Antoni Tàpies i Puig
De Viquipèdia
Antoni Tàpies i Puig (Barcelona, 13 de desembre de 1923) és un pintor, escultor i teòric de l'art català. Un dels principals exponents a nivell mundial de l'informalisme, està considerat com un dels més destacats artistes catalans del segle XX.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Tàpies és fill de l'advocat Josep Tàpies i Mestres i de Maria Puig i Guerra, filla d'una família de polítics catalanistes. La professió del seu pare i les relacions de la seva família materna amb membres de la vida política catalana propiciaren un ambient liberal durant la infància de l'artista. Tàpies sempre ha remarcat que la confrontació entre l'anticlericalisme del seu pare i el catolicisme ortodox de la seva mare li van portar a una recerca personal d'una nova espiritualitat, que trobà en les filosofies i religions orientals, principalment el budisme zen.
Un dels fets que marcaren la seva vida fou la seva convalescència per tisi als 18 anys, circumstància que li farà replantejar-se el sentit de la seva vida, així com la seva vocació, ja que durant la seva recuperació es dedica intensament al dibuix. Els estats febrils que patí li provocaren freqüents aŀlucinacions que seran primordials per al desenvolupament de la seva obra. Durant la seva estança al sanatori de Puig d'Olena (1942-1943) es refugia en la música i la literatura (Ibsen, Nietzsche, Thomas Mann), i realitza còpies de Van Gogh i Picasso.
Compaginà els seus estudis de dret a la Universitat de Barcelona, que havia iniciat el 1943, amb la seva passió per l'art. Finalment es decantà per la pintura i abandonà els estudis el 1946. De formació autodidacta, tan sols estudià breument a l'acadèmia de Nolasc Valls. El seu primer estudi de pintura l'instaŀlà a Barcelona el 1946.
El 1948 fou un dels fundadors del moviment conegut com Dau al Set, relacionat amb el surrealisme i el dadaisme. El líder d'aquest moviment fou el poeta català Joan Brossa i, junt a Tàpies, van figurar Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Joan Ponç, Arnau Puig i Juan-Eduardo Cirlot. El grup perdurà fins a 1956.
Les primeres obres de Tàpies s'emmarquen dins del surrealisme, però aviat canvià d'estil, convertint-se en un dels principals exponents de l'informalisme. Representant de la denominada “pintura matèrica”, Tàpies utilitza per a les seves obres materials que no estan considerats com a artístics, sinó més aviat de reciclatge o de rebuig, com poden ser cordes, paper o pols de marbre.
Exposà als primers Salons d'Octubre, i participà en les exposicions de Cobalto 49 i al VII Salón de los Once, a Madrid (1949); féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes de Barcelona. Becat per l'Institut Francès, viatjà a París (1950), on aconseguí exposar al concurs internacional Carnegie de Pittsburgh.
El 1950 fou seleccionat per a representar a Espanya a la Biennal de Venècia, on participà diversos cops. El 1953 exposà a Chicago i Madrid; aqueix any la marxant Martha Jackson li organitzà una exposició a Nova York, donant-lo a conèixer als Estats Units. El mateix any guanyà el primer premi del Saló del Jazz de Barcelona, i conegué a Michel Tapié, assessor de la Galeria Stadler de París, on exposà el 1956 i diversos cops més des de llavors.
El 1955 funda el grup "Taüll", junt a Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Josep Guinovart, Marc Aleu, Jordi Mercadé i Jaume Muxart. Aqueix any és premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona, i exposà a Estocolm amb Tharrats, presentats per Salvador Dalí. El 1958 tingué sala especial a la Biennal de Venècia, i guanyà el primer premi Carnegie. Des de llavors féu exposicions a Barcelona, Nova York, Washington, París, Berna, Munic, Bilbao, Buenos Aires, Hannover, Caracas, Zürich, Roma, Sankt Gallen, Colònia, Kassel, Londres, Madrid, Canes, etc., i rebé premis a Tokio (1960), Nova York (1964) i Menton (1966). El 1967 entrà en l'òrbita del marxant Aimé Maeght i exposà en el Musée d'Art Moderne de París (1973), Nova York (1975) i en la Fundació Maeght (1976).
