Pau Claris i Casademunt
De Viquipèdia
 |
|
| 94è President de la Generalitat de Catalunya | |
|---|---|
| 1638 - 1641 | |
| Nascut | 1586 Barcelona |
| Mort | 1641 Barcelona |
| Càrrec eclesiàstic | Canonge de la Seu d'Urgell |
Pau Claris i Casademunt (Barcelona, 1 de gener del 1586 - Barcelona, 27 de febrer del 1641) fou un polític i eclesiàstic català i el president de la Generalitat de Catalunya a l'inici de la Guerra dels Segadors. El 16 de gener de 1641, proclamà la República Catalana sota la protecció de França.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Els anys de formació
De família paterna procedent de Berga, tant l'avi (Francesc), com el pare (Joan) foren destacats juristes a Barcelona. Pau fou el petit de quatre germans, dels quals destacà també el gran, Francesc, també jurista i que tingué una forta influència sobre el seu germà. La família de Pau Claris formava part de la burgesia administrativa barcelonina i tingué un poder econòmic força elevat.
Hi ha un gran desconeixement dels estudis de Pau Claris; només sabem que es doctorà en dret civil i canònic a la Universitat de Barcelona i que estudià la carrera en el període comprès entre el 1604 i el 1612.
Pau Claris va ésser nomenat beneficiat de la Seu el 28 d'agost i canonge el 25 de setembre del 1612. Fou destinat a la diòcesi d'Urgell.
[edita] La carrera política
El 1626, Claris va ser elegit com a representant del Braç Eclesiàstic en les Corts Catalanes que s'obriren el 28 de març, en mig d'una gran tibantor que provenia ja del 1621 quan en morir el rei d'Espanya, Felip III, el seu successor no volgué jurar les constitucions de Catalunya. Els motius de dissenció entre els Braços i la monarquia de Felip IV foren sobretot: la qüestió dels quints -impost que consistia en que les ciutats del Principat pagaven una cinquena part de llurs impostos anyals a la Corona-, el problema de l'Observança -constitució acordada l'any 1481 que exigia l'obligació de complir el dret català als oficials reials- i l'eterna voluntat de voler frenar els privilegis de la Inquisició en terres catalanes. El Braç Eclesiàstic no adoptà aquest cop una actitud servil, exhaust econòmicament per la pressió dels impostos reials i minat per la castellanofòbia que provocaven els continuats nomenaments de bisbes castellans a les diòcesis catalanes. L'abandonament de la sala per part dels capítols catedralicis el 3 de maig, en voler-hi sotmetre una votació per a la concessió de 3.300.000 ducats per al rei, va provocar la sortida immediata del rei cap a Madrid.
No fou fins el 1632 que no es reemprengueren les Corts, encara amb els mateixos diputats que el 1626. En aquesta ocasió fou quan es féu més evident la rebel·lia contra la Corona espanyola d'una brillant generació de juristes catalans encapçalats per Joan Pere Fontanella, els quals arremeteren jurídicament contra dos nous motius d'enfrontament: el dret dels consellers a romandre coberts davant la presència reial i la mecànica de la insaculació, en la qual es disputava la facultat dels Braços en proveïr càrrecs de la Generalitat sense l'annuència del rei.
Aquell any 1632, Claris fou nomenat pel seu Braç per tractar el tema de la insaculació i el 15 de juliol, els Estaments nomenaren divuit persones -la divuitena- que exerciria l'autèntic paper de Consell Executiu.
L'episodi polític més remarcable d'aquest període de la vida de Claris fou sens dubte els anomenat aldarulls de Vic. A rel d'una concessió papal al rei d'Espanya de l'establiment d'una dècima sobre les rendes de l'Església a Espanya, que serviria de subsidi a la Corona, esclata el malestar popular a la diòcesi de Vic amb virulència, sota el guiatge de l'ardiaca vigatà doctor Melcior Palau i el suport apassionat de dos canonges d'Urgell: Jaume Ferran i Pau Claris. El segrest de la propietat eclesiàstica de Vic per part de la Reial Audiència, provocà manifestacions revolucionàries amb libels difamatoris i amenaces de subversió al camp, durant la primavera i estiu del 1634. Malgrat les pressions del Bisbe de Girona, el Consell d'Aragó només s'atreví a empresonar un diaca dissident, Pau Capfort. Finalment, el conflicte s'apaivagà per la via de retardar el pagament de la dècima fins el novembre.
