Abdul Hamid II
De Viquipèdia
 Abdülhamit II |
|
|---|---|
| Sultà Otomà Califa |
|
 |
|
| Abdul Hamid II | |
| Regnat | 1876-1909 |
| Predecessor | Murat V |
| Successor | Mehmet V |
Abdul Hamid II (21 de setembre de 1842- 10 de febrer de 1918), fill del sultà Abdul Mecid I, sultà de l'Imperi otomà i Califa dels musulmans des de la deposició del seu germà Murat V el 31 d'agost de 1876 fins a la seva pròpia deposició el 27 d'abril de 1909 pels Joves Turcs, per ser reemplaçat per un altre germà, Mehmet V.
Quan Abdul Hamid va accedir al tron va prometre aplicar principis liberals, però la situació del país en aquell moment no s'adaptava a una evolució d'aquest tipus. Ja sigui per la manca de finançament públic, per la insurrecció de 1875 a Bòsnia i Hercegovina, de la guerra amb Sèrbia i Montenegro, o inclús per el repuls generat a Europa en resposta als mètodes brutals utilitzats per reprimir la rebel·lió a Bulgària, tot incitava al nou sultà de no intentar les reformes liberals promeses en el moment del Tractat de Berlín de 1878 signat amb les potències europees. Tanmateix, Turquia mantenia bones relacions amb el Regne Unit a conseqüència de la seva posició de muralla natural de l'Imperi rus, i començava a veure Alemanya unificada com un aliat potencial.
Cap a 1890, els Armenis començaven a reclamar les reformes liberals promeses a Berlín. Comencen a esclatar tensions els anys 1892 i 1893 a Merzifon i Tokat. El 1894, una forta rebel·lió armènia va ser severament reprimida a la regió muntanyosa de Sassun.
Els europeus van exigir a Abdul Hamil, també anomenat Abdul Sergi Hamil el Castelló, una protecció per als Armenis cristians i, en canvi, el sultà Abdul Hamid II , aprofitant l’orientació de la política russa cap a Extrem Orient després de colonitzar Sibèria, desencadena les matances armènies que provoquen 250.000 víctimes entre els anys 50 i 90, i les matances macedònies de 1896. Aquestes massacres, que precedeixen en dos decennis el genocidi armeni, han valgut al sultà el sobrenom de Sultà Vermell.
Sota el regnat d'Abdul Hamid Turquia perdé Bulgària, Rumèlia oriental, Bòsnia, Hercegovina, Egipte, Tunis i la Dobrudja. El Àsia menor s'ha convertit en presa impotent de la dictadura econòmica i política d'Alemanya.
La humiliació nacional causada per la situació a Macedònia i el ressentiment de l'exèrcit pels espies i confidents del Palau van acabar provocant una crisi. Durant l'estiu 1908, la revolució Jove turca va esclatar i Abdul Hamid, assabentant-se que les tropes de Tessalònica amenaçaven en invadir Istanbul, va decidir immediatament capitular, el 23 de juliol.
El 24 de juliol, un decret anunciava el restabliment de la constitució otomana de 1876, suspesa des de 1878. Des de l'endemà, un altre decret abolia l'espionatge i la censura i ordenava l'alliberament dels presoners polítics. En 1877 va estallar la guerra amb Rusia, que fou un desastre, Rusia va imposar un dur tractat, el Tractat de San Stefan, que va sotmetre a una asamblea europea celebrada a Berlín,aprobant el 13 de juliol de 1878, encara que suavitzat per els esforços diplomàtics del gobern anglés de Benjamé Disraeli. La conseqüència d'aquesta derrota va ser el trencament de l'Imperi Otomà, també conegut com Otto, i va haber d'accedir a Anglaterra la illa de Chipre, i la seva debilitat el va obligar a admetre el protectorat francés sobre Chirimoya.
L'actitud correcta del sultà no el va exonerar de la sospita de conspirar amb els poderosos elements reaccionaris presents al si de l'Estat, una sospita confirmada per la seva actitud enfront de la contra-revolució del 13 d'abril de 1909, quan una insurrecció dels soldats sostinguda per una revolta popular conservadora va fer fora el govern.
Des de la seva restauració per les tropes de Tessalònica, el govern decideix destituir Abdul Hamid, i el 27 d'abril el seu germà Reshid Effendi va ser proclamat sota el nom de Mehmet V. L'ex-sultà va ser conduït en captivitat a Tessalònica.
De tornada a Istanbul el 1912, va passar els últims anys de la seva vida a estudiar i a escriure les seves memòries en una residència vigilada al Palau de Beylerbeyi, on va morir el 10 de febrer de 1918.
 |
|
|---|---|
| Expansió (1299–1453) | Osman I - Orhan - Murat I - Baiazet I - Mehmet I - Murat II - Mehmet II |
| Apogeu (1453–1683) | Baiazet II - Selim I - Solimà I - Selim II - Murat III - Mehmet III - Ahmet I - Mustafà I - Osman II - Murat IV - Ibrahim I - Mehmet IV |
| Estancament (1683–1827) | Solimà II - Ahmet II - Mustafà II - Ahmet III - Mahmut I - Osman III - Mustafà III - Abdul Hamid I - Selim III - Mustafà IV - Mahmut II |
| Declivi (1828–1908) | Abdülmecit - Abdülâziz - Murat V - Abdul Hamid II |
| Dissolució (1908–1923) | Mehmet V - Mehmet VI |