Als anys 1970 la seva obra adquirí un major caire polític, de reivindicació catalanista i d'oposició al règim franquista, generalment amb paraules i signes sobre els quadres, com les quatre barres de la bandera catalana (L'esperit català, 1971). Aqueix activisme li portà igualment a accions com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per a constituir un sindicat democràtic d'estudiants (1966) o la marxa a Montserrat en protesta pel procés de Burgos (1970).
Des de llavors ha realitzat nombroses exposicions personals o de caràcter antològic (Tokio, 1976; Nova York, 1977; Roma, 1980; Amsterdam, 1980; Madrid, 1980; Venècia, 1982; Milà, 1985; Viena, 1986; Brusseŀles, 1986; MNCARS, Madrid, 2000). L'obra d'Antoni Tàpies s'ha exposat als principals museus d'art modern del món. A més de ser nomenat doctor honoris causa per diverses universitats, Tàpies ha sigut guardonat amb diversos premis, entre ells, el 1981 el Premi de la Fundació Wolf de les Arts; el 1983, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya; i, el 1990, el Premi Príncep d'Astúries de les Arts.
El 1990 abrí les portes al públic la Fundació Antoni Tàpies, institució creada pel propi artista per a potenciar l'art contemporani. La fundació té a més la funció de museu, comptant entre els seus fons amb gran quantitat d'obres donades per l'artista, i compta tanmateix amb una biblioteca i un auditori.
L'octubre de 2007, cedí una obra original seva a la campanya contra el tancament de les emissions de TV3 a València per a que es venguessin les seves reproduccions a deu euros i així sufragar la multa imposta a ACPV per part de la Generalitat Valenciana.
Autor també d'escenografies (Or i sal, de Joan Brossa, 1961) i iŀlustracions per a llibres, principalment de Brossa (El pa a la barca, 1963; Fregoli, 1969; Nocturn matinal, 1970; Poems from the Catalan, 1973; Ú no és ningú,1979), s'ha dedicat igualment al cartellisme, realitzant el 1984 una exposició amb la seva principal obra cartellística, així com a la producció gràfica: gravats, litografies, serigrafies, etc. L'any 2002 realitzà el cartell per a les festes de la Mercè de Barcelona.
Com a teòric de l'art, Tàpies ha publicat articles a Destino, Serra d'Or, La Vanguardia, Avui, etc., la majoria recopilats als llibres La pràctica de l'art (1970), L'art contra l'estètica (1974), La realitat com a art (1982) i Per un art modern i progressista (1985), així com l'autobiografia Memòria personal (1977). En les seves obres ataca tant l'art tradicional com l'extrema avantguarda de l'art conceptual.
[edita] Estil
De formació pràcticament autodidacta en el terreny artístic, Tàpies és amb tot un home de gran cultura, amant de la filosofia (Nietzsche), la literatura (Dostoievski) i la música (Wagner). Tàpies ha sigut un gran defensor de la cultura catalana, de la que està profundament imbuït: és un gran admirador de l'escritor místic Ramon Llull (del que realitzà un llibre de gravats entre 1973 i 1985), així com del Romànic català i l'arquitectura modernista d'Antoni Gaudí. Tanmateix, és un enamorat de l'art i la filosofia orientals, que com Tàpies dilueixen la frontera entre matèria i esperit.
La iniciació de Tàpies en l'art fou a través de dibuixos de to realista, principalment retrats de familiars i amics. La seva primera presa de contacte amb l'art d'avantguarda de l'època el portarà a adscriure's a un surrealisme de to màgic influenciat per artistes com Joan Miró, Paul Klee i Max Ernst, estil que cristaŀlitzarà en la seva etapa de Dau al Set.
