Josep I Bonaparte
De Viquipèdia
Josep I Bonaparte o Josep I d'Espanya (Corte, Còrsega 1768 - Florència 1844 ), rei de Nàpols (1806-1808) i rei d'Espanya (1808-1813).
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Germà gran del futur emperador Napoleó Bonaparte, nasqué el 7 de gener de 1768. Es va casar amb Julie Clary, filla d'un comerciant de Marsella, el 1749 i va tenir tres filles, de les quals tant sols en van sobreviure dues: Zenaida i Carlota.
[edita] Guerres napoleòniques i Rei de Nàpols
Va estudiar lleis a Pisa i el 1796 va prendre part en la campanya de Napoleó a Itàlia. A l'any següent, durant la Primera República Francesa, va actuar com diplomàtic, primer a la cort de Parma i després a Roma. Va ser membre del Consell dels Cinc-cents, l'òrgan legislatiu inferior en l'època del Directori francès, el 1798. Durant les Guerres napoleòniques va actuar com enviat del seu germà i va signar tractats amb Estats Units, Àustria, Gran Bretanya i el Vaticà. Des de 1806 fins el 1808, Josep Bonaparte va governar el regne de Nàpols per nomenament del seu germà. Aquell any Josep I renuncià al tron napolità, que recaigué en mans del seu gendre Joachim Murat, per accedir al tron espanyol.
[edita] Rei d'Espanya
El 6 de juliol de 1808, el seu germà el va nomenar Rei d'Espanya. La seva arribada a Madrid va ocórrer en plena Guerra de la Independència, després de la revolta popular del 2 de maig contra les tropes napoleòniques.
Va promulgar la Constitució de Baiona en un intent de guanyar-se el suport dels il·lustrats espanyols, anomenats en aquells moments afrancesats, sense assolir fer triomfar el programa reformista del seu govern. El fet que fos imposat per l'invasor així com les seves mesures liberals i il·lustrades va topar amb l'hostilitat popular i li van alienar el suport del poble espanyol, fins i tot de molts dels propis il·lustrats.
Josep va haver de fugir davant la derrota de les tropes franceses a la batalla de Bailén. La intervenció del propi Emperador Bonaparte, juntament amb el gruix del seu exèrcit, va aconseguir que pogués establir el seu govern a la capital.
Després de la derrota en la batalla dels Arapiles, el 22 de juliol de 1812, va abandonar Madrid per a anar cap a França; al seu pas per Vitòria, va ser atrapat per les tropes del duc de Wellington que van derrotar el seu exèrcit. Va sortir d'Espanya definitivament el 13 de juny de 1813 sense el seu valuós "equipatge", que consistia en les joies de la corona espanyola i obres d'art, per a refugiar-se a França, on va romandre fins a la caiguda del seu germà petit, Napoleó Bonaparte.
Es va traslladar llavors a Estats Units, on es va construir una mansió a Point Breeze, prop de Filadèlfia, luxosament moblada i amb una impressionant col·lecció de llibres rars i obres d'art; va residir allí, sense la companyia de la seva dona, que cuidava dels seus fills a Europa, però amb una amant nord-americana, amb el títol de comte de Survilliers, entregat a obres de beneficència i a protegir els partidaris del seu germà emigrats per mitjà de la Maçoneria fins el 1841, quan va rebre autorització per a instal·lar-se a la ciutat de Florència. Va morir en aquesta ciutat el 1844 però el seu cos va ser enterrat a París.
| Precedit per: Ferran I |
Rei de Nàpols 1806–1808 |
Succeït per: Joachim Murat |
| Precedit per: Ferran VII |
Rei d'Espanya 1808–1813 |
Succeït per: Ferran VII |
[edita] Enllaços externs
- (castellà) Biografia de Josep Bonaparte a la Biblioteca M. Cervantes
- (castellà) Estatut de Baiona
- (castellà) Constitucions i textos vertebradors d'Espanya
