Oriola

De Viquipèdia

Oriola és també el nom d'un nucli de Portugal: Oriola (Portugal).

Oriola
Orihuela


(En detall)	(En detall)

Localització

Municipi del Baix Segura

Centre d'Oriola

Estat
• CCAA
• Província
• Comarca
• Partit judicial

Espanya
Comunitat Valenciana
Província d'Alacant
Baix Segura
Oriola

Gentilici

Oriolà, Oriolana

Predom. ling.

Castellà

pressupost

53760000,00

Superfície

365,40 km²

Altitud

23 m

Població (2007)
• Densitat

80.468 hab.
220,22 hab/km²

Coordenades

38° 05′ 08″ N 0° 56′ 49″ OCoordenades: 38° 05′ 08″ N 0° 56′ 49″ O

Sistema polític
Nuclis

Oriola (oficialment i en castellà Orihuela) és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca del Baix Segura, confrontant amb la Regió de Múrcia. És la capital cap de l'extensa comarca del Baix Segura; el seu topònim oficial és Orihuela; en la llengua que parlen la majoria dels 68.778 habitants, de gentilici oriolans; que s'hi enregistraren en 2004 és el castellà. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al casc urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies que s'escampen per l'enorme terme municipal, de 365,4 km², el segon més gran del País Valencià, i que relacionem tot seguit: Ameva, Barba-roja, Racó de Bonança, Camí de Beniel, Camí Vell de Callosa, La Campaneta, Devesa de Campoamor, Correnties Baixes, Correnties Mitjanes, Els Desemparats, L'Escorratell, Els Horts, Hurxillo, Mitja Llegua, Molí de la Ciutat, Molins, El Mudament, La Murada, Les Sénies, La Matança, Sant Bartomeu i Torremendo. Hi ha una pedania on és parla en valencià i eixa és Barba-roja.

L'actual consistori, sorgit de les urnes en 2007, està composat per 14 regidors del PP, que deté la batlia, 7 del PSPV, 3 d'IV i 1 de CLR. L'agricultura a l'interior —cítrics i fruiters— i el sector serveis a la zona costanera –16 km de platges, afectades pel turisme massiu— i a la ciutat —amb un considerable patrimoni arquitectònic— són la clau d'una rica economia.

El riu Segura configura el paisatge de l'extens terme que abasta des de la costa a una sèrie de serres interiors com ara la d'Oriola o la d'Hurxillo, que volten el casc urbà. El paratges més conegut és el Palmerar de Sant Antoni, de possible procedència mora; hi ha rutes senderistes que interconnecten les pedanies passant per diferents cims.

El Segura concedeix particular fesomia a la ciutat i és temut pels oriolans, ja que a pesar de portar normalment poca aigua si plou riu amunt s'unfla i inunda la ciutat com ha ocorregut en, al menys, vuit o nou ocasions des dels anys quaranta; de la seua riquesa monumental direm que el casc antic esta declarat Conjunt Històric i que té més de vint temples actius.

[edita] Demografia

En 2003 era la quarta ciutat de la província i comptava ja amb 67.731 habitants dels quals 29.863 viuen en el nucli històric d'Oriola, 15.566 en la costa (Devesa de Campoamor) i la resta en les nombroses pedanies amb què compta: La Murada (2.930), Sant Bartomeu (San Bartolomé) (2.281), Desemparats (Desamparados)(2.137), L'Apareguda (La Aparecida) (1.955)]], Arneva (1.586), Hurxillo, Racó de Bonança (Rincón de Bonanza), Barba-roja, Torremendo, Les Séries(Desemparats), Correnties, etc.

[edita] Geografia

És la capital històrica del Baix Segura i és una important zona de regadiu amb més de 50.000 hectàrees. Deu la seua riquesa a les aigües del Segura que fertilitzen l'horta oriolana. La ciutat ha sofert durant molts anys les crescudes devastadores d'este riu (1651, 1879, 1946, 1973, 1987) fet pel qual va haver de ser canalitzat i no es desborda des de 1989.

