Nicolau I
De Viquipèdia
Nicolau I |
|
|---|---|
 |
|
| Nom | ? |
| Nascut | vers 820 |
| Roma (Itàlia) | |
| Mort | 13 de novembre de 867 |
| Roma (Itàlia) | |
| Papat | 24 d'abril de 858–13 de novembre de 867 |
| Predecessor | Benet III |
| Successor | Adrià II |
Nicolau I ( Roma, ? – 13 de novembre de 867) fou Papa de l'Església catòlica del 858 al 867.
Membre d'una família distingida, va ingressar des de molt jove al servei de l'Església sent nomenat sotsdiaca per Sergi I i diaca per Lleó IV. Fou escollit papa mentre l'emperador Lluís II es trobava a Roma i va ser immediatament consagrat per aquest.
Està considerat com un dels papes més importants de l'edat mitjana, ja que, aprofitant la crisi que passava el regne carolingi, va començar a afiançar la doctrina que defensava que el poder espiritual de Roma, encarnat en la figura del Papa, es trobava per sobre de qualsevol altre poder, inclós el civil representat per l'emperador. Aquesta postura el va portar a enfrontar-se en la part política a l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i en la religiosa amb l'Església Oriental.
[edita] Relacions amb l'imperi Carolingi
El seu enfrontament amb l'imperi Carolingi es va iniciar quan Lotari II, fill de l'emperador Lotari I, va voler separar-se de la seva esposa Teutberga, que no li havia donat fills, per casar-se amb Waldraba, procés en el qual va comptar amb el recolzament del clergat episcopal franc, que va aprovar l'anul·lació matrimonial en els sínodes d'Aquisgrà i de Metz, celebrats en el 862 i el 863, respectivament.
Nicolau respongué amenaçant Lotari amb l'excomunió i deposant i excomunicant els arquebisbes de Colònia i de Trèveris, a la vegada que declarava nuls els concilis celebrats. Lotari II, amb el suport del seu germà i emperador Lluís II, es dirigí cap a Roma sota el comandament del seu exèrcit i assetjà la ciutat fins que aconseguí un acord per el qual els arquebisbes destituïts tornarien a les seves seus, però no aconseguí que el Papa reconegués com a valida l'anul·lació matrimonial de Lotari.
[edita] Relació amb Bizanci
Durant el pontificat de Nicolau I es va produir l'anomenat cisma focià, que dos segles més tard provocaria el cisma definitiu de les esglésies oriental i occidental. El cisma focià, s'inicia quan l'any 858 es nomenat Patriarca de Constantinoble el laic Foci, en substitució d'Ignasi que havia estat deposat per Bardas, oncle de l'emperador Miquel III i regent de l'Imperi, per negar-se a donar-li la comunió i acusant-lo d'incest.
Foci comunicà al papa Nicolau I la seva entronització com a patriarca, però també rebé queixes dels partidaris d'Ignasi sobre la legalitat de la nova elecció patiarcal, fet pel qual el Papa envià a Constantinoble dos llegats perquè l'informessin de la situació real. Els llegats van quedar convençuts de la legalitat de l'elecció de Foci i en un sínode local, en 861, es va declarar nul el patriarcat d'Ignasi.
Peró malgrat això la situació no es resolgué, ja que l'abat Teognos, partidari d'Ignasi, viatjà a Roma i entregà al papa una carta d'apel·lació que ell mateix havia falsificat com si fos d'Ignasi. Això, juntament amb la promesa d'obediència incondicional, dugué Nicolau I a excomunicar Foci l'any 867, i a declarar Ignasi com a patriarca legitim.
Aquesta acció i el fet de que Nicolau I intervingués en la cristianitzacio de Bulgària que estaven emprenent els bizantins, enviant els seus propis missioners, va provocar que Foci, amb el suport de l'emperador Miquel III, en un sínode celebrat també en l'any 867 a Constantinoble, excomuniqués el Papa, aprofitant per rebutjar la inclusió del filioque en el Credo, postura defensada per l'Església Occidental
El cisma es resolgué aquest mateix any de 867 al morir tant l'emperador Miquel III com el papa Nicolau I i ser deposat Foci en el patriarcat de Constantinoble, que serà novament ocupat per Ignasi. Va morir el 13 de novembre del 867 sense conèixer la seva excomunicació per part de Foci i deixant la solució del cisma focià al seu successor Adrià II mitjançant el VIII Concili Ecumènic.
| Precedit per: Benet III |
Papa 858 - 867 |
Succeït per: Adrià II |
