Infern (La Divina Comèdia)

De Viquipèdia

L'Infern (l'Inferno) és el primer dels tres llibres o càntics que componen la Divina Comèdia, de Dante Alighieri. Els dos següents son el Purgatori i el Paradís.

Taula de continguts 1 Temàtica 2 Argument 3 Estructura dels cants 4 Bibliografia 5 Enllaços externs

[edita] Temàtica

Com en la resta de l'obra, en la descripció de l'Infern el nombre tres s'usa constantment de forma simbòlica: els damnats son repartits en tres categories, cadascuna localitzada en seccions més profundes de les cavitats subterrànies.

L'ordenament de les penes, com explica Virgili al Cant XI, troba el seu origen en l'Ètica a Nicòmac d'Aristòtil, i estableix una jerarquia del mal basada en l'ús de la raó. Els pecadors menys allunyats de Déu i la llum són els culpables incontinència, que no han fet ús de la raó. Posteriorment venen els violents, que tot i regir-se per la raó, l'han vist encegada per la passió. Finalment s'hi troben els fraudulents i els traïdors, que sent homes savis han obrat el mal intencionadament i conscient.

Tots els pecadors de l'Infern tenen una característica en comú: tot i els turments a que estan sotmesos, perceben la seva distància de Déu com el patiment més dur.

[edita] Argument

« Nel mezzo del cammin di nostra vita

mi ritrovai per una selva oscura,

ché la diritta via era smarrita. »

El poema comença el Divendres Sant de l'any 1300, quan el poeta tenia 35 anys i es trobava "a mig camí de la vida" (A Salms 90:10 s'estima una vida normal en setanta anys). Dant es desperta enmig d'una selva fosca (potser una al·legoria d'estar contemplant el suïcidi, ja que al Cant XII els suïcides es representen amb un bosc). És atacat per tres bèsties salvatges (una pantera, un lleó i una lloba) de les que no es pot escapar. Dant és rescatat per Virgili per mitjà de la intercessió de la seva estimada Beatriu, i tots dos inicien el viatge al món subterrani. Després d'aquest primer cant introductori, comença el viatge cap a l'Infern.

Dant passa per la porta de l'infern, on hi ha inscrita la famosa frase "Abandoneu tota esperança els que aquí entreu". Al vestíbul infernal hi troba els indolents, aquells que a la vida no va fer ni el bé ni el mal, i que no són volguts a l'infern però tampoc poden marxar-ne. Viuen a les ribes del riu Aqueront, que Dant i Virgili creuen a bord de la barca del barquer Caront, que en un inici era reticent a deixar passar Dant perquè encara no era mort. Durant el trajecte el poeta es desmaia i no es recupera fins arribar l'altra banda.

A partir d'aquí, Virgili guiarà Dant a través dels nou cercles de l'Infern. Els cercles són concèntrics, i cada cop representen una maldat més gran fins arribar al centre de la terra on es troba Satanàs. A cada cercle, els pecadors són castigats amb una pena corresponent al seu crim. A diferència dels pecadors que es trobaran al Purgatori, els de l'Infern justifiquen els seus pecats i no se'n penedeixen.

Al primer cercle, o els llimbs, s'hi troben tots aquells que no han estat batejats. Tot i no ser pecadors, no van acceptar Crist i per això no són castigats de forma activa sinó que la seva pena és la privació de veure Déu. Allà s'hi troben els que van viure abans de la vinguda de Crist, entre ells els grans homes de l'antiguitat com el mateix Virgili, Homer, Horaci, o Ovidi. També s'hi troben els pagans virtuosos, com per exemple Saladí.

A partir del primer cercle s'hi troben tots els que van pecar deliberadament. El rei Minos jutja cada ànima i l'assigna a un dels vuit cercles inferiors, segons la concepció de vici i virtut clàssica (aristotèlica) que separa els pecats d'incontinència, de violència, i de frau.

Els pecats d'incontinència (debilitat per controlar els propis desitjos i instints naturals) són els menys greus i per tant apareixen primers. Al segon cercle s'hi troben els luxuriosos, les ànimes dels quals son sacsejades constantment per tempestes violentes com la passió per la que es van deixar endur en vida. Al tercer cercle el Ca Cerber vigila els golafres i al quart Plutó els avars i els pròdigs. Al cinquè cercle es troben les aigües pantanoses del riu Estix, on els iracunds es barallen entre ells eternament.

