Batalla de Montjuïc (1641)
De Viquipèdia
La Batalla de Montjuïc de 1641 fou un dels episodis de la Guerra dels Segadors
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
L'empresonament a primavera del 1640 del diputat Francesc de Tamarit, precedit pels de Francesc Joan Vergós i Lleonard Serra membres destacats dels Consell de Cent, acusats de no facilitar les lleves de 6.000 homes[1] que preveia la Unió d'armes[2] per lluitar a Itàlia i els allotjaments, com demanava Gaspar de Guzmán i Pimentel, més conegut com a Comte-duc d'Olivares. La Diputació i el Consell de Cent, després de no obtenir resposta per part del virrei, el dia 27 de març van enviar una delegació de dotze membres a Madrid. Però foren detinguts i no tingueren audiència amb el rei.
La revolta camperola per lluitar cintra els desoris dels soldats castellans s'estenia per tot el territori, i finalment camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig posaren en llibertat als retinguts a la presó de la ciutat, situada a la plaça del blat, en una torre de la muralla romana[3]. El 7 de juny del mateix any, en el Corpus de Sang, grups de segadors entren de nou a la ciutat i fou assassinat el virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt[4].
El setembre, l'exèrcit de Felip IV d'Espanya comandat per Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez va ocupar Tortosa. El 7 de setembre de 1640 se signava el Pacte de Ceret de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat, de manera que el 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Bernard Du Plessis-Besançon.
El desembre, després de la batalla de Cambrils, la ciutat de Tarragona, avançant en direcció a Barcelona. Després que Roger de Bossost, el baró d'Espenan, rendís la ciutat de Tarragona i fugís amb les seves tropes a França[5] els catalans van decidir plantar cara a Martorell, on foren derrotats, trobant-se l'exèrcit castellà a les portes de Barcelona[6]
[edita] La Barcelona de 1641
[edita] El castell de Montjuïc
La fortificació de la muntanya de Montjuïc, en forma de quadrilàter de terra amb revestiment de pedra i fang i quatre mitjos baluards a les cantonades i un fossat de poca profunditat, que es va construir durant trenta dies el 1640 en previsió de l'avanç castellà[7]. Fins llavors, un far destinat a informar mitjançant senyals de la proximitat de vaixells havia ocupat el cim.
[edita] Els exèrcits enfrontats
L'exèrcit castellà havia sortit a campanya amb 23.000 soldats, 3.100 cavalls i 24 peces d'artilleria amb 250 artillers[8], dividits en:
- Cos de vanguàrdia dirigit per Gerolamo Maria Caracciolo, el marquès de Torrecuso que disposava del batalló de cavalleria de Carlo Maria Caracciolo, duc de San Giorgio amb 500 cavalls, 3 regiments d'infanteria, 2 Terços espanyols i un Terç irlandés de Hugh O'Donnell, duc de Tyrconnell[9].
- Cos de Batalla comandat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, el marqués de los Vélez amb una escolta de 100 cavallers comandats per Alonso Gaytan, dos batallons de cavalleria de 600 cavall comandats per Alvaro de Quiñones i Filippo Filangieri, i tres terços i cinc regiments d'infanteria.
- Cos de Reraguarda amb 24 peces d'artillería, quatre terços d'infanteria (un castellà, un dels Presidis de Portugal, un való i un portuguès), algunes companyies italianes i un batalló de cavalleria.
Les forces catalanes i franceses
- La guarnició de Castell de Montjuic la composaven[8] 9 companyies de milicians, part del Terç de Santa Eulàlia, el capità Francesc de Cabanyes amb 200 miquelets i 300 soldats francesos dirigits per George Stuart, el senyor d'Aubigny.
- A l'ermita de Santa Madrona es trobaven les tropes de Gallert i Valencià[8] amb el capità Agustí Radas.
- la Coronela de Barcelona dirigida per Miquel Torrelles, i la resta de les forces catalanes defensaven la ciutat.
