Jean-Paul Sartre
De Viquipèdia
 |
| Premi Nobel de Literatura (1964) |
Jean-Paul Sartre ( París, França 1905 - íd. 1980 ) fou un intel·lectual compromès amb la realitat social i un autor prolífic, filòsof, escriptor de teatre, assaig i novel·la, crític literari i periodista francès, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1964, el qual va rebutjar en protesta pels valors burgesos que representava.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Va néixer el 21 de juny de 1905 a la ciutat de París fill de Jean-Baptiste Sartre, un oficial naval, i Anne-Marie Schweitzer, cosina d'Albert Schweitzer. La mort del seu pare als 15 anys li marcà la infància, i gràcies a l'educació rebuda per part del seu avi matern mostrà interès per la literatura clàssica.
Interessat per la filosofia des de la dècada del 1920 gràcies a la lectura de Essai sur les données immédiates de la conscience, de Henri Bergson, va estudiar a l'elitista École Normale Supérieure de París, on va conèixer el 1929 a Simone de Beauvoir i Raymond Aron. Des d'aquell moment Sartre i de Beauvoir es convertiren en companys inseparables durant la resta de la seva vida en una relació no monògama.
Morí el 15 d'abril de 1980 a la ciutat de París, i fou enterrat al cementiri de Montparnasse.
[edita] La nàusea i l'existencialisme
Sartre va escriure la novel·la "La nàusea" el 1938, acabat de diplomar-se com dissertador a la Universitat de L'Haia. Aquest assaig és al mateix temps un manifest existencialista i el seu llibre més famós. Seguint la tradició de la fenomenologia alemanya, Sartre pensava que les nostres idees són producte de la nostra experiència en situacions quotidianes, i que les novel·les i obres de teatre que descriuen aquestes experiències fonamentals tenen tant valor com els assajos discursius generats per teories filosòfiques. Amb aquest mandat, la novel·la tracta d'un investigador deprimit (Roquentí) en una ciutat similar a L'Haia, que es torna cada vegada més agudament conscient de la indiferència cap a ell de part dels objectes íntims i situacions que l'envolten. De tal sort que aquests es resisteixen a qualsevol significat que la consciència humana els vulgui adjudicar. Aquesta indiferència de "les coses per elles mateixes" subratlla la llibertat de Roquentí de percebre i actuar en el món; onsevulla que ell mira, troba situacions plenes de significats creats per ell. D'aquí la 'nàusea': tot el que troba en la seva vida quotidiana està recarregada amb un penetrant (horrible fins i tot) sabor a ell mateix i, més concretament, a la seva llibertat. No importa quan anheli altra cosa, una mica diferent: no pot allunyar-se de la dolorosa evidència que deixa la seva participació en el món. Les històries en Le mur ("El mur") emfatitzen els aspectes arbitraris de les situacions en les quals la gent es troba i l'absurd de tractar de bregar amb aquestes racionalment. Aquest text va promoure l'escola literària de 'l'absurd'.
[edita] Sartre i la Segona Guerra Mundial
El 1939 Sartre va entrar a l'exèrcit francès mentre feia el servei militar, on va servir com meteoròleg. Va ser capturat per les tropes alemanyes l'any 1940 a Padoux i va passar nou mesos com a presoner de guerra. De Padoux va ser dut a Nancy i després a Treves, sent alliberat l'abril de 1941 per mala salut. Gràcies al seu estatus de civil va poder escapar a París, on es va involucrar amb la Resistència francesa, i va participar en la fundació del grup de resistència Socialisme et Liberté. En aquesta època va conèixer a Albert Camus, filòsof i autor molt proper als seus punts de vista, i amb el qual va establir una propera amistat fins que Camus va rebutjar el comunisme, creant un conflicte entre ells que els separà en 1951, després de la publicació de The Rebel de Camus. Quan va acabar la guerra, Sartre va fundar Les Temps Modernes una revista mensual d'anàlisi literària i polític. Així mateix va començar a escriure a temps complet mentre continuava amb el seu activisme polític. Les seves experiències en la guerra li permetrien escriure la seva trilogia de novel·les Les Chemins de la Liberté (Els camins de la llibertat) entre 1945 i 1949.
[edita] Sartre i el comunisme
Al període inicial de la carrera de Sartre va ser seguit per un segon període d'activista polític i intel·lectual. En particular el seu treball de 1948 Mans brutes examinava el problema de ser un intel·lectual al mateix temps que es participava activament en la política. Es va afiliar al Partit Comunista Francès, encara que tot just va ser membre durant algunes setmanes, i va ocupar un paper prominent en la lluita contra el colonialisme francès a Algèria. Es podria dir que va ser el simpatitzant més notable de la guerra d'alliberament d'Algèria, i convertí la seva ajudant domèstica algeriana, Arlette Elkaïm, en la seva filla adoptiva l'any 1965. Es va oposar a la Guerra del Vietnam, i al costat de Bertrand Russell i altres intel·lectuals, va organitzar un tribunal («Tribunal Russell») amb el propòsit d'exhibir els crims de guerra dels Estats Units.