L'Estix envolta la ciutat de Dite (Dis, o Ciutat de Llucifer), que comprèn les parts inferiors de l'Infern. Dins hi ha els condemnats per pecar activament, i no passiva. Les muralles de la ciutat estan custodiades per àngels caiguts, les fúries i la medusa, que no deixen passar Dant i Virgili fins que un àngel baixa del Paradís per garantir-los l'entrada.

Al sisè cercle els heretges estan atrapats en tombes en flames. El setè cercle, guardat pel Minotaure, està dividit en tres anells: a l'exterior hi ha els violents contra persones i béns, al central hi ha els violents contra ells mateixos (o suïcides), i a l'interior els violents contra Déu (blasfems), la natura (sodomites), o l'art (usurers).

Als últims dos cercles de l'Infern es castiguen els pecats que impliquen frau o engany conscient. Per accedir als cercles cal baixar per un gran precipici, que Dant i Virgili descendeixen a les esquenes de Gerió, un monstre alat amb el rostre d'un home honest i una cua d'escorpí.

El vuitè cercle, on es troben els culpables d'obrar el mal deliberadament, està dividit en deu fosses. Allí s'hi reben càstigs d'acord amb el frau comès: els alcavots i seductors són fuetejats, els aduladors són coberts de fems, els simoníacs estan enterrats de cap per avall amb foc a les plantes dels peus,i als falsos profetes se'ls hi ha girat el cap sobre les espatlles perquè només pugin veure el que tenen al radera però mai el que hi ha davant.

Més endavant, els corruptes bullen en una olla de quitrà, i els hipòcrites estan obligats a carregar capes de plom pesades com les seves mentides. Els lladres, sota la custòdia dels centaures, són perseguits per serps. Quan reben la picada, pateixen diverses transformacions i alguns es converteixen en serps que picaran a d'altres lladres. Els consellers deslleials cremen separadament. Els sembradors de discòrdia són ferits per l'espasa d'un diable, i finalment, els falsificadors pateixen diferents tipus de malalties.

Entre el vuitè i el novè cercle s'hi troben els gegants. Un d'ells, Anteu, baixa Dant i Virgili fins a l'abisme que forma el novè cercle de l'Infern. Allí s'hi troben la pitjor mena de fraudulents, això és, els traïdors, enfonsats en un llac de gel anomenat Cocit. Es troben agrupats en quatre zones concèntriques:

La primera zona, o zona Caïna, inclou els traïdors a la família com Caín (que va matar el seu germà). La segona zona és la Antenora, on hi ha els traïdors a la pàtria. Antenor de Troia va vendre la seva ciutat als grecs durant la guerra. La zona Tolomea, on hi ha els traïdors als hostes, rep el nom per Tolomeu de Jericó, que va convidar Simó Macabeu i els seus fills a un banquet on els va fer matar. A mesura que Dant i Virgili van avançant per les zones, els pecadors estan cada cop més coberts pel glaç de Cocit de manera que als del tercer cercle només se'ls veu la part superior del rostre, i tenen els ulls tapats de les llàgrimes que se'ls hi han congelat de manera que no els queda ni el consol del plor.

La quarta i darrera zona és la Judeca, on s'hi troben els que com Judes Iscariot van trair els seus benefactors. Allí els pecadors es troben completament submergits al glaç en posicions retorçades. Com que allí Dant i Virgili no poden parlar amb ningú, caminen ràpidament fins al centre de l'infern on hi ha el pitjor dels traïdors (Satanàs, que es va rebel·lar contra Déu).

Satanàs està representat com una bèstia gegantina terrorífica. Està enterrat al gel fins la cintura, i bat les seves sis ales intentant d'escapar, però el vent gèlid que causa encara assegura més el seu empresonament. Tres grans rostres, un de vermell, un de blanc, i un d'un groc pàl·lid, i a cadascuna de les seves tres boques i mastega els tres grans traïdors de la humanitat: els caps del costat masteguen els assassins de Cèsar, Brutus i Cassi, i la cara central mastega Judes Iscariot. El deixeble que va vendre Jesús pateix el més gran dels càstigs, amb el cap dins de les mandíbules i el seu cos penjant esgarrapat per les urpes Satanàs.

