Søren Kierkegaard
De Viquipèdia
Søren Aabye Kierkegaard (5 de maig de 1813 - 11 de novembre de 1855), filòsof danès del segle XIX, considerat el primer filòsof existencialista.
Alguns dels seus llibres van ser publicats inicialment amb els pseudònims de Víctor Eremita, Johannes de Silentio, Constantín Constantius, Johannes Climacus, Vigilius Haufniensis, Nicolás Notabene, Hilarius Bogbinder, Frater Taciturnus i J. Anticlimacus.
Filosòficament, fa de pont entre la filosofia hegeliana i el que va venir a ser l'existencialisme. Va rebutjar rotundament tant la filosofia hegeliana del seu temps com el que ell va anomenar les formalitats buides de l'església danesa.
Molt del seu treball té a veure amb problemes religiosos tals com la naturalesa de la fe, la institució de l'església cristiana, i la ètica cristiana i teologia. A causa de això, el treball de Kierkegaard de vegades es caracteritza com existencialisme cristià.
Els temes principals de la seva obra giren entorn de l'angoixa. "Què és l'ésser humà?", es pregunta i ens pregunta, i immediatament reflexiona i respon: "l'ésser humà és una síntesi del temporal i l'etern, d'allò finit i de l'infinit, tal trobada de antinòmies en un sol ens (l'ésser humà) genera en tal ens l'angoixa".
El desig d'immortalitat que sovint té l'ésser humà contrasta davant la seva finitud. No obstant això "aquesta no és la malaltia mortal", ja que l'angoixa, si és 'reflexionada' resulta alliberadora en fer notar a l'humà la seva situació. El greu i mortal -opina- és la desesperació; la solució és -en això es mantenen reflexos del luteranisme- la fe, encara que de cap manera una fe passiva; s'ha de ser un "cavaller de la fe" -ens diu-, i això significa afrontar directament l'existència, modificar-la positivament encara que "tot estigui perdut".
