Art romànic
De Viquipèdia
 |
Per a altres significats, vegeu «Romànic (desambiguació)». |
L'art romànic es desenvolupa a l'Europa Occidental del segle X al XIII, després de la descomposició de l'Imperi Carolingi.
A part de les influències clarament romanes i de les noves tendències aparegudes a la Llombardia que havien anat experimentant amb noves formes i estructures inspirats amb els edificis que restaven, també hi ha una clara assimilació de modalitats orientals.
El nou estil s'estengué ràpidament per totes les cultures europees mediterrànies, travessant els Alps cap els països del Rin i endinsant-se per tota la Península Ibèrica.
En un principi l'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau s'aplicava la volta de canó, sense ornamentacions ni obertures. Molt sovint amb la porta d'entrada situada al cantó de migdia com a única obertura, amb escasses finestres de doble esqueixada. Només a l'exterior dels absis i murs s'hi ressaltava alguna lesena i arcuació cega. Les naus podien estar dividides per pilastres unides per arcs de mig punt.
A finals del segle XI es produeixen canvis importants com les primeres realitzacions en pedra polida, l'ornamentació escultòrica de finestres, portals, capitells... Serà ara, al segle XII, quan esclata la construcció de les grans obres del romànic, amb pintures murals, enlairament de grans campanars, claustres... Però sempre limitats pels recursos arquitectònics que tant millorarà l'estil gòtic.
Taula de continguts |
[edita] L'art Romànic a Catalunya
- Article principal: Art romànic a Catalunya
Com a la resta d'Europa, la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca en el segle XI i la compartimentació dels territoris musulmans en regnes de taifa, són clarament perceptibles en l'arquitectura romànica catalana.
Com a d'altres àrees, aquí s'entra aviat amb característiques pròpies com l'aplicació de les voltes de canó en la cobertura de les naus, les voltes d'arcs ogivals en els espais menors i en les cúpules sota els cimboris. Però es segueix la mateixa evolució de la rusticitat de les masses petrees amb finestres cegues fins al virtuosisme arquitectònic i escultòric ben entrat el segle XIII.
En aquests primers temps la influència és de filiació llombarda, que es caracteritza per l’ús general d’un aparell de pedres allargades, segurament arrebossades, i una decoració exterior amb lesenes i arcuacions. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada. És l'estil de principis del segle XI a banda i banda dels Pirineus i, pel sud, arriba al Penedès.
L'Abat Oliba és un dels primers promotors de la campanya renovadora de les esglésies de la seva diòcesi de Vic que després s'estén a la resta. Així van néixer les basíliques de Sant Vicenç de Cardona (1040), de Sant Serni de Tavèrnoles (1040) o de Sant Pere de Casserres (1050). També són d'aquesta època la Catedral de Girona i la de Vic i els monestirs de Cuixà, Ripoll, Sant Pere de Rodes i de Breda.
L'austeritat d'aquesta primera etapa desencallà, a la segona meitat del segle XI, amb una major perfecció de l'aparell dels murs gràcies a petits blocs regulars de pedra, a espais més amplis i equilibrats com el monestir de Monestir de Sant Llorenç del Munt (1064), Sant Miquel de Fluvià (1066), la catedral d'Elna (1069) i Sant Esteve d'Olius (1079).
Malgrat divers intents cistercencs de tornar a l'austeritat, l'esclat del romànic segueix a la segona meitat del segle XII amb obres de canonges augustinians com Sant Joan de les Abadesses i de Sant Pere de Besalú.
I arriba el moment més majestuós que allargà el període fins ben entrat el segle XIII amb l'esclat escultòric de la portada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, i sobretot amb els claustres de Ripoll mateix, de Sant Pere de Galligants, del Monestir de Sant Cugat del Vallès, de la Catedral d'Elna, de la Catedral de Girona, de Sant Pau del Camp, de Sant Benet de Bages i Santa Maria de l'Estany.
