Provençal

De Viquipèdia

El provençal (en occità de Provença, provençau) és el dialecte occità que es parla a Provença i a alguns territoris veïns. El niçard és una varietat provençal parlada a Niça.

Un exemple en provençal:

«Totei leis umans naisson liures. Son egaus per la dignitat e lei drechs. An totei una rason e una consciéncia. Se devon tenir frairenaus leis uns amb leis autres.»

Taula de continguts 1 Extensió geogràfica 2 Classificació del provençal 3 Particularitats 4 Classificacions subdialectals 5 Codificació i estandardització 6 Secessionisme lingüístic 7 Referències 8 Bibliografia

[edita] Extensió geogràfica

Segons la gramàtica de Juli Ronjat (publicada entre 1930 i 1941) i Pèire Bèc (el 1995), el provençal es parla:

• al sud de la regió Provença-Alps-Costa Blava (al sud de la ciutat de Dinha),
• a l'est del departament del Gard, a la regió Llenguadoc-Rosselló (als voltants de Nimes, amb el seu límit occidental que coïncideix aproximadament amb el riu Vidorle i el peu de les Cevenes).
• al principat de Mònaco, on el provençal niçard coexisteix amb el lígur monegasc.

Segons alguns autors, el provençal comprén totes les parles occitanes dels Alps (dites alpines o gavotes), és a dir el nord de la regió Provença-Alps-Costa Blava (al nord de Dinha) i a les Valls Occitanes de l'Estat italià. Tanmateix, existeixen unes altres classificacions que agrupen els parlars dels Alps en l'occità vivaroalpí i no en el dialecte provençal. La inclusió dels parlars dels Alps dins del provençal s'explica més per motius històrics que dialectològics. La inclusió de la franja de Nimes (i menys encara de la franja costera del Vidorle) al dialecte provençal no impedeix el caràcter de transició que té aquesta zona i de la seva pertinença històrica al Llenguadoc i no a Provença.

Òbviament existeixen franges de transició entre els dialectes provençal i vivaroalpí que els dialectòlegs solen atribuir al vivaroalpí: sud de Droma (dita Droma Provençal), regió de Dinha, alt País Niçard.

També hi ha una transició entre els dialectes provençal i llenguadocià a l'extrem sud-est d'Ardecha i a l'oest de Nimes (cap al riu Vidorle i al peu de les Cevenes).

[edita] Classificació del provençal

Segons Bèc (1995), els dialectes provençal i llenguadocià formen un conjunt sud-occità (o occità meridional), que es distingeix del nord-occità (vivaroalpí, alvernès i llemosí) i de l'occità gascó.

[edita] Particularitats

Una part de les característiques lingüístiques d'aquesta varietat occitana ja es manifesten a l'Edat Mitjana una altra part es consolida a partir del segle XVII:

• Vocalització de les -l en fi de síl·laba en [w] (fil > fiu, mèl > mèu, sal > sau, martèl > martèu).
• Vocalització freqüent (però no sistemàtica) de -lh en [w] (solelh > soleu).

Els altres trets es fan visibles a partir del segle XVII: caiguda de les consonants finals (i sobretot algunes marques gramaticals com les -s del plural dels noms i adjectius, que desapareixen o que en certs casos es substitueixen per la terminació -ei pronunciada [ej/i]. En niçard però empren les terminacions -u/-i. Així la forma occitana més extensa los amics, las amigas es diu en provençal general leis amics, leis amigas i en niçard lu amics, li amigas.

