[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Pasqual Maragall i Mira - Viquipèdia

Pasqual Maragall i Mira

De Viquipèdia

Pasqual Maragall i Mira
Pasqual Maragall i Mira
127è President de la Generalitat de Catalunya
20 de desembre del 2003 - 28 de novembre del 2006
Nascut 13 de gener del 1941
Barcelona
Signatura Signatura

Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), fill de Jordi Maragall i Noble, és un destacat polític i antic president del Partit dels Socialistes de Catalunya que va ser president de la Generalitat de Catalunya des de desembre de 2003 fins a novembre del 2006. Abans, havia estat alcalde de Barcelona de 1982 a 1997. Durant el seu mandat van tenir lloc els Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

Taula de continguts

[edita] Inicis

Doctorat en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en Dret i en Econòmiques per la Universitat de Barcelona, Pasqual Maragall és nét del poeta Joan Maragall i germà del també polític Ernest Maragall. Participà activament en la lluita clandestina contra la dictadura franquista com a militant del Front Obrer de Catalunya des de la seva creació el 1961 i posteriorment prengué part en la formació de Convergència Socialista de Catalunya l'any 1974, embrió del futur Partit dels Socialistes de Catalunya.

Fins l'any 1976 treballà de funcionari tècnic al gabinet de programació de l'Ajuntament de Barcelona.

L'any 1979 es presentà a les eleccions municipals de Barcelona ocupant el segon lloc de la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya darrera de Narcís Serra que el nomenà tinent d'alcalde.

[edita] Alcalde de Barcelona (1982-1997)

L'any 1982, després de la victòria del PSOE a les eleccions generals i la marxa de Narcís Serra al Govern espanyol, fou elegit alcalde de Barcelona.

La victòria del PSC en les eleccions municipals del 1983 el va confirmar en el càrrec. Posteriorment seria reelegit a les següents eleccions municipals de 1987 i 1991. El 1992 prengué possessió de la presidència del Consell de Municipis i Regions d'Europa. Com a batlle de la ciutat, al 1987 guanya la candidatura -iniciada en temps de Narcís Serra- per organitzar els XXV Jocs Olímpics d'estiu de 1992 que esdevenen un èxit i promocionen la ciutat a nivell mundial. A les eleccions municipals del maig del 1995 s'imposà a la candidatura de Miquel Roca i Junyent i fou reelegit per tercera vegada consecutiva batlle de Barcelona. Al març del 1996 fou elegit president del Comitè de Regions de la Unió Europea, en substitució del francès Jacques Blanc.

El setembre del 1997 deixà l'alcaldia de Barcelona, tal com havia anunciat mesos abans en un congrés del PSC de Barcelona, i s'instal·là per un temps a Roma, i fou substituït a per Joan Clos. Aquest mateix any fou elegit president honorífic del Consell de Municipis i Regions d'Europa.

[edita] Cap de l'Oposició (1999-2003)

El 1998 acceptà la candidatura socialista a la presidència de la Generalitat per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999.

El mateix 1999 es creà la plataforma Ciutadans pel Canvi amb la voluntat de donar suport Pasqual Maragall amb l'objectiu d'aconseguir l'alternància al Govern de la Generalitat després de gairebé vint anys de pujolisme.

A les eleccions del 17 d'octubre de 1999, la coalició Partit dels Socialistes de Catalunya - Ciutadans pel Canvi, encapçalada per Maragall, obtingué la majoria relativa de vots i 50 escons, insuficients per arribar a la presidència de la Generalitat degut al sistema electoral català, que prima les províncies de Tarragona, Girona i Lleida sobre la de Barcelona, tradicional feu socialista. Tot i això, els resultats de 1999 foren els millors resultats de la història del PSC en unes eleccions al Parlament de Catalunya.

Així doncs, Convergència i Unió obtingué 56 escons i el president del Parlament, Joan Rigol, encarregà Pujol tornar a formar govern. El dia 17 de novembre de 1999, Pujol fou reelegit president de la Generalitat en primera sessió amb el suport del Partit Popular, el vot en contra de PSC i Iniciativa per Catalunya-Verds i l'abstenció d'ERC, el que li suposà 68 vots a favor, 55 en contra i 12 abstencions.

