Esperanto

De Viquipèdia

Esperanto Esperanto
Pronunciació:	AFI:
Altres denominacions:	{{{altresdenominacions}}}
Parlat a:	Tot el món
Regió:
Parlants: nadius: altres:	100.000-2.000.000 Entre 200 i 2.000[1] 2.000.000 com a segona llengua, segons xifres d'Ethnologue del 1999
Rànquing:	desconegut.
Classificació genètica:	Llengua planificada
estatus oficial
Llengua oficial de:	cap país, però s'usa oficialment en algunes organitzacions internacionals
Regulat per:	Akademio de Esperanto
codis de la llengua
ISO 639-1	eo
ISO 639-2	epo
ISO/FDIS 639-3	epo
SIL	ESP
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua

L'esperanto és una llengua construïda a la darreria del segle XIX per Ludwik Lejzer Zamenhof amb la finalitat de facilitar la comunicació entre persones de llengües diferents a través de tot el món. Zamenhof publicà el seu projecte el 1887 amb el nom de Lingvo Internacia (Llengua Internacional) i el pseudònim Doktoro Esperanto ("Doctor Esperançat", "Doctor que espera"), d'on ve el nom amb el qual es va popularitzar després.

La gramàtica de l'esperanto es basa en setze regles fonamentals sense excepcions. Per l'estructura és una llengua aglutinant que procedeix per encadenament d'elements de base invariables. Pel vocabulari és una llengua construïda a posteriori, és a dir, que les bases són extretes de llengües preexistents -essencialment europees; les paraules es deriven a través de l'ús d'afixos i per composició.

Entre els nombrosos projectes de llengua auxiliar internacional que hi ha hagut fins avui, l'esperanto és el que ha assolit més èxit i l'únic que ha estat una mica conegut pel gran públic.^[2] Tot i que no ha estat mai adoptat oficialment per cap organisme internacional, més enllà d'aquells dedicats a la llengua -com ara l'Associació Universal d'Esperanto (UEA)- l'esperanto és el mitjà de comunicació internacional d'una comunitat estimada en 2.000.000 de parlants, repartits per gairebé tots els països del món. Internet permet els usuaris de l'esperanto posar-se en contacte molt més fàcilment que abans i facilita l'aprenentatge a les persones que s'hi interessen. Ara per ara l'esperanto és utilitzat en una àmplia gamma d'activitats: viatges, correspondència, intercanvis culturals, conferències, literatura, informàtica, ensenyament de l'idioma, aprenentatge d'altres llengües, televisió, ràdio^[3]. etc. Els sistemes educatius d'alguns estats ofereixen cursos optatius d'esperanto i a l'Akedemio Internacia de la Sciencoj a San Marino, l'esperanto és l'idioma d'instrucció.

Taula de continguts 1 Història 1.1 L'esperanto i els totalitarismes del segle XX 2 Ús oficial 3 Propietats lingüístiques 3.1 Classificació 3.2 Fonètica i escriptura 3.3 Gramàtica 3.3.1 Substantius, adjectius i adverbis 3.3.2 Verbs 3.4 Correlatius 4 Vocabulari 4.1 Exemples etimològics 4.2 Exemples de text 4.3 Frases útils 5 Evolució de la llengua 6 L'esperanto en l'educació 6.1 Efecte propedèutic 7 La comunitat esperantista 7.1 Geografia i demografia 7.1.1 Nombre de parlants 7.1.2 Parlants natius 7.2 Cultura 7.3 Bandera i símbols 7.4 Objectius del moviment esperantista 7.5 L'esperanto en la ciència 7.6 Esperanto i religió 7.6.1 Islam 7.6.2 Fe Bahà'í 7.6.3 Espiritisme 7.6.4 Homaranisme 7.6.5 Omoto 7.6.6 Cristianisme 7.6.7 Traduccions de la Bíblia 8 Crítiques a l'esperanto 9 Vegeu també 10 Referències 11 Bibliografia 12 Enllaços externs

[edita] Història

Ludwik Lejzer Zamenhof vivia a Bialystok (actualment Polònia, a l'època de l'Imperi Rus). A Bialystok habitaven molts pobles i es parlaven diverses llengües (alemany, rus, polonés, jiddisch), la qual cosa dificultava la comprensió, fins i tot en les situacions més quotidianes. Això va motivar Zamenhof a crear una llengua auxiliar neutra per solucionar el problema de comprensió interètnica.

Durant l'adolescència, va crear la primera versió de la "lingwe universala", una mena d'esperanto arcaic. El seu pare, mentrestant, el va fer prometre deixar de treballar en el seu idioma per dedicar-se als estudis. Zamenhof, llavors, se n'anà a Moscou per estudiar-hi medicina. En una de les visites a la seva terra natal va descobrir que el seu pare havia cremat tots els manuscrits del seu idioma. Zamenhof es va posar aleshores a reescriure'l, afegint-hi millores i fent-lo evolucionar.

El primer llibre sobre l'esperanto, l'"Unua Libro" (Primer Llibre), va ser llençat el 26 de juliol del 1887, en rus. Constava de 40 pàgines que contenien, principalment, les 16 regles gramaticals, la pronúncia, alguns exercicis i un petit vocabulari. Poc després es van llençar més edicions de l''Unua Libro en alemany, polonès i francès. El nombre de parlants va crèixer ràpidament en les primeres dècades, principalment a l'Imperi Rus i a Europa Oriental, després a Europa Occidental, a les Amèriques, a la Xina i al Japó. Molts d'aquells primers parlants venien d'un altre idioma planificat, el volapük. Les primeres revistes i obres originals en esperanto començaren a ser publicades.

El 1905 tingué lloc el primer Congrés Mundial Esperantista, a Boulogne-sur-Mer (França) -que va aplegar quasi mil persones de diversos països-, que consolidava el moviment esperantista, fixava la Declaració de Boulogne, on es defineix el moviment i s'aprova el Fundamento de Esperanto, la base fonamental de l'idioma i intocable per tant. El 1908 es fundà l'Associació Universal d'Esperanto (Universala Esperanto-Asocio) i el 1910 la Federació Esperantista Catalana.

El moviment esperantista avençava a passes llargues i segures, però amb l'esdeveniment de les dues Guerres Mundials es va veure bruscament frenat. En tant que era un vehicle potencial per a la comprensió internacional, l'esperanto va atreure les suspicàcies d'alguns estats totalitaris. La situació va ser especialment dolenta a la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi.

[edita] L'esperanto i els totalitarismes del segle XX

El líder soviètic Iósif Stalin va denunciar que l'esperanto era la "llengua dels espies" i va executar esperantistes^[4]. L'ús de l'esperanto va ser il·legal del 1937 al 1956. A Alemanya hi havia la motivació adicional que Zamenhof era jueu. A l'obra Mein Kampf, Hitler menciona l'esperanto com un exemple de llengua que vol ser usada per una conspiració sionista internacional una vegada haurà aconseguit la dominació mundial. ^[5] Les tropes comandades per Hitler perseguiren i mataren els esperantistes a Alemanya i als països dominats; la família de Zamenhof va ser executada^[6]. Les tropes de Stalin feren el mateix a Rússia. Al Japó i la Xina la persecució a l'esperanto també va arribar a proporcions esborronadores.