[edita] Classificacions subdialectals

• El provençal general comprén dues varietats molt properes:
  • El provençal rodanenc. La seva extensió és a l'est del departament del Gard (cap a Nimes), el departament de Valclusa (cap a Avinyó, Aurenja) i l'oest del departament de les Boques del Roine (Arle, Camarga). Els "jueus del Papa", comunitats jueves d'Avinyó i del Comtat Venaissí van desenvolupar un subdialecte judeoprovençal específic (sovint anomenat shuadit). Les característiques pròpies del rodanenc:
    • Morfologia:
      • Desinència de 1a persona al present de l'indicatiu és -e (cante) com en valencià.
      • L'article definit plural lei(s) es pronuncia [li(z)] i altres terminacions del plural en -ei(s).
      • Els següents pronoms tenen les formes occitanes generals: me, te ,se ("em, et, es").
    • Fonètica:
      • Absència de diftongació de ò realitzat [ɔ] (bòn, pònt...).
  • El provençal marítim (o central o mediterrani). La seva extensió dans l'est de les Boques del Roine (cap a Selon, Ais de Provença i Marsella), el departament del Var (Toló...) i l'oest dels Alps Marítims (cap a Canes, Antíbol, Grassa i Canha de Mar). El sud dels Alps d'Alta Provença coneix una transició dolça entre el provençal marítim i el vivaroalpí, que comença a partir de Dinha. Les característiques del marítim són:
    • Morfologia:
      • Desinència de 1a persona al present de l'indicatiu és -i (canti) com en rossellonès. Però és -o (canto/chanto) en la zona de transició cap al vivaroalpí i com en català central.
      • L'article plural lei(s) es pronuncia [lej(z)] i altres terminacions del plural en -ei(s).
      • Els següents pronoms tenen les formes mi, ti, si en lloc de les formes occitanes generals me, te ,se ("em, et, es").
    • Fonètica:
      • Presència de diftongs amb ò realitzat [wɔ/we/wa] (bòn, pònt...).
• El provençal niçard es parla en el baix Comtat de Niça i de manera residual a Mònaco (l'alt Comtat de Niça és de dialecte vivaroalpí). Alguns opinen que es tracta d'un dialecte distint del provençal, per raons més culturals que no pas dialectòlogiques. Prou particular, el niçard es caracteritza per:
  • La desinència de 1a persona al present de l'indicatiu que és -i (canti) com en rossellonès. Però és -o (canto/chanto) en la zona de transició cap al vivaroalpí i com en català central.
  • La conservació de la -a final àtona pronunciada [a] (en lloc de [ɔ] com en provençal general).
  • La pronunciació de la majoria de les consonants finals (en lloc d'emmudir-les com en provençal general). Però la terminació -s del plural s'ha emmudit i explica, en certs casos, l'aparició de formes noves del plural masculí amb -u i del plural femení amb -i (corresponent amb -ei(s) del provençal general). Així: la forma occitana general los amics, las amigas es diu en niçard lu amics, li amigas (però en provençal general: leis amics, leis amigas).
  • Una tendència a conservar paraules esdrúixoles (en lloc de transformar-les en paroles planes com en occità general i com en rossellonès). Així: diménegue (en lloc de dimenge "diumenge"), pàgina (en lloc de pagina).
  • Els següents pronoms tenen les formes mi, ti, si en lloc de les formes occitanes generals me, te ,se ("em, et, es").

• El vivaroalpí, des del Vivarès cap als Alps, que és en realitat un dialecte distint del provençal segons les classificacions avui prou acceptades dels lingüistes Juli Ronjat i Pèire Bèc. Pertany al nord-occità (té cha en lloc de ca i ja per ga...). Però alguns poden arribar a considerar que és un "provençal alpí" per raons històriques i socials més aviat que lingüístiques. Aquesta assimilació identitària al dialecte i a la cultura provençal també pot afectar la part més oriental del departament llenguadocià d'Erau (Lunèl i voltants).

[edita] Codificació i estandardització

Existeixen dos sistemes normatius concurrents a causa de la dura situació de diglòssia enfront del francès:

• La norma clàssica, desenvolupada particularment per Robèrt Lafont, unitària en l'àmbit occità, que s'acosta dels usos més tradicionals del provençal, dels altres dialectes occitans, de l'occità antic i també del català.
• La norma mistralenca, utilitzada particularment per Frederic Mistral, però menys unitària, poc tradicional i que s'acosta dels usos francesos.

