Arcbotant

De Viquipèdia

Un arc arcbotant, o simplement arcbotant, generalment en edificis religiosos gòtics, és un element estructural exterior amb forma de mig arc que transmet part de l'espenta de les voltes sobre un contrafort o estrep exterior de l'edifici, adossat al mur d'una nau. Contraposa les espentes laterals de l'estructura, fraccionant gradualment les espentes horitzontals fins a eliminar-les. Permet l'elevació de l'edifici contenint l'energia de l'espenta, cosa impossible de realitzar en un edifici d'obra simple. A vegades, per la gran altura de la volta, s'utilitzen dos arcs un damunt de l'altre. És un element constructiu distintiu de l'arquitectura gòtica, junt amb l'arc apuntat i la volta de creueria.

Com a arc exterior de descàrrega sol estar en posició inclinada (rampant), ja que té les arrancades a distinta altura. L'arcbotant forma part de l'estructura gòtica, però només s'aprecia des de l'exterior. La part inferior es recolza en un estrep, contrafort, o boterell; i la part superior servix de sosteniment, generalment, a una volta de creueria. Un pinacle corona l'estrep, decorant-lo, denominat-se agulla quan és molt elevat.

Taula de continguts 1 Història 2 Cronologia en imatges 3 Exemples fotogràfics d'arcbotants 4 Bibliografia 5 Enllaços externs 6 Referències

[edita] Història

Va ser emprat pels romans i en les primeres obres romàniques, però generalment s'emmascarava amb altres construccions o s'amagava davall un sostre. Apareix en el cor de la catedral normanda de Durham entorn a l'1100, com a primera evolució del contrafort amb obertura de pas. Ací no tenia encara la funció d'equilibri de les forces laterals de l'obra, simplement facilitava la col·locació de la coberta.

En 1180 es va utilitzar en la construcció de la nau central de la Mare de Déu de París, per a reforçar la seua volta d'ogives. Per mitjà d'arcbotants es va aconseguir transmetre les pressions laterals des de l'arrancada de les voltes altes de la nau central fins als contraforts de l'exterior de les naus laterals més baixes. D'esta manera la pressió lateral exercida per la volta no descansava únicament sobre els pilars, encarregant-se aquests últims de les pressions verticals de la volta^[1], permetent obrir majors vans en els murs de la nau central. Combinat amb l'arc apuntat, es va aconseguir elevar l'altura de l'edifici, gràcies a la verticalitat d’aquest. Cada vegada es va reconéixer més com a element estructural al mateix temps que decoratiu, accentuant les seues característiques, com en les catedrals de Chartres, Le Mans, Notre-Dame de París, Beauvais, Sainte-Chapelle, Burgos, Mallorca, Lleó etc.

Este sistema va substituir als estreps utilitzats en el romànic per a contrarestar les espentes laterals de la volta. A l'alliberar-se el mur de la funció de contrafort, es van poder fer més alts i esvelts, propiciant l'entrada de llum a través dels vitralls. Més tard i a fi d'evitar el desplaçament dels contraforts per l'espenta dels arcbotants i, al seu torn, contribuir a este efecte ascendent de l'arquitectura gòtica, s'els va coronar amb un pinacle o pilar acabat en forma piramidal en la seua part superior. L'arcbotant també s'utilitza per a conduir a l'exterior l'aigua de pluja de les cobertes, adornant-se estos desaigües habitualment amb figures grotesques, les quals reben el nom de gàrgoles.

Va ser un dels elements fonamentals per a la creació d'una nova estètica, basada en la reducció estructural, que la va diferenciar profundament de l'estètica arquitectònica romànica precedent.

En els inicis del segle XX, la tècnica de l'arcbotant a sigut reutilitzada per William P. Anderson, enginyer cap i superintendent de fars del Ministeri Canadenc de la Marina i Pesca entre 1908 i 1910 per a construir nous fars en les costes canadenques^[2].

[edita] Cronologia en imatges

Art Romànic: Espenta lateral i vertical de la volta.	Segle XI: Abadia dels hòmens, Caen.	Inicis del Segle XIII: Catedral de Soissons.	Segle XIII: Basílica de Saint-Denis.
Segle XIII: Catedral de Beauvais.	Segle XIII: Sainte-Chapelle.	Finals del Segle XIII: Catedral Notre-Dame d'Amiens.	Segle XIV: Notre-Dame de París.
Segle XIV: Catedral de Narbona.	|Segle XIV: Església Sant Urbà a Troyes.	Segle XV: Catedral de Troyes.	Principins del Segle XV: església de Sant Wulfran a Abbeville

[edita] Exemples fotogràfics d'arcbotants

Catedral de Praga

Catedral de Lincoln

Catedral d'Estrasburg

Monestir de Batalha

[edita] Bibliografia

Cognom/s autor/a, (Inicial/s del) nom (any de publicació). Títol del llibre (edició, traducció de, volum, pàgines). Lloc: editorial ("Col·lecció", núm.).

• BARRAL I ALTET, Xavier; DALMASES, Nuria de, (2002). El arte medieval cristiano, Barcelona: Círculo de Lectores S.A., (El arte de España. Vol. II). ISBN 84-226-9376-3
• DIVERSOS AUTORS, (1999).El Gótico, Colonia: Könemann. ISBN 3-8290-1742-1
• DIVERSOS AUTORS, (1996). El Románico, Colonia: Könemann. ISBN 3-89508-547-2
• FULLANA, Miquel, (1974). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Editorial Moll. ISBN 84-273-0372-6
• GOMBRICH, Ernest, (1997). La Historia del Arte, Barcelona: Debate, Círculo de Lectores S.A.. ISBN 84-226-6430-5

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arcbotant

[edita] Referències

Elements d'arquitectura eclesiàstica
Àrees:	Absis | Absidiola | Claustre | Capella | Cor | Creuer | Cripta | Deambulatori | Nàrtex | Nau | Presbiteri | Transsepte
Exterior:	Arcbotant | Arquitrau | Arquivolta | Campanar | Capçalera | Cimbori | Contrafort | Espadanya | Façana | Fris | Gàrgola | Lesena | Pinacle | Portal | Timpà | Torre
Interior:	Altar | Arcada | Capitell | Clau de volta | Columna / Pilar | Cúpula | Galeria | Llanternó | Lluerna | Mosaic | Petxina | Retaule | Rosassa | Trifori | Vitrall | Volta
Altres:	Arc | Baix relleu | Floral | Gablet | Lòbul | Medalló | Torrelló | Traceria | Ull de bou