Agudament crític amb l'estalinisme, el seu pensament polític va travessar diverses etapes: des dels moments de "Socialisme i Llibertat", agrupació política de la Resistència francesa, a l'ocupació feixista, quan escriu un Programa basat en Henri Saint-Simon o Pierre-Joseph Proudhon, quan considerava que el socialisme d'Estat era contradictori a la llibertat de l'individu, fins a la seva brevísima adhesió al Partit Comunista Francès, i el seu posterior acostament als maoístas. El seu principal treball en l'intent de comunió entre l'existencialisme i el marxisme va ser Crítica de la raó dialèctica, publicat l'any 1960.
Durant la Guerra dels Sis Dies es va oposar a la política de suport als àrabs pregonada pels partits comunistes d'arreu del món (amb l'exepció del règim de Romania). I juntament amb Pablo Picasso aconseguí el suport de 200 intel·lectuals francesos per a oposar-se a l'intent de destrucció de l'estat d'Israel i fa un cridat a enfortir els sectors antiimperialistes d'ambdues parts com única forma d'arribar a una pau justa i al socialisme.
L'èmfasi de Sartre en els valors humanistes de Karl Marx i la seva resultant èmfasi en el jove Marx, el va dur a enfrontar-se amb l'intel·lectual comunista Louis Althusser, amb el qual va tractar de redefinir el treball de Marx en un període pre-marxista, amb generalitzacions esencialistes sobre la humanitat, i un període autènticament marxista, més madur i científic a partir de les seves obres principals. La història ha convertit aquest debat en l'únic debat públic que Sartre va perdre al llarg de la seva vida, però fins a la data segueix sent un esdeveniment controvertit en alguns cercles filosòfics de França.
[edita] Sartre i la literatura
Durant les dècades de 1940 i 1950 les idees de Sartre eren molt populars, i l'existencialisme va ser la filosofia preferida de la generació beatnik a Europa i els Estats Units. El 1948 l'Església Catòlica va llistar tots els llibres de Sartre a l'Index de llibres prohibits. La majoria de les seves obres de teatre estan plenes de símbols que serveixen d'instrument per a difondre la seva filosofia. El més famós, Huis Clos ("A Porta Tancada", 1944), conté la famosa línia: «L'enfer, c'est les autres» («L'Infern són els altres»). A més de l'evident impacte de "La nàusea" la major contribució literària de Sartre va ser la seva trilogia Els camins de la llibertat que traça l'impacte dels esdeveniments de la pre-guerra en les seves idees. Es tracta d'una aproximació més pràctica i menys teòrica a l'existencialisme.
L'any 1964 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel seu treball que, ric en idees i omplert d'un esperit de llibertat i de recerca per la veritat, ha exercit una influència de gran envergadura en els nostres temps". Sartre refusà el premi adduint el seu gran valor burgès.
[edita] Sartre i el cinema
Interessat en el cinema com un mitjà d'expressió de les seves idees, el 1947 realitzà la seva primera col·laboració en un guió cinematogràfic a Les Jeux sont faits, dirigida per Jean Delannoy. Participà en diverses adaptacions de les seves obres teatrals i el 1957 aconseguí una nominació al Premi Òscar de Hollywood per la seva història original de la pel·lícula Les Orgueilleux, dirigida l'any 1953 per Yves Allégret.
[edita] Obra seleccionada
- L'imagination (1936)
- La Nausée (1938)
- Le Mur (1939)
- L'imaginaire (1940)
- Les mouches (1943)
- L'être et le néant (1943)
- Huis clos (1945)
- Les chemins de la liberté (1945)
- L'existentialisme est un humanisme (1945)
- Morts sans sépulture (1946)
- La P... respectueuse (1947)
- Baudelaire (1947)
- Les Mains sales (1948)
- Le diable et le bon dieu (1951)
- Critique de la raison dialectique (1960)
- Les Mots (1964)
- Situations (1947-1965)
- L'Idiot de la famille (1971-1972) sobre Gustave Flaubert
- Carnets de la drôle de guerre (pòstuma, publicada al 1983)
- Cahiers pour une morale (pòstuma, publicada al 1984)
- Vérité et existence (pòstuma, publicada al 1989)
[edita] Traduccions al català
- Paisatge d'un segle. Edicions el Jonc. Lleida, 2006
Teatre
- Les mosques. Traducció de Manuel de Pedrolo
- A porta tancada. Traducció de Manuel de Pedrolo.
- Morts sense sepultura. Traducció de Manuel de Pedrolo.
- La p... respectuosa. Traducció de Manuel de Pedrolo.
- Les mans brutes. Traducció de Manuel de Pedrolo.
- Les troianes. Traducció de Manuel de Pedrolo.
- Kean. Adaptació de la peça homònima d'Alexandre Dumas. Traducció de Carme Serrallonga.
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1964
- (francès) Biblioweb