Compta amb un interessant patrimoni historico-artístic: Catedral, Església de Santes Justa i Rufina, Església de Santiago, etc. La seua zona costera és un important nucli turístic al costat de Torrevella, el Pilar de la Foradada, Rojals i Guardamar del Segura.

[edita] Història

Poblada des de temps remots com demostra el jaciment dels Saladars on s'han trobat deixalles dels segles IX-IV aC, Oriola fou denominada Orcelis pels romans; fou capital de la província visigoda d'Auraiola (576), que abraçava les actuals comarques del sud valencianes i Múrcia.

Després de la invasió musulmana, encara va romandre com a regne cristià, gràcies al Tractat de Teodomir d'abril (713) (Alacant, Albacete, Múrcia i comarques de Granada, Jaén i Almeria); el 823 torna als musulmans; al 929 passa a anomenar-se regne de Múrcia. El 17 de juliol de 1242, i en virtut del Tractat d'Alcaraz, passà a l'infant Alfons de Castella; dues dècades més tard una sublevació mudèjar va fer necessària una nova invasió de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume el Conqueridor, qui va tornar-la a Alfons X; poblada en un principi a fur de Múrcia, similar al de Sevilla i Toledo, Oriola va ser incorporada al Regne de València per Jaume el Just, el 1304, en virtut de la Sentència Arbitral de Torrella; a partir de llavors acull els furs valencians, imposa el català com a llengua cooficial i obté representació a les Corts.

Durant l'etapa castellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, que prosseguiren fins 1314; durant la Guerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel i estigué sota senyoriu de l'infant Ferran fins la seua definitiva incorporació al Regne de València en 1375; el seu extens terme municipal comprenia, a més a més de tota l'actual comarca del Baix Segura, els de Favanella i Crevillent, malgrat que aquests últims es van segregar posteriorment; des d'aleshores Oriola fou erigida en capital politico-administrativa de la demarcació meridional del Regne —que s'estenia des de Xixona fins la frontera amb Múrcia en establir-se en ella la seu de la Batlia General— fins que el 1646 aquesta passà a Alacant —i de la Procuració General d'Enllà Xixona—, ofici que es va transformar, des del 1366, en portaveu de governador general, igualment independent de son homònim valencià.

En la centúria següent, Oriola, que en 1437 (11 setembre) abastà el rang de ciutat (la primera Ciutat de la provincia d'Alacant), va modificar el seu tradicional règim municipal en virtut de la instauració del sistema d'insaculació (1445-1449), que facilitava el control del poder municipal per una oligarquia de cavallers i ciutadans honrats posseïdors de grans i valuosos patrimonis agraris, i fou seu de celebració de les Corts del Regne el 1488; el desequilibri político-social resultant d'aquest procés d'oligarquització i de les lluites de faccions urbanes tingué ocasió de manifestar-se, tot i que no fou l'única vegada, durant la Revolta de les Germanies (1520-1522), en formar-se un govern revolucionari que va declarar la seua adhesió a la revolta i que fou derrotat pel general Vélez que ocupà la ciutat; posteriorment encara reforçaria la seua capitalitat: en la qüestió eclesiàstica, amb l'erecció, el 1564, del Bisbat d'Oriola; i en la cultural, amb la creació, el 1610, de la Universitat d'Oriola; durant el segle XVI, la seua tradicional condició de frontera i la marcada empremta militar dels seus grups socials hegemònics perden protagonisme com a elements decisius de la configuració social, mentre que, sota el signe de l'expansió agrària i demogràfica que experimentà la comarca, s'impulsà el Procés rompedor.

