Francesc Gimeno i Arasa
De Viquipèdia
 |
Aquest article tracta sobre Francesc Gimeno i Arasa (pintor). Per al sociolingüista, vegeu «Francesc Gimeno (sociolingüista)». |
Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa, 1858 - Barcelona, 1927) fou un pintor i dibuixant català. Dintre de la seva producció artística, destaquen sobretot els seus autoretrats, que el situen en un lloc d'honor en la història del gènere, al costat de Rembrandt, Van Gogh i Munch.
Artista marcat per la pobresa, de caràcter esquerp, sense gaires relacions i apartat dels cercles artístics del seu temps, va crear una obra de gran valor en un estil realista propi caracteritzat pels traços basts i les textures aspres. A més dels esmentats autoretrats, en la seva producció destaquen els paisatges i els retrats de persones del seu entorn.
L'escriptor Josep Pla li va dedicar un homenot, en què presenta el pintor com un ésser primitiu, marginal, anàrquic, que actua i crea com per instint, fora del corrent de la cultura [1]. L'any 2006 el Museu Nacional d'Art de Catalunya va organitzar una exposició titulada Francesc Gimeno, un artista maleït.
El seu fill Martí Gimeno i Massaguer va ser pintor, escultor i crític d'art.
Taula de continguts |
[edita] La temàtica
A causa de la seva manca de recursos, Gimeno sempre va pintar allò que tenia a mà: els seus familiars, els carrers per on passava (inclosos els suburbis), unes gallines, una natura morta casolana, el seu propi rostre, etc. (per això es deia, sovint despectivament, que les seves teles feien "olor d'all i d'arengada" [2] o que eren "pintura d'espardenya" [3]). Aquesta tria temàtica converteix la seva obra en una crònica social de les capes més desafavorides de la Catalunya de principis del segle XX -Josep Pla l'anomenava "pintura proletària"-. En aquest sentit, Gimeno és l'antítesi del Ramon Casas cronista de la burgesia barcelonina [4].
[edita] Els autoretrats
Un tractament especial mereixen els aproximadament dos-cents autoretrats de Gimeno. A diferència del que passa en Rembrandt, Van Gogh o Munch, els autoretrats gimenians no presenten continuïtat amb la resta de les obres de l'artista; s'aparten amb força de la resta de retrats i dels paisatges i constitueixen una sèrie autònoma i dramàtica, a estones ombrívola i a estones flamejant. L'historiador de l'art Francesc Miralles, gran defensor d'aquesta faceta de Gimeno, escriu "Els autoretrats de Gimeno no tenen punts de contacte amb els retrats que feia a la família: entre ells existeix la diferència que hi ha entre la incasable força de l'esperit, la força del convenciment interior i l'acceptació irremeiable de la circumstància quotidiana que no ofereix altra possibilitat que la d'abandonar-se físicament" < ref>Francesc Miralles Francesc Gimeno, passió i llibertat, pag. 60</ref>. En els autoretrats, "trasllueix la seva vida interior i la seva contradictòria lluita personal" [5].
[edita] Notes
- ↑ Josep Pla: Francesc Gimeno, pintor, el vell (1858-1927), pàg. 95
- ↑ Francesc Miralles Francesc Gimeno, pàg. 30
- ↑ Joan Teixidor "El pintor Gimeno", a La Publicitat, Barcelona, 8 d'agost de 1935
- ↑ Francesc Miralles Francesc Gimeno, pàg. 31
- ↑ Ibídem
[edita] Bibliografia
- A. Martí Monteys Gimeno apòstol Mataró: Imprenta Minerva, 1928
- Joan Mates El pintor Gimeno Barcelona: Edicions La Mà Trencada, 1935
- Joan Cortés Gimeno Barcelona: Editorial Niubó, 1949
- Josep Pla Francesc Gimeno, pintor, el vell (1858-1927), a Homenots. Tercera sèrie. O. C. vol. XXI. Barcelona: Edicions Destino, 1972
- Jordi A. Carbonell, pròleg de Francesc Fontbona Francesc Gimeno Barcelona: Editorial Diccionari Ràfols, 1989
- Francesc Miralles Francesc Gimeno, passió i llibertat Barcelona: Viena Edicions, 2005
