Senyera Reial
De Viquipèdia
 |
Important: Aquesta pàgina és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. Fins a la desaparició d'aquest advertiment, el seu contingut no ha de ser considerat objectiu. Vegeu la pàgina de discussió per a una major informació. |
Podeu ajudar a millorar aquest article afegint les citacions apropiades. És necessari per poder verificar, neutralitzar o editar i ampliar l'article. En cas contrari s'haurà d'eliminar del text posat en qüestió.
La Senyera Reial o la Senyera quadribarrada, o de quatre pals és el senyal històric del comte de Barcelona, i després del rei de la Corona d'Aragó. És un símbol vexil·lològic que consta de quatre faixes vermelles sobre un fons daurat (en camper d'or, quatre faixes de gules), transposició dels quatre pals de l'escut corresponent. Actualment és la bandera de Catalunya, i també es basen en ella les del País Valencià, les Illes Balears, i Aragó, entre d'altres. Senyera és sinònim de bandera, però avui dia La Senyera és gairebé exclusivament aquest símbol per antonomàsia.
La llegenda atribueix al comte Guifré el Pelós (segle IX) el seu origen. En una de les seves gestes, havia decidit amb els seus fidels una victòria dels francs sobre els normands. El premi que n'havia rebut del rei Carles el Calb havia estat un escut amb fons d'or. Explica la llegenda que el mateix rei va pintar, amb els dits tacats de sang de les ferides del comte, les quatre barres vermelles. Modernes investigacions han desmentit aquest origen.
Segons les darreres investigacions històriques, la senyera és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Possiblement la bandera, penó o estendard dels comtes fou anterior a l'escut.
És una de les banderes més antigues del món ja que en caixes d'enterrament reial ja apareixen les barres pintades al segle XI (un segle abans que qualsevol altra). Al principi, els pals de l'escut (les quatre barres), eren representats a la bandera ja verticalment ja horitzontalment i en diferents nombres.
La disposició horitzontal fou la que acabà imposant-se modernament i avui és la bandera oficial de la comunitat autònoma de Catalunya: faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix. Mentrestant, presenta variacions al País Valencià (vegeu senyera coronada valenciana), també de caire heràldic i històric, mentres que la bandera de les Illes Balears i d'Aragó, també basades en la senyera amb variacions, són d'adopció moderna i recent.
[edita] Història
[edita] Origen de les barres o bastons
Hi ha molt de material divers i contradictori sobre l'origen de les barres catalanes. La tradicional llegenda referida al comte Guifré el Pelós, amb diverses versions, fa referència a un rastre de sang deixat per quatre dits sobre un escut daurat. La més estesa menciona el rei Carles el Calb qui per a premiar el valor de Guifré en la lluita contra els musulmans, mullà els quatre dits en la sang de la ferida del comte i les marcà en el seu escut. Altres versions posteriors asseguren que fou el mateix Guifré qui deixà marcats els seus quatre dits mullats de la seua pròpia sang, en l'escut d'or que portava (la qual cosa salvaria el desfasament cronològic entre Guifré i Carles el Calb). Reminiscència per la qual es creu que fou el mateix Guifré aquell que va marcar l'escut i podria ser l'escut i bandera de Tarragona, amb les quatre barres o pals en forma d'ones, suposadament pels tremolors de l'agonia de Guifré, encuposadament pels tremolors de l'agonia de Guifré, encara que més probablement per a simbolitzar el mar.
La llegenda té un origen relativament recent, determinat per la tendència dels hòmens de lletres catalanes a embellir la història nacional. La llegenda tal com l'hem explicat al principi apareix inicialment en el valencià Pere Antoni Beuter en el segle XVI.
Amb tot, les barres o bastons podrien ser un símbol heràldic primitiu que derivaria de les armes usades pels comtes de Carcassona, dels quals descendia Guifré (nét del comte Bel·ló de Carcassona). La llegenda per la qual enllaçaria amb la realitat i simbolitzaria que les armes de Carcassona van substituir de fet al segle IX les del rei de França (quelcom que de dret es completà al segle X). Naturalment estem parlant d'una època pre-heràldica i per tant res pot recolzar tal suposició.