Aprofitant aquesta conjuntura alcista, que en allò referent a la població de la ciutat es reflexa en els 9.800 habitants del 1592 front els 5.700 del 1542 o els 7.500 del 1565 (utilitzant sempre l'índex del 4,25 sobre el nombre de cases), els poblets reialencs dependents d'Oriola intenten (Catral, 1604) o aconsegueixen (Callosa del Segura, 1579; Almoradí, 1583) la seua emancipació municipal; al llarg del segle XVII i gràcies a la proliferació de colonitzacions alfonsines, la ciutat continuarà perdent el control sobre una bona part del seu terme originari, en aquests casos en favor de la jurisdicció senyorial; durant el segle XVII, l'expulsió dels moriscs afectà indirectament la ciutat, doncs alguns dels seus veïns contribuïren a omplir buits deixats pel expulsats en diversos senyorius del voltant; però, més que això, fou la ruïna de l'agricultura comercial i la incidència de les pestes del 1648 i 1678 les que feren dels sis-cents una centúria particularment dura i difícil, ja que la població urbana passà d'uns 10.000 habitants el 1609 a 7.100 el 1646 i al voltant de 6.000 cap el 1690; signe molt diferent presenta el següent, que comença amb la pèrdua dels furs i el saqueig de la ciutat, causada per l'adscripció del governador de la ciutat, marquès de Rafal, al bàndol austriacista i la seua enemistat amb el borbonista cardenal Belluga; en qualsevol cas, però, al municipi va cobrar impuls el procés d'expansió econòmica i demogràfica encetat dècades enrere, amb la repoblació feta pel polèmic Belluga amb colons murcians, la qual cosa acabà amb la parla catalana que, fins aleshores, s'hi conservava; com ho demostra que fins el 1702 el capítol catedralici escriu la seua documentació en valencià i castellà; el consell municipal adopta el castellà com a llengua oficial el 1707 (però el castellà es parlava als carrers des de sempre) i després ho fan els notaris; el final del segle el terme municipal continuava reduint-se a causa de noves segregacions (Catral, Pies Fundacions).

En les dècades que seguiren, la ciutat no fou aliena a la crisi del creixement agrari i de les estructures de l'Antic Règim, assolint gran arrelament el carlisme i les posicions polítiques reaccionàries, que també s'impregnaren en grups socials de baixa extracció social; en març de 1829 un terratrèmol va fer estralls a la població afectant la majoria d'edificis i el castell; al llarg d'aquest segle i part del XX encara perduren i fins i tot s'accentuen el minifundisme i la concentració de la propietat de la terra com dues cares d'una moneda, al temps que es manifesta la incapacitat per a impulsar un procés industrialitzador; mentre tant, la població augmenta lentament fins que s'intensifica la colonització del camp (que propiciarà noves segregacions municipals: Sant Miquel de Salines, Torrevella), l'arribada del regadiu ha transformat l'estructura econòmica de la ciutat, i de la comarca, que continua en continua expansió des dels cinquantes del segle passat.

