Trobador
De Viquipèdia
Un trobador és un poeta cantor de l'Edat Mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Els trobadors normalment cantaven en occità, sovint en llenguadocià posteriorment, però fou al principi el Llemosí el centre més important de la cultura trobadoresca.
Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal.
Taula de continguts |
[edita] Història i literatura
[edita] Etimologia
Entre les diverses possibilitats etimològiques del verb "trobar" la més habitual és la d'inventar o crear literàriament, del llatí tropare (en grec tropos). Cal distingir en aquella època el significat de dues paraules que en els nostres dies s'usen sense cap clar matís diferenciador: poeta i trobador. El primer era aquell que escrivia poesia en llatí, en canvi el segon ho feia en una llengua romànica.
[edita] Origens
Aquesta moda va néixer en Occitània durant el segle XI, el primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm d'Aquitània (1071-1127), duc d'Aquitània. L'estil va florir en el segle XII. Els trobadors normalment viatjaven grans distàncies, ajudant així a la transmissió de notícies entre una regió i altra.
Els trobadors, personatges majoritàriament de la noblesa, sovint a mig camí entre el guerrer i el cortesà, amb les seves cançons amoroses sobretot, però també amb les seves composicions de propaganda política, els seus debats i, en definitiva, amb la seva visió del món, ens mostren l'inici d'una història cultural i política amb una varietat que no trobem en cap altre document de l'època. La seva literatura, a més, serà una de les fonts bàsiques de la poesia que durant segles es conrearà en el nostre país; fins i tot en el segle XX, autors com J. V. Foix no es poden explicar del tot sense conèixer allò que composaren aquests escriptors dels segles XII i XIII.
[edita] Llengua
Hi ha diverses raons per les quals s'inclou l'estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era la pròpia de Catalunya: La poètica dels trobadors, que sorgeix a Occitània a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d'Itàlia conformant una literatura d'una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el català eren relativament poc importants. Ja en la plenitud de la seva producció literària -segle XIV i part del segle XV- a Catalunya, un mateix escriptor feia servir l'occità, si és vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació pervisqué fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia dels segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana.
Els trobadors provençals van aconseguir crear una llengua literària comuna que no es corresponia amb cap dels dialectes occitans, però ben compresa en tot el domini lingüístic. Tècnicament s’anomena koiné, no es una parla, sinó una variant lingüística específica per a la poesia, amb gran èxit més enllà de les fronteres occitanes. La seva poesia es va convertir en la primera mostra de literatura d’alta exigència artística en llengua vulgar que va conèixer l’Europa cristiana, i la seva influència en l’esdevenidor de la cultura occidental.
[edita] Els trobadors
Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Escrivien en provençal (dialecte de l’occità). Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal. Els trobadors podien ser de condició ben diferent, des de reis (Alfons I el Cast…) o grans senyors, per a qui trobar era una manera de passar l’estona, fins a autèntics professionals de la poesia (Cerverí de Girona, Ramon Vidal de Besalú, etc.). Els trobadors provençals van aconseguir crear una llengua literària comuna que no es corresponia amb cap dels dialectes occitans, però ben compresa en tot el domini lingüístic. Tècnicament s’anomena koiné, no és una parla, sinó un argot específic per a la poesia, amb gran èxit més enllà de les fronteres occitanes. La seva poesia es va convertir en la primera mostra de literatura d’alta exigència artística en llengua vulgar que va conèixer l’Europa cristiana, i la seva influència en l’esdevenidor de la cultura occidental. Els cançoners recullen les composicions dels trobadors. Es van compilar al segle XIII, ordenats per autors i gèneres.
Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, Guilhèm d'Aquitània al Papa Climent IV o el famós rei d'Anglaterra Ricard I Cor de Lleó (que abans de presidir la cort anglesa va ser duc d'Aquitània i comte de Poitiers), a altres personatges de la noblesa com el català Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell; fins arribar a trobadors famosíssims d'origen humil, com era el cas de Marcabru, que començà com a joglar. Hi ha pocs casos coneguts de trobadors que eren dones (les trobairitz), sempre de la noblesa com la comtessa de Dia. Evidentment, per alguns trobadors la seva tasca literària, sovint escassa, era simplement un ornament de la seva personalitat, de vegades una arma política, en canvi per altres era una professió de la qual vivien. Malgrat aquestes diferències socials hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat, encara que fos amb finalitats diferents; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d'ells ocupava en la jerarquitzada societat de l'època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se'ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut. L'ofici de trobador fou especialment ben considerat durant el segle XII, però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts; la guerra contra els albigesos i la batalla de Muret suposà també un entrebanc important en la difusió del seu art.
En general tots tenien una bona formació. Cal pensar que estaven subjectes a crear paraules i música. I paraules dins d'uns motlles estrictes de mètrica i versificació que no podien improvisar. El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical. Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia) i, a més, tenien coneixements dels tractats de poètica llatins i de composició musical i també seguien els tractats sobre la llengua i l'art de trobar que anaren apareixent en el seu temps. Entre aquests documents podem esmentar les Razos de trobar, de principis del segle XIII, de Ramon Vidal de Besalú, les Regles de trobar (1289-1291) de Jofre de Foixà, l'enciclopèdic Lo Breviari d'amor (1288-1292) de Matfre Ermengau, que se centra sobretot en l'amor i el seu tractament i no en els aspectes gramaticals estrictes; en el segle XIV, amb la finalitat de revitalitzar el món i la poètica dels trobadors, Guilhèm Molinier escrigué les Leys d'amors (1328-1337, versió en prosa); i ja a finals del segle XIV i durant el segle XV començaren a aparèixer els primers tractats destinats als poetes en llengua catalana, entre els quals destaquen el Torcimany de Lluís d'Averçó i el Llibre de Concordances (1371?) de Jaume March (oncle d'Ausiàs March).
Excepte dels reis i grans senyors, tenim poca informació sobre la resta de trobadors i la que ens ha arribat de vegades és poc contrastada i fiable. Fonamentalment aquesta informació prové dels Cançoners.
[edita] Cançoners
Els cançoners recullen les composicions dels trobadors, que tenien caràcter oral. Es compilaren a partir del segle XIII, ordenats per autors i gèneres, amb o sense notacions musicals, amb o sense petites biografies (vida) i amb o sense breus explicacions del perquè dels poemes (razó).
Són uns documents -en total se'n conserven 76- que consten habitualment de tres apartats: vides, razos i composicions. D'alguns trobadors únicament s'incloïen les poesies sense cap altra referència.
- En el primer apartat s'explicava la vida del trobador.
- En el segon, les raons per les quals havia escrit determinat poema. Aquesta informació no solia ser freqüent.
- Per últim, figurava el propi poema, en 256 casos amb la melodia corresponent.
En aquests documents es conserven 2542 poemes, que de vegades es repeteixen en diferents Cançoners i de vegades s'atribueixen a diferents trobadors. Quant a les vides n'hi ha de tot tipus: extenses o curtes segons el Cançoner, reals o inventades, com s'ha pogut comprovar en comparar-les amb altres documents de l'època.
[edita] Altres
Altres rols semblants van apareixer per altres regions d'Europa, com els joglars, els trouvères a França o els minnesingers a Alemanya.
[edita] Gèneres trobadorescos
La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc. A continuació hi ha una classificació no exhaustiva de la seva literatura dividida en tres apartats: els gèneres condicionats per la versificació, en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa; els generes condicionats pel contingut, que és l'apartat més variat i extens; i els debats entre trobadors, és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s'enfronten a través d'un diàleg amb una temàtica variada.
[edita] Gèneres condicionats per la versificació
[edita] Gèneres condicionats pel contingut
- Cançó
- Sirventès
- Cançó de croada
- Plany
- Alba
- Alba religiosa
- Pastorel·la
- Serranilla (literatura en castellà).
