Bandera de Catalunya

De Viquipèdia

Bandera deCatalunya

Característiques	2:1
Origen	Indeterminat, cap al segle XII (Evolució a partir de l'escut dels comtes de Barcelona)
Adopció	1932-1939 i 1979–actualitat
Colors	Roig (Solid 1795U)    Groc (Solid 116C) Ref.: PANTONE

La Senyera o bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya (article 8.2 de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya). La senyera té la categoria de símbol nacional de Catalunya (article 8.1 de l'Estatut).^[1]

Prové de l'emblema heràldic del llinatge dels comtes de Barcelona, un dels més antics d'Europa, posat sobre tela. L'adoptaren els seus descendents com a comtes de Provença, comtes de Foix^[2], jutges d'Arborea ^[3]al segle XII, els reis de Mallorca el XIII i els reis d'Aragó després que la branca principal familiar accedís al tron reial aragonès el 1137. Es coneixerien com a senyal reial, i als armorials medievals, com a senyal dels reis d'Aragó. A partir del segle XIX i la Renaixença, el Catalanisme la va adoptar com a Bandera Nacional de Catalunya.

Taula de continguts 1 Blasonament 2 Documents sepulcrals 3 Documents sigil·lars 4 Documents medievals 5 Armorials i heraldistes 6 Identificació històrica amb Catalunya 7 Teories aragoneses 8 Referències 9 Vegeu també 10 Enllaços externs

[edita] Blasonament

El blasonament heràldic és: en camper d’or, quatre faixes de gules.

[edita] Documents sepulcrals

El document més antic que es conserva són les tombes originals romàniques de la comtessa Ermessenda i del comte Ramon Berenguer II (†1082) a la Catedral de Girona^[4], on hi ha pintades 17 franges grogues i vermelles que concorden plenament amb altres anàlisis de pigments vermells de la mateixa època^[5]. Les pintures han d'ésser anteriors al 1150 i a l'època heràldica, ja que si fossin posteriors s'hi haguessin pintat escuts heràldics^[6]. Les tombes es trobaven a la galilea^[7] de la Catedral.^[8] L'any 1385 es traslladaren els sepulcres a l'interior de la seu i el rei Pere el Cerimoniós encarregà a l'escultor Morei nous sepulcres gòtics, que van recobrir els primitius romànics, amb estàtues jacents dels comtes i escuts barrats.

[edita] Documents sigil·lars

Els segells més antics que es conserven són 7 exemplars del comte Ramon Berenguer IV de dues matrius. De la primera, són els segells de 1150, 1157 corresponents a dos documents provençals i de 1160 d'una escriptura del monestir de Poblet. De la segona matriu, i ja en època del seu fill Alfons el Cast, el de 1164, 1166, 1170^[9] de documents provençals i catalans, i un altre desprès del document, per tant indatable.^[10]. Els set segells duen la llegenda a l'anvers raimundus berengarii comes barchinonensis i al revers et princeps regni aragonensis . El seu fill Alfons utilitzà el segell del seu pare, mort el 1162, durant els primers anys del seu regnat en no tenir segell propi. Com que en el segell no és intitulat comte de Provença l'escut d'armes no pot ser originari de Provença.^[11] Els segells dels infants i de les reines tenien menys barres que els dels reis.

[edita] Documents medievals

A l'edat mitjana ningú no discutia l'origen familiar dels comtes de Barcelona de l'emblema dels pals. Es conserven documents des del segle XIV que així ho testifiquen.

De la Cancelleria reial tenim:

• El rei Pere el Cerimoniós, el 1373 "señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer", és a dir, d'abans de la unió.
• El rei Pere el Cerimoniós a les seves Ordinacions de la casa Reial, el 1345 "un escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals, una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).
• A la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona es diu que Alfons el Cast "mudá armes e senyals daragó e pres bastons" ^[12] i a la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella, "no canvià les armes comtals"^[13]
• El mateix rei Pere el Cerimoniós, el 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte Ramon Berenguer II, del qui diu que "per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta" (agnatícia)^[14] i de la comtessa Ermessenda.
• El rei Joan I, el 1384 "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha."
• La reina Maria de Luna, el 1396, a les Corts catalanes de Barcelona "que les galees no porten banderas, cendals ne panyos de senyal alcú sinó del comptat de Barchelona, ço es, barres grogues e vermelles tantsolament."
• Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."^[9]
• El rei Martí l'Humà, el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal."
• La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".
• El rei Alfons el Magnànim, el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).

El notari de la Generalitat Jaume Safont, el 1466, quan descriu les exèquies del rei Pere IV el Conestable (†1466) a Barcelona, ja parla de bandera de Catalunya "E los 4 d'aquests 8 cavallers portaven 4 banderes (a)rossegants, les dues ab armes de Cathalunya barrades d'or i vermell, e una de Sicília e l'altra blava d'Aragó ab la dita crehueta blancha"^[15].

Cap de les cròniques d'Aragó més antigues publicades a Aragó atribueix l'origen del senyal als aragonesos. Ni la Corónica de Aragón, 1499, de F Vagad, ni la De Aragoniae regibus et eorum rebus gestis, 1509, de Maríneo Sículo "insignias de Aragón que son segun primero diximos una cruz blanca en campo azul"; "Colorado y amarillo que son las armas del condado de Barcelona", ni els Anales de la Corona de Aragón, 1562, de Jerónimo Zurita "armas del conde de Barcelona, bastones rojos en campo de oro"; "se preferían las armas de Cataluña por descender los reyes por línea de varón de aquellos príncipes", ni tampoc la Aragonensium rerum commentarii, 1588, de Jerónimo de Blancas "fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón".

