Existencialisme
De Viquipèdia
L'existencialisme és un moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Entre les tesis fonamentals del pensament existencialista, trobem la supremacia de l'existència sobre la essència de l'home, la consideració de l'ésser al drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de l'home al món, o la consideració de l'home com a responsable del seu ésser, per damunt de creences deterministes. L'existencialisme es planteja la consciència de la pròpia existència humana i, en certa manera, el sentit d'aquesta, el sentit de la vida, atenent principalment a la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat, la llibertat... L'existencialisme és present al pensament de filòsofs com ara Søren Kierkegaard, Friedrich Nietzsche, Martin Heidegger, Jean-Paul Sartre o Karl Jaspers, i també a la literatura de Franz Kafka, Fiodor Miljhailovic Dostoievski o Albert Camus, entre altres.
Taula de continguts |
[edita] Origen del pensament: Kierkegaard
El filòsof danès Søren Kierkegaard (1813-1855), pot considerar-se el pare de l'existencialisme. Kierkegaard reflexionà sobre la subjectivitat de la veritat i la realitat, atès que per al seu pensament, l'ésser humà només pot entendre's des de l'interior, en termes de la seua experiència i realitat viscuda, i no des de l'exterior, en termes biològics, psicològics o d'altres teories de la natura humana. L'existencialisme emfatitza l'acció, la llibertat i la decissió com a fonamenals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment a la tradició racionalista i al positivisme, és a dir, argumenta en contra de la definició de l'ésser com a primàriament racional, que es relaciona amb la realitat com amb un objecte de coneixement o l'acció del qual pot o ha d'ésser regulada per principis racionals, definits en termes de la seua conducta. Més en general, refusa tota la concepció occidental de l'Ésser com l'objecte central de totes les coses existents. Kierkegaard tendeix a veure l'home com un subjecte dins un univers indiferent, objectiu, de vegades ambigu i absurd, el significat del qual no li és donat per ordre natural, però tampoc pot crear-se per mitjà d'accions o interpretacions humanes.
[edita] L'existencialisme cristià: Marcel i Jaspers
Kierkegaard creia en l'existència de Déu i les seues teories van influir decisivament en la teologia del Segle XX i en pensadors catòlics de l'època com Jaspers o Marcel, qui encunyà el terme existencialisme que dona nom global al pensament. La reflexió de Marcel posa especial èmfasi en subratllar els aspectes subjectius de l'ésser humà considerat com a criatura de Déu. Jaspers, per la seua banda, tot i no parlar explícitament de Déu, fa al·lusió a l'encaminament cap a la trancendència a través de la forma d'una existència oculta.
[edita] L'existencialisme agnòstic: Heidegger
Heidegger, no troba cap rellevància en la possibilitat d'existència de déu pel que fa a l'home. Les seues teories aportaren major profunditat al pensament de Kierkegaard, considerant l'ésser humà com exposat a, o en paraules de propi filòsof, llançat a l'existencia. El seu existencialisme considera l'existència per damunt de l'essència humana, afirmant que l'home no pot aspirar a entendre la seva existència, sinó què ha de dedicar-se a assolir els seus objectius amb convicció, sent conscient de la certesa de la mort i de la total manca de sentit concret de la vida.
[edita] L'existencialisme ateu: Sartre
Sartre, igual que Nietzsche, refusa frontalment l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià, fonamentalment pessimista, l'home no naix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Tot i això, Sartre remarca el paper humanista de l'existencialisme, subratllant el paper de les decisions i la llibertat, i la responsabilitat de l'home en les conseqüències de les seves eleccions. El seu pensament ha quedat reflectit, a més d'en diversos assaigs i treballs purament filosòfics, en obres literàries (novel·les i drames teatrals) com La nàusea.
[edita] L'existencialisme a la literatura
A més de a les obres de Sartre, l'existencialisme te el seu reflex a la literatura de l'època, a les novel·les de l'escriptor jueu Franz Kafka, com ara El procés (1925) o El castell (1926), on els individus aïllats s'enfronten a potents burocràcies. També a l'obra de Dostoievski com Els germans Karamazov, a diverses obres de l'espanyol Unamuno, que observa el problema de la immortalitat, a pràcticament tota l'obra d'Albert Camus, que estudia l'absurd de l'existència i la indiferència de l'univers, al teatre de Samuel Beckett o les novel·les dels americans Arthur Miller o Norman Mailer.