Durant la Guerra d'Espanya (1936-1939) el moviment anarquista va ser el defensor principal de l'esperanto; era utilitzat també pels socialistes, els comunistes al·lèrgics a l'estalinisme (entre els quals George Orwell, a qui l'esperanto hauria inspirat la novaparla) i també per una part de la dreta catòlica.

Després de la Segona Guerra Mundial, l'esperanto es va aixecar de nou. El 1954, la Unesco va reconèixer de manera formal el valor de l'esperanto per a l'educació, la ciència i la cultura, i el 1985, de nou la Unesco va recomanar als països membres la difusió de l'esperanto.

En l'actualitat, des del 1995, amb la popularització i l'expansió d'Internet, el moviment esperantista ha guanyat una nova força propulsora. Un exemple de com està la situació actual de l'esperanto és el nombre d'articles en aquesta llengua a la Vikipedio (la Viquipèdia en esperanto), més de 90.000 al febrer del 2008, amb índex de profunditat 1, xifres superiors a les de moltes llengües ètniques.

[edita] Ús oficial

L'esperanto no ha estat mai llengua oficial a cap país reconegut, tot i que al començament del segle XX van haver-hi plans per establir el primer estat esperantista a Moresnet Neutral, i la micronació Illa de les Roses, construïda sobre una illa artificial a la Mar Adràtica, va usar l'esperanto com a llengua oficial el 1968.

A la Xina , durant la Revolució Xinhai del 1911, hi van haver grups que van considerar de reemplaçar el xinès per l'esperanto com a idioma oficial en un intent dramàtic per portar el país al segle XX, però més tard aquesta mesura es va rebutjar per insostenible.

A l'estiu del 1924, la Lliga Nord-americana de Radioaficionats va adoptar l'esperanto com a llengua internacional auxuliar oficial, amb l'esperança que la llengua fos usada pels radioaficionats en les comunicacions internacionals, però l'ús actual de la llengua en la radiocomunicació és anecdòtic.

L'esperanto és la llengua de treball de diverses organitzacions internacionals no lucratives, com ara la Sennacieca Asocio Tutmonda. De la resta, però, la majoria són organitzacions específicament esperantistes. La més gran d'elles, l'Associació Universal d'Esperanto, té una relació oficial consultiva amb les Nacions Unides i la Unesco.

L'exèrcit nord-americà ha publicat llibres de frases en esperanto^[7], per ser usats en jocs de guerra per forces enemigues fictícies. L'esperanto és la primera llengua d'ensenyament i d'administració de l'Akedemio Internacia de la Sciencoj de San Marino, anomenada de vegades "Universitat Esperantista".

[edita] Propietats lingüístiques

[edita] Classificació

Com que és una llengua planificada, l'esperanto no està genealògicament relacionat amb l'idioma de cap grup ètnic. Ha estat descrit com un "idioma el lèxic del qual és eminentment romànic, predominantment aglutinant des d'un punt de vista morfològic, fins al punt de tindre un caràcter una mica aïllant"^[8]. La fonologia, gramàtica, vocabulari i semàntica estan essencialment basats en llengües indoeuropees occidentals. El repertori fonèmic és eslau, i també molt de la semàntica, mentre que el vocabulari prové principalment de llengües romances, amb una contribució menor per part de les llengües germàniques i algunes paraules d'unes altres diverses llengües (el diccionari etimològic d'esperanto Konciza Etimologia Vortaro, d'André Cherpillod, fa referència a 110 llengües). L'escriptura és d'acord amb la fonètica (una lletra per a cada so i un so per a cada lletra) i la morfologia és extremadament regular i fàcil d'aprendre. Els aspectes pragmàtics i d'altres que no foren definits en els documents originals de Zamenhof, estigueren influenciats per les llengües natives dels primers parlants, principalment rus, polonés, alemany i francés.

Tipològicament, l'esperanto és un idioma preposicional i el seu ordre per defecte és Subjecte Verb Objecte i Adjectiu - Substantiu, encara que tècnicament qualsevol ordre és possible gràcies als morfemes que assenyalen la funció gramatical de cada mot. Es poden crear noves paraules mitjançant l'ús d'afixos.

[edita] Fonètica i escriptura

L'esperanto té 28 fonemes (5 vocals i 23 consonants). S'escriuen mitjançant les vint-i-dos lletres de l'alfabet llatí, i dos diacrítics formen sis lletres fixades per Ludwik Lejzer Zamenhof : ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ, ŭ.

L'ortografia és perfectament fonològica: cada lletra o grup de lletres representa invariablement un únic fonema. Les lletres q, w, x i y no s'utilitzen, tret de les expressions matemàtiques i noms estrangers no assimilats.

Les 28 lletres de l'alfabet són:

a b c ĉ d e f g ĝ h ĥ i j ĵ k l m n o p r s ŝ t u ŭ v z

Totes les lletres es pronuncien de manera similar al seu equivalent en minúscula a l' Alfabet fonètic internacional (AFI), amb l'excepció de c i les lletres accentuades:

Lletra	c	ĉ	ĝ	ĥ	ĵ	ŝ	ŭ
Pronúncia	[ts]	[tʃ]	[dʒ]	[x]	[ʒ]	[ʃ]	[u̯] (com ara aŭ, eŭ)

El sistema vocàlic té cinc timbres (a e i o u, que corresponen als mateixos valors del català a e i o u). No fa distinció en la longitud de les vocals i tampoc no hi ha vocales nasalitzades.

	Frontal	Posterior
Tancada	i	u
Mitja	e	o
Oberta	a

Hi ha sis diftongs decreixents; uj, oj, ej, aj, aŭ, eŭ (/ui, oi, ei, ai, aw, /ew).

Amb només cinc vocals, es tolera un alt grau de variació. Per exemple, /e/ va des de la [e] (é francesa) fins a [ɛ] (è francesa). Estes diferències quasi sempre depenen de l'idioma matern del parlant. Es pot usar una oclusiva glotal sorda entre vocals adjacents en algunes oracions, especialment si les vocals són les mateixes, com en heroo (heroi) i praavo (besavi).

La classificació de les consonants és la següent:

Bilabial

Labio- dental

Alveolar

Post- alveolar

Palatal

Velar

Glotal

Oclusiva

p

b

t

d

k

g

Nasal

m

n

Vibrant

ɾ

Fricativa

f

v

s

z

ʃ

ʒ

x

h

Africada

ʦ

ʧ

ʤ

Aproximant lateral

l

Aproximant

j

No hi ha to. La síl·laba tònica és sempre la penúltima (plana), si no és que la paraula té només una vocal o la vocal final ha estat omesa (situació en la qual és tònica l'última síl·laba; en aquest cas és gràficament substituïda per un apòstrof; «kastelo» = «kastel ’») - recurs estilístic per a a poesia.

