliga Amfictiònica. Suposats fundadors de Magnèsia del Sipilos i Magnèsia del Meandre a Àsia.
  • Dolòpia, habitada pels dolops o dolopes, al sud-oest de Tessàlia. Foren membres de la Lliga amfictiònica, i van dependre de Phthiotis però amb un cap autònom. Foren de facto independents i no van participar a les lluites de Tessàlia. El país fou disputats entre macedonis i etolis.
  • Oitaia o Otea, habitada pels Otees o Oitais, districte muntanes a la vall alta del Esperqueios i al est de Dolòpia. Foren un grup de tribus barbares dedicades al robatori la principal de les quals foren els Anians (Homer i Heròdot els esmenten com Eniens). Membres de la Lliga amfictiònica.
  • Malis, habitat pels malians, a la vall baixa del Esperqueios

[edita] Ciutats de Tessàlia

[edita] Districte de Histiaotis

[edita] Districte de Pelasgiotis:

[edita] Districte de Tessaliotis

[edita] Districte de Phthiotis

[edita] Districte de Magnèsia

[edita] Districte de Dolòpia

  • Ctimene

[edita] Districte de Oitaia o Otea

  • Hypata
  • Esperquia
  • Macra Come
  • Sosthenis
  • Homila o Homilia
  • Cypera (Kupmira)
  • Phalàcthia

[edita] Districte de Malis

v • d • e
Regions de Grècia
Bandera de Grècia

Illes de l'Egeu • Àtica • Grècia Central • Creta • Epir • Illes Jòniques • Macedònia • Peloponès • Tessàlia • Tràcia
Mont Athos (regió autònoma a Macedònia)