[edita] Arquitectura
L’arquitectura és la característica principal del romànic català. Es caracteritza principalment per els sostres baixos i les parets molt gruixudes.
A les esglésies destaquen:
- Una distribució en forma de creu llatina, i la part principal dividida en 3 naus: nau esquerra, central i dreta. La central és la més alta i ampla. Les naus es delimiten per les columnes i parets.
- La seva distribució és molt simètrica. Parets gruixudes amb espitlleres (finestres petites i generalment a l’est, l’oest o al sud tapades amb alabastre) i/o ulls de bou (finestres petites i rodones).
- Columnes amples, algunes decorades als capitells (normalment les de l'absis) i d’altres no (les que més pes aguanten, com les que delimiten les naus).
- Les columnes s’uneixen amb arcs ogivals (apuntats) o amb arcs de mig punt.
- Els sostres de la nau central en volta de canó i els de les naus centrals en forma de mitja volta de canó.
- Un absis al final de la nau central, a vegades rodejat per un girola.
- El capitells decorats amb animals mitològics i escenes bíbliques.
Les esglésies tenien poques finestres per evitar que s’ensorrés el sostre, i les poques que tenien estaven orientades cap el recorregut del sol i tapades amb alabastre (no havien descobert el vidre). L’interior quedava molt fosc, que contribuïa a la por que donava a la gent.
[edita] Nomenclatura utilitzada en la descripció de l'arquitectura romànica
- Interior:
- nau:
- Planta d'una sola nau
- Planta de creu llatina
- Planta basilical
- Presbiteri
- creuer
- Transsepte
- Nínxol
- Volta de canó
- nau:
- Exterior:
[edita] Pintura
La pintura té els mateixos temes iconogràfics que l’escultura. Però a més, hi trobem les il·lustracions de llibres que apareixen per comentar els textos, com el “Beat de Liébana”.
Hi ha també pintura mural, encara que es conserva malament i n’hi ha poca. Però, la pintura va ser molt important, ja que tots els edificis devien estar policromats. La pintura se situava preferentment en l’interior. L’absit principal era el centre organitzador del programa iconogràfic. Es varen pintar, a més, les bovades i els murs.
Entre els temes predomines: el tetramorf, el pantocràtor, els apòstols i els sants. En els murs apareixen els temes narratius, tant del Antic com del Nou Testament, però també apareixen les vides dels sants, sobre tot si tenen relació amb el camí que els fidels han de recórrer per obtenir la Salvació.
Igual que l’escultura, la pintura té una clara funció docent, i un marcat caràcter simbòlic, a més, d’estètic. Apareixen el mateix tipus de convencionalismes: frontalitat, carència de volum i profunditat, formes geomètriques i esquemàtiques, adaptació al marc arquitectònic, antinaturalisme i hieratisme, encara que això es compensa amb una gran expressivitat de les figures.
Té una força influència de l’art bizantí. Predomina el dibuix, amb línia grossa, colors plans i sense volum. L’espai es crea per la distribució de les figures en l’espai. La tècnica més utilitzada és la del fresc, el que requereix una certa preparació del mur: estucat. Els colors també poden aplicar-se al temple. Donada l’amplitud dels murs, la composició de l’escena adquirirà una importància singular. També es pintà sobre una tabla, per posar en els altars. La composició seguia les convencions del relleu.
En la pintura romànica sobresurt la miniatura. La miniatura esta realitzada per gent lletrada, pensada per decorar llibres, per la gent que sap llegir, per que no té la intenció didàctica de les altres obres. Freqüentment es creen models que després models que després apareixen en murals i tables. Es pinten Bíblies, llibres de hores, vides de sants, llibres científics, etc. En ells les miniatures ocupen els marges de les fulles, de manera de vinyeta, pàgines plenes i les inicials del començament del text.
- Vegeu també Art romànic andorrà.
[edita] Enllaços externs
- Romànic a Catalunya
- Romanico en Aragon (castellà)
- Amigos del Romanico (castellà)