La impossibilitat d'escriure les lletres amb signes diacrítics en certs mitjans va fer que s'adoptaren convencions substitutives. Zamenhof, encara en els primers anys de la llengua, va recomanar l'ús de "h" després de les lletres "c", "g", "h", "j" e "s" per formar "ĉ", "ĝ", "ĥ", "ĵ" i "ŝ". Aquest ús de la "h", que apareix present al Fundamento de Esperanto, fou adoptat en el Primer Congrès Mundial d'Esperanto el 1905 a Boulogne-sur-Mer. Una convenció semblant, però amb "x", usant-se també per a "ŭ" ("cx" = "ĉ", "ux" = "ŭ", etc.), va ser creada originalment per a la utilització en tipografia. Més adaptada que la "h", evita situacions d'ambigüitat entre la "h" ortogràfica i la h" substitutiva de diacrític; és molt usada últimament, principalment als mitjans electrònics, amb la popularització d'internet.

Al setembre del 2006, la Secció de Pronúncia de l'Akademio de Esperanto va proposar una resolució sobre l'ús de diferents sistemes d'escriptura sota circumstàncies i necessitats especials: la "substitució de les lletres accentuades per altres signes o combinació de signes), només quan sigui un mitjà tècnic que no reconegui reformes de l'ortografia de l'esperanto i quan no causi cap confusió, no s'ha de mirar com contrària al Fundamento". Així doncs, l'ús de l'esperanto en codi morse, braile, taquigrafia i amb la lletra "x" en substitució dels signes diacrítics és considerat correcte per l'Akademio, sota circumstàncies especials.

[edita] Gramàtica

La gramàtica de l'esperanto es basa sobre setze principis enunciats al Fonamento de Esperanto, adoptat com a referència intocable al primer Congrés Mundial d'Esperanto. Per cap motiu no s'ha de considerar com si fos la gramàtica completa, tot i que molts esperantistes entusaistes asseveren això. Tanmateix, il·lustra d'una manera simple i ràpida les principals característiques de l'idioma per a coneixedors d'una terminologia gramatical europea.

[edita] Substantius, adjectius i adverbis

Els mots en esperanto es deriven mitjançant l'aglutinació de prefixos, arrels i sufixos. Este procés és bastant regular, de manera que es poden crear paraules mentre es parla aconseguint la perfecta comprensió de l'interlocutor. Les paraules compostes es formen seguint l'ordre modificador al principi - arrel al final.

Els substantius plurals de l'oració es marquen amb els seus propis sufixos: tots els substantius comuns acaben en -o, tots els adjectius acaben en -a, tots els adverbis derivats acaben en -e i tots els verbs acaben en un dels sis sufixos de temps i mode verbals, com la terminació -as del temps present en mode indicatiu.

Els substantius plurals acaben en -oj (pronunciï's "oi"), mentre que l'objecte directe acaba en -on. L'objecte directe plural acaba en -ojn (pronunciï's com boina). Els adjectius són corcordants al seu substantiu; les terminacions respectives són -aj (pronuncie's "ai") per al plural, -an per a l'objecte i -ajn per a l'objecte directe plural (pronunciï's com dolçaina).

Substantiu Subjecte Objecte Singular -o -on Plural -oj -ojn

Adjectiu Sublecte Objecte Singular -a -an Plural -aj -ajn

L'acusatiu té la funció essencial de marcar el complement d'objecte directe (Ili konstruas grandan domon, "(Ells) construeixen una gran casa), però indica també canvi de lloc, de posició o d'estat (Mi iras Parizon, (Jo) vaig a París; ŝanĝi akvon en glacion , canviar l'aigua en un got). Una particularitat de l'esperanto és que en aquest ús l'adjectiu es pot afegir igualment a l'adverbi derivat. Finalment, l'acusatiu té igualment una funció "comodí": igual com la preposició je, s'usa en cas de dubte o per reemplaçar una preposició, i llavors marca simplement la dependència sintàctica (tiu tablo estas longa je du metroj ~ tiu tablo estas du metrojn longa, Aquesta taula fa dos metres de llarg; oni pendigis lin kun la kapo malsupren, L'han penjat de bocaterrassa).

Les altres funcions sintàctiques estan indicades per preposicions.

[edita] Verbs

Els verbs es caracteritzen per una sèrie de marques que formen una conjunció barrejada de valors temporals i modals:

Temps verbal Sufix Present -as (kantas) Passat -is (kantis) Futur -os (kantos)

Mode verbal Sufix Infinitiu -i (kanti) Volitiu -u (kantu) Condicional -us (kantus)

Aquestes terminacions permeten expressar no importa el concepte que sigui sota la forma d'un verb: muziko (música)-> li muzikas (ell compon música), ĝoja (alegre) ĝoji (alegrar-se). Aquesta possibilitat és normalment explotada per formar verbs d'estat a partir d'adjectius: "ella és bonica" es pot dir tant amb ŝi belas com amb ŝi estas bela.

El condicional és el mode del fictici, de l'irreal; tant s'usa com a preposició principal que com a proposició subordinada (Mi povus, se mi volus, "Jo podria, si jo volgués"), L'eventualitat la dóna més aviat el futur (Morgaŭ eble pluvos, "Pot ser que plogui demà / Demà potser plourà".

El volitiu és el mode de l'expressió de la voluntat; correspon en català a l'imperatiu (Atendu!, "Escolta! / Escolteu!") i a certs usos del subjunctiu quan expressa un desig, un anhel, una voluntat o una exigència (Li venu, "Que ell vingui"; Kien ni iru?, "On hem d'anar?"; Mi proponas, ke ni laboru kune, "Jo proposo que treballem plegats").

El sistema verbal comporta igualment una sèrie de participis presents, passats i futurs, marcats respectivament per -ant-, -int- i -ont- per a la veu activa i -at-, -it- i -ot per a la veu passiva. Es poden combinar l'auxiliar esti per formar temps compostos que expressin l'aspecte progressiu amb els participis presents, el passat immediat amb els particpis passats, el futur immediat amb els participis futurs. En la pràctica, l'ús d'aquests temps compostos és bastant restrictiu, sobretot l'actiu, sent preferència l'ús d'adverbis temporals.

L'esperanto no practica la concordància dels temps: Mi ne sciis, ke li venos "Jo no sabia que ell vindria".

La transivitat dels verbs esperantos està generalment fixada, i no és possible deduir regularment si un verb format per un simple afegit de marques de conjugació a un radical és o no és un transitiu. En canvi, dos sufixos permeten modificar la valència: -ig- indica que hom provoca una acció i transforma un verb intransitiu en transitiu (causatiu), mentre que -iĝ- indica un canvi intern i transforma un verb transitiu en intransitiu (decausatiu). Exemples:

• turni (girar) (una cosa) ~ turnigi (fer girar) ~ turniĝi (girar, fer una o algunes voltes);
• sidi (estar assegut) ~ sidigi (seure) ~ sidiĝi (asseure's ) ;
• blanki (estar blanc) ~ blankigi (emblanquir, fer blanc) ~ blankiĝi (emblanquir-se, fer-se blanc).

L'ordre de les paraules és completament lliure: els adjectius poden anar abans o després dels substantius, i els subjectes, verbs i objectes (marcats amb el sufix -n) poden col·locar-se en qualsevol ordre. Tanmateix, l'article, els demostratius i les preposicions sempre van abans del substantiu. De manera similar, el negatiu ne ("no") i les conjuncions com kaj ("i") i ke ("que") han de precedir la frase o clàusula que introdueixen. En clàusules copulatives (A=B), l'ordre de les paraules és tan important com en català: un lleó és un animal i un animal és un lleó.

