Dialecte
De Viquip??dia
Un dialecte ??s una varietat d'una llengua, parlada en una certa ??rea geogr??fica. El nombre de parlants, i l'??rea mateixa, poden ser de qualsevol grand??ria. Un dialecte d'una ??rea gran pot tenir molts subdialectes, i, alhora, un subdialecte pot tenir subsubdialectes i parlars, i aix?? successivament. Les isoglosses caracter??stiques d'un dialecte poden passar la majoria pel mateix lloc o no, en aquest segon cas l'??rea en la qual es distribueixin ser?? una zona de transici?? i hi trobarem un dialecte de transici??. Els dialectes tamb?? poden procedir de l'evoluci?? in situ d'un idioma anterior, aleshores es parla de dialecte constitutiu. Per contra, si el lloc on es parla un dialecte no ??s el de la seva formaci?? es parla de dialecte consecutiu. El seu estudi s'anomena dialectologia.
El concepte de dialecte es distingeix del de sociolecte, pel fet que aquest ??s una varietat d'un idioma parlada per un cert estrat social, aix?? com un cronolecte ??s la varietat d'un grup generacional o la varietat d'un per??ode hist??ric. Totes tres varietats, per??, tenen en com?? que s??n varietats d'un grup i, dins ell, d'una persona. El conjunt de varietats amb qu?? s'expressa cada persona, dialectals o no, inclosos els trets personals, formen el seu idiolecte.
En oposici?? als dialectes, d'abast limitat, hi ha la llengua est??ndard, que ??s la varietat que es codifica per als usos p??blics m??s formals i generals (per exemple, l'est??ndard escrit) i que est??, doncs, m??s aviat relacionada amb els registres.
Totes les varietats, dialectals o no, poden distingir-se no sols pels seu l??xic, sin?? tamb?? per difer??ncies en la gram??tica (morfologia i sintaxi), la fon??tica i la pros??dia.
No obstant aix??, una llengua pot tindre m??s d'una varietat est??ndard o normativa, com ??s el cas de l'angl??s, en el qual tenim diferent ortografia i vocabulari est??ndard per a l'angl??s brit??nic, l'angl??s americ?? i l'angl??s de l'??ndia. Tots ells es consideren variants est??ndards i, per tant, correctes, de la mateixa llengua. Aquest tipus de lleng??es s'anomenen lleng??es pluric??ntriques. En el cas del catal?? s'ha parlat alhora de l'exist??ncia d'un est??ndard polic??ntric i d'un est??ndard composicional. L'est??ndard catal?? ??s composicional per la voluntat del seu autor, Pompeu Fabra, de crear una llengua nacional, perqu?? en la majoria d'aspectes s'ha adoptat per a l'??s general una soluci?? que havia arribat a ser pr??pia d'una part del territori, com ??s el cas de l'ortografia, basada en la fon??tica del catal?? occidental. Tamb?? ??s el cas, en general, de la fon??tica (guaita, guaitar, home i no *goita, *goitar, *homo), amb l'excepci?? del vocalisme ??ton (trobar??) i de la vocal t??nica procedent de la E llarga i la I breu del llat?? (ceba), en qu?? en cada gran dialecte s'admet en la llengua formal o est??ndard la soluci?? pr??pia. Aquests dos aspectes, per??, no s??n problem??tics perqu?? pr??piament no hi ha alternatives excloents: les correspond??ncies entre els dialectes s??n sistem??tiques, no afecten l'ortografia i no entrebanquen gens la comprensi?? m??tua, perqu?? cada soluci?? no ??s m??s que una etapa de l'evoluci?? que ha portat a la soluci?? m??s evolucionada. Per contra, ??s problem??tica l'admissi?? de diferents variants en la morfologia verbal (polimorfisme), perqu?? obliga a fer diferents versions d'un mateix text. Justament, aquest model polim??rfic ??s el que explica que es parli de l'exist??ncia de diferents parast??ndards. Aquesta codificaci?? polic??ntrica i polim??rfica, que no era greu a la primera meitat del s. XX, ha esdevingut un perill per a la unitat funcional de la llengua catalana al principi del s. XXI amb l'expansi?? dels nous mitjans de comunicaci?? i amb una comunitat ling????stica no comparable demogr??ficament ni territorialment, per la seva continu??tat i relativa poca extensi?? territorials, amb l'anglesa, la francesa o la castellana, que basen els seus parast??ndards en l'exist??ncia de grans societats allunyades geogr??ficament. Aquest model fragmentador del catal??, val a dir que rep el suport dels qui s'oposen a la normalitzaci?? definitiva de l'??s de la llengua catalana, tot defensant identitats regionals, i afavoreix la situaci?? de subordinaci?? ling????stica del catal?? envers un castell?? amb una codificaci?? no problem??tica i plenament implantada a tot el territori catal??.