En un article del periòdic Las Provincias de València s'atribuïxen les barres al Papa. Vermell i groc eren els colors Pontificis i els reis del comtat de Barcelona (i dependències) i d'Aragó eren "banderers del Papa". Naturalment aquesta versió no es correcta perquè consta que Innocenci III (1198-1216) va ordenar: "d'ací endavant l'estendard de l'Església, l'anomenat Gamfaró, siga divisat dels colors i senyals dels reis de Catalunya i Aragó". És a dir que l'origen de la bandera Pontifícia vermella i groga (l'inici del qual està per determinar, però és molt posterior a l'existència de les barres) la qual va subsistir fins a l'època Napoleònica, està en la bandera del comte de Barcelona i no a l'inrevés. Intenta l'articulista demostrar que els colors vermell i groc apareixen ja en una pintura Pontifícia del segle anterior: efectivament una pintura neobizantina del Segle XII mostra un Papa amb un paraigua o para-sol en colors vermell, groc. En realitat els frescos són del XIII (1246).
[edita] Barcelona-Besalú-Provença
Narcís Sentenach i Cabañas definix les barres catalanes no com a pals de gules sobre camp daurat, sinó com a bastons de comandament daurats sobre fons vermell.
Les tres barres o bastons (daurats), van començar la seua popularitat i difusió en 1112 quan Ramon Berenguer III el Gran es casà amb Dolça de Provença i adquirí aquest comtat i tota una extensa herència a Occitània. Es van atribuir llavors els tres pals o bastons daurats a Barcelona, Besalú (que havia passat a la corona l'any anterior 1111) i Provença. L'existència dels tres pals o bastons està testificada pels segells de Ramon Berenguer IV. L'estudi de segells i gravats en pedra o metall indicaria que el groc era el color preferent, i el vermell el fons. A més els bastons grocs tendeixen a ser més amples que el fons.
[edita] Barcelona-Comtats-Aragó
Més tard amb l'unió dinastica d'Aragó i Catalunya en 1137, les tres barres o bastons van ser acceptades pels reis (Peronella i Ramon Berenguer) i pel poble (les antigues armes d'Aragó, creu de Sant Jordi en plata, no foren abolides, però van cedir el lloc preferent al símbol català) i se'ls atribuïx un nou significat: Barcelona (comtat amb categoria superior als altres), els comtats menors (com Cerdanya, que havia passat a la corona en 1117) i Aragó (inicialment un petit territori els caps del qual s'havien atribuït des d'antic el pompós títol de rei). [cal citació]
[edita] Barcelona-Aragó-Montpeller
Van persistir en la mateixa forma, però amb Pere I de Catalunya i II d'Aragó es perderen tots els territoris d'Occitània excepte la senyoria de Montpeller (Batalla de Muret, 1213) i es dóna a les barres o bastons un nou significat: una per Barcelona, una altra per Aragó i una tercera per Montpeller [cal citació].
El 10 d'agost de 1218 el rei Jaume I instituí en la seua capital, Barcelona, l'orde de la Mercé i li va concedir la divisa reial: "tres bastons d'or sobre fons de gules, sobremuntada per la Creu de plata del Capítol, concedida pel Bisbe Berenguer de Palou (creu blanca sobre fons vermell) [cal citació].
[edita] La conquesta de Mallorca
La conquesta de Mallorca (Menorca restarà com un petit regne musulmà feudatari durant alguns anys per a després ser incorporada a Mallorca) es verificà des de 1228. Van col·laborar decisivament en ella les naus de Pisa i Gènova. El Papa concedí a l'expedició un "vexillium vermilium" (bandera vermella). Alguns dibuixos mostren una bandera vermella amb l'escut caironat dels reis catalans en el centre. L'escut caironat s'atribuïa a les dones i el seu ús no es generalitza per a les armes reals fins més d'un segle després, per la qual cosa tal dibuixos serien un anacronisme. [cal citació]
Però els contingents de cada regne portaven els seus propis estendards. Així els catalans portaven la seua tradicional senyera, que apareix en forma bipartida, de dos barres vermelles i tres daurades. [cal citació]
Les forces genoveses usaven bandera blanca amb creu de Sant Jordi vermella. [cal citació]
Els pisans usaven bandera vermella amb la creu. Aquesta bandera és mencionada amb la creu daurada a la revista "Banderas", núm. 33, pàgina 28. No es coneix la font en la qual es va basar l'autor del article, Adolfo Durán, per a tal menció.