Dau al Set és un moviment influït principalment pel dadaisme i el surrealisme, però que també es nodreix de múltiples fonts literàries, filosòfiques i musicals: recuperen al místic català Ramon Llull, a la música de Wagner, Schönberg i el jazz, a l'obra artística de Gaudí i literària de Poe i Mallarmé, a la filosofia de Nietzsche i l'existencialisme alemany, a la psicologia de Freud i Jung, etc. La seva pintura és figurativa, amb un marcat component màgico-fantàstic, així com un caràcter metafísic, de preocupació pel destí de l'home.
Després del seu pas per Dau al Set, el 1951 comença una fase d'abstracció geomètrica, passant el 1953 a l'informalisme: el 1951 viatja a París, on coneix les noves corrents europees, així com les noves tècniques pictòriques (dripping, grattage, etc); aquí contacta amb artistes informalistes com Jean Fautrier o Jean Dubuffet. L'informalisme fou un moviment sorgit després de la Segona Guerra Mundial, que mostra l'empremta deixada pel conflicte bèlic en una concepció pessimista de l'home, influenciada per la filosofia existencialista. Artísticament, els orígens de l'informalisme es poden rastrejar en l'abstracció de Kandinsky o en els experiments realitzats amb diversos materials pel dadaisme.
Dins de l'informalisme, Tàpies se situa dins de l'anomenada “pintura matèrica”, també coneguda com a “art brut”, que es caracteritza per la mixtificació tècnica i l'ús de materials heterogenis, moltes vegades de rebuig o de reciclatge, barrejats amb els materials tradicionals de l'art cercant un nou llenguatge d'expressió artística. Els principals exponents de la pintura matèrica foren, a més de Tàpies, els francesos Fautrier i Dubuffet i l'espanyol Manolo Millares. L'informalisme matèric serà des dels anys 1950 el principal mitjà d'expressió de Tàpies, en el que amb diverses peculiaritats encara treballa.
Les obres més característiques de Tàpies són les que aplica la seva mixtura de diversos materials en composicions que adquireixen la consistència de murs o parets, a les que afegeix diversos elements distintius a través de signes que enfatitzen el caràcter comunicatiu de l'obra, semblant l'art popular del “graffiti”. Aquesta consistència de mur sempre ha atret a Tàpies, al qual a més li agradava relacionar el seu estil amb l'etimologia del seu propi cognom:
| « | “El mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d'unes sessions de pintura en les que em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava i l'omplia de tal quantitat d'esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià, donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i tranquiŀla. Em vaig trobar amb que havia pintat una paret, un mur, el qual es relacionava a la vegada amb el meu nom”.[1] | » |
Tanmateix, té una primordial significació en l'obra de Tàpies el caràcter iconogràfic que afegeix a les seves realitzacions a través de distints signes com creus, llunes, asteriscs, lletres, números, etc. Cada element té el seu significat concret: en quant a les lletres, A i T són per les inicials del seu nom o per Antoni i Teresa –la seva dona–; la X com a misteri, incògnita, o com a forma de tatxar quelcom; la M l'explica de la següent manera:
| « | “Tots tenim una M dibuixada a les línies del palmell de la mà, el qual remet a la mort, i al peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura”.[1] | » |
Altre traç distintiu en Tàpies és l'austeritat cromàtica, generalment es mou en gammes de colors austers, freds, terrosos, com l'ocre, marró, gris, beix o negre. L'artista ens dóna la seva pròpia explicació:
| « | “Si he arribat a fer quadres tan sols amb gris, és en part per la reacció que tingué enfront al colorisme que caracteritzava l'art de la generació anterior a la meva, una pintura que s'hi feien servir molt els colors primaris. El fet d'estar rodejat contínuament per l'impacte de la publicitat i les senyalitzacions característiques de la nostra societat també em portà a cercar un color més interioritzat, el que podria definir-se com la penombra, la llum dels somnis i del nostre món interior. El color marró es relaciona amb una filosofia molt lligada al franciscanisme, amb l'hàbit dels frares franciscans. Hi ha una tendència a cercar el que diuen els colors alegres: el vermell, el groc; però en canvi per a mi, els colors grisos o marrons són més interiors, estan més relacionats amb el món filosòfic”.[1] | » |
En la seva obra Tàpies reflexa una gran preocupació pels problemes de l'ésser humà: la malaltia, la mort, la soledat, el dolor o el sexe. Tàpies ens dóna una nova visió de la realitat més senzilla i quotidiana, enaltint-la a cotes de veritable espiritualitat. La concepció vital de Tàpies es nodreix de la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l'home, l'angúnia de l'existència de que parlava Sartre; la soledat, la malaltia, la pobresa que percebem en Tàpies la trobem també en l'obra de Samuel Beckett o Eugène Ionesco. L'existencialisme assenyala el destí tràgic de l'home, però també reivindica la seva llibertat, el valor de l'individu, la seva capacitat d'acció enfront a la vida; així, Tàpies pretén amb el seu art fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia existència:
| « | “Penso que una obra d'art tindria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida”.[1] | » |
Als anys 1970, influenciat pel pop-art, començà a fer servir objectes més sòlids en les seves obres, com parts de mobles. Amb tot, la utilització d'elements quotidians en l'obra de Tàpies no té el mateix objectiu que en el pop-art, on són utilitzats per a fer una banalització de la societat de consum i els mitjans de comunicació de masses; en canvi, en Tàpies sempre està present el substrat espiritual, la significació dels elements senzills com evocadors d'un major ordre universal.