[edita] Correlatius

Un correlatiu és un mot usat per respondre o preguntar oracions amb qui, què, quin, com, on o quant. Els correlatius en esperanto són una manera sistemàtica de corelacionar una idea (quantitat, mode, temps, etc) amb una funció (preguntant, indicant, negant, etc).

'

fi → inici  ↓	A qualitat	AL causa	AM temps	E lloc	EL mode	ES pertinença	O objecte	OM quantitat	U persona
ĈI tot	Ĉia cada, tot	Ĉial per tota causa	Ĉiam sempre	Ĉie en tots els llocs	Ĉiel de tota manera	Ĉies de tots	Ĉio tot	Ĉiom tot	Ĉiu cada u(n), tots
I algun	Ia algun (d'alguna mena)	Ial per alguna causa	Iam una vegada, un dia	Ie en algun lloc	Iel d'alguna manera	Ies d'algú	Io quelcom, alguna cosa	Iom una mica, un poc	Iu algú
KI quin	Kia quin (de quina mena)	Kial per què	Kiam quan	Kie on	Kiel com	Kies de qui	Kio què	Kiom quant	Kiu qui, el qual
NENI cap	Nenia cap	Nenial per cap causa	Neniam mai	Nenie enlloc	Neniel de cap manera	Nenies de ningú	Nenio (no) res	Neniom (no) gens	Neniu cap, ningú
TI aquell	Tia tal (de tal mena)	Tial per això	Tiam llavors	Tie allà, ahí	Tiel així, tan	Ties d'aquell	Tio això, allò	Tiom tant, tan	Tiu aquell

[edita] Vocabulari

El vocabulari original de l'esperanto fou definit en el llibre Lingvo Internacia, publicat per Zamenhof el 1887. Es tracta d'una compilació de 900 arrels, que es poden expandir en desenes de milers de paraules amb prefixos, sufixos i composició. El 1894, Zamenhof va publicar el primer diccionari d'esperanto, Universala Vortaro, amb una quantitat superior d'arrels. Les mateixes regles de la llengua permeten la introducció de noves arrels d'acord amb la necessitat, i només recomanen que això sigui fet a partir de les formes més internacionals.

D'aleshores ençà, moltes paraules han estat "amprades", bàsicament, però no només, de llengües de l'Europa Occidental. No totes les noves paraules proposades entren en l'ús generalitzat, però moltes sí, especialment termes tècnics i científics. Termes per a l'ús quotidià, al seu torn, són fets generalment a partir d'unes altres arrels -per exemple, komputilo (computadora) a partir de komputi (computar) amb l'ús de l'afix il (que indica eines). Hi ha debats freqüents entre esparontòfons sobre la justificabilitat de la introducció d'una paraula en particular i sobre les possibilitats d'aconseguir el sentit pretès a través de la construcció de paraules amb elements ja existents.

[edita] Exemples etimològics

• del llatí i les llengües romàniques :
  • del llatí : abio, sed, tamen, okulo, akvo (avet, però, tanmateix, ull, aigua)
  • del francés : dimanĉo, fermi, ĉe, frapi, ĉevalo, butiko (diumenge, tancar, en, colpejar, cavall, botiga)
  • de l'italià: ĉielo, fari, voĉo (cel, fer, veu)
  • de diverses: facila, fero, tra, verda (fàcil, ferro, a través, verd)

• de les llengües germàniques :
  • de l'alemany : baldaŭ, bedaŭri, haŭto, jaro, nur (aviat, lamentar, pell, any, només)
  • de l'anglés : birdo, mitingo, spite, suno, teamo (au, reunió, a pesar, sol, equip)
  • de diverses : bildo, fiŝo, fremda, grundo, halti, hasti, hundo, ofta, somero, ŝipo, vintro (imatge, peix, estranger, terra (sòl), aturar, apressar, gos, freqüent, estiu, vaixell, hivern)

• de les llengües eslaves :
  • del polonés : celo, ĉu, krado, luti, moŝto (objectiu, potser, reixa, soldar, altesa)
  • del rus : barakti, serpo, vosto (forcejar, falçó, cua)
  • de diverses : klopodi, krom, prava (intentar, a més a més, encertat)

• d'altres llengües indoeuropees :
  • del grec : hepato, kaj, biologio, politiko (fetge, i, biologia, política)
  • del lituà : du, ju, tuj (dos, com més, immediatament)
  • del sànscrit : budho, nirvano (buda, nirvana)

• de les llengües uralianes :
  • de llengües sami: samea, boaco, jojko
  • del finlandés: lirli, saŭno (murmurar, sauna)
  • de l'hongarés: cinci, ĉako, ĉardo, ĉardaŝo, ĉuro

• de les llengües semítiques :
  • de l'hebreu : kabalo (càbala)
  • de l'àrab : kadio, kaido (cadí, caid)

• d'altres idiomes :
  • del japonés: cunamo, haŝio, hajko, utao, zeno

[edita] Exemples de text

El següent fragment pot donar una idea del caràcter de l'esperanto.^[9]

• Text en esperanto:

"Alicon komencis multe tedi la sidado apud sia fratino sur la bordo de la rivereto, kaj la manko de io farinda; unu-du-foje ŝi rigardetis transŝultre la libron kiun legas ŝia fratino, sed ĝi havis nek bildojn nek konversaciojn, “kaj kiel utilas libro,” pensis Alico, “sen bildoj aŭ konversacioj?"."

("La Aventuroj de Alico en Mirlando", Lewis Carroll; trad. Donal Broadribb, Sezonoj, 2000)

• Traducció al català:

A Alícia havia començat a avorrir-li molt estar-se asseguda al costat de la seva germana a la vora del rierol i la manca de res a fer; una vegada o dues havia fet un cop d'ull per damunt del muscle al llibre que llegia la seva germana, però no tenia ni imatges ni diàlegs. "Per a què serveix un llibre", va pensar Alícia, "sense imatges ni diàlegs?".

[edita] Frases útils

Vet aquí algunes frases útils en esperanto, amb transcripció AFI :

• Hola: Saluton /sa.ˈlu.ton/
• Com et dius ?: Kiel vi nomiĝas ? /ˈki.el vi no.ˈmi.ʤas/
• Em dic...: Mi nomiĝas... /mi no.ˈmi.ʤas.../
• Quant ?: Kiom ? /ˈki.om/
• Aquí tens: Jen /jen/
• Parles esperanto ?: Ĉu vi parolas Esperanton ? /ˈʧu vi pa.ˈɾo.las es.pe.ˈɾan.ton/
• No t'entenc: Mi ne komprenas vin [mi ˈne kom.ˈpɾe.nas vin/
• M'agrada aquest: Mi ŝatas tiun ĉi /mi ˈʃat.as ˈti.un ˈʧi//Ĉi tiu plaĉas al mi /ʧi ˈti.u ˈpla.ʧas al ˈmi/
• Gràcies: Dankon /ˈdan.kon/
• De res: Ne dankinde /ˈne dan.ˈkin.de/
• Si us plau: Bonvolu /bon.ˈvo.lu/
• A la teva salut ! (brindis): Je via sano /je ˈvi.a ˈsa.no/
• Salut ! (si algú esternuda): Sanon ! /ˈsa.non/
• Està bé : Bone /ˈbo.ne/
• És un dia bonic: Estas bela tago /ˈes.tas ˈbe.la ˈta.go/
• T'estimo: Mi amas vin /mi ˈam.as vin/
• A reveure: Ĝis revido /ˈʤis ɾe.ˈvid.o//Ĝis ! /ˈʤis/
• Un cervessa, si us plau: Unu bieron, mi petas /ˈu.nu bi.ˈe.ron mi ˈpe.tas/
• Què és això?: Kio estas tio? /ˈki.o ˈes.tas ˈti.o/
• Això és...: Tio estas... /ˈti.o ˈes.tas/
• Com estàs?: Kiel vi (fartas)? /ˈki.el vi ˈfar.tas/
• Bon dia!: Bonan matenon! /ˈbo.nan ma.ˈte.non/
• Bona tarda!: Bonan vesperon! /ˈbo.nan ves.ˈpe.ron/
• Bona nit!: Bonan nokton! /ˈbo.nan ˈnok.ton/
• Adéu: Adiaŭ aˈdi.aw/
• Pau: Pacon ˈpa.tson/