En les dues normes, existeixen tendències favorables a una estandardització del provençal, basada en la koinè literària iniciada pel Felibritge des del segle XIX i bastant convergent amb les altres koinès regionals de l'occità. Així es dibuixen dues varietats regionals de l'occità estandàrd: el provençal general i el provençal niçard (a causa del particularisme cultural fort del Comtat de Niça). Emperò també hi ha tendències que defensen el localisme exacerbat i que rebutgen (o desestabilitzen) la codificació respecte a les dues normes.

Comparació entre les dues normes existents en occità provençal (extret de la Declaració Universal dels Drets Humans) Un quadre més complet de totes les normes de l'occità es pot consultar aquí.
Norma clàssica	Norma mistralenca
Provençal general Totei lei personas naisson liuras e egalas en dignitat e en drech. Son dotadas de rason e de consciéncia e li cau (/fau) agir entre elei amb un esperit de frairesa. Provençal niçard Toti li personas naisson liuri e egali en dignitat e en drech. Son dotadi de rason e de consciéncia e li cau agir entre eli emb un esperit de frairesa.	Provençal general Tóuti li persouno naisson libro e egalo en dignita e en dre. Soun doutado de resoun e de counsciènci e li fau agi entre éli em' un esperit de freiresso. Provençal niçard Touti li persouna naisson liéuri e egali en dignità e en drech. Soun doutadi de rasoun e de counsciència e li cau agì entre eli em' un esperit de frairessa.

En català: "Totes les persones naixen lliures i iguals en dignitat i en dret. Són dotades de raó i de consciència i les cal actuar entre elles amb un esperit de germanor."

Altra comparació
Norma clàssica (transcripció)	Norma mistralenca (original)
Mirèlha, Cant I (F. Mistral) Cante una chata de Provença. Dins leis amors de sa jovença, A travèrs de la Crau, vèrs la mar, dins lei blats, Umble [Umil] escolan dau grand Omèra [Omèr], Ieu la vòle seguir. Coma èra Ren qu'una chata de la tèrra, En fòra de la Crau se n'es gaire parlat.	Mirèio, Cant I (F. Mistral) Cante uno chato de Prouvènço. Dins lis amour de sa jouvènço, A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad, Umble escoulan dóu grand Oumèro, Iéu la vole segui. Coume èro Rèn qu'uno chato de la terro, En foro de la Crau se n'es gaire parla.

En català: "Cante una noia de Provença. / En les amors de las seva jovença, / A través de la Crau, vers la mar, en els blats, / Humil alumne del gran Homer, / Jo vull seguir-la. Com era / només una noia de la terra, / Fora de la Crau no se n'ha gaire parlat."

Es remarcarà que les dues normes, en general, difereixen sistemàticament per l'ortografia (notació dels sons) però noten quasi exactament la mateixa cosa: Cante una chata de Provença i Cante una chato de Prouvènço es pronuncien igual.

La norma oral (recomanació de les formes parlades) difereix solament una mica entre norma mistralenca i norma clàssica. Per exemple, certs mots afrancesats són acceptats en norma mistralenca (umble/umble, Oumèro/Omèra) mentre que la norma clàssica aconsella d'evitar-los i de reemplaçar-los per formes occitanes més autèntiques (umil, Omèr).

[edita] Secessionisme lingüístic

Després de molts anys de lluita per a establir quina grafia s'havia de fer servir per a escriure l'occità provençal, ha aparegut una tendència secessionista, que reivindica la norma mistralenca, però no representa pas el conjunt dels usuaris d'aquesta norma i a més és contrària a la visió unitària de la llengua d'oc de F. Mistral. Aquest secessionisme lingüístic va aparéixer durant els anys 1970 (amb Loís Baile) i ha estat reactivat des de la fi dels anys 1990 per l'universitari Felip Blanchet: recolzant-se sobre la identitat provençal, afirmen que el provençal seria una llengua i que s'hauria de parlar de "llengües d'oc" al plural i no d'una sola llengua. Rebutgen el terme unitari "occità". Aquesta tendència és molt marginal en l'àmbit de la lingüística romànica però és influent a alguns àmbits polítics i culturals locals. Nogensmenys no ha aconseguit convéncer la majoria del moviment cultural provençal, ni solament la comunitat científica dels lingüistes seriosos especialitzats en provençal.

