Ricard Cor de Lleó
De Viquipèdia
Ricard I d'Anglaterra, anomenat Ricard Cor de Lleó, era fill de Enric II d'Anglaterra i I d'Anjou i d'Elionor d'Aquitània.
El 1169 el seu pare va repartir els dominis (sota la seva vigilància), i a Ricard li va donar el Poitou, Perigord, Llemosí i Gascunya. Va ser reconegut duc per el comte de Tolosa el gener de 1173. Poc després, el mateix 1173, amb el suport de la seva mare es va revoltar contra el seu pare, junt amb els seus germans però foren vençuts el 1174, i van ser perdonats. El 1177 va adquirir el comtat de La Marche.
El 1183 el seus germans Enric II el jove i Jofré es van aliar contra ell i van obtenir el suport dels senyors de Lusignan, Civray i Mauléon, però Ricard, amb l'ajuda d'Aimeric VII vescomte de Thouars, el va obligar a fer la pau ràpidament. El 1184, havent mort el germà gran Enric el jove, li corresponia ser hereu de les seves possessions, es a dir Anglaterra, Normandia, Anjou, Maine i Turena.
El 1185, veient els dubtes del pare en designar-lo hereu, Ricard es va aliar amb el rei Felip II August de França i va signar el tractat de Chareauroux que el deixava virtualment independent a Aquitània. Esperava l'ocasió de revoltar-se contra el pare, ocasió que el francès i Ricard van veure el 1189. El 30 de juny de 1189 els francesos van ocupar Tours. Ricard, Felip August i Enric II es van trobar a Colombiers (Villandry) el 4 de juliol i es va signar la pau de Azay (Le Rideau) per la qual Ricard era reconegut hereu, i cedia Alvèrnia, Issoudun i Gracay (al Berry) a Felip August, i en garantia de que serien entregades es va permetre l'entrada o permanència dels francesos a Le Mans, Tours, Troo i Chateau du Loir. Enric va demanar al rei de França la llista dels qui l'havien traït i va veure en ella al seu fill Joan, el seu afavorit, el que li va provocar un gran disgust del que va morir el 6 de juliol de 1189.
Ricard va ser reconegut hereu sense problemes i va ser coronat rei d'Anglaterra el 3 de setembre de 1189. Seguidament va marxar a la creuada amb Felip II August i els principals senyors del Poitou (Lusignan, Chauvigny i Deols-Chateauroux, i d'altres) deixant la regència a la seva mare Leonor d'Aquitània.
El 1191 durant la tercera croada va conquerir Xipre i Acre i al any següent Arsuf i Jaffar i va fer la pau amb Saladí que va permetre als cristians l'accés al Sant Sepulcre (1192). Però a la tornada fou fet presoner pel seu enemic el duc Leopold I d'Àustria i entregat a l'emperador Enric VI d'Alemanya que va demanar un fort rescat que finalment va pagar el bisbe de Canterbury Hubert Walter, essent alliberat (1194).
Va tornar a Aquitània on va sotmetre a alguns barons que en la seva absència s’havien revoltat i va començar a lluitar contra Felip II August que darrerament havia conspirat amb son germà Joan sense terra. El rei francès fou derrotat a Fréteval, prop de Vendôme, i li va arrabassar Tours i Loches però va ser ferit a un combat menor a Chalus i va morir poc després (1199). La successió la van disputar son germà Joan sense terra i el seu nebot Artur de Bretanya fill de Jofré.