 Bandera del contingent català a la conquesta de Mallorca |
 Bandera del contingent genovès a Mallorca |
 Bandera del contingent de Pisa a Mallorca |
 Variant de la bandera del contingent de Pisa a Mallorca |
[edita] Barcelona-Aragó-Mallorca
La conquesta de Mallorca s'inicià en 1228 i tal vegada alterà les tres barres o bastons, perquè d'un estudi dels segells pareix desprendre's que van ser quatre bastons (daurats) des d'aquesta època. No obstant s'entra en un període de confusió sobre el nombre de barres, perquè portolans, pintures i altres documents no són coincidents, i apareixen amb relativa freqüència les tres barres, així com cinc, set i huit. En les pintures del Palau d'Aguilar de Barcelona, datades a finals del segle XIII, es representa la conquesta de Mallorca i la bandera apareix amb dues, quatre, sis i set barres vermelles i tres, cinc, set i huit grogues.
El més lògic és suposar que s'afegí un bastó pel nou regne, restant amb quatre. Ara els bastons representarien: un a Barcelona i les seues dependències; un altre a Aragó; i un altre a Mallorca.
[edita] Mallorca musulmana
Una bandera que ondejava en el camp del rei musulmà de Mallorca en l'època de la conquista era vermell sobre blanc.
En els frescos es representen altres banderes amb l'hexagrama i la mà de Fàtima, i algunes banderes de franges en diverses disposicions.
[edita] Llibre del Coneixement de tots els Regnes
En el Llibre del coneixement de tots els regnes s'atribuïx a Mallorca bandera amb pals negres (6) i verds (6) de forma arrodonida al batent, probable error amb els pals vermells i grocs de l'ensenya real.
[edita] Mallorca des de 1230
Sembla acreditat que a Mallorca s'usà escassament el Pavelló Reial. Jaume I ho va portar a l'illa en els últims dies de 1229, quan la Ciutat de Mallorca estava a punt de ser conquerida (fou ocupada el 31 de desembre de 1229). L'estendard de Jaume I es menciona en aquesta època bipartit i amb tres bastons daurats (frescos del Palau d'Aguilar a Barcelona).
Però no és l'única forma perquè com ja s'ha indicat apareix també amb quatre barres vermelles i cinc grogues (i amb una sola punta) que seria un anacronisme derivat que les pintures són uns anys posteriors a la conquesta. Amb quatre barres vermelles i cinc daurades, i en punta ho dibuixa el llibre Banderas de España. prenent la mateixa font, açò és les pintures de la Conquesta de Mallorca del Palau Reial de Barcelona.
També en les pintures el Palau d'Aguilar de Barcelona, a més de la bandera reial (amb cinc franges en total) col·locada en la tenda del rei, s'observa una altra bandera en una torre amb set franges vermelles i huit grogues.
En una altra imatge el nombre de bastons grocs pareix de sis.
El llibre Banderas de España mostra la bandera de set bastons grocs en forma triangular.
 La senyera vers el 1230 |
 |
 |
 |
No està clar si aquesta confusió sobre el nombre de bastons es produïa en 1229, quan la conquesta de Mallorca, quan probablement el correcte eren tres bastons, o bé a finals del segle XIII quan es realitzen les pintures i en un moment en què el nombre de barres era incert, si més no canviant.
La concessió de penó o bandera als regnes no era costum català (sinó castellana) i els reis catalans només concedien segells constituïts heràldicament o bé exemplars dels pendons o estendards reals, mostra d'honor i signe de sobirania, sense cap modificació, i concedits el mateix a tot un regne, que a una ciutat, com a una humil confraria.
Des de 1230 el penó reial, amb dues, tres, quatre barres vermelles representa també a Mallorca i cal suposar-ho en la forma bocellada més característica de les banderes medievals catalanes.