Se sol considerar Tàpies com a precursor de l'Arte Povera, en la seva utilització de materials pobres i de rebuig, encara que novament cal remarcar la diferència conceptual de tots dos estils.
[edita] Tècnica
En la seva obra més característica dins de l'informalisme matèric, Tàpies utilitza tècniques que barregen els pigments tradicionals de l'art amb materials como sorra, roba, palla, etc., amb predomini del collage i l'assemblage, i una textura propera al baix-relleu.
Tàpies defineix la seva tècnica com a “mixta”: pinta sobre tela, en formats mitjans, en posició horitzontal, disposant una capa homogènia de pintura monocromàtica, sobre la que aplica la ”mixtura”, barreja de pols de marbre triturat, aglutinant, pigment i oli, aplicat amb espàtula o amb les seves pròpies mans.
Quan està quasi sec fa un grattage amb tela d'arpillera, aplicada sobre la superfície; quan està adherida, l'arrenca, creant una estructura de relleu, amb zones esquinçades, esgarrapades o àdhuc foradades, que contrasten amb els cúmuls i densitats matèriques d'altres zones del quadre. A continuació, fa un nou grattage amb diversos estris (punxó, ganivet, estisores, pinzell). Per últim, afegeix signes (creus, llunes, asteriscs, lletres, números, etc), en composicions que recorden el graffiti, així com taques, aplicades mitjançant el dripping.
No afegeix elements de fixació, pel que les obres es degraden ràpidament –la mixtura és bastant efímera–; amb tot, Tàpies defensa la descomposició, com a pèrdua de la idea de l'eternidad de l'art, li agrada que les seves obres reflexin la sensació del pas del temps.
[edita] Obra
Els inicis de Tàpies són en el terreny del dibuix, generalment en tinta xinesa, dedicant-se principalment al retrat, generalment de familiars i amics, de gran realisme: Josep Gudiol, Antoni Puigvert, Pere Mir i Martorell, Autoretrat (1944). Es comença a interessar per tècniques novedoses, i comença a deixar les seves empremtes en l'obra: Zoom (1946), retrat invertit, en forma de sol, amb un to groc influït en Van Gogh i un blanc d'Espanya molt pur, donant una forta lluminositat.
Cap a 1947 realitza dibuixos més fluids, amb influència de Matisse. Més tard comença la seva obra ja autènticament personal, amb materials espessos i pinzellades curtes i separades, amb un aire primitiu i expressionista, amb una temàtica màgica i panteista (Tríptic, 1948).
Durant l'etapa de Dau al Set, Tàpies s'emmarca en un surrealisme màgic figuratiu, amb influència de Joan Miró, Paul Klee i Max Ernst: Driades, nimfes i harpies (1950), ambient nocturn, amb influència d'Henri Rousseau en la vegetació; El gat, amb influència de Klee, forts clarobscurs, món fantàstic, irreal, colors foscos; El dolor de Brunhilde, amb influència de l'expressionisme alemany en els contrastos de color, llum i ombra.