[edita] Referències

• (anglès)Provencal Language a la Classic Encyclopedia, basada a l'edició de 1911 de la Encyclopaedia Britannica

[edita] Bibliografia

• AVRIL J.T. (1839) Dictionnaire provençal-français suivi d’un vocabulaire français-provençal [reed. 1991, Nimes: Lacour]
• BÈC Pèire = BEC Pierre (1995) La langue occitane, coll. Que sais-je? n° 1059, París: Presses Universitaires de France [1a ed. 1963]
• CALVINO Joan Batista (1905) = CALVINO Jean-Baptiste, Nouveau dictionnaire niçois-français, Niça: Imprimerie des Alpes Maritimes [reed. 1993 amb lo títol: Dictionnaire niçois-français, français-niçois, Nimes: Lacour]
• CASTELANA Jòrdi (1947) = CASTELLANA Georges, Dictionnaire niçois-français [reed. 2001, Niça: Serre]
• CASTELANA Jòrdi (1952) = CASTELLANA Georges, Dictionnaire français-niçois [reed. 2001, Niça: Serre]
• COMPANH Andrieu ‹COMPAN Andriéu› (1965) = COMPAN André, Grammaire niçoise [reed. 1981, Niça: Serre]
• COPIER Juli (1995) = COUPIER Jules, Dictionnaire français-provençal / ‹Diciounàri francés-prouvençau› [Diccionari francés-provençau], Ais de Provença: Association Dictionnaire Français-Provençal / Edisud
• FORVIERAS Xavier de ‹FOURVIERO Savié de› (1899) = FOURVIÈRES Xavier de, Grammaire provençale et guide de conversation [reed. 1973, Avinyó: Aubanel] [més d’una reedició: Culture Provençale et Méridionale, Aubéron]
• LAFONT Robert (1951) Phonétique et graphie du provençal: essai d’adaptation de la réforme linguistique occitane aux parlers de Provence, Tolosa: Institut d’Études Occitanes [reed. 1960] • Actualitzat en Lafont 1972
• LAFONT Robèrt (1972) L’ortografia occitana, lo provençau, Montpelhièr: Universitat de Montpelhièr III-Centre d’Estudis Occitans • Actualització de Lafont 1951
• MARTIN Guiu, & MOLIN Bernat (1998) = MARTIN Guy, & MOULIN Bernard, Grammaire provençale et cartes linguistiques, Ais de Provença: Comitat Sestian d’Estudis Occitans / Centre Regionau d’Estudis Occitans-Provença / Edisud
• FETTUCIARI Jòrgi, & MARTIN Guiu, & PIETRI Jaume (2003) Dictionnaire provençal-français / Diccionari provençau-francés, Ais de Provença: Edisud / L’Escomessa / CRÈO Provença
• LÈBRE Elias, & MARTIN Guiu, & MOLIN Bernat (2004) = LÈBRE Élie, & MARTIN Guy, & MOULIN Bernard, Dictionnaire de base français-provençal / Diccionari de basa francés-provençau, Ais de Provença: CRÈO Provença / Edisud [1a ed. 1992]
• MISTRAL Frederic (1879-1886) ‹Lou Tresor dóu Felibritge› [Lo Tresaur dau Felibritge]: Dictionnaire provençal-français Ais de Provença: Remondet-Aubin [reed. 1932, París: Delagrave] [reed. 1968, Ais de Provença: ‹Edicioun Ramoun Berenguié› (Edicions Ramon Berenguier)] [reed. 1979, Ais de Provença: Edisud, 2 vol.]
• RONJAT Juli = RONJAT Jules (1930-1941), Grammaire istorique [sic] des parlers provençaux modernes, 4 vol. [reed. 1980, Marsella: Laffitte Reprints, 2 vol.]