[edita] Debats entre els trobadors
[edita] Altres estils
Els estils exposats a continuació són estils no classificats que han estat extrets de la Wikipedia en Occità. Aquests estils tenen menys manifestacions que els anteriors.
[edita] Estils poétics
La poesia trobadoresca es manifestava a través d'estils, o trobars, diferents:
- Trobar leu (o pla): Expressió senzilla, paraules no complicades ni de doble sentit, absència de recursos estilístics difícils. Pensaments clars que pot captar fàcilment un auditori variat. Aquest és l'estil més utilitzat, sobretot en els sirventesos.
- Trobar hermètic: Hi ha diversos trobars hermètics: car, escur, sotil, prim, cobert... , segons expressen els propis trobadors en les seves composicions sense especificar les característiques. Els dos més habituals, però, són els següents:
- Trobar clus: trobar hermètic basat en el recarregament i la complicació de conceptes, l'abús de l'agudesa, llenguatge molt sovint d'argot (que ofereix problemes d'interpretació en l'actualitat, no tant, segurament, en el moment que es va escriure). Marcabrú el féu servir amb freqüència.
- Trobar ric: l'hermetisme es basa en la complicació de la forma que busca la sonoritat de la paraula i per tant fa servir un llenguatge difícil, amb rimes estranyes, etc. Arnaut Daniel fou el gran mestre d'aquest estil.
[edita] Llista de trobadors
La major part dels trobadors coneguts hui en dia eren d'origen occità. Un nombre reduït dels trobadors, una vintena, eren d'origen català i contribuïren, en alguns casos de forma molt notable, a l'esplendor del corpus poètic que durant dos segles va ser hegemònic en les corts medievals i fins i tot va traspassar aquestes fronteres. En total es conserven prop de 200 composicions del trobadors catalans (un nombre prou reduït si tenim en compte que 120 corresponen a Cerverí de Girona i 31 a Guillem de Berguedà). Per suposat, hem de tenir en compte que alguns -molts?- dels seus poemes es degueren perdre; també cal tenir present que estem parlant únicament de trobadors d'obra conservada i no d'aquells que s'ementen en alguna composició, com Ot de Montcada, dels quals no ens ha arribat cap poesia. Com també hem dit, feien servir l'occità, encara que en alguns casos es pot detectar la inclusió d'algunes paraules catalanes en les seves composicions; tot i així, recordem que les dues llengües eren molt similars en aquesta època i no fou fins al segle XIX que s'elaboraren els primers estudis seriosos que les diferenciaven.
[edita] Trobadors occitans
- Guilhèm de Peitieus
- Aimeric de Peguilhan
- Arnaut Daniel
- Bernat de Ventadorn
- Beatritz de Dia (Comtessa de Dia)
- Bertran de Born
- Ernoul el Vielh
- Folquet de Marselh
- Gaucelm Faidit
- Guiot de Dijon
- Guiraut de Bornelh
- Guiraut Riquier
- Jaufre Rudèl
- Marcabru
- Martin Codax
- Peire Cardenal
- Pèire Vidal
- Raimbaut d'Aurenja
- Raimbaut de Vaqueiras
- Ramon de Miraval
[edita] Trobadors catalans
- Guerau de Cabrera
- Berenguer de Palou
- Alfons el Cast
- Ponç de la Guàrdia
- Guillem de Berguedà
- Guillem de Cabestany
- Huguet de Mataplana
- Ramon Vidal de Besalú
- Ponç d'Ortafà
- Formit de Perpinyà
- Guillem Ramon de Gironella
- Pere el Gran
- Pere Salvatge
- Cerverí de Girona (Guillem de Cervera)
- Jaume el Just
- Berenguer d'Anoia
- Jofre de Foixà
- Amanieu de Sescars
- Frederic III rei de Sicília
- Ponç Hug d'Empúries
[edita] Trobadors italians
[edita] El trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses
Al monestir de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès), foren trobades en dos fulls solts, que servien com a tapes d'un registre, tres composicions del segle XIII, amb notació musical messina. El manuscrit es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya.
