Art popular

De Viquipèdia

L' art popular (de l'anglès Pop-Art, "Art pop") va ser un moviment artístic sorgit a la fi dels anys 1950 a Anglaterra i els Estats Units; les seves característiques són l'ocupació d'imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals.

Subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El terme "Pop-Art" va ser utilitzat per primera vegada pel crític britànic Laurence Alloway en 1958, al definir les obres de Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi entre uns altres. Altre crític, Lewis Gennig, va posar èmfasi en aquesta denominació cap a 1962 per a definir l'art que alguns joves estaven fent amb l'ocupació d'imatges populars; d'aquesta manera va quedar relegat el terme Neo-Dada o neodadaisme per a la llavors nou corrent estètica.

L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura (pop) caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes[[Imatge: deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie. En aquest tipus de cultura també l'art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. El màxim exponent del moviment, Andy Warhol, afirmava que "La raó per la qual pinto d'aquesta manera és perquè vull ser una màquina". També és simbòlica l'afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l'art fos "efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós". Totes elles serien qualitats equivalents a les de la societat de consum.

Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final. No obstant això, l'Art Pop descarrega de l'obra d'art tota la filosofia anti-art del Dadà i troba una via per a construir nous objectes a partir d'imatges preses de la vida quotidiana, igual que Marcel Duchamp havia fet amb les seves ready-mades. Quant a les tècniques, també pren del dadaisme l'ús del collage i el fotomontatge.

[edita] L'art pop britànic

En el Regne Unit l'art pop comença a gestar-se en les discussions que mantenien Richard Hamilton, Eduardo Paolozzi i els crítics Lawrence Alloway i Reyner Banham, des de 1952, en el Institut d'Art Contemporani de Londres (ICA). Aquestes discussions se centraven entorn de l'impacte que la tecnologia moderna i els mitjans de comunicació de masses estaven tenint en la societat. Entre altres coses, en aquestes discussions es va desmuntar la piràmide de categoritzacions en la qual les Belles Arts eren el cim equiparades al cinema, a les arts populars i les arts gràfiques.

Richard Hamilton és considerat l'artista que va crear la primera obra de l'Art Pop, el collage titulat Què és el que fa les llars d'avui dia tan diferents, tan divertits?, que va ser exposat a l'exposició titulada Això és el matí en la Whitechapel Gallery de Londres el 1956.

El 1961 es presentava l'art pop britànic al públic en una exposició que reunia obres de David Hockney, Derek Boshier, Allen Jones, R.B. Kitaj i Peter Phillips.

L'art de Hamilton pren les seves fonts de les indústries del consum i de l'oci, de la publicitat i també de la història de l'art. Pot dir-se que el Pop de Kitaj i Hamilton és un pop culte i altament intelectualitzat, gairebé hermètic en un sentit que no és el del pop habitual. L'altre gran artista Pop de l'escena anglesa és David Hockney, per a qui l'herència del moviment modern és fonamental i combina fotografies, quadres abstractes i diversos tipus de material gràfic. Juntament amb Allen Jones forma la segona generació del Pop britànic.

[edita] L'art pop nord-americà

Andy Warhol, figura de l'art pop nord-americà, en 1977.

En Estats Units l'art pop entra en escena en 1961 i arrela amb més força que en cap altre lloc, a pesar de les reticències inicials d'alguns crítics com Harold Rosenberg, donada la força que el expressionisme abstracte tenia en la indústria de l'art. No obstant això, la imaginería pop era fàcilment assimilable com alguna cosa purament nord-americà, la qual cosa era important ja que tant els artistes com els col·leccionistes nord-americans estaven en certa manera en lluita o competició amb l'europeu. La confirmació d'aquest fet es va produir amb l'exposició titulada L'art pop i la tradició americana en el Milwaukee Art Center en 1965. Aquest aspecte nacionalista era l'única cosa que ho acostava a la generació dels expressionistes abstractes; en la resta tot és oposat: els artistes pop ironitzaven sobre la cal·ligrafia i el gest característics dels expressionistes (les obres de Roy Lichtenstein en les quals amplifica una pinzellada esquematitzada gràficament), o els enormes quadres de Rosenquist en els quals amplifica espaguetis com recordant les nervaciones dels drippings de Pollock, i en general l'interès posat a rebutjar de l'obra tota traça de la intervenció manual de l'artista.

Els precursors de l'art pop americà so Jasper Johns i Robert Rauschenberg i el grup ho formen Andy Warhol, Jim Dine, Roy Lichtenstein, James Rosenquist, Jim Dine, Robert Indiana, Tom Weselman i Claes Oldenburg. En la perifèria del pop americà s'enquadren Alex Katz, John Chamberlain i Larry Rivers. A pesar d'aquesta categorització tots són diferents entre si. Warhol pretenia eliminar de l'obra d'art qualsevol traça o signe de manualitat; moltes de les seves obres estan fetes a partir de fotografies projectades sobre el llenç.

Liechtenstein pren els seus motius de les tires de còmics i els amplia a enormes dimensions deixant visibles els punts que resulten del procés d'impressió. Dine combina objectes reals amb fons pintats. Oldenburg fabrica objectes de la vida quotidiana (hamburgueses, navalles, etcètera) a grandàries descomunals que instal·la en ocasions en espais a l'aire lliure. Indiana pinta rètols gegantescs que ens reclamen l'atenció i ens amonesten.

[edita] L'art pop espanyol

A Espanya el Pop s'estudia associat a la nova figuració sorgida arran de la crisi del informalisme. Eduardo Rierol podria enquadrar-se en aquesta tendència pel seu interès en l'entorn i la seva crítica del nostre mitjà cultural, utilitzant icones dels mitjans de comunicació de masses i de la història de la pintura, i pel seu menyspreu manifest per qualsevol estil establert. El qual es pot considerar com més autènticament pop és Alfredo Alcaín, per l'ús que fa de les imatges populars i pel buit que confereix a les seves composicions.

Hem d'entendre que el pop-art, arriba als espanyols com unes bases que neixen de l'interès que van manifestar alguns artistes estrangers (Hamilton, Paolozzi) de l'avantguarda londinenca per les imatges dels objectes d'ús corrent de la civilització urbana, vehiculades pels mitjans de comunicació de masses, i pel seu desig d'acostar l'art al gran públic creant un nou art popular enfront del elitisme que havia caracteritzat fins a llavors l'art d'avantguarda. A principis dels anys seixanta van començar a aparèixer en espanya publicacions de collages, pintures i escultures els temes principals de les quals eren els productes tecnològics, els automòbils, les estrelles de cinema, etc., tractats amb estils que difereixen d'un artista a altre (Kitaj, Peter Blake, Hockney, Caulfield, etc.). Des d'Espanya es veu en el pop-art com modernisme d'uns artistes dels EE UU; el pop-art està representat fonamentalment per l'obra de cinc artistes: Oldenburg, Rosenquist, Roy Lichtenstein, Andy Warhol i Tom Wesselmann, qui han recorregut sistemàticament als objectes industrials i als mitjans de comunicació de masses i han convertit les seves imatges en els símbols característics de la cultura nord-americana. Tímidament, el 1991 Getafe (Madrid), el pintor Estéfano Viu pinta una sèrie de 45 quadres dedicada al Pop-art; posteriorment utilitzarà esporàdicament aquesta tècnica en algunes obres posteriors.