[edita] Evolució de la llengua

Tot i que l'esperanto es va mostrar totalment apte per als objectius de la comunicació internacional, no han mancat durant tota la seva història propostes per reformar detalls, començant per les mateixes propostes de Zamenhof del 1894 i l'ido, sorgit l'any 1908 d'un intent de reforma, que va resultar un nou projecte de llengua i finalment una llengua a part, i també molts idiomes planejats, com ara fasile, que es basen en l'esperanto. En contrast amb això l'esperanto, del 1887 fins avui, ha evolucionat sense canvis radicals, però lentament i contínua. Aquests (de vegades amb prou feines notats, de vegades agrament disputats) canvis lingüístics abracen (a banda del creixement general de vocabulari), entre altres, les següents tendències:

• Preferència per la formació curta d'algunes paraules - com ara spontana en compte de spontanea.
• Aracaïtzació de mots (ex.: pafilego) i ús paral·lel de nous (ex.: kanono).
• Enriquiment en matissos del vocabulari, per exemple a bleki (=produir sons els animals) es va afegir una llista de verbs per a espècies concretes.
• Evolució de diferències semàntiques de formes paral·leles (ex.: plaĝo = franja de costa per a prendre el bany i el sol, més a sovint transformada pels homes per a aquest objectiu; strando = franja de costa més original, natural i "salvatge").
• Ús de k (en alguns casos h) en lloc de la més antiga ĥ, principalment després de la r.
• Ús de -io en lloc de -ujo en els noms de països.
• Adverbialització més freqüent - exemples: lastatempe en lloc de en la lasta tempo, aviadile en lloc de per aviadilo, haste i laste en lloc de hastante i kiel la lasta.
• Evitació de formacions complexes de paraules.
• Ús d'afixos com a mots amb el mateix significat -ex.: ega, eta, emo, malo, iĝi, estro, estraro, ilo, ilaro, ejo, ismo.

Ara per ara, la tendència és d'eliminar el perceptible sexisme de l'idioma. Un exemple d'això és el riïsme. Tanmateix, com que l'esperanto ha esdevingut una llengua viva, els canvis són com intervenir en el desenvolupament de les llengües ètniques.

[edita] L'esperanto en l'educació

La majoria d'esperantoparlants aprengueren la llengua de manera autodidacta, per cursos en Internet, manuals d'aprenentatge o cursos per correspondència impartits per grups de voluntaris. Una quantitat relativament baixa d'escoles ensenya esperanto oficialment fora de la Xina, Hongria i Bulgària. Molts cursos d'esperanto, que inicialment s'impartien per correu convencial, van ser adaptats al correu electrònic i impartits per grups de professors voluntaris. Més recentment, llocs web d'ensenyament com ara Lernu! s'han fet molt populars.

Alguns pedagogs estimen que es pot aprendre esperanto en un període de temps equivalent a una quarta part, fins a una vintena part, del temps que cal per aprendre altres idiomes. Alguns argüeixen, no obstant això, que això s'aplica només a parlants natius d'idiomes occidentals.

Claude Piron, un psicòleg de la Universitat de Ginebra i traductor de xinès-anglès-rus-espanyol-francès de Nacions Unides, assegura que és més fàcil pensar clarament en esperanto que en molts idiomes nacionals (vegeu la Hipòtesi de Sapir-Whorf per a més detalls sobre aquesta teoria) perquè "l'esperanto recolza exclusivament en els reflexos innats [i] es diferencia dels altres idiomes pel fet que sempre es pot confiar en la tendència natural de generalitzar patrons. [...] La mateixa llei neuropsicològica [— denominada per] Jean Piaget assimilació generalitzadora -s'aplica tant en la formació de mots com en la gramàtica" .

[edita] Efecte propedèutic

S'han fet experiments que han demostrat que estudiar esperanto abans d'estudiar qualsevol altre idioma accelera i millora l'aprenentatge, ja que aprendre altres llengües estrangeres després és més fàcil que aprendre la primera. Com que l'esperanto redueix els obstacles associats amb la "primera llengua estrangera", aquest fenomen és conegut com efecte propedèutic, i està molt accentuat en l'esperanto. Això probablement es deu a que l'aprenentatge d'idiomes estrangers es fa menys difícil essent ja bilingües. A més a més, l'ús d'un idioma auxiliar, gramaticalment simple i culturalment flexible, disminueix el xoc que implica aprendre un primer idioma estranger. En un estudi,^[10] un grup d'estudiants europeus d'ensenyament secundari va estudiar esperanto durant un any, i després francès durant un tres anys, i va obtenir un més bon coneixement del francès que el grup de control que va estudiar francès durant quatre anys. S'han obtingut resultats similars quan el segon idioma era el japonès, o quan el curs es va reduir a dos anys, dels quals sis mesos es van usar en aprendre esperanto.

[edita] La comunitat esperantista

[edita] Geografia i demografia

Els parlants d'esperanto són més nombrosos a Europa i Sud-àsia que a les Amèriques, l'Àfrica, i Oceania, i més nombrosos a zones urbanes que rurals.^[11] A Europa, l'esperanto està particularment estès als països del nord i de l'est; a la Xina, Corea, el Japó i l'Iran a l'Àsia; al Brasil, l'Argentina i Mèxic i a les Amèriques; i a Togo i Madagascar a l'Àfrica.

[edita] Nombre de parlants

Un càlcul aproximatiu sobre el nombre d'esperantòfons el va fer Sidney S. Culbert, un professor de psicologia jubilat de la Universitat de Washington i esperantista veterà, que va rastrejar i valorar esperantòfons en àrees de mostra a desenes de països durant més de vint anys. Culbert va concloure que entre un i dos milions de persones parlen esperanto al nivell 3 de l'escala ILR, competència lingüística per al treball professional (capaç de comunicar idees moderadament completes sense vacil·lació i de seguir discursos, transmissions de ràdio, etc.) (Wolff 1996). El càlcul de Culbert no es va fer només per a l'esperanto; s'incloïa en una llista de càlculs aproximatius de totes les llengües amb més d'un milió de parlants. Els mètodes de Culbert s'expliquen detalladament en la carta a David Wolff (en anglès). Pel fet que Culbert mai no va publicar els resultats detallats per a països i regions particulars, és difícil comparar la precisió dels resultats.