Els dos poetes s'escapen del centre de l'Infern descendint per la pell de Satanàs fins a un forat que els porta del centre de la terra a l'altre hemisferi just abans del Diumenge de Pasqua, sortint a la superfície sota un cel estrellat.

[edita] Estructura dels cants

Lloc	Damnats	Pena	Personatges	Cant
Selva	-	-	Pantera, Lleó, Lloba, Virgili	I II
Vestíbul o la Porta Infernal	Indolents ("ni fidels ni rebels a Déu", rebutjats pel Cel i l'Infern.)	Perseguits per vespes i tàvecs	Caront	III
Primer cercle Llimbs	Virtuosos no batejats o nascuts abans de Crist	Desitgen poder veure Déu en va (Pena espiritual)	Homer, Horaci, Ovidi, Lucà, Electra, Hèctor, Enees, Juli Cèsar, Camil·la, Pentesilea, Rei Latinus, Lavínia, Brutus, Lucrècia, Júlia, Màrcia, Cornèlia, Saladí, Aristòtil, Sòcrates, Plató, Demòcrit, Diògenes (identificació confusa), Anaxàgores, Tales, Empèdocles, Heràclit, Zenó (no se sap quin), Dioscòrides Pedaci, Orfeu, Ciceró, Linos, Sèneca, Euclides, Tolomeu, Hipòcrates, Avicena, Galè, Averrois	IV
Segon cercle Incontinents	Luxuriosos	Ser sacsejats eternament per una tempesta violenta	Minos, Paolo i Francesca, Sammu-ramat, Ninus, Dido, Siqueu, Cleòpatra, Helena de Troia, Aquil·les, Paris, Tristany	V
Tercer cercle Incontinents	Golafres	Revolcar-se al fang com animals, sota una pluja constant.	Ca Cerber, Ciacco	VI
Quart cercle Incontinents	Avars i pròdigs	Carregar grans pesos	Plutó	VII
Cinquè cercle Incontinents	Iracunds	Barallar-se despullats atrapats al fang de l'Estix	Flègies, Felip Argenti, les Fúries (Megera, Al·lecto i Tisífone), Medusa, missatger del Cel	VII VIII
Sisè cercle Ciutat de Dite	Heretges	Atrapats en tombes enceses	Farinata degli Uberti, Cavalcante dei Cavalcanti, Emperador Frederic II, Ottaviano degli Ubaldini, Papa Anastasi II	IX X XI
Setè cercle Violents Anell primer	Violents contra el proisme	Enfonsats en un riu de sang bullent, a una profunditat equivalent a la gravetat del seu crim	Minotaure, Centaures (Quiró, Nessus i Folos), Alexandre de Feres, Dionís de Siracusa, Ezzelino de Romano, Opizzo II d'Este, Azzo VIII d'Este, Guy de Montfort, Àtila, Pirrus Neoptòlem, Sext Pompeu, Rinier Pazzo, Rinier Corneto	XII
Violents Anell segon	Violents contra ells mateixos (suicides i malbaratadors)	Convertir-se en plantes (suicides) Ser perseguits per gossos de caça (malbaratadors)	Harpies, Pier della Vigna, Lano da Siena, Jacob de Sant Andreu, suicida florentí anònim	XIII
Violents Anell tercer	Violents contra Déu (blasfems), contra la natura (sodomites) i contra l'art (usurers)	Atrapats sota una pluja de foc en una platja en flames (els blasfems estirats, els sodomites , i els usurers asseguts)	Capaneu, Brunetto Latini, Priscià, Francesc d'Accorso, Andrea de' Mozzi, Guido Guerra, Tegghiaio Aldobrandi, Iacopo Rusticucci, Guillem Borsiere, Gerió, un membre de les famílies Gianfigliazzi, Obriachi, i Scrovegni	XIV XV XVI XVII
Cercle vuitè Fraudulents Fossa primera	Alcavots i seductors	Caminar en cercles fuetejats per dimonis	Venedico Caccianemico, Jasó	XVIII
Fossa segona	Aduladors	Immersos en fems	Alessio Interminelli, Tais	XVIII
Fossa tercera	Simoníacs	Enterrats en roques de cap per avall, amb flames a la planta dels peus	Papa Nicolau III, Papa Bonifaci VIII, Papa Climent V	XIX