En els estatuts universitaris de la Universitat de Saragossa, del 1583, s'indica que l'emblema d'Aragó és la Creu d'Alcoraz.

Els reis es consideraven del llinatge del comtes de Barcelona^[16][17] i^[18].

[edita] Armorials i heraldistes

Els armorials van néixer ben entrat el segle XIII, més d'un segle després de la donació del Regne d'Aragó per part del rei Ramir a Ramon Berenguer IV i la majoria anomenen l'emblema pel nom principal del sobirà, que era el de rei d'Aragó. Tot i això, molts armorials incorporen explicacions de l'origen, per exemple l'armorial de Vermandois del 1388^[19] que hi diu "These are the arms of the Counts of Barcelona who acquired Aragón" ^[20]. L'armorial de Gelre, 1370-1395,^[21] "D'or, à quatre pals de gueules (Barcelone)". ^[22] L'armorial d'Urfé, 1380, "armes de le conte de Cathalogne" i el de Charolais 1425 diu que el rei d'Aragó porta les armes dels comtes de Barcelona.

Pel que fa als heraldistes, el gran heraldista europeu Paul Adam-Even diu "La prova decisiva que els pals eren les armes dels comtes de Barcelona resulta del fet que els comtes de Provença i els comtes de Foix, descendents, ja sigui per línia masculina o femenina, de la casa catalana abans de l'aliança aragonesa, van portar els pals en els escuts, cosa que no haguessin pogut fer si haguessin estat armes pròpies de la casa d'Aragó, d'on no eren descendents."^[23]

Per Armand de Fluvià, la prova decisiva és que el regne o Jutjat d'Arborea a Sardenya, on va regnar una dinastia catalana descendent d'Almodis, filla del comte Ramon Berenguer III partiren en sautor el seu escut per incorporar els pals, i tampoc no eren descendents de Peronella^[9].

Per l'aragonès Faustino Menéndez-Pidal hi ha testimonis indubtables dels pals de Ramon Berenguer IV des del seu segell més antic.^[24]

[edita] Identificació històrica amb Catalunya

Catalunya, com la resta de territoris de l’Europa feudal, no va tenir cap bandera territorial pròpia abans de l'aparició de les nacions contemporànies al segle XIX.

La preeminència de la ciutat de Barcelona dintre del Principat va fer que en ocasions aparegués representat el territori en mapes i portolans per la bandera de Barcelona, el que ha creat la confusió en algunes persones per creure que aquesta era la bandera de Catalunya. Cal dir que la Generalitat de Catalunya va elegir al segle XIV la bandera de Sant Jordi com a senyal representatiu únicament de la institució.

A principis del segle XX va aparèixer l'estelada, una bandera reivindicativa de la independència dels Països Catalans, que afegia un estel a les barres tradicionals, imitant la bandera de Cuba.

[edita] Teories aragoneses

Alguns autors aragonesos del segle XX, trencant la tradició historiogràfica aragonesa, han reivindicat l'origen aragonès de l'escut dels pals amb diverses teories.

• Teoria de la institució del casamiento en casa al s.XII. ^[25].

L'escut seria propi del llinatge d'Aragó ja que Alfons el Cast va heretar el llinatge de la seva mare Peronella, i no el del seu pare, en haver-se aplicat la figura jurídica del dret aragonès del Casament a casa en la donació del regne de Ramir a Ramon Berenguer. Aquesta teoria va ser refutada el 1997 pel doctor en dret Josep Serrano Daura^[26]. ja que no existeix cap rastre documental d'aquesta institució en el segle XII, la seva existència seria incompatible amb les diferents compilacions dels furs de Jaca fins a finals segle XIV i amb els furs d'Aragó de 1247, i que, a més a més, els juristes aragonesos que més han estudiat la institució només la remunten al segle XVIII^[27][28]. A més a més, si Alfons hagués heretat el llinatge de sa mare aquest hagués estat el de la casa de Pamplona o Ximena propi dels reis d'Aragó anteriors a l'arribada catalana.

• Els colors papals i els cordills de les bolles dels documents papals.

El rei d'Aragó i Pamplona, Sanç Ramírez va infeudar-se ell i el seu regne a la Santa Seu el 1089 i hauria adoptat els colors del seu nou senyor feudal que serien groc i vermell. Que aquests eren els colors "ho demostrarien" dos frescos del 1247 on es veu el Papa amb un signífer que porta un conopeum amb aquests colors^[29].(fig.1) i^[30]. Els frescos són de la capella de Sant Silvestre reconstruïda al XIII^[31], és a dir, són posteriors a la visita a Roma que va fer el rei Pere el Catòlic, acompanyat per nobles catalans i provençals^[32] per fer-se coronar pel Papa el 1204. En aquesta visita el rei li regalà un conopeum amb els colors del seu llinatge i el Papa acceptà portar-lo ell i els seus successors.^[33] El color de l'Església Catòlica a l'edat mitjana era el vermell^[34]i si fos certa aquesta teoria Navarra també tindria les barres en el seu escut.

Quant als colors dels cordills, les referències d'una cinquantena de documents papals que es conserven amb bolles, dels segles XI i XII, indiquen que els cordills que les subjectaven eren de colors verd, blau, blanc, groc o vermell barrejats entre ells. Documents que combinessin el groc i el vermell només n'hi ha vuit.^[35]

[edita] Referències

[edita] Vegeu també

• Senyera Reial
• Estelada
• Bandera del País Valencià
• Bandera de Mallorca i Bandera de les Illes Balears
• Bandera d'Aragó

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bandera de Catalunya

• Teoria de l'origen de la Senyera, segons Armand de Fluvià
• Teoria de la territorialitat de la Senyera al segle XIV, exposada per Armand de Fluvià