Claris assistí, els anys 1630 i 1636 als Concilis Eclesiàstics Provincials de Tarragona. En el de l'any 1636, malgrat els esforços neutralitzadors de l'arquebisbe de Tarragona, el castellà Justino Antolínez, s'aconseguí aprovar una disposició per la qual totes les prèdiques en el Principat fossin en català.
[edita] La presidència de la Generalitat
El 22 de juliol del 1638, Pau Claris era elegit diputat eclesiàstic per a constituir la Diputació. Els altres membres escollits amb Claris foren: Jaume Ferran (també canonge d'Urgell), Rafael Antic i Rafael Cerdà com a oïdors del Braç Eclesiàstic, Militar i Reial respectivament i Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana com a diputats dels Braços Militar i Reial.
Com a diputat eclesiàstic, Claris passà a presidir les sessions de la Generalitat. Segons Elliott, el virrei Santa Coloma intentà endebades el suborn de Claris i Tamarit, personatges incòmodes per a la seva funció al servei del rei.
Claris es trobà una Generalitat amb gravíssims problemes econòmics, fruit de molts anys de mala gestió i amb el conflicte que s'obrí amb la Corona espanyola referent a l'acusació de contraban que féu a la Generalitat a causa de l'incompliment dels edictes dels anys 1635 i 1638 que prohibien tota mena de comerç amb França degut a la Guerra dels Trenta Anys. La intervenció de l'agutzil Montrodón per encàrrec del virrei Santa Coloma als magatzems de Mataró i Salses, desencadenà el conflicte, en el qual novement el jurista Joan Pere Fontanella hi jugà un paper destacat a favor de les tesis dels diputats de la Generalitat. Si bé la ciutat de Barcelona estigué inicialment reticent, acabà per fer costat als diputats el 1639, sobretot per la decisió de la Corona d'instaurar una recaptació general a Catalunya, pels anys 1639 i 1640, de 50.000 lliures anuals.
Darrera aquest nou afany recaptatori s'hi trobava la voluntat del valid de Felip IV, el Comte-Duc d'Olivares, d'afegir totes les terres de la Corona espanyola a l'esforç de contribuir econòmicament a les despeses que ocasionava la Guerra dels Trenta Anys i que ja havia devastat Castella. Catalunya mai havia sentit com a a propi aquest conflicte, d'arrels expansionistes i del que els catalans mai n'havien esperat res. Olivares, per a contrarestar aquesta situació, volgué traslladar-hi el conflicte (o si més no, ja li semblà bé) i així, el 19 de juliol del 1639, els francesos assetjaren i prengueren el castell de Salses, al Rosselló. S'inicià aleshores una duríssima pugna entre el Comte-Duc i la Generalitat per tal que incrementés el seu esforç en la guerra. Finalment, els diputats accediren a enviar Francesc de Tamarit al front d'una nova lleva de soldats per recuperar el castell de Salses, cosa que s'aconseguí el dia de Reis del 1640. Tanmateix, el cost en vides humanes i en diners per al país havia estat tan gran que la situació esdevingué explosiva.
[edita] La Guerra dels Segadors
Tot i que la data d'inici dels contactes amb França, que acabarien amb la formació d'una aliança catalano-francesa enfrontada a la Corona espanyola i que donaria lloc a la denominada Guerra dels Segadors o Guerra de separació de Catalunya, continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors, sembla que podrien haver començat ja el mes de maig del 1640. Pau Claris havia convocat les corts generals el 10 de setembre de 1640, però paral·lelament i sense consultar a les ciutats, hauria començat els contactes amb els francesos.
El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà[1] i Francesc de Vilaplana[1], nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIII de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar a contra-cor les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
L'assumpció personal del poder per Claris des del setembre del 1640, sembla ésser total. Convocà la Junta General de Braços, que s'erigí en la institució rectora de la nova situació, va fer oficials els compromisos amb França i la secessió i va emetre deute públic per finançar les despeses militars.
El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Du Plessis Besançon i, uns dies després, se signava el primer pacte de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat.
