Arthur Miller
De Viquipèdia
Arthur Asher Miller ( Nova York, EUA 1915 - Roxbury, Connecticut 2005 ) fou un dramaturg, escriptor i guionista nord-americà.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Nascut el 17 d'octubre de 1915 a la ciutat de Nova York fill d'una família d'immigrants jueus polonesos de classe mitjana. El seu pare, Isadore, posseïa una pròspera empresa tèxtil, el que va permetre a la família viure a l'illa de Manhattan, al costat de Central Park. No obstant això, la Gran Depressió va acabar amb l'empresa familiar, per la qual cosa la família va haver de mudar-se a un modest apartament de Brooklyn. Aquest apartament li serviria posteriorment com model de l'habitatge del protagonista de Mort d'un viatjant.
Acabat el batxillerat, va treballar en un magatzem de recanvis per a automòbils per a poder pagar-se la universitat. Va estudiar periodisme a la Universitat de Michigan, en la qual va rebre el primer dels premis de la seva vida, el Premi Avery Hopwood. Després de la seva graduació l'any 1938, es va traslladar de nou a Nova York, on es va guanyar la vida escrivint guions radiofònics.
[edita] Debut a Broadway
Als 28 anys va estrenar la seva primera obra a Broadway, la comèdia Un home amb molta sort, que només va estar en el cartell quatre representacions. El 1947 estrena Tots eren els meus fills. Amb aquesta obra, que va romandre en cartellera durant gairebé un any, va rebre el 1948 el Premi de la Crítica atorgat pel Cercle de Crítics de Teatre de Nova York. En aquesta obra denuncia el cinisme de les empreses d'armaments.
Ja des dels seus primers títols deixa entreveure el que seria l'element fonamental de tota la seva obra: la crítica social, que denuncia els valors conservadors que començaven a assentar-se en la societat dels Estats Units. La seva consagració definitiva es produeïx el 1949, amb La mort d'un viatjant, en la qual denuncia el caràcter il·lusori del somni americà. En aquesta tragèdia, el seu protagonista, Willy Loman, un viatjant de comerç (venedor) que creia en el somni americà, oculta als seus afins els seus fracassos en la seva ocupació i, després de ser acomiadat, s'estavella amb el seu cotxe perquè la seva família pogués cobrar la seva assegurança de vida i el seu fill tingués una vida millor que la seva. El 1988 Miller declararia: Mai vaig imaginar que adquirís les proporcions que ha tingut. Era una obra literal sobre un venedor, però després es va convertir en un mite, no només aquí, sinó en moltes altres parts del món. L'obra va ser guardonada amb el Premi Pulitzer, amb tres Premis Tony i de nou amb el de la Crítica de Nova York.
[edita] Caça de bruixes
Als anys cinquanta va ser víctima de la caça de bruixes. Acusat de simpaties comunistes pel director de cinema Elia Kazan, va refusar revelar els noms dels components d'un cercle literari sospitós de tenir vincles amb el Partit Comunista davant la Comissió d'Activitats Antiamericanes el 1956, acollint-se a la protecció constitucional. A pesar de les pressions que va sofrir (li va ser retirat el passaport, no podent viatjar a Brussel·les per a assistir a l'estrena d'una de les seves obres), Miller no va donar cap nom, declarant que, encara que havia assistit a reunions el 1947 i signat alguns manifestos, no era comunista. El maig de 1957 se'l declarà culpable de desacatament al Congrés per haver-se negat a revelar noms de supòsats comunistes, no obstant això, l'agost de 1958, el Tribunal d'Apel·lació dels Estats Units anul·là la sentència, de manera que no hagué d'ingressar a la presó.
L'atmosfera d'aquell temps es va plasmar a Les bruixes de Salem (The Crucible, 1953). En aquesta obra se serveix d'un esdeveniment real del segle XVII per atacar la caça de bruixes dirigida pel senador McCarthy de la qual ell mateix va ser víctima. El 1955 va publicar dues obres, Record de dos dilluns i Panorama des del pont, duta aquesta última amb èxit al cinema i al teatre i amb la qual va obtenir el seu segon premi Pulitzer.
El 29 de juny de 1956 es casà amb l'actriu Marilyn Monroe, matrimoni que duraria quatre anys i mig. El 1961 escriu el guió de Vides rebels (The Misfits), escrit per a la seva dona, Marilyn Monroe, i duta al cinema per John Huston, contant a més amb Montgomery Clift i Clark Gable com a protagonistes. Aquesta seria l'última pel·lícula de Marilyn i Gable, morts ambdós poc després.
[edita] Últimes obres
El 1964, Miller va reflectir els cinc turmentats anys de relació amb Marilyn en la controvertida Després de la caiguda, amb el caràcter autodestructiu de la protagonista, Maggie. Altres obres seves són Incident a Vichy (1964), El preu (1968), el seu últim èxit de crítica i públic, i La creació del món (1972). Els setanta són el començament d'una etapa de foscor, en la qual va ser etiquetat d'antiquat o moralista. No sortirà del seu relatiu ostracisme fins el 1994, amb l'èxit de Cristalls trencats. Durant aquesta etapa de foscor, Miller viatja per tot el món, sent aclamat com un clàssic viu, però trobant en el seu país cada vegada més dificultats per a estrenar.
Com escriptor, obté el seu major èxit amb la publicació el 1987 de la seva autobiografia A voltes al temps. El 1998 escriu Les connexions del senyor Peter i el 2000 torna a estrenar a Broadway El descens del munti Morgan, escrita el 1991 i per a la qual va trigar deu anys a trobar una producció adequada.
L'any 2002 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres com a mestre indiscutible del drama contemporani que, amb independència d'esperit i notable sentit crític, ha assolit transmetre des de l'escena les inquietuds, els conflictes i les aspiracions de la societat actual, renovant així la permanent lliçó humanística del millor teatre.
[edita] Activisme polític
Miller també és conegut pel seu intens activisme polític i social. Va arremetre contra la deshumanització de la vida nord-americana; es va aproximar al marxisme, criticant-lo més tard; es va oposar activament a la caça de bruixes de McCarthy i va denunciar la intervenció dels Estats Units a Corea i Vietnam.
Va ser delegat en la convenció del Partit Demòcrata dels Estats Units de 1968, però va acabar en una posició escèptica respecte de la política.
[edita] Traduccions al català
- Panorama des del pont. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Andreu Benito, Toni Sevilla, Carlota Olcina, Pepa López, Òscar Rabadan, Albert Ausellé, Domènec de Guzman, Àlvar Triay, Pep Muñoz i Marc Homs. Escenografia: Rafel Lladó. Vestuari: Cèsar Olivar. Il.luminació: Maria Domènech. Direcció: Rafel Duran. Estrenada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el 3 de febrer de 2006.
[edita] Enllaços externs