Les tres peces que formen part del grup anònim del Cançoner de Sant Joan de les Abadesses són: S'anc vos amei, era·us vau desaman (Si alguna vegada us he estimat), Ara lausetz, lausetz, lausetz (Ara accepteu, accepteu, accepteu) i Amors, merce on sia (Amor, que no hi hagi compassió).
[edita] S’anc vos amei
S’anc vos amei, era·us vau desaman E ai razo qe no·i trob mas enjan I. Enjan i trob per mitad veramen, per q’eu nou·us deg tener negum coven;] vos avetz fait lo major fallimen q’anc amiga fezes vos aman. S’anc. .. II. Mas no·m tenjatz per vostre servidor, De vos mi part e vir mon cor aillor; s’anc me lausei, ara·n porti clamor del vostre cors fals, lausengiern, truan. S’anc. .. III. Ja n·m tenrez mais en vostre poder c’aisi vos veg baxar e decaer; en altr’a i ems mon sen e mon saber: joveneta qe non a pel ferran. S’anc. .. |
Si alguna vegada us he estimat, a hores d'ara ja no us estimo i en tinc una raó] Perquè (amb vós) no hi trobo més que engany. I. Veritablement, que trobo engany per part vostra] Per la qual cosa ja no tinc cap mena de compromís] amb Vós; heu comès la falta més gran que mai una dama ha comès contra el seu amant.] Si alguna vegada... II. I no em considereu ja servidor vostre,] De vós me’n separo i dirigeixo el meu cor cap una altra banca; Si mai us vaig lloar, ara em queixo de vós] Del vostre fals cor, mentider, i truà.] III. Mai més en tindreu en el vostre poder] perquè us veig davallar i caure en la vostra vàlua;] he posat en una altra dama el meu sentiment i la meva intel·ligència:] una noia joveneta que no té el cabell gris.] |
[edita] Ara lausetz, lausetz, lausetz
|
Versus Carstina di delebitur iniquitas terre.] Et regnavit super nos salvator mundi.] |
|
|
Antifona Optimam partem elegit sibi María, quae non auferetur ab ea in eternum. |
|
|
Magnificat et Gloria Magnificat anima mea Dominum Et exultavit spirtiuts meus in Deo Salutati meo] Gloria Patri et Filio et Spiritui Sancto] Sicut erat principio et nunc et semper et saecula saeculorum amen. |
|
Ara lausetz, lausetz, lausetz li condamen l'abbet I. Bela si vos eravatz de nostra maiso] a profit de tots moines vos pendriatz liuraso;] Mas vos non estaretz, bela, Si totz jorns enversa no, Sos dit l'abbet. Ara lausetz... II. Bela, si vos voliatz en nostre’orden remanir,] gras capos ne grosses oches no vos poirian falir;] mas a vos convenra, bela, ab totz los monges jazir] e ab l'abbet. Ara lausetz... III. Er nos en qatre moines tuit d'una religio,] e qan l'uns fa tort a l'altre ab gran verges nos batom:] mas vos non seretz batuda si de colps de cui los nor.] Sos dis l'abbet. Ara lausetz... IV. Si vos ex qatre vint moines, lo vulria mais de cen,] E serai ne fort irea si no·us ren totz [per cent] tanz;] Levarai vos la quintena, foretz tuitz ardi(a)men Ab vostr’abbet. Ara lausetz... V. Bela, anuit intraretz dinz nostre dormitor;] de cincanta qatre moines vos en farem cobertor;] non ausirez sein de clotxa si de vits serjornatz no,] sos dis l'abbet. Ara lausetz... Ara n’intra nostr’amia ab los fraires el dormitor,] [ab cincanta aetre moines qe·n volon far de cobertor;] ja on exita la bela tro qe dessus e desor] li don l'abbet. Ara lausetz... |
