Samuel Beckett

De Viquipèdia

Premi Nobel de Literatura (1969)

Samuel Barclay Beckett ( Dublín, Irlanda 1906 - París, França 1989 ) fou un escriptor d'obres teatrals, novel·lista i poeta irlandès. Les obres de Beckett són fonamentalment minimalistes, i profundament pessimistes en quant a la naturalesa i condició humanes, tot i que el pessimisme es veu compensat amb un gran sentit de l'humor. Beckett va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1969.

Taula de continguts 1 Infantesa 2 Primeres obres 3 Segona Guerra Mundial 4 Arriba la fama: novel·les i teatre 5 Darrers anys i obres 6 El llegat de Beckett 7 Bibliografia seleccionada 7.1 Obra dramàtica 7.2 Prosa 7.3 Poesia 8 Enllaços externs

[edita] Infantesa

Va néixer el 13 d'abril de 1906 al suburbi de Foxrock, situat a la ciutat de Dublín que en aquells moments formava part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda en una família protestant irlandesa.

Va entrar a l'escola Earlsford House School al centre de la ciutat. Més endavant, el 1919, va anar a la mateixa escola a la què va anar Oscar Wilde: la Portora Royal School d'Enniskillen, al comtat de Fermanagh. Durant aquests anys fou un excel·lent jugador de cricket però aviat va tenir preferència per l'escriptura.

[edita] Primeres obres

Va estudiar francès, italià i anglès al Trinity College de Dublín, des de 1923 fins 1927, graduant-se amb el títol de Bachelor of Arts. Al poc temps va entrar com a professor d'anglès a l'École Normale Supérieure, a París. Fou en aquesta darrera escola on va conèixer a James Joyce de la mà de Thomas MacGreevy.

Les seves primeres contribucions literàries pretenien fer una defensa de l'obra del seu admirat Joyce. La seva primera història curta fou Assumption (o Assumpció). El 1930 va guanyar un discret premi literari amb la seva composició Whoroscope (un joc de paraules entre who o qui, i horoscope o horòscop), obra biogràfica sobre René Descartes. Les relacions amb Joyce es van refredar quan va rebutjar les insinuacions amoroses de la seva filla Lucia, però llevat d'això Beckett i Joyce sempre van ser grans col·legues.

Va tornar al Trinity College com a professor, aquest cop de francès, en 1930, però aviat ho va deixar pels viatges per Europa.

A Londres va publicar un estudi crític sobre Marcel Proust. I dos anys més tard, el 1933, quan tot just es va morir el seu pare, va començar a estudiar psicoteràpia Jungiana de la mà del Dr. Wilfred Bion. Fou per aquestes dates quan va escriure la seva primera novel·la Dream of Fair to Middling Women (o Somnis de dones belles a mediocres), però va deixar-la córrer per no tenir qui la publiqués; l'obra fou publicada al cap de molts anys, el 1992. El jove escriptor no va desistir i al cap d'un any tregué un llibre d'històries curtes, More Pricks Than Kicks (o Més pessics que puntades de peu).

Tampoc va poder publicar un següent llibre, de poemes aquest cop. Finalment aquell any 1934 sí que va poder publicar un recull d'assajos i revisions, com Recent Irish Poetry (o Poesia recent irlandesa), o Humanistic Quietism (o Quietisme humanístic). Ambdòs treballs se centraven en l'obra de MacGreevy, Brian Coffey, Denis Devlin i Blanaid Salkled, que li suggerien els contemporanis del Celtic Twilight (etapa de la poesia irlandesa), Ezra Pound, T. S. Eliot i els simbolistes francesos com a llurs precursors. Els va descriure com el "nucli de la poesia [d'aquell temps] d'Irlanda", amb la qual cosa estava perfilant el que més tard es coneixeria com modernisme poètic irlandès. Ambdós escrits foren reimpresos en els anys 70 per la publicació The Lace Curtain amb la intenció de reviure aquesta tradició alternativa.

El 1935 Beckett va escriure una carta als famosos cineastes russos Sergei Eisenstein i Vsevolod Pudovkin per poder estudiar a l'Escola Estatal de Cinematografia de Moscou. Sembla ser que la carta es va perdre enmig de les quarentenes per la verola.

Aquell mateix any Beckett va estar treballant en la seva novel·la Murphy. I en acabar, se'n va anar de viatge per Alemanya, omplint quaderns d'anotacions i esborranys, i sentint rebuig del nazisme de l'època. El 1937 va tornar a Irlanda. Un any després es publicava Murphy i ell mateix la traduiria al francès al cap de poc temps. I un altre cop es va traslladar a París, aquest cop amb voluntat de quedar-s'hi, ja que segons ell era preferible viure a "França en guerra que no pas a Irlanda neutral".