[edita] Catalunya, república
El 24 de novembre entrava a Catalunya, pel sud, l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez. El 23 de desembre, Pau Claris alça el sometent i comença la guerra contra Felip IV de Castella. L'avanç victoriós de les tropes castellanes per Tortosa, Cambrils, Tarragona i Martorell féu que la Junta de Braços i el Consell de Cent cedissin a les pressions franceses i el 16 de gener els Braços i el 17 el Consell, acceptessin la proposta de constituir Catalunya en república sota la protecció de França.
Però de nou la pressió dels castellans que s'apropaven a Barcelona i les pretensions franceses portaren a Claris a haver de liquidar el projecte republicà i a haver de fer proclamar Lluís XIII comte de Barcelona el 23 de gener del 1641, tres dies abans de la batalla de Montjuïc, que derrotà estrepitosament les forces castellanes i deturà l'atac a Barcelona el 26 de gener del 1641.
[edita] La mort
El dia 20 de febrer de 1641 entrava a Barcelona Philippe de La Mothe-Houdancourt, substitut de Du Plessis, amb poders de capità general de tots els exèrcits que lluitaven a Catalunya. Aquell mateix dia, Claris caigué greument malalt i l'endemà mateix rebia l'extremunció.
Pau Claris i Casademunt moria a 3 quarts de 12 de la nit del dia 27 de febrer del 1641. A desgrat del fet de que feia al menys un any que presentava problemes de salut, la teoria d'un possible emmetzinament circulà des del primer moment (carta del Baró d'Espenan a Du Plessis) i modernes investigacions avalen aquesta possibilitat[2].
Claris fou dipositat al vas familiar de la capella del Sant Crist de l'església de Sant Joan de Jerusalem a Barcelona. Malauradament, el 1888, en el context de les reformes per l'Exposició Universal de Barcelona i d'una Catalunya subjugada per segles de dominació i de repressió de la pròpia història, l'església fou derruïda i les despulles es perderen per sempre[2].
[edita] Honors
[edita] Carrers
A Barcelona, al barri de l'Eixample, i travessant-lo en direcció perpendicular al mar, hi ha el Carrer de Pau Claris. Neix a l'Avinguda Diagonal i arriba fins la plaça Urquinaona.
Moltes altres poblacions de Catalunya li han dedicat carrers, places i li han expressat reconeixements.
[edita] Monuments
A Barcelona, se li han alçat diversos monuments, el més conegut dels quals és l'estàtua situada al final del Passeig de Lluís Companys, obra de Rafael Atché i Farré i que fou inaugurada el 1917, retirada i guardada durant la Guerra civil i recol.locada el 1977. Ja des dels primers moments i amb les interrupcions degudes a la guerra i a la posterior persecució política de la cultura catalana, el lloc ha esdevingut punt de trobada i commemoració de sensibilitats polítiques de caire independentista.
[edita] Referències
- ↑ 1,0 1,1 Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 9 (entrada "Du Plessis-Besançon, Bernard")
- ↑ 2,0 2,1 Marimon, Sílvia: Va ser assassinat Pau Claris? Sàpiens, nº 45. Juliol 2006. ISSN: 1695-2014
[edita] Bibliografia
- Garcia Càrcel, Ricard: Pau Claris la revolta catalana. Col·lecció Pinya de rosa. Ed. DOPESA. Barcelona, 1980. ISBN 84-7235-450-4.
| Precedit per: Miquel d'Alentorn i de Salbà |
President de la Generalitat de Catalunya 1638–1641 |
Succeït per: Josep Soler |
|
|
 |
|---|
Josep Soler · Bernat de Cardona i de Raset · Gispert d'Amat i Desbosc de Sant Vicenç · Andreu Pont · Pau del Rosso · Francesc Pijoan · Joan Jeroni Besora · Pau d'Àger i d'Orcau · Jaume de Copons i de Tamarit · Josep de Magarola i de Grau · Joan Pagès i Vallgornera · Josep de Camporrells i de Sabater · Esteve Mercadal i Dou · Alfonso de Sotomayor · Josep Sastre i Prats · Baltasar de Muntaner i de Sacosta · Antoni de Saiol i de Quarteroni · Benet Ignasi de Salazar · Antoni de Planella i de Cruïlles · Rafael de Pinyana i Galvany · Climent de Solanell i de Foix · Josep Antoni Valls i Pandutxo · Francesc de Valls i Freixa · Josep Grau · Manuel de Copons i d'Esquerrer · Francesc Antoni de Solanell i de Montellà · Josep de Vilamala