Per últim, després del seu pas per Dau al Set, el 1951 comença una fase d'abstracció geomètrica, passant el 1953 a l'informalisme de tendència matèrica que serà característic de la seva obra. Les seves realitzacions van adquirint una densitat més gruixuda, amb empastaments molt densos, incorporant el grattage, que sol efectuar amb el pinzell invertit, creant relleu. També realitza collages amb paper de diari o cartolina, i materials reciclats o àdhuc detrítics, mostrant la influència de Kurt Schwitters (Collage de creus, 1947; Collage de cordes i arròs). Els seus colors típics són foscos: castany, ocre, beige, marró, negre; el blanc sol ser “brut”, barrejat amb tons foscos.
Entre 1955 i 1960 té el seu període més radicalment matèric, amb un estil auster, amb colors neutres, de la terra (castany, beix, gris), i profusió de signes: creu, T (de Tàpies), creu en aspa (X), 4 (pels quatre elements i els quatre punts cardinals, com a símbol de la terra), etc.: Gran pintura gris (1956), Gran òval (1956), Òval blanc (1957), Pintura en forma de T (1960).
Entre 1963 i 1968 rep certa influència del pop-art, en el seu apropament al món de la realitat circumdant, en que es destaca l'objecte quotidià: Matèria en forma de barret, El marc, La dona, Matèria en forma de nou, Taula i cadires (1968), Matèria amb manta (1968), Gran paquet de palla (1968), Palla premsada (1969).
Entre 1970 i 1971 té una etapa conceptualista, treballant amb materials detrítics, amb taques de greix o matèries brutes: Pica de rentar amb creu, Moble amb palla, Palangana amb Vanguardias, Palla coberta amb drap, Pintura romànica amb barretina. Després d'una època de crisi fins a finals dels 70, en que se centra en l'escultura i el gravat, des de 1980 renova tècniques y temàtiques, tornant a un cert informalisme.
També és important en l'obra de Tàpies la presència del cos humà, generalment en parts separades, de formes esquemàtiques, molts cops amb aparença de deterioració, agredit, esquinçat, foradat. Així ho podem percebre en El foc interior (1953), tors humà en forma de tela d'arpillera descomposta per cremades; Relleu ocre i rosa (1965), figura femenina agenollada; Matèria en forma d'axiŀla (1968), en que a la figura d'un tors mostrant l'axiŀla afegeix cabells reals; Crani blanc (1981) evoca les “vanitas” del barroc espanyol, el recordatori de la caducitat de la vida; Cos (1986) reflexa una figura jaient, evocadora de la mort –el que s'accentua per la paraula Tartaros, l'infern grec–; Dies d'Aigua I (1987), un cos que se submergeix en onades de pintura gris, evocant la llegenda d'Hero i Leandre.
Altra de les característiques de Tàpies és la seva profusa utilització dels més diversos objectes dins de les seves obres: Capsa de cordills (1946) ja anticipava aquesta tendència, amb una capsa plena de cordills disposats de forma radial que recorden una cabellera; Porta metàŀlica i violí (1956) és una curiosa composició dels dos elements citats, aparentment antitètics, un pel seu caràcter prosaic i altre per la seva elevada connotació artística i inteŀlectual; Palla premsada amb X (1969), per a Tàpies la palla evoca el renaixement de la vida, la seva vinculació amb els mites solars; Coixí i ampolla (1970), nova conjunció de dos objectes dispars, pretén contraposar un coixí de refinat gust burgès amb una simple ampolla de vidre d'aire quasi proletari.
També són importants en Tàpies les figures geomètriques, potser influïdes pel Romànic català o l'art primitiu i oriental: Òval blanc (1957), cercle com a símbol solar i de perfecció i eternitat; Matèria plegada (1981), llenç semblant al sudari de Crist, amb certes reminiscències que recorden a Zurbarán, pintor admirat per Tàpies; L'escala (1974), com a símbol d'ascensió, inspirat en obres de Miró com Gos lladrant a la lluna o Carnaval de l'Arlequí.