- La cavalleria francesa, dirigida per Henri Robert de Serignan va desplegar-se al Pla per atacar les posicions castellanes,
[edita] Ordre de Batalla
Pedro Fajardo va optar per atacar Barcelona ràpidament per evitar els possibles reforços que baixarien de l'interior, atacant per Montjuïc, on l'exèrcit s'hauria d'apostar i ser abastats per mar, evitant els perills de Collserola, on podien ser el blanc dels guerrillers, i a l'hora un segon front, un atac directe dirigit pel Carlo Maria Caracciolo, duc de San Giorgio[10] contra el portal de Sant Antoni amb el gruix de la cavalleria i l'artilleria i una part de la infanteria.
[edita] La Batalla
L'assalt a Montjuïc va partir de tres punts: des del Llobregat pels terços de Simón de Mascarenhas i Hugh O'Donnell, des de Sants, pels dos terços de Diego de Cárdenas Lusón, i finalment, des de la Creu Coberta amb dos terços comandats pel marquès de Mortara, que es van dirigir a l'ermita de Santa Madrona per tallar el camí entre la ciutat i Montjuïc, d'on es van retirar els catalans per instal·lar-se en el camí atrinxerat de Montjuïc per protegir les municions i els reforços.
Quan les primeres tropes castellanes van arribar al cim de Montjuïc, molts catalans van fugir, tret d'una companyia, que va fer front a l'atac delmant als atacants i eliminant-ne als oficials.
Henri Robert de Serignan comandant set batallons[11] va atacar cobert per mosqueters, amb la cavalleria als atacants a la muralla mirant de flanquejar-les per la creu coberta, que va ser respost per una càrrega de la cavalleria castellana, provocant la retirada catalana a l'interior de les muralles, però al cost de quedar-se sense munició, de manera que van quedar a l'abast del foc des de les muralles, per a continuació ser carregats pels cuirassers francesos.
A les tres de la tarda els castellans van intentar un nou atac en massa, però la manca d'escales i el foc català van provocar la seva retirada fins a Sants.
[edita] Conseqüències
A la matinada següent, l'exèrcit castellà abandonava Sants, sabedor que Philippe de La Mothe-Houdancourt s'acostava amb una columna de 6.000 homes[11], deixant l'artilleria i fugia cap a Martorell, des d'on aniria fins a Tarragona, on Pedro Fajardo seria substituït per Federico Colonna i on va arribar la meitat de l'exèrcit que hi havia sortit.
Pau Claris mor un mes després de la victòria de Montjuïc i les noves autoritats no poden aturar els excessos dels lloctinents francesos. La inevitable intervenció francesa converteix a Catalunya en un front més de la guerra dels Trenta Anys, que enfronta als Habsburg i a la monarquia francesa per l'hegemonia d'Europa.
[edita] Referències
- ↑ Les Constitucions catalanes impedien la lleva per lluitar a l'estranger
- ↑ Histocat, Apunts ruta 1640 [1]
- ↑ Antoni Simon i Tarrés, Cròniques de la Guerra dels Segadors
- ↑ J.H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya [2]
- ↑ (castellà) Modesto Lafuente, Historia general de España [3]
- ↑ Museu d'Història de Catalunya [4]
- ↑ www.ejercito.mde.es. [5]
- ↑ 8,0 8,1 8,2 (castellà) Francisco Manuel De Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña [6]
- ↑ Anomenat Tyron en les cròniques de l'època
- ↑ Carrutxa.org, La batalla de Tamarit [7]
- ↑ 11,0 11,1 (castellà) José Gómez Arteche, El marqués de Torrecuso, Revista Europea, 17 de Setembre de 1876 [8]
[edita] Bibliografia
- J.H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya, Publ. Universitat de Valencia, 2006 ISBN 84-370-6344-2 [9]
- Antoni Simon i Tarrés, Cròniques de la Guerra dels Segadors Fundació Pere Coromines, Barcelona, 2003
- F. Xavier Hernández, Història militar de Catalunya ISBN 84-232-0638-6
- (castellà) Francisco Manuel De Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, Editorial Castalia, 1996. ISBN 9788470397479.
- (castellà) José Gómez Arteche, El marqués de Torrecuso, Revista Europea, 17 de Setembre de 1876 [10]