La xifra de 2 milions apareix a Ethnologue. Si aquesta xifra és correcta, aproximadament un 0.03 % de la població mundial parla l'idioma. Això està molt per sota de les espectatives de Zamenhof que es convertís en un idioma universal, però representa un nivell de popularitat no assolit mai per cap altre idioma construït.

Marcus Sikosek ha posat en dubte la dada d'1,6 milions, considerant-la exagerada. Sikosek estima que àdhuc si els parlants estiguessin distribuïts de manera uniforme, hom podria afirmar que amb un milió de parlants a escala mundial, a la ciutat alemanya de Colònia hi devien haver, si més no, 180 persones amb un alt nivell de fluïdesa. Tanmateix, Sikosek troba només 30 parlants d'aquestes característiques a la ciutat i de manera similar va trobar xifres més baixes que les esperades en llocs que suposadament devien tenir una concentració d'esperantistes més elevada que la mitjana. També remarca que hi ha un total de 20.000 membres en diverses associacions d'esperanto (altres estimacions són més altes). Tot i que, sens dubte, hi ha esperantistes que no són membres de cap associació, Sikosek considera improbable el fet que hi hagi 15 vegades més parlants que els que hi ha inscrits en alguna organització. Hi ha altres que pensen que aquesta proporció entre membres del moviment esperantista i parlants de l'idioma no és improbable.^[11]

El lingüista finlandès Jouko Lindstedt, un expert en parlants natius d'esperanto, va presentar el següent esquema^[12] que mostra la proporció de les habilitats lingüístiques de la comunitat esperantista:

• 1.000 són parlants natius de l'esperanto
• 10.000 el parlen fluïdament
• 1.000.000 entenen un gran percentatge passivament
• 10.000.000 l'han estudiat en algun moment

[edita] Parlants natius

Ethnologue també assenyala que hi ha entre 200 i 2000 parlants natius d'esperanto, que han après l'idioma per haver nascut en una família amb pares que el parlen.^[13] Això sol passar en famílies compostes per pare i mare sense cap llengua comuna a part de l'esperanto, que es van conèixer gràcies a l'esperanto, o de vegades també en famílies de devots esperantistes.

El parlant natiu d'esperanto més famós és el financer hongarès George Soros.^[14] També va ser famós Petr Ginz, una jove víctima de l'Holocaust nazi, el dibuix de la Terra vista des de la Lluna del qual va esdevenir un símbol internacional de l'Holocaust. La seva figura s'ha fet molt famosa i s'ha usat en segells i cartells. El 2005 es va batejar l'asteroide 50413 Petrginz amb el seu nom.

[edita] Cultura

L'esperanto no ve d'una cultura específica, però n'ha format una. Els esperantistes parlen en esperanto i sobre esperanto, usant termes, girs, sarcasmes i un seguit d'expressions pròpies del medi esperantista. Relativament esteses entre els esperantistes, hi ha també algunes tradicions, com ara el Dia de Zamenhof -celebrat el 15 de desembre-, que alguns prefereixen anomenar Dia del Llibre en esperanto i que està considerat també el Dia de la Cultura Esperantista. Alguns aspectes comuns de tots els esperantistes poden definir la seva cultura.

Per raó de la idea inicial de fraternitat de l'esperanto, la tolerància i el respecte als costums i creences dels diversos pobles és un dels components d'aquesta cultura; el repudi a l'imperialisme cultural és gairebé generalitzat entre els esperantistes, i el desig d'intercanvi i de contacte amb altres pobles es presenta en l'absoluta majoria d'ells, i és de vegades un dels motius per a l'aprenentatge de la llengua. Així està exposat en el Manifest de Praga, document que pretén sintetitzar els objectius comuns a tots els parlants d'esperanto.

Més enllà del desenvolupament de la cultura entorn de la llengua, és interessant notar que la causa esperantista sembla tocar a un grup especial d'individus, que tenen en comú el desig de democràcia i igualtat entre les nacions. L'entrada constant d'aquests individus en el medi esperantista fa que la seva cultura es desenvolupi i es faci més universalista cada dia. Un excel·lent exemple de les particularitats de la cultura esperantista són els idiotismes gramaticals sorgits al llarg de l'evolució de la llengua, fruit directe de la comunicació internacional entre esperantistes.

Molts esparontòfons usen la llengua per viatjar de franc al voltant del món fent servir el Pasporta Servo. D'altres se senten atrets per la idea de tenir amics per correspondència en molts països d'arreu del món usant serveis com ara l'Esperanta Koresponda Servo. Cada any, entre 1500 i 3000 parlants d'esperanto s'apleguen al Congrés Mundial d'Esperanto (Universala Kongreso de Esperanto).^[15] L'Eǔropa Esperanto-Unio agrupa les associacions esperantistes dels estats membres de la Unió Europea i organitza congressos cada dos anys. El més recent va ser a Maribor, Eslovènia, entre el juliol i l'agost del 2007. Va atreure 256 delegats de 28 països, i entre ells dos membres del Parlament Europeu, Małgorzata Handzlik, de Polònia, i Ljudmila Novak, d'Eslovènia.

L'esperanto s'usa sovint per accedir a una cultura internacional que inclou un llarg cos de literatura, original (fins i tot algun escriptor, com ara Willian Auld, ja ha estat nominat al Premi Nobel de Literatura per les seves obres originals en esperanto) i traduïda. En total uns 25.000 llibres. Hi ha també més d'un centenar de publicacions en esperanto, entre les quals destaquen Monato, La KancerKliniko o La Ondo de Esperanto. També hi ha una versió en esperanto del periòdic francès Le Monde diplomatique. Amb el desenvolupament d'Internet i la seva popularització, les iniciatives de premsa en esperanto s'han fet més fàcils i augmenten a poc a poc.

En l'actualitat, diversos estats subvencionen transmissions regulars en esperanto de les seves emissores de ràdio oficials, com ara la Xina, Polònia (que emet cada dia un programa en esperanto), Cuba, Itàlia i El Vaticà. En una escala més baixa, diverses emissores de ràdio tenen programes en o sobre esperanto, com ara Rádio Rio de Janeiro, que té un departament dedicat exclusivament a l'esperanto.

La música en esperanto, que històricament és considerada música d'arrel tradicional, té també la seva editora de discos: Vinilkosmo. En les últimes dècades han aparegut rock i uns altres gèneres moderns. Un grup català actual de música folk que canta en esperanto és Kaj Tiel Plu.^[16]

A diferència del que passa amb la literatura o la música, el cinema és una activitat poc desenvolupada de la cultura en esperanto. Hi ha produïts dos llargmetratges amb diàlegs íntegrament en esperanto, Angoroj el 1964 i Incubus, protagonitzada per William Shatner, el 1965. Gerda malaperis (Gerda ha desaparegut), basat en el llibre del mateix nom escrit per Claude Piron l'any 1981, i La Patro, són dues noves pel·lícules realitzades recentment per la productora esperantista brasilenya Imagu-filmoj. D'altra banda, dins la cultura popular, un seguit de pel·lícules en llengües nacionals han usat l'esperanto alguna vegada, com ara Gattaca i Street Fighter. A l'obra mestra de Charlie Chaplin El Gran Dictador tots els cartells del gueto jueu estan en esperanto.