Però a Mallorca el penó més usat és el blanc amb creu vermella pròpia del braç militar barceloní, i dels cavallers de Sant Jordi d'Alfama, els que amb l'ajuda dels jueus de l'illa, assumixen l'administració i pacificació. També es van usar la bandera del Bisbe de Barcelona i la dels diversos cavallers que van obtindre feus en l'illa (moltes d'elles ben documentades, amb alguns exemples en Banderas núm. 33 i Banderas de España pàgina 31).
 La senyera desprès del 1230 |
 Bandera del braç militar barceloní, segle XIII |
 Bandera del bisbat de Barcelona |
[edita] Conquesta de València
- Per a més informació, vegeu l'article principal sobre el Penó de la Conquesta
En el Llibre dels Feyts, crònica del rei d'Aragó, de València i compte de Barcelona Jaume I, es narra que quan el rei anava cap a València, observant que no portava ni penó ni bandera, va ordenar construir un amb els llençols dels cavalls.
Encara que s'ha dit que la senyera de "dos barres [vermelles] fou reconeguda com senyera de València" com si es tractara d'una senyera diferent de la usada a Catalunya, però al contrari cal destacar que amb això es confirma l'afirmació catalana que la mateixa bandera onejava en tots els regnes d'En Jaume el Conqueridor. La bandera de tres bastons daurats és testificada en diversos portolans, segells i documents reials en els segles XIII i XIV, usada tant a València com a Barcelona i Aragó, i és, sens dubte, el símbol reial en l'època. El seu nombre hauria passat a quatre bastons en 1230 i a cinc en 1240, però aquestes modificacions, no mantingudes després de la mort d'En Jaume I i recuperades més tard, crearien certa confusió en els artistes, amb la natural tendència a copiar el nombre de barres o bastons d'obres anteriors.
[edita] El nombre de barres
[edita] Bandera de quatre bastons daurats
En aquesta època (1238) el nombre de barres no estava fixat. Com hem vist, hi ha exemples contradictoris que permeten aventurar l'ús de senyeres amb nombre de bastons variables. No obstant això, la senyera reial havia de contenir quatre bastons: un per Barcelona i els comtats feudataris; un altre per Aragó; un altre per Montpeller i els drets feudals dinàstics en el Carladès; i l'últim per Mallorca.
[edita] Bandera de cinc bastons daurats
Des de 1241 les barres daurades en els segells reials passen de ser tres a ser cinc. En 1266 Jaume I completa la conquesta del Regne de Múrcia. Efímera conquesta que prompte és transferida a Castella.
Es conserva a València, com hem vist, l'anomenat Penó de la Conquesta, probablement de quan ja s'havia afegit un cinquè bastó daurat que simbolitzava a València. Com hem vist en la conquesta de Mallorca, el Penó de la Conquesta, fins i tot sense ser segurament el penó reial, sí havia de ser idèntic (naturalment sense la inscripció) a un penó usat en la conquesta o poc després. El rei Jaume I feu diverses donacions dels penons usats en les seues expedicions a diverses entitats: hagué de fer-ho a la ciutat de València amb el Penó de la Conquesta com ho feu després amb la confraria dels negres de la ciutat, i per tant el penó representava el rei i no al Regne.
L'autenticitat del Penó de la Conquesta resta acreditada per les mencionades pintures del Palau d'Aguilar a Barcelona (referides a la conquesta de Mallorca en 1229 però que mostren una senyera sensiblement idèntica), les pintures del retaule de Sant Jordi de Pere Niçard (actualment en el Museu diocesà de la Ciutat de Mallorca) i les pintures murals del castell d'Alcanyís, també d'època pròxima, on igualment apareixen dues senyeres de quatre barres grogues i tres roges, una bocellada i una altra en punta. En l'escut del rei, conservat a València, s'aprecien quatre barres roges. Entre 1228 i 1241 el nombre de barres roges oscil·la entre 2 i 7 i el de bastons grocs entre 3 i 8, però des de 1241 les quatre barres roges i cinc bastons es generalitzen i aquest és precisament el disseny del Penó de la Conquesta.