Ara accepteu, accepteu, accepteu l'ordre de l'abat. I. Bella, si vós fóssiu monja de la nostra casa] en profit de tots els monjos rebríeu el vostre sou;] però, bella, de tot això en rebreu res si no hi] poseu el cul, va dir l'abat. Ara accepteu... II. Bella, si volguéssiu romandre en la nostra ordre] nos us han de faltar ni grans capons ni grans oques;] però, bella, caldrà que jageu amb tots els monjos i amb l'abat. Ara accepteu... III. Ara som vuitanta monjos, tots de la mateixa religió,] i quan un fa tort a l'altre, en colpegem amb grans vergues;] però vós no sereu batuda sinó és a cops de collons,] ha dit l'abat. Ara accepteu... IV. Si vós sou vuitanta monjos, jo ho voldria (fer) més de cent vegades,] i m’enfadaré molt si tots plegats no us faig cent vegades;] arribarem a un acord si vosaltres us comporteu valentament] i el vostre abat. Ara accepteu... V. Bella, aquesta nit entrareu en el nostre dormitori,] i us fareu un cobrellit de cinquanta monjos;] so sentireu sons de campanes sinó de caralls eixorivits,] això diu l'abat. Ara accepteu... Ara entra la nostra amiga amb els germans al dormitori,] amb el cinquanta monjos que li volen fer de cobrellit;] no en sortirà la bella fins que per davant i per darrere] no li hagi donat l'abat. Ara accepteu... |
[edita] Amors, merce on sia
Amors, merce on sia no t’i abandonasses, qe lo meu cor desia membrando me portases. I E no ne crederia qe t’amor me falsasses ne a la vita mia per altre (me)camjasses. II Encara no me desespere d la tu’amistate; po no te poriria far glsa desleialtate al'amor q’eu te port, bela, pena d'umilitate. Amors, merce no sia... III E se·l tempo no m’engana qe viva longamente, ben serai [complit] de pen’e de turmente. Amors, merce no sia... IV A busca per un bello riso Deus laxa lo·m credere qu·eu vauc en paradiso e eis fors de perilo Amors, merce no sia... |
Amor, que no hi hagi compassió si no t’hi abandonessis. és el que el meu cor desitja, recordant el que m’hauries portat. I I per això jo no creuria que el teu amor fos fals, ni que al llarg de la meva vida em canviessis per un altre. II Encara no em desespero de la teva amistat la falsa deslleialtat a l'amor que jo et porto no et portaria cap benefici, bonica,] plena d'humilitat. Amor, que no hi hagi compassió... III I si el temps no m’enganya que visqui per molt anys que jo bé estaré [ple] de penes i de turments. Amor, que no hi hagi compassió... IV Per un bell somriure en els seus llavis] Déu em deixà creure que vaig al paradís i que en surto fora de perill. Amor, que no hi hagi compassió... |
[edita] Referències
- Els trobadors catalans, amb la seua autorització.
- El trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses
[edita] Enllaços externs
- Selecció de 10 poemes de Poesia trobadoresca. Antologia, a cura de Lola Badia, versions d'A. B., Les millors obres de la literatura universal 14 (Barcelona: Edicions 62, 1982). 305 p. Sisena edició: 1998. Amb l'original i la traducció catalana d'Alfred Badia, (pdf, 4.970 KB).
- Selecció de 2 poemes de Les Trobairitz. Poetes occitanes del segle XII, estudi introductori de Magda Bogin, versions poètiques d'A. B., Col·lecció Clàssiques Catalanes 3-4 (Barcelona: LaSal Edicions de les dones, 1983), 198 p. Tercera edició: 2006. (Barcelona: Horsori Editorial). Amb l'original i la traducció catalana d'Alfred Badia, (pdf, 4.970 KB).