El 1992 se suscità una forta polèmica pel projecte encarregat per l'Ajuntament de Barcelona per a decorar la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc, seu del MNAC. Tàpies projectà una escultura en forma de mitjó, de 18 metres d'altura; segons ell, la seva significació era la d'“un humil mitjó a l'interior del qual es proposa la meditació i amb el que vull representar la importància en l'ordre còsmic de les coses petites”. Malgrat tot, degut al rebuig popular al projecte i a l'oposició de la Generalitat de Catalunya, l'obra finalment no es dugué a terme. Aquell mateix any, Tàpies s'encarregà de la decoració mural dels pavellons de Catalunya i del Comitè Olímpic Internacional per a l'Exposició Universal de Sevilla.
El 1994 Tàpies rebé l'encàrrec per part de la Universitat Pompeu Fabra d'adequar un espai com a capella laica, és a dir, com a espai de recolliment per a la reflexió i la meditació. L'espai formava part de l'Àgora Rubió i Balaguer de la universitat, dissenyada per l'arquitecte Jordi Garcés, que uneix subterràniament els antics edificis dels quarters de Roger de Llúria i Jaume I, i que a més de la capella conté un auditori i una sala d'exposicions. Tàpies va concebre l'espai com a refugi del món exterior, deixant l'estructura arquitectònica tal com estava, amb parets de formigó, instaŀlant una sèrie d'intervencions artístiques per a complementar l'aire de recolliment de la capella: el mural Díptic de la campana i l'escultura Serp i plat, així com unes cadires de boga penjades d'una paret i una catifa d'arpillera, tot per a produir un ambient de meditació i repòs. L'escultura se situa sobre un altar, amb un gran plat de porcellana sobre el que se situa la serp; podem albirar l'antecedent del projecte del mitjó per al Palau Nacional, que també s'hauria situat sobre un altar.
En escultura, des dels seus inicis en la tècnica de l'assemblage en la dècada dels 70 passà a la utilització de la terracota des del 1981 i del bronze des del 1987, sempre en una línia semblant a la de la seva pintura, amb tècniques mixtes i utilització de materials reciclats o de rebuig, en associacions de vegades insòlites que cerquen impactar l'espectador. Destaquen el seu Homenatge a Picasso (Parc de la Ciutadella, 1983), i el mosaic ceràmic de la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat (1983), així com la instaŀlació titulada Núvol i cadira a la Fundació Tàpies (1989).
[edita] Obra seleccionada
.jpg/200px-Fundaci_Antoni_T_pies_(270390437).jpg)
- Creu de paper de diari (1947) – collage i aquareŀla sobre paper, 40 x 31 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Tríptic (1948) – oli sobre llenç, 97 x 65, 97 x 130, 97 x 65 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Collage d'arròs i cordes (1949) – pintura i collage sobre cartró, 75 x 52,5 cm, Coŀlecció particular, París.
- L'escarnidor de diademes (1949) – oli sobre llenç, 92 x 73 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- La barberia dels maleïts i dels elegits (1950) – oli sobre llenç, 97 x 130 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Driades, nimfes i harpies (1950) – oli sobre llenç, 97 x 130 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- El foc interior (1953) – tècnica mixta sobre tela, 60 x 73 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Blanc amb taques roges (1954) – tècnica mixta sobre tela, 115 x 88 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Terra i pintura (1956) – tècnica mixta sobre fusta, 33,5 x 67,5 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Laberint (1956) – tècnica mixta sobre tela, 65 x 81 cm, Coŀlecció particular, Weiden.
- Pintura ocre (1959) – tècnica mixta sobre tela, 240 x 190 cm, MACBA, Barcelona.
- Caixa d'embalar (1969) – muntatge de fusta i paper, 170 x 125 x 8 cm, Galeria Martha Jackson, Nova York.
- Palla premsada a l'X (1969) – tècnica mixta sobre tela, 200 x 175 cm, MNCARS, Madrid.