[edita] Bandera i símbols

El 1893, C. Rjabinis and P. Deullin va dissenyar i manufacturar una insígnia perquè els esperantistes es poguessin identificar els uns als altres. El dibuix era un fermall circular sobre fons blanc i una estrella verda de cinc puntes. El significat del dibuix era l'esperança d'unir els cinc continents per una llengua comuna.

La bandera més antiga, i la que és més usada normalment avui, es caracteritza per una estrella verda de cinc puntes en una cantonada, sobre superfície verda. Va ser proposada a Zamenhof per l'irlandès Richard Geoghegan, autor del primer llibre de text d'esperanto per a angloparlants, el 1887. El 1905, delegats de la primera conferència d'esperantistes a Boulogne-sur-Mer, van aprovar de manera unànime aquesta versió, que només es diferencia de la moderna en la superposició d'una "E" sobre l'estrella verda.

Jubilea simbolo: El 1987 un altre símbol fou escollit en un concurs oganitzat per l'UEA aprofitant l'avinentesa del centenari de la llengua (1987). Les dues meitats laterlas representen la lletra llatina E (d'esperanto) i la lletra cirílica Э, que simbolitza la unió de l'Orient i l'Occident. L'anomenat jubilea simbolo (símbol del jubileu) ha atret les crítiques de molts esperantistes, que l'anomenen el "meló" a causa de la seva forma elíptica. És usat encara, tot i que en un grau més baix que el símbol tradicional, anomenat "verda stelo".

[edita] Objectius del moviment esperantista

La intenció de Zamenhof va ser la de crear un idioma fàcil d'aprendre per fomentar la intercomprensió entre els pobles i que servís com un idioma auxiliar internacional, és a dir, un segon idioma internacional sense reemplaçar els idiomes ètnics. Aquesta meta fou àmpliament compartida entre els parlants de l'esperanto durant les primeres dècades del moviment. Posteriorment, alguns esperantistes començaren a veure l'idioma i la cultura que s'havia desenvolupat al voltant seu com quelcom valorable, digne de formar-hi part, àdhuc si l'esperanto no era mai acceptat per les Nacions Unides o cap altra organització.

A aquells parlants d'esperanto que volen que l'idioma sigui acceptat oficialment i a escala mundial hom els anomena finvenkistoj, per [[fina venko]] (victòria final). Els qui s'enfoquen en el valor intrínsec de la llengua són anomenats comunament raŭmistes, per Rauma, Finlàndia, el lloc on es va declarar la imposssibilitat a curt termini de la "fina venko" i el valor de la cultura esperantista al Congrés Juvenil del 1980. Aquestes categories, tanmateix, no són mútuament excloents (vegeu Finvenkismo).

El Manifest de Praga (1996) presenta la visió de la major part del moviment esperantista i de la seva principal organització, l'Associació Universal d'Esperanto (UEA).

[edita] L'esperanto en la ciència

El 1921 l'Acadèmia Francesa de les Ciències va recomanar l'ús de l'esperanto per a la comunicació científica internacional. Alguns científics i matemàtics, com ara Maurice Fréchet (matemàtic), John C. Wells (lingüista), Helmar Frank (pedagog i informàtic) i el Premi Nobel d'Economia Reinhard Selten (economista), han publicat una part de la seva obra en esperanto. Frank i Selten van ser uns dels fundadors de l'Akademio Internacia de la Sciencoj de San Marino, anomenada de vegades Esperanta Universitato, en la qual l'esperanto és la principal llengua d'ensenyament i administració.

[edita] Esperanto i religió

L'esperanto ha tingut un paper important en algunes religions, com ara Oomoto al Japó i la Fe Bahà'í a l'Iran, i ha rebut el suport d'unes altres.

[edita] Islam

A l'Iran, l'Aiatol·là Khomeini va fer una crida oficial als islàmics perquè aprenenguessin l'esperanto i va elogiar l'ús d'aquesta llengua com un mitjà per a una millor comprensió entre pobles de diferents religions. Després de suggerir que l'esperanto substituís l'anglès com a llengua franca internacional, l'idioma va ser introduït als seminaris de Qom. Poc temps després, l'estat va publicar una traducció de l'Alcorà en esperanto.^[17][18] Khomeini i el govern iranià passaren a estar en oposició a l'esperanto el 1981, quan observaren que els seguidors de la Fe Bahá'i hi estaven interessats.^[17]

[edita] Fe Bahà'í

La Fe Bahà'í encoratja a l'ús d'una llengua auxiliar i, sense donar suport a cap llengua específicament, veu en l'esperanto un gran potencial per a aquest paper.^[19] Es considera, mentrestant, que qualsevol llengua adoptada podrà ser modificada i adaptada a través d'un consens amb representació de tots els països.

Lidja Zamenhof, filla del fundador de l'esperanto, es va fer Bahá'í.

Diversos volums d'escriptures de la Fe Bahá'i han estat ja traduïts a l'esperanto.

[edita] Espiritisme

L'esperanto és divulgat activament al Brasil pels seguidors de l'espiritisme. Este fenomen es va originar a través de Francisco Valdomiro Lorenz, emigrant d'origen txec que va ser pioner d'ambdós moviments en aquest país.

Així doncs, la Federació Espiritista Brasilera publica llibres didàctics d'esperanto i traduccions de les obres bàsiques de l'espiritisme, i encoratja els espiritistes a fer-se esperantistes.^[20]

A causa d'açò, al Brasil, molts no esperantistes desinformats tenen la impressió que l'esperanto és una "llengua d'espiritistes"; contràriament a això, cal destacar la discrepància entre el nombre relativament elevat d'espiritistes entre els esperontòfons brasilers (entre un quart i un terç) i la insignificant xifra recíproca d'espiritistes brasilers que parlen esperanto, sobre un 1%). Aquest fenomen no es verifica en altres països.

[edita] Homaranisme

Zamenhof va promoure una doctrina filosòfica i religiosa, el homaranisme, una mena de moral suprareligiosa basada en l'absència de prejudicis i en el conegut "tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu", que es podria interpretar com un humanisme. Però va témer que hom confongués les idees de la doctrina amb l'ideal proesperanto i, per aquest motiu, no s'hi va esforçar tant en la divulgació. La majoria dels adeptes del homaranisme avui són esperantistes que han conegut la doctrina a través de l'esperanto.

[edita] Omoto

La religió omoto encoratja a l'ús de l'esperanto entre els seus seguidors, i inclou Zamenhof entre seus esperits divins.^[21]

[edita] Cristianisme

Dos papes catòlics (Joan Pau II i Benet XVI) han usat regularment l'esperanto en les benediccions multilingües urbi et orbi, per Pasqua i nadal, cada any des de la Pasqua del 1994. D'altres, com Pius X, Pius XI i Pius XII l'han elogiat i beneït. El 1910 va ser fundada la Unió Internacional Esperantista Catòlica, l'òrgan de la qual, la revista Espero Katolika, és el periòdic en esperanto més antic que hi ha encara en activitat. Per la seva banda, la Lliga Internacional Esperantista Cristiana, que també va ser fundada molt aviat en la història de l'esperanto, és d'orientació predominantment protestant, tot i que també hi ha afiliats catòlics romans o ortodoxos.