El 2000 Maragall presentà un Govern alternatiu amb la voluntat de "marcar l'acció del govern en cada departament" i "explicar a la ciutadania com s'hauria de fer". La composició del Govern alternatiu era:

  • Pasqual Maragall President
  • Joaquim Nadal Conseller Primer, d'Educació i de Treball
  • Assumpta Baig Consellera adjunta d'Educació
  • Josep Maria Rañé Conseller adjunt de Treball
  • Martí Carnicer Conseller d'Economia
  • Josep Maria Vallès Conseller de Presidència i Justícia
  • Antoni Siurana Conseller de Governació i Interior
  • Marina Geli Consellera de Salut i Benestar Social
  • Carme Figueras Consellera adjunta de Sanitat
  • Miquel Barceló Conseller d'Universitats, Indústria i Societat de la Informació
  • Teresa Serra Consellera adjunta de Societat de la Informació
  • Montserrat Duch Consellera adjunta d'Universitats
  • Josep M. Carbonell Conseller de Cultura i Audiovisual
  • Ramon Vilalta Conseller d'Agricultura, Turisme i Comerç
  • Montserrat Tura Consellera de Medi Ambient
  • Oriol Nel·lo Conseller de Política Territorial
  • Manel Nadal Conseller d'Infraestructures
  • Andreu Morillas Secretari General

L'any 2001 Maragall presentà en el registre del Parlament una moció de censura contra el President de la Generalitat, amb l'única voluntat de presentar un programa alternatiu de Govern. La moció fou molt polèmica pel fet de que respongués a ella el conseller en cap, Artur Mas, en lloc del president de la Generalitat.

Finalment i com era de preveure, la moció fou rebutjada per 55 vots a favor de PSC i ICV, 68 vots en contra de Convergència i Unió i PP, i 12 abstencions d'Esquerra Republicana de Catalunya.

[edita] President de la Generalitat (2003-2006)

A les eleccions del 16 de novembre de 2003, Pasqual Maragall tornà a encapçalar, aquest cop com a favorit, la candidatura del Partit dels Socialistes - Ciutadans pel Canvi al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona, sota el lema "El canvi per a Catalunya", per intentar desbancar la federació de Convergència i Unió del Govern.

El Partit dels Socialistes tornà a obtenir el major nombre de vots i 42 escons, tot i que CiU tornà a esdevenir el grup parlamentari majoritari al Parlament amb el conseller en cap Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat.

La nit electoral Maragall va reconèixer que el resultat "no era l'esperat" tot i que va remarcar "la victòria de les esquerres" i es va mostrar disposat a "assumir la seva responsabilitat" per encapçalar un govern de progrés.

Al llarg de les setmanes següents, Esquerra Republicana de Catalunya va negociar per separat amb CiU i PSC amb la voluntat de formar un govern de concentració nacional, proposta que fou rebutjada per Maragall.

Finalment, el Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa signaren el 14 de desembre de 2003 l'Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres a la Generalitat de Catalunya o Acord del Tinell, en referència al Saló del Tinell del Palau Reial Major de Barcelona, lloc on els líders de les tres formacions signaren el pacte.

El 16 de desembre, Pasqual Maragall fou investit pel Parlament de Catalunya amb 74 vots a favor i 61 en contra nou president de la Generalitat, càrrec del que prengué possessió oficialment el 20 de desembre de 2003. D'aquesta manera es consumà el canvi polític i el pas de Convergència i Unió a la oposició després de vint-i-tres anys de govern.

El 22 de desembre prengué possessió del nou govern de la Generalitat, amb alguns canvis d'estructura o nomenclatura:

Per altra banda, Josep Lluís Carod va cessar a petició pròpia com a conseller en cap de la Generalitat arran de les seves converses amb la ETA, càrrec en el que va ésser substituït al cap d'un mes pel també republicà Josep Bargalló, que a la vegada va ésser substituït al departament d'Ensenyament per Marta Cid.