Però el gener de 1938 Beckett fou apunyalat al pit, i gairebé mor. El seu company Joyce va aconseguir-li una habitació privada a un hospital. I és llavors quan es retroba amb Suzanne Descheveaux-Dumesnil, que ja coneixia de la seva primera estada a París, aquest cop per establir uns llaços que perdurarien tota la vida. Quan se li preguntava el motiu de l'agressió, Beckett sempre responia "Je ne sais pas, Monsieur" ("no ho sé pas, senyor"), i sovint hi feia broma dient que l'agressor era ben plantat i que tenia bones maneres; aquests arguments van arribar a esdevenir un tema recurrent a algunes de les seves obres.

[edita] Segona Guerra Mundial

El 1940 va ser l'any en que l'Alemanya nazi va ocupar França. Beckett va formar part de la resistència francesa, treballant com a missatger. Van ser diverses les ocasions en què fou intervingut per la temuda Gestapo. L'agost de 1942 la seva unitat fou posada al descobert per la traïció d'un capellà catòlic. Beckett i Suzanne van fugir a la petita població de Rousillon, al departament de Vaucluse; i allà van poder continuar amb les activitats de la resistència tals com l'emmagatzematge d'armes a la seva pròpia llar.

Beckett gairebé mai va parlar del període de guerra. Se sap que va col·laborar amb els maquis a les muntanyes de Vaucluse, sabotejant l'exèrcit alemany. Per aquesta activitat fou guardonat amb la Croix de Guerre (o Creu de guerra) i amb la Médaille de la Résistance pel govern francès. Mentre era amagat va començar a escriure la novel·la Watt, que acabaria el 1945, i que publicaria el 1953.

[edita] Arriba la fama: novel·les i teatre

El 1945 Beckett fa una breu visita a la Dublín natal, durant la qual té una visió. Li és revelada la seva futura vida literària. L'experiència la va plasmar a Krapp's Last Tape.

Les seves obres següents van ser Les Temps Modernes, que era la primera part de Suite (tot i que Simone de Beauvoir li va negar la publicació de la segona part), Mercier i Camier (la quarta novel·la), i Eleutheria.

A començaments de 1950, Beckett va escriure tres novel·les bastant conegudes, la trilogia de Molloy, Malone Meurt (o Malone mor) i L'innommable (o L'innominable), totes escrites en francès. Molloy té moltes de les característiques d'una novel·la convencional, com són el temps, el lloc, el moviment i la trama, i en certa manera sembla una novel·la detectivesca. A Mallone Meurt, el moviment i la trama deixen el pas al lloc i al transcórrer del temps. L'acció del llibre pren la forma d'un monòleg interior. Finalment, a L'innommable tot el sentit del lloc i del temps desapareix. El tema central és el conflicte entre la necessitat de parlar com a forma de continuar existint, i la urgència de trobar el silenci i l'oblit. És temptador veure en l'obra un reflexe de l'experiència de Beckett i comprendre què va suposar la guerra per al món. Tot i el toc pessimista que hom vol atribuir a l'obra de Beckett, sempre sembla sortir guanyador el desig per viure.

Tot i que la llengua materna de Beckett era l'anglès, preferia escriure en francès, ja que segons deia, "és més fàcil escriure-hi sense estil". Alguns crítics han argumentat que fou una voluntat de distanciar-se del seu ídol, l'escriptor en anglès Joyce. Posteriorment ell mateix traduiria la gran majoria de les seves obres a l'anglès.

La seva obra teatral per excel·lència, En attendant Godot (o Tot esperant Godot), la va començar a escriure en francès el 1947. És una representació, com va dir el crític Vivian Mercier, "a la que no hi passa res, per duplicat", o com va dir Vázquez Montalban, "és una metàfora de l'esperança inútil". El 1953 s'estrena l'obra i l'èxit començà a fer-se notar per tota França, als Estats Units, a Alemanya... L'obra arriba a tenir una immensa popularitat i els comentaris, crítiques, controvèrsies i opinions comencen a ploure per tot arreu. Avui dia continua sent una obra molt representada a tot el món, inclosa Catalunya (en especial en el centenari del seu neixement).

Amb la fama vingué l'oportunitat de publicar moltes més obres de teatre,com Endgame (o Fi de partida), Embers i Happy Days (o Dies feliços), escrites en anglès. La temàtica general de les obres de teatre d'aquest període va continuar en la mateixa tònica que les novel·les, és a dir, fent especial esment en la desesperació i en el desig de viure enmig d'un món mancat de comprensió. Tot i això, també n'és característic el tó de comèdia en tractar aquesta mena de temàtica. L'estil minimalista ha portat a nomenar el teatre de Beckett com a teatre de l'absurd.