Alguns apòlegs i professors cristians usen l'esperanto com a mitjà de comunicació. El pastor nigerià Bayo Afolaranmi té una llista a Yahoo ("Spirita nutraĵo" (aliment espiritual)) que hostatja missatges setmanals des del 2003.^[22]

[edita] Traduccions de la Bíblia

La primera traducció de la Bíblia a l'esperanto va ser el Tanakh (Antic Testament), feta per Zamenhof. La traducció va ser revisada i comparada amb traduccions a altres llengües per un grup de clergues britànics, abans que es publiqués a la British and Foreign Bible Society el 1910. El 1926 va ser publicada, juntament amb una traducció del Nou Testament, en una edició generalment anomenada Londona Biblio. En els anys 60, la Internacia Asocio de Bibliistoj kaj Orientalistoj va intentar organitzar una nova versió, ecumènica, de la Bíblia en esperanto.^[23] D'aleshores ençà, el pastor luterà Gerrit Berveling ha elaborat, a més dels llibres deuterocanònics, noves traduccions dels Evangelis, algunes epístoles del Nou Testament i alguns llibres del Tanakh; aquests tres es van publicar enquadernats per separat i en sèrie a la revista Dia Regno, i els deuterocanònics van aparèixer en una edició recent de la Londona Biblio.

[edita] Crítiques a l'esperanto

Esperanto
Aquest article pertany a la sèrie de l'esperanto
Idioma
Esperanto | Gramàtica | Lletres | Fonologia | Ortografia | Vocabulari
Història
Història | Zamenhof | Protoesperanto | "Unua Libro" | Declaració de Boulogne | "Fonament" | Manifest de Praga
Cultura
Cultura | Esperantistes | Esperantujo | Cine | Internacia Televido | La Espero | Literatura | Música | Parlants natius | Cultura popular | Símbols | Dia del llibre en esperanto
Organitzacions i serveis
Amikeca Reto | Acadèmia d'Esperanto | Kurso de Esperanto | Enciclopèdia | Pasporta Servo | TEJO | UEA | SAT | Congrés mundial | Congrés juvenil
Associacions d'esperanto
Catalunya | Espanya
Crítiques
Reformes | Riisme | Vs. ido | Vs. interlingua | Vs. novial
Temes relacionats
Llengua auxiliar | Llengua artificial | Ido | Interlingua | Novial | Volapük | Anacionalisme
Wikimedia
Portal | Vikipedio | Vikivortaro | Vikicitaro | Vikifonto | Vikilibroj | Vikikomunejo | Vikispecoj

L'esperanto fou concebut com una llengua de comunicació internacional, més exactament com un segon idioma universal. Des que es va publicar hom ha estat debatent sobre si és possible per a l'esperanto assolir aquesta posició, i si això suposaria un progrés per a la comunicació internacional.

En tant que és una llengua planejada, hi ha hagut moltes crítiques, sovint apassionades, a alguns punts menors, com ara la tria de Zamenhof del mot edzo sobre altres com spozo per a "marit, espòs", o la seva elecció del grec clàssic i de l'antic llatí dels singulars i dels plurals -o, -oj, -a, -aj sobre llurs contraccions medievals -o, -i, -a, -e (ambdós canvis van ser adoptats per la reforma de l'ido). Els punts més comuns solen incloure:

• L'esperanto ha fracassat en les expectatives del seu fundador d'esdevenir una segona llengua universal. Tot i que hi ha molts que promouen l'esperanto, és remarcable el poc èxit que ha tingut; el fet és que,més d'un centenar d'anys després de la seva publicació, la porció de gent que parla esperanto i el nombre d'escoles primàries i secundàries que l'ensenyen continuen sent minúsculs.

Simplement no pot competir amb l'anglès en aquest aspecte. Molts esperantistes accepten això i usen la llengua més aviat per raons personals que idealistes. Entre aquests hi ha molts que han intentat aprendre, sense èxit, alguna de les principals llengües internacionals, com ara l'anglès, i en lloc seu s'han inclinat per l'esperanto.

• El vocabulari, els signes diacrítics i la gramàtica són massa diferents de la majoria de llengües de l'oest d'Europa, i per tant no és tan fàcil d'aprendre per als parlants d'aquelles llengües.
• L'esperanto no té cultura. Tanmateix, hi ha una extensa literatura internacional en esperanto, música, cinema, revistes de moltes temàtiques, i certes tradicions en la cultura esperantista, com ara el Dia de Zamenhof (Zamenhofa Tago); l'esperanto no està fixat a cap cultura concreta i exerceix el rol de pont entre diferents cultures.
• L'esperanto és criticat per ser massa europeu. La gramàtica i el vocabulari tenen origen clarament en les llengües europees, la qual cosa, segons els crítics, anul·la o disminueix la seva neutralitat. Els esperantistes responen sovint que l'estructura aglutinant de l'esperanto s'assembla més al turc, al japonès o a les llengües bantús que a la majoria de llengües europees.
• L'asimetria sexual en esperanto és sexisme. Es critica que diverses arrels de parentius (com ara patr-, frat- i edz-) tenen bàsicament un significat masculí, en tant que cal afegir-hi -in- per parlar de dones. A més d'això, es critica que molts altres mots (com ara instruisto (professor), anglo (anglès) i el pronom li (ell)) serveixen tant per a senyalar un subjecte masculí com per a senyalar un subjecte de qualsevol sexe, mentre que hi ha mots particulars per a subjectes femenins (instruistino (professora), anglino (anglesa), ŝi (ella)). Els riistoj i els iĉistoj intenten eliminar aquesta asimetria de l'esperanto.
• Alguns critiquen la terminació -n obligatòria de l'acusatiu. Els esperantistes responen que això és necessari per tenir al mateix temps claredat i gran llibertat en l'ordre de les paraules.

[edita] Vegeu també

• Cinema en esperanto
• Declaració de Boulogne
• Frederic Pujulà i Vallès
• Fundamento de Esperanto
• La Espero (Himne del moviment esperantista)
• Literatura esperantista
• Ludwik Lejzer Zamenhof
• Manifest de Praga
• Monato
• Parlants natius d'esperanto
• Pasporta Servo
• Protoesperanto
• Unua Libro
• Viquipèdia en esperanto

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

[edita] Enllaços externs

Existeix una edició en esperanto de la Viquipèdia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esperanto

Hi ha una entrada sobre sobre Esperanto en el Viccionari, el diccionari lliure.

• Lernu.net Paginari amb cursos
• Kurso de Esperanto - Curs gratuït amb tutor assignat
• esperanto.net Centre Multilingüe d'Informació sobre Esperanto
• ACE Associació Catalana d'Esperanto
• UEA.org Associació Mundial d'Esperanto
• Diccionari esperanto-català català-esperanto Diccionari descarregable
• Diccionari internacional d'esperanto (amb traduccions a diversos idiomes)
• Multlingva tradukvortaro Traductor multilingüe
• Pasporta Servo Pàgina oficial del servei d'hospedatge per a esperantistes
• Le Monde diplomatique Versió en esperanto del periòdic francès
• Arxiu d'emissions diàries en esperanto de Ràdio Polònia
• Klaku.net Portal de notícies en esperanto