Taula de continguts |
[edita] "Dialecte" o "Llengua"
No existeixen criteris universalment acceptats per a distingir entre lleng??es i dialectes, encara que hi ha una s??rie de paradigmes, que freq??entment donen resultats contradictoris (el m??s patent ??s el de la mutua intel??ligibilitat, ja que d'aquesta manera, a trav??s de les zones de transici??, podr??em considerar a idiomes molt diferents com la mateixa llengua).
En la pr??ctica, les varietats es consideren dialectes i no idiomes:
- simplement perqu?? no s??n (o no se'l considera) una llengua liter??ria.
- perqu?? els parlants del dialecte no tenen un estat propi o el seu estat no ??s diferent de l'altre dialecte que podria considerar-se llengua diferent, o no tenen un nacionalisme pol??tic consolidat.
- perqu?? no tenen un prestigi sociol??gic.
- perqu?? tenen un nombre de parlants redu??t i una llengua germana t?? un nombre de parlants molt major.
Existeixen casos molt pol??mics i debatuts. Per exemple el gallec, considerat per la major part dels linguistes con un dialecte del portugu??s, encara que pol??ticament es tracten com a llengues diferents. El serbocroat s'ha separat, per a molts, ??nicament, per raons pol??tiques. El maced??nic, encara que intel??ligible mutuament amb el b??lgar i considerat pels ling??istes com un dialecte, es considera una llengua pels nacionalistes macedonis. El liban??s intenta secessionar-se de l'??rab, promogut pels nacionalistes cristians.
A les lleng??es escandinaves, especialment les orientals, ??s dif??cil marcar-hi fronteres de lleng??es i dialectes, puix que els parlants de dan??s, suec i noruec (sobretot bokm??l) tenen un grau d'intel??ligibilitat prou gros com perqu?? llurs parlars puguin ser considerats dialectes d'una ??nica llengua. L'afrikaans es considera, per??, antic dialecte del neerland??s, que despr??s de rebre altres influ??ncies i simplificar-se aconsegu?? la independ??ncia ling????stica. L'exemple del moldau, intentant seccionar-lo del roman??s, ??s un altre exemple de la primacia dels interessos pol??tics sobre els ling????stics.??
Bahasa Indonesia, Bahasa Jawa i Bahasa Melayu s??n noms diferentes (amb normatives diferents) per al Malai.
A la Pen??nsula Ib??rica han existit disputes tradicionalment al voltant de la consideraci?? de dialecte o llengua per a variants, com ara el gallec i el portugu??s, el catal?? i el valenci??, l'asturi?? i el castell??, l'aragon??s i el castell??, etc.
[edita] Vegeu tamb??
[edita] Enlla??os externs
BIBILONI, Gabriel, Un est??ndard nacional o tres est??ndards regionals?: http://www.bibiloni.net/textos/estandard(s).htm
[edita] Bibliografia
BIBILONI I CANYELLES, Gabriel, Llengua est??ndard i variaci?? ling????stica. Val??ncia, 1997, ISBN: 84-7502-521-8