[edita] Darrers anys i obres

El 1960 va ser un període de canvis, tant personals com literaris. Per una banda va contreure matrimoni amb Suzanne en una cerimònia civil secreta a Anglaterra, endut per raons legals donades les lleis d'herència franceses. L'èxit de les seves obres van atreure un munt d'invitacions als assajos de les esmentades obres per tot el món, de forma que va esdevenir director de teatre. El 1959 va tenir la primera comissió de la BBC per una obra emesa per ràdio, Embers. Van succeir-se les obres escrites per a la ràdio, i el 1964 féu el salt a la televisió amb Film. Va ser durant aquesta etapa que va tornar a escriure en anglès més que en francès.

La fama, el premi Internacional de Literatura de 1961, el Premi Nobel de Literatura de 1969... de sobte Beckett veu com esclata l'interès per ell, i com neix una mena d'"indústria Beckett". Tot d'escriptors, estudiants, acadèmics, poetes, novel·listes, gent de teatre... van voler saber-ne més sobre Samuel Beckett.

La seva darrera obra en prosa fou Comment C'est (o Com és). Està escrita com una seqüència de paràgrafs sense puntuació que donen la sensació d'estar llegint missatges telegràfics. Relata les aventures d'un narrador mentre fa braçades al fang amb una bossa plena de menjar enllaunat.

Les següents obres foren treballs minimalistes sobre l'autoconfinament i autoobservació. Es va centrar en la cada cop més clara postura de rebuig a la tirania del realisme en l'art, i a la dictadura de les normes i espectatives socials. A l'obra Catastrophe (1982), dedicada al txec Vàclav Havel, va concentrar-se en formes més dures de dictadura. L'estil minimalista es veu també a les tres novel·les Company (1979), III Seen III Said' (1982) i Worstward Ho (1984).

La seva darrera obra, el poema What is the Word (Què és la paraula), l'escriu el 1989 des d'el llit en el què agonitzava d'enfisema i possiblement de Parkinson de la seva residència de París, morint el 22 de desembre del mateix any, cinc mesos després de morir la seva dona Suzanne. Ambdós romanen al Cementiri de Montparnasse, de la ciutat de París.

[edita] El llegat de Beckett

De tots els modernistes en llengua anglesa, Becket és qui millor representa l'atac continuat contra la tradició realista. Ell més que cap altre va permetre un drama i una ficció exempta de trames convencionals i d'unitats de temps i lloc, per tal de concentrar-se en els components essencials de la condició humana. Escriptors com Vàclav Havel, Aidan Higgins i Harold Pinter han manifestat públicament l'agraïment a l'exemple de Beckett. També ha tingut una gran influència en l'escriptura experimental des de 1950. En el marc irlandès, ha deixat una forta imprempta en escriptors com Trevor Joyce i Catherine Walsh.

També s'han vist influenciats alguns grans compositors del segle XX que han creat treballs musicals basats en els textes de Beckett, com György Kurtág, Morton Feldman, Philip Glass o Heinz Holliger. O artistes visuals com Bruce Nauman i Alexander Arotin.

En català ha estat traduït per diversos autors, com ara, Joan Oliver, Joan Cavallé, Sergi Belbel, Víctor Batallé i Joaquim Mallafrè.

[edita] Bibliografia seleccionada

[edita] Obra dramàtica

• Eleutheria (1940s/publicat 1995)
• En attendant Godot (teatre, 1952)
• Act Without Words I (teatre, 1956)
• Act Without Words II (teatre, 1956)
• Endgame (teatre, 1957)
• Krapp's Last Tape (1958)
• Rough for Theatre I (darrers 1950s)
• Rough for Theatre II (darrers 1950s)
• Embers (1959)
• Happy Days (1960)
• Film (1963)
• Eh Joe (1965)
• Catastrophe (1982)

[edita] Prosa

• Proust (1931)
• Dream of Fair to Middling Women (1932/publicat 1992)
• More Pricks Than Kicks (1934)
• Murphy (novel·la en anglès, 1938)
• Mercier and Camier (novel·la, 1946/publicat 1974)
• Molloy (novel·la, 1951)
• Malone Meurt (novel·la, 1951)
• L'innommable (novel·la, 1953)
• Watt (1953)
• Nouvelles et Textes Pour Rien (1954)
• Comment C'est (novel·la, 1961)
• First Love (1973)
• Company (prosa breu, 1979)
• Ill Seen Ill Said (1981)
• Disjecta (1983)
• Worstward Ho (prosa breu, 1984)

[edita] Poesia

• Whoroscope (poema en anglès, 1930)
• Echo's Bones and other Precipitates (1935)
• Collected Poems in English (1961)
• Collected Poems in English and French (1977)
• What is the Word (1989)

[edita] Enllaços externs

• (anglès) Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1969
• (anglès) beckett.english.ucsb.edu
• (anglès) samuel-beckett.net
• (anglès) Samuel Beckett Dublin Ireland