Fossa quarta	Fetillers, bruixots i endevinadors	Caminar amb el cap girat enrere, sense poder veure el que hi ha a davant	Amfiarau, Tirèsias, Aronta, Manto, Calcant, Eurípil, Miquel Scot, Guido Bonatti, Asdente	XX
Fossa cinquena	Baraters	Immersos en quitrà bullent	Els malesgrapes (Malacua, Escatinyador, Alajup, Petjagebre, Gossàs, Barba-rullat, Dragonàs, Libanès, Porc-d'ullals, Burxacans, Follet, Roig-de-nas), Martino Bottario (El vell de Santa Zita), Ciampolo de Navarra, Fra Gomita, Michele Zanche	XXI XXII XXIII
Fossa sisena	Hipòcrites	Portar pesades capes de plom	Catalano dei Malavolti, Loderingo degli Andalò, Caifàs, Annàs, fariseus	XXIII
Fossa setena	Lladres	Ser perseguits i mossegats per serps, i amb el verí transformar-se en serps per picar als altres	Vanni Fucci, Cacus, Agnello Brunelleschi, Cianfa Donati, Buoso Donati, Puccio Sciancato, Francesco Cavalcanti	XXIV XXV
Fossa vuitena	Consellers fraudulents	Cremar envoltats en flames	Ulisses, Diòmedes, Guiu de Montefeltro	XXVI XXVII
Fossa novena	Sembradors d'escàndol i de cisma	Ser ferits per un diable amb una espasa, que reobre les ferides quan es curen	Mahoma, Alí ibn Abi-Tàlib, Pier da Medicina, Gai Escriboni Curió, Mosca dei Lamberti, Bertran de Born, Geri del Bello	XXVIII XXIX
Fossa desena	Falsificadors falsificandors de metall, alquimistes falsificadors de persones, suplantadors falsificadors de monedes falsificadors de paraules, falsos testimonis	Patir malalties Lepra i escorbut (metall) ràbia (persones) hidropesia (monedes) febre aguda (paraules)	Grifolino d'Arezzo, Capòcchio, Gianni Schicchi, Mirra, Mestre Adam, esposa de Putifar, Sinó	XXX
Novè cercle (Cocit, el llac de glaç) Primera zona: Caïna	Traïdors als parents (Com Caín)	Immersos al llac de glaç a l'altura del coll	Alessandro degli Alberti, Napoleone degli Alberti, Mordret, Vanni de' Cancellieri, Sassolo Mascheroni, Camicione de' Pazzi	XXXI XXXII
Segona zona: Antenora	Traïdors a la pàtria (Com Antenor)	Immersos al llac de glaç fins la barbeta	Bocca degli Abati, Buoso da Duera, Tesauro dei Beccheria, Gianni de' Soldanieri, Ganeló, Tebaldello Zambrasi, Comte Ugolino della Gherardesca, Arquebisbe Ruggieri degli Ubaldini	XXXII XXXIII
Tercera zona: Tolomea	Traïdors als hostes (Com Tolomeu de Jericó)	Immersos al llac de glaç fins a mitja cara	Fra Alberigo, Branca Doria	XXXIII
Quarta zona: Judeca	Traïdors als benefactors (Com Judes Iscariot)	Totalment summergits al gel, tres grans pecadors son mastegats i esgarrapats per Llucifer	Llucifer, Judes Iscariot, Brutus i Cassi	XXXIV

[edita] Bibliografia

• Vittorio Sermonti, Inferno, Rizzoli 2001.
• Umberto Bosco e Giovanni Reggio, La Divina Commedia - Inferno, Le Monnier 1988.
• Andrea Gustarelli e Pietro Beltrami, L'Inferno, Carlo Signorelli Editore, Milà 1994.
• Francesco Spera (a cura di), La divina foresta. Studi danteschi, D'Auria, Nàpols 2006.
• Altri commenti della Divina Commedia sono quelli di: Anna Maria Chiavacci Leonardi (Zanichelli, Bolonya 1999), Emilio Pasquini i Antonio Quaglio (Garzanti, Milà 1982-2004), Natalino Sapegno (La Nuova Italia, Florència 2002).

[edita] Enllaços externs

• Traducció catalana de Sagarra de la Divina Comèdia, fragment de l’Infern.