La imatge de la senyera reial de tres bastons, usada durant més de cent anys (almenys des de 1112 a 1229) va persistir força temps. Fins i tot apareix a l'Atles de Cresques de 1375, havent-se atribuït també la reproducció de tan sols dues barres a la falta d'espai.
[edita] Retorn als tres bastons daurats
A la mort de Jaume I, el regne fou repartit entre els seus dos fills: al major, Pere II el Gran correspongué el nucli central, amb la capital dinàstica Barcelona i tota Catalunya incloent-hi la majoria dels comtats feudataris de Barcelona, i els regnes adjacents d'Aragó i València. Al segon fill Jaume II, correspongué el Regne de Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i el senyoriu de Montpeller. Com que Jaume II posseïa el regne en feu de Pere II, la bandera usada era la mateixa en ambdós. El retorn als tres bastons explicaria l'aparició de documents d'aquest tipus posteriors a 1241 quan Jaume I va adoptar els cinc bastons.
[edita] Quatre bastons daurats
No consta que s'haguera modificat la senyera en el període de deu anys en què Pere i els seus successors van ocupar els estats de Jaume II (1285-1295/98). Pere el Gran havia conquerit Sicília en 1282 (després de rebel·lar-se els sicilians en favor del rei de Catalunya), i aquest seria l'origen de les barres daurades i roges usades antigament a Sicília (els colors vermells i groc persisteixen en la seua actual bandera), ja que el rei va disposar que per a Sicília s'alternaren les barres catalanes amb les àguiles negres de l'illa. Amb la incorporació de Sicília s'afegiria (segons Narcís Sentenach) el quart bastó daurat.
[edita] Cinc bastons daurats
Pere va morir en 1285 i li succeí el seu fill Alfons. El regne de Sicília passà a un altre fill anomenat Jaume. Possiblement no es van modificar els pals, perquè el rei Alfons va morir en 1291. El seu germà Jaume de Sicília fou proclamat rei dels comtats Catalans, de València i Aragó (Jaume II) i en 1295 va renunciar a Sicília rebent a canvi Còrsega i Sardenya, la conquesta del qual als genovesos fou llarga, culminant la conquesta de Sardenya en 1325 poc abans de la seua mort (1327). Li succeí el seu fill Alfons i a aquest (1335) el seu fill Pere III de Catalunya, IV d'Aragó i II de València qui va adquirir Mallorca en 1343, i Rosselló i Cerdanya en 1344 (Montpeller fou venut per Jaume III de Mallorca al rei de França el 1349). En els segells reials d'esta època apareixen sempre cinc pals daurats i quatre rojos.
La reincorporació de Sicília a la corona tingué lloc en 1377. Amb això Pere dominava el Principat (nucli central i part més important i de major categoria dels seus dominis) cinc regnes (Aragó, Mallorca, València, Sardenya, i Sicília) i altres diversos territoris (comtats, ducats, vescomtats i senyorius) que equivalien almenys a un Regne; per tant els bastons daurats haurien de ser almenys set, però de fet únicament consta que per esta època s'afegí una sisena barra (“Enciclopedia Europeo-Americana”) que en tot cas hauria de desaparéixer en 1392 quan el seu fill i successor Joan va confiar el Regne de Sicília al seu fill Martí. En el regnat de Joan II (1458-1479) apareix novament en els segells l'ús de sis barres daurades, segons pareix pel fet que fou compte de Barcelona i rei de Navarra, Aragó, Sicília, València, Mallorca.
Des de llavors (1392-c.1460 i després de 1478) es van usar les cinc barres d'or i quatre de gules. Representacions de la bandera la presenten bipartida.
La dinastia catalana s'extingí amb Martí I. Li succeí una dinastia d'origen castellà ràpidament integrada a Catalunya. El darrer rei d'aquesta dinastia, Ferran, a l'enviudar de la reina Isabel de Castella, intentà preservar la independència dels territoris de la corona catalana i va casar amb una princesa de Foix (Germana), però, a pesar de repetits intents, no tingué fills barons i la casa d'Àustria (dinastia que ja governava a Castella) arribà al tron català.
[edita] Enllaços externs
- Història de la bandera de Catalunya (En anglès, castellà i català)
