Sordello

De Viquipèdia

Sordello (c. 1180, a Goito, província de Mantua- c. 1268) també conegut en occità com a Sordèl) va ser un trobador llombard del segle XIII que escrigué poesia en occità. Se'l coneix sobretot de manera indirecta gràcies a les lloances d'altres poetes: com per exemple Dante Alighieri a la seua obra De vulgari eloquentia, i al Purgatori de la Divina Comèdia. És a més l'heroi d'un poema de Robert Browning (Sordello, 1840).

La vida de Sordello divergeix molt dels retrats que s'han fet posteriorment encara que fos el més famós dels trobadors d'Itàlia. Se sap que li agradaven les baralles, el 1220 va ser involucrat en una taverna brawl a Florència; el 1226, mentre es trobava a la cort de Ricard de Bonifazio a Verona, va segrestar l'esposa del seu protector, Cunizza, a instigació del seu germà, Ezzelino da Romano. Aqueix escàndol va condicionar la seua fugida el 1229 a Provença, on sembla que va viure cert temps abans de viatjar per altres països. Entrà després al servei de Carles d'Anjó, i es pensa que el va acompanyar, el 1265, a la seua expedició cap a Nàpols (on hauria tingut com a recompensa certes propietats després de la conquesta); el 1266 el feren presoner en aquesta ciutat. Les darreres proves documentals de la seua vida són del 1269, i se suposa que va morir a Provença.

El seu poema didàctic, L'ensenhamen d'onor, les seues cançons d'amor i les seues peces satíriques tenen pocs punts comuns amb la presentació de Dante.

Més recentment es poden trobar referències a Sordello a les obres 'Molloy' i 'Malone Dies' de Samuel Beckett. Ezra Pound també evoca Sordello a els Cants.