[edita] Monuments

Catedral d'Oriola. Segle XIV. Amb estructura pròpia del gòtic valencià, reuneix una varietat gran varietat d'estils: campanar romànic, portes gòtiques i plateresca, una nau ogival,etc. El creuer, és de Pere Comte; destacades reixes i un Museu d'Art Sacre, amb obres de Velázquez, Osona i d'altres.
Palau Arquebisbal d'Oriola. Barroc. Segle XVIII.
Col·legi de Sant Domènec. Estil herrerià, de 1569. Antic convent exclaustrat en 1824, que fou seu de la Universitat Literària, única durant tres segles en aquestes contrades.
Església de Les Saleses-Monestir de la Visitació. Neoclàssic, de 1826, amb obres de Vicent López.
Església de les Santes Justa i Rufina. Aixecada en gòtic en els segles XIV i XV amb importants modificacions renaixentistes i barroques en segles posteriors. Interessant l'orgue i la pica baptismal.
Església de Santiago. Obra gòtica del XV-XVIII amb capçalera renaixentista i important capella barroca. On celebraren Corts els Reis Catòlics abans d'anar-se'n a la conquesta de Granada. Important orgue del segle XVIII i museu amb obres de Salzillo i Joan de Joanes.
Església de Sant Agustí.
Església-Convent del Carme. 1658-1727 amb façana molt recarregada d'ornamentació. Hi ha una imatge atribuïda a Salzillo.
Església de Sant Gregori.
Església-Monestir de Montserrat. Neoclàssic.
Monestir de Santa Anna. 1594. També compta amb un Salzillo.
Convent de Sant Joan de la Penitència. Segle XVIII, sobre l'anterior, del XVI. Allotja obres atribuïdes a Palomino i Salzillo.
Convent de Sant Francesc. Segle XV. La seua riquesa patrimonial ha estat molt espletada però encara conserva algunes obres d'art, entre elles un Salzillo.
Convents de la Trinitat i de Sant Sebastià.
Ermita del Molí de la Ciutat. 1902-1905, sobre una d'anterior.
Ermites dels Dolors (La Campaneta), de Sant Antoni, de Nostra senyora dels Desemparats, de Nostra Senyora del Remei, del carrer d'Arriba, de la Creu Coberta, del Pilar i del Sagrat Cor.
Sala Museu de Sant Joan de Déu. Ubicada en l'antic Hospital de Sant Joan de Déu, enrunat en 1750 i recentment restaurat.
Seminari de Sant Miquel. Segles XVIII-XIX.
Biblioteca Loaces. Arxiu Municipal amb més de vint mil volums, la major part dels quals està redactat en valencià.
Palau de Ruvalcava. Conté una col·lecció d'obres d'art del barroc.
Palau de la Granja. Antiga casa pairal dels Rocamora. Molt deteriorat en la Guerra de Successió, fou reconstruït en el XVIII. Col·lecció d'obres d'art.
Palau del Marquès de Rafal. 1915-1920
Palau de la Baronessa de la Linde. Barroc, del XVIII.
Palau del Portillo. Segles XVIII-XIX.
Palau del Marquès d'Arneva. Barroc, del XVIII.
Palau dels Comtes de Luna (o de Teodomiro). Segle XVIII. Actualment és un hotel.
Palau de Pinohermoso
Palau de la Comtessa de Via Manuel.
Sant Sepulcre. Antiga ermita del segle XVIII.
Castell. Musulmà, del segle X, amb afegits durant tota la història, fins el XVII. Molt deteriorat pel pas del temps i dels diferents conflictes; s'hi distingeixen trams de muralla i diferents torres.
Muralla. Segles XI-XV, s'estenia des del castell fins el riu. Es conserven diferents trams i portes.
Torre de Cabo Roig. Torre guaita del XVI. Actualment en mans particulars dedicada a establiment hostaler.
Torres de Casa Casinello, d'Embergonyes i del carrer Torreta.
Dipòsit d'aigües i Pous de Cremós.
Sènies bessones. Sènia i assut d'origen àrab.
Casino Orcelitano. Segle XIX.
Farola Modernista, de 1928.
Llotja Municipal. Modernista, de 1926.
Templet de la Música. Modernista, restaurat en 1988.
Molí Riquelme.
Sala Museu de Sant Joan de Déu.
Teatro Circo. Primeries del segle XX.
Casa Museu Miguel Hernández.
Museu Arqueològic comarcal d'Oriola.
Museu de la Reconquesta. Atuells i fotografies propis de la festa de moros i cristians.
Museu de la Setmana Santa.
Barraques i masies que, escampades pel terme, en constitueixen una bona mostra de l'arquitectura agrícola.

[edita] Cultura i tradicions

La cuina oriolana incorpora els productes de la seua horta: putxero amb pilotes, arròs amb crosta, paella d'horta, guisat de titot; el peix de la seua costa; embotits i salaures i, com a poble àrab, una extensa varietat de dolços: pastissos de glòria, xatos, valarinos, almoixàvanes, etc.

De les activitats festives podem destacar els Moros i Cristians, la Setmana Santa, declarada d'Interès Turístic Nacional i la Fira de Ramat, concedida per Reial Decret d'Alfons X el Savi.

Si parlem de fills il·lustres la memòria acudeix immediatament al gran poeta Miguel Hernández, però també ho van ser el músic Ginés Pérez de la Parra, el pintor Joaquín Agrasot o el cardenal Desprades entre moltíssims més.

Distints estudis de les Universitats d'Andalusia i Múrcia (1988-2006) demostren que Oriola té més relació cutural i de compres amb Múrcia que amb València quant a: fonètica, lèxic, arquitectura, folklore, festes, instruments musicals, costums de soterrament, gastronomia i varietats de llengua. També té "almojabenas", "Gigantes y Cabezudos", Monas, "Alioli" i altres coses catalanes, però a la seva versió.^{[cal citació]}