- Pintura amb manilles (1970) – assemblage i pintura sobre tela, 130 x 167 cm, Coŀlecció particular.
- Braç (1973) – tècnica mixta sobre fusta, 82 x 130 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- L'escala (1974) – tècnica mixta sobre fusta, 250 x 300 cm, Galeria Maeght, París.
- Efecte de bastó en relleu (1979) – tècnica mixta sobre roba i tela, 134,5 x 162 cm, Galeria Maeght, Barcelona.
- Matèria sobre fusta amb òval (1979) – tècnica mixta sobre fusta, 270 x 200 cm, Galeria Maeght, París.
- Blau amb dues creus (1980) – tècnica mixta sobre manta i tela, 206 x 146 cm, Coŀlecció particular.
- Drac (1980) – pintura, llapis i vernís sobre fusta, 89 x 146,5 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Nu de vernís (1980) – tècnica mixta sobre tela, 65 x 100 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Amor, a mort (1980) – pintura sobre tela, 200,5 x 276 cm, IVAM, València.
- Crani blanc (1981) – pintura sobre cartró, 52,5 x 42,5 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Peu sobre blanc (1981) – tècnica mixta sobre fusta, 162 x 97 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Matèria plegada (1981) – tècnica mixta sobre taula, 130 x 130 cm, Galeria Maeght, Barcelona.
- Roig i negre (1981) – tècnica mixta sobre fusta, 170 x 195 cm, Coŀlecció particular, North Egremont, Massachusetts.
- A tombada (1982) – pintura i vernís sobre fusta, 162 x 261 cm, Fundació Renault, Boulogne-sur-Mer.
- Vernís amb formes negres (1982) – pintura i vernís sobre tela, 200,5 x 275 cm, Galeria Lelong, París.
- Matèria del temps (1983) – pintura sobre fusta, 270 x 220 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Tríptic dels graffiti (1984) – tècnica mixta sobre tela, 195 x 300 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- M blanc (1984) – pintura i vernís sobre fusta, 270 x 220 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Lector (1984) – pintura sobre tela, 100 x 100 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Matèria ocre (1984) – pintura sobre fusta, 195 x 170 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Tors (1985) – pintura i vernís sobre fusta, 97 x 130 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Dos bastidors (1985) – pintura i collage sobre fusta, 250 x 200 cm, Galeria Bayeler, Basilea.
- Ulls tancats (1985) – pintura sobre taula, 97 x 130 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Gran blanc amb mà (1985) – pintura i collage sobre fusta, 200 x 250 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Capitoné (1986) – pintura i assemblage sobre fusta, 130 x 162 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Gran díptic de terra (1987) – tècnica mixta sobre fusta, 220 x 600 cm, Galeria Lelong, París.
- Portes i fletxes (1987) – pintura, vernís i assemblage sobre tela, 195,5 x 300 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Blanc i cadira (1987) – tècnica mixta i assemblage sobre tela, 225 x 330 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Dies d'Aigua II (1987) – pintura, llapis i collage sobre tela, 60 x 73 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Infinit (1988) – tècnica mixta sobre fusta, 250 x 330 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Tres dits (1990) – pintura i vernís sobre tela, 146 x 114 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Inspiració-expiració (1991) – tècnica mixta sobre fusta, 225 x 200 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Pregunta (1992) – collage, pintura i vernís sobre tela, 275 x 200,5 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Perfil metàŀlic (1993) – repussat i collage sobre planxa metàŀlica, 100 x 84,5 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Cap (1995) – tècnica mixta sobre fusta, 116,5 x 89 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Llit (1995) – tècnica mixta sobre fusta, 225 x 400 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Cos i filferros (1996) – pintura i assemblage sobre fusta, 162,5 x 260,5 cm, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.
- Monòleg (1997) – pintura sobre fusta, 175 x 200 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Terra d'ombra (1998) – pintura i assemblage sobre tela, 220 x 270 cm, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.
- Peu i cistell (1999) – pintura sobre bronze, 39 x 48 x 52 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- Martell (2002) – pintura sobre tela, 130 x 162 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
- 1/2 (2003) – pintura i vernís sobre fusta, 200 x 175 cm, Coŀlecció particular, Barcelona.
[edita] Obra en museus
- Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.
- Museo de Arte Contemporáneo de Madrid.
- Museum of Modern Art, Nova York.
- Guggenheim Museum, Nova York.
- Galleria Nazionale d'Arte Moderna de Roma.
- Carnegie Institute, Pittsburgh.
- Albright Art Gallery, Buffalo.
- Stedelijk Museum, Amsterdam.
- Stedelijk van Abbe Museum, Eindhoven.
- Museu d'Art Modern de São Paulo.
- Museu d'Art Modern de Venècia.
- Museu d'Art Modern de Bolònia.
- Museu de Krefeld.
- Museu Nacional de Bogotà.
- Museu del Premio Lissone de Milà.
- White Memorial Gallery, Ithaca (NY).
- Centre National d'Art Contemporain de París.
- Kunstmuseum, Berlín.
- Kunstmuseum, Colònia.
- Kunstmuseum, Basilea.
- Kunsthaus, Zürich.
- Tate Gallery, Londres.
[edita] Premis i distincions
- 1966: medalla d'or del XV Congrés Internacional de Crítics d'Art.
- 1972: premi Rubens, Siegen.
- 1974: medalla Stephan Lochner, Colònia.
- 1979: premi Ciutat de Barcelona.
- 1979: membre honorari de l'Acadèmia d'Arts de Berlín.
- 1981: doctor honoris causa del Royal College of Arts de Londres.
- 1981: medalla d'or de la Dirección General de Bellas Artes y Archivos de España.
- 1982: premi Fundació Wolf de Jerusalem.
- 1983: nomenat Officier de l'Orde des Arts et des Lettres de França.
- 1983: premi Rembrandt, Fundació Toepfer, Hamburg.
- 1983: medalla d'or de la Generalitat de Catalunya.
- 1984: premi de la Pau de l'Associació de les Nacions Unides a Espanya.
- 1985: Prix National de Peinture de França.
- 1988: doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
- 1988: membre honorari de la Gesellschaft Bildener Künstler Österreichs de Viena.
- 1990: Premi Príncep d'Astúries de les Arts.
- 1990: “Praemium Imperiale”, de l'Associació Artística de Japó.
- 1990: doctor honoris causa per les Universitats de Glasgow i de Balears.
- 1992: membre d'honor de la Royal Academy of Arts de Londres i de l'American Academy of Arts and Sciences de Cambridge.
- 1992: medalla d'or de l'Ajuntament de Barcelona.
- 1993: medalla Picasso de la UNESCO.
- 1995: Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya.
- 1996: Creu de l'Orde de Santiago de la República Portuguesa.
- 1997: medalla d'or de la Universitat d'Oporto.
- 1998: doctor honoris causa per l'Acadèmia de Belles Arts de Budapest.
- 1999: premi Ciutat de Barcelona.
- 2003: doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid.
- 2003: Comendador de l'Orde Nacional de la Legió d'Honor de França.
- 2003: premi Velázquez de las Artes Plásticas del Ministeri de Cultura d'Espanya.
- 2004: premi Lissone 2004 a tota la seva carrera.
[edita] Referències
[edita] Bibliografia
- AA.VV.: Tàpies, MNCARS, Madrid, 2000. ISBN 84-8003-965-5
- Barral i Altet, Xavier: Art de Catalunya. Arquitectura religiosa moderna i contemporània, L'isard, Barcelona, 1999. ISBN 84-899-3114-3
- Cirlot, Juan-Eduardo: Tàpies, Omega, Barcelona, 2000. ISBN 84-282-1166-3
- Combalía, Victoria: Tàpies, Sarpe, Madrid, 1990. ISBN 84-7700-106-9
- Corredor-Matheos, J.: Antoni Tàpies. Materia, signo, espíritu, Ed Polígrafa, Barcelona, 1992. ISBN 84-343-0681-6
- Faerna, José María: Tàpies. Pintura matérica, Ed Polígrafa, Barcelona, 2006. ISBN 84-343-1105-4
