Pastorel·la
De Viquipèdia
La pastorel·la és un estil trobadoresc condicionat pel contingut. Similars a la serrana o serranilla castellana, encara que anteriors, es conserven 25 pastorel·les escrites en occità.
Aquesta composició tracta de la trobada al camp d'un cavaller amb una pastora a la qual intenta seduir. Es tracta d'una composició dialogada, amb un llenguatge agut i viu, que no correspon a una situació real, malgrat que poden aparèixer localitzacions geogràfiques identificables, sinó inventada pel trobador, i que sol mostrar les formes de parlar respectives de l'aristocràtica i dels vilatans. El tractament que es fa de la figura de la pastora és molt respectuós i sovint ella mostra major enginy que el cavaller a l'hora de resoldre la situació compromesa en què es troba.
Hi sol haver dos desenllaços:
- La pastora fa fora al cavaller, de vegades mitjançant el seu enginy, de vegades amb l'ajuda familiar. És el més habitual.
- Alguns cops el desenllaç queda obert, és poc clar.
En la pastorel·la que es presenta a continuació (de Cerverí de Girona) el cavaller entra en contacte amb la pastora i vol aconseguir fer l'amor amb ella, però ella aconsegueix, malgrat la promesa que li ha fet, trobar arguments suficients per no accedir als desitjos del cavaller. La pastora, com sempre, sap que la relació amb el cavaller la pot perjudicar més que beneficiar perquè té ben clares les fronteres socials entre els dos.
I Entre Lerida e Belvis, pres d'un riu, entre dos jardis, vi ab una pastorela un pastor vestit de terlis, e jagren entre flors de lis, baysan sotz l'erba novela. E anc pastora pus bela, plus cuynda ne pus ysnela, no crey que fos, ne no m'es vis c'a mos oyls tan plazen ne vis en França ne en Castela. II Gen m'esgardey lor bestiar, e vi·l a un sirven menar qui als dos emblat l'avia, e commencey l'aut a cridar: -laxatz lo, non podetz anar!- E·l sirven fetz n'a ma guia; e cant eu vi que·l fazia pris lo, qu'esters no·m plazia que m'anes ab luy barayllar. E aney l'en un ort tancar; puys torney lay on partia. III Can fuy tornatz pres del jardi la pastora cridar auzi: -Ay, lassa!, mal'anc fuy nada; tots gauigs torn'en dol a la fi. Tan can mos amics fo ab mi no·m cugey mays fos irada; ay! douçors leu m'es passada, ez en gran dolor tornada! Digatz, seyner En Cerveri, si vis bestiar el camí, qu'eu lo·m tem de cavalgada. IV -Si.l bestiar c'avetz perdut, Na Toze, .us avi'eu rendut, cal gazardon cobraria? -Seyner, de vos faria drut, e aurietz lo.m car venut; mas cutxos perden cambia. Ensems tenguem nostra via lay o·l bestiars paixia; e, can l'ac per seu conegut: -Seyner, -fetz il,- Deu vos ajut! Anatz, que re no·n faria. V -Na Toza, no·us estara gen si.m trencatz vostre covinen». -Seyner, cauz'es costumada; no·us meraveylletz s'eu vos men, c'ab mi·us n'an mentit mays de cen, e son vos gen escapada. Pendre deu hom sa soldada sempre que l'es autreyada; car qui temps a, e temps aten, pert son temps trop neciamen, e femna.s leu cambiada. VI -Na Toza, joys no m'agrada ne jazers de femna irada. S'agues joy, e vos marrimen, -No fora cauza d'avinen, -Mas era·m deu esser dada. VII Seyner, caus'es desguiada per forç'ab cutx'autreyada. No·s deu far, per qu'eu m'en repen; -pero vuyll n'auzir jutyamen de l'Enfan, on pretz s'agrada. VIII A la Vezcomtesa plazen, Na Toza, de Cardona.us ren, c'amor no te pro, forçada. |
I Entre Lleida i Bellvís, prop d'un riu, entre dos jardins, vaig veure, amb una pastoreta, un pastor vestit de terliç; i jeien entre flors de lliri, besant-se sota l'herba fresca; i mai pastora més bella, més graciosa i més eixerida, no crec que existís; ni crec haver-ne vist que als meus ulls fos tan agradable ni a França ni a Castella. II Vaig contemplar bé el seu ramat, i vaig veure que un servent se l'enduia el qual als dos l'havia robat; i vaig començar alt a cridar: -deixeu-lo, no podeu marxar!-, i el servent féu al meu gust; i quan vaig veure que ho feia vaig prendre'l (el ramat), que no em plaïa anar-me'n amb ell a barallar; I vaig anar a un hort a tancar-lo, després vaig tornar allà d'on venia. III Quan vaig tornar prop del jardí, la pastora cridar vaig sentir: -Ai dissortada!, mal any vaig néixer! tot goig esdevé dolor a la llarga: Mentre el meu amic estava amb mi, no pensava que mai pogués estar tan amoïnada ai! dolçor: ràpid m'ha passat, i s'ha tornat gran dolor! Digueu-me, senyor En Cerverí, si heu vist bestiar al camí, que jo me'l temo en desbandada. IV -Si el bestiar que heu perdut, mossa, jo us l'hagués tornat, quina recompensa rebria? -Senyor, de vós faria amant, i me l'hauríeu venut car: però en mal moment es canvia perdent.- Junts fem el nostre camí allà on el bestiar pasturava; i, quan per seu el va reconèixer: -Senyor -va dir ella,- Déu us ajudi, aneu, que res no en faré. V -Mossa, no seria correcte si em trencàveu la vostra promesa. -Senyor, és causa corrent: no us meravelleu si jo us menteixo, perquè amb mi us n'han mentit més de cent; i sóc de vós gentilment escapada: hom ha de prendre el seu sou immediatament que li és donat; perquè qui té l'oportunitat i deixa passar el temps, perd son temps molt nèciament; i la dona aviat canvia. VI -Mossa, gaudir no m'agrada ni jeure amb dona irritada. Si tingués goig, i vós penediment...! -No seria causa digna. -Però ara em deu ser donada! VII Senyor, la cosa aconseguida per força és cosa desagradable, no s'ha de fer, perquè jo me'n penedeixo -Però vull- sentir jurament de l'Infant, de qui m'agrada el mèrit. VIII A la Vescomtessa amable, mossa, de Cardona em remeto, perquè l'amor no és profitós si és forçat. |
Agraïments
La informació per fer aquest article s'ha extret de Els trobadors catalans amb la seua autorització.