Pasqual Maragall i la seva muller Diana Garrigosa
Pasqual Maragall i la seva muller Diana Garrigosa

Pere Esteve també va deixar el Govern, però per motius de salut, essent substituït al departament de Comerç, Turisme i Consum pel portaveu d'ERC al Parlament de Catalunya Josep Huguet.

El 21 de juny de 2006, poc desprès del referèndum sobre la reforma de nou estatut d'autonomia, Pasqual Maragall anuncia que no es presentarà a les pròximes eleccions catalanes. Durant una visita a l'escola Mare Nostrum de Barcelona, Maragall contestà a la pregunta d'un dels alumnes sobre la seva candidatura, anunciant que no es presentaria a les eleccions catalanes. Per aquells dies la seva muller, Diana Garrigosa, manifestava la seva voluntat prou eloqüent de donar-se de baixa del Partit dels Socialistes de Catalunya. Posteriorment, Maragall faria oficial la seva posició en una roda de premsa des del Palau de la Generalitat, i poc després manifestaria que el fet de no ser candidat era degut a que ningú del seu partit li ho havia demanat.

[edita] L'ex-president

Viquinotícies A Viquinotícies hi ha notícies de contingut lliure relacionades amb Pasqual Maragall i Mira: Maragall anuncia que no es presentarà a la reelecció

A finals de 2006, feu pública la seva intenció d'entrar al consell d'administració del consorci europeu que construeix l'Airbus com a representat de l'estat espanyol. Fins a la data, el seu desig no s'ha materialitzat.

A l'abril de 2007, un mes abans de les eleccions municipals, Pasqual Maragall va fer un seguit de declaracions en les que es queixava de l'actitud deslleial cap a la seva persona del president Zapatero i del propi PSC al final del seu mandat com a President. Tant és així que en un míting a favor de l'Estatut celebrat al Pavelló de la Mar Bella el juny del 2006, Diana Garrigosa, muller de Pasqual Maragall li va preguntar a José Luis Rodríguez Zapatero "¿qué te ha hecho mi marido para que lo trates tan mal?"[1]. Durant els mesos següents, va decidir deixar de ser militant del Partit dels Socialistes Catalans i va declarar que no seria candidat del partit europeu el qual promou[2] , que és el Partit Demòcrata Europeu, registrat a Catalunya com a Partit Català d'Europa. El 20 d'octubre de 2007 Maragall va anunciar [3] públicament que patia la malaltia d'Alzheimer i que dedicaria els seus esforços en lluita contra la malaltia, però sense abandonar la resta de les seves activitats. El 29 de març de 2008 fou elegit Català de l'any i anuncià la presentació d'una fundació dedicada a la lluita contra la malaltia que pateix.[4]

[edita] Referències

  1. ↑ Diana Garrigosa a Zapatero: ¿qué te ha hecho mi marido para que lo trates tan mal?. www.e-noticies.com. Data d'accés: 21-03-2008.
  2. ↑ http://www.avui.cat/article/mon_politica/9338/pasqual/maragall/anuncia/pateix/principi/la/malaltia/dalzheimer.html
  3. ↑ http://www.avui.cat/article/mon_politica/9439/pasqual/maragall/anuncia/pateix/principi/dalzheimer.html
  4. ↑ Maragall elegit català de l'any

[edita] Enllaços externs


Precedit per:
Narcís Serra i Serra		 Alcalde de Barcelona

1982–-1997		 Succeït per:
Joan Clos i Matheu
Precedit per:
Jordi Pujol i Soley		 President de la
Generalitat de Catalunya

2003–-2006		 Succeït per:
José Montilla Aguilera
Precedit per:
Raimon Obiols i Germà		 President del PSC

2000–-2007		 Succeït per:
—
Precedit per:
Joaquim Nadal i Farreras		 Cap de l'Oposició
1999–-2003		 Succeït per:
Artur Mas i Gavarró



 
Presidents de la Generalitat de Catalunya		 Flag of Catalonia
   De les Corts de 1359 a la guerra civil catalana (1462)
{{{contingut-títol}}}
 
   De la guerra civil catalana (1462) a la guerra dels Segadors (1640)
{{{contingut-títol}}}
Manuel de Montsuar i Mateu · Francesc Colom · Ponç Andreu de Vilar · Miquel Samsó · Joan Maurici de Ribes · Miquel Delgado · Pere Joan Llobera · Berenguer de Sos · Pere de Cardona · Ponç Andreu de Vilar · Juan Payo Coello · Joan de Peralta · Francí Vicenç · Pedro de Mendoza · Alfons d'Aragó · Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls · Gonzalo Fernández de Heredia · Lluís Desplà i d'Oms · Jordi Sanç · Joan d'Aragó · Jaume Fiella · Esteve de Garret · Bernat de Corbera · Joan Margarit i de Requesens · Lluís de Cardona i Enríquez · Francesc de Solsona · Francesc Oliver i de Boteller · Dionís de Carcassona · Joan Pasqual · Jeroni de Requesens i Roís de Liori · Miquel Puig · Jaume Caçador · Miquel d'Oms i de Sentmenat · Onofre de Copons i de Vilafranca · Miquel de Ferrer i de Marimon · Joan de Tormo · Miquel de Tormo · Francesc Jeroni Benet Franc · Pere Àngel Ferrer i Despuig · Ferran de Llonces i Peres · Miquel d'Oms i de Sentmenat · Onofre Gomis · Francesc Giginta · Benet de Tocco · Jaume Cerveró · Pere Oliver de Boteller i de Riquer · Benet de Tocco · Rafael d'Oms · Jaume Beuló · Martí Joan de Calders · Francesc Oliver de Boteller · Jaume Caçador i Claret · Miquel d'Agullana ·Francesc Oliveres · Jaume Cordelles i Oms · Bernat de Cardona i de Queralt · Pere Pau Caçador i d'Aguilar-Dusai · Onofre d'Alentorn i de Botella · Francesc de Sentjust i de Castre · Ramon d'Olmera i d'Alemany · Miquel d'Aimeric · Lluís de Tena · Benet Fontanella · Pere de Magarola i Fontanet · Francesc Morillo · Pere Antoni Serra · Esteve Salacruz · García Gil de Manrique y Maldonado · Miquel d'Alentorn i de Salbà · Pau Claris i Casademunt
 
   De la guerra dels Segadors (1640) a l'abolició de Felip V (1714)
{{{contingut-títol}}}

Josep Soler · Bernat de Cardona i de Raset · Gispert d'Amat i Desbosc de Sant Vicenç · Andreu Pont · Pau del Rosso · Francesc Pijoan · Joan Jeroni Besora · Pau d'Àger i d'Orcau · Jaume de Copons i de Tamarit · Josep de Magarola i de Grau · Joan Pagès i Vallgornera · Josep de Camporrells i de Sabater · Esteve Mercadal i Dou · Alfonso de Sotomayor · Josep Sastre i Prats · Baltasar de Muntaner i de Sacosta · Antoni de Saiol i de Quarteroni · Benet Ignasi de Salazar · Antoni de Planella i de Cruïlles · Rafael de Pinyana i Galvany · Climent de Solanell i de Foix · Josep Antoni Valls i Pandutxo · Francesc de Valls i Freixa · Josep Grau · Manuel de Copons i d'Esquerrer · Francesc Antoni de Solanell i de Montellà · Josep de Vilamala


 
   De la restauració republicana (1931) a l'actualitat
{{{contingut-títol}}}
 
v • d • e
Premis Català de l'Any
2000: Ernest Lluch  • 2001: Pau Gasol  • 2002: Manuela de Madre  • 2003: Ferran Adrià  • 2004: Joan Manuel Serrat  • 2005: Joan Massagué  • 2006: Neus Català  • 2007